El país viu moments delicadíssims. Hi ha la crisi econòmica que nega treball a més de 600.000 catalans, els casos Millet i Pretòria que empastifen una part important de la política catalana, i un corrent independentista que s’obre forat en l’opinió pública i que ja no és residual.
Maria Emilia Casas, presidenta del Constitucional
Ara ha caigut la sentència del Tribunal Constitucional, que declara inconstitucionals 14 articles de l’Estatut, n’interpreta 27 i rebutja el recurs que va interposar el Partit Popular a altres 84. És recomanable conèixer tot el text de la sentència per valorar-la adequadament i veure fins a quin punt s’han eliminat o desfigurat punts bàsics de l’Estatut que havia recorregut tots els passos previstos per qualsevol llei orgànica.
El fet que un text aprovat pels parlaments de Catalunya i d’Espanya i votat afirmativament en referèndum pels ciutadans de Catalunya pugui ser malmès per un Tribunal que, en ell mateix, no complia els requisits reglamentaris de la seva pròpia composició, és si més no contradictori.
Sorprèn també que hagin transcorregut quatre anys per dictar una sentència que es podia pronunciar en uns mesos. Per què s’ha deixat podrir el cas, després de set propostes de resolució? Potser per problemes interns del mateix Tribunal, filies i fòbies dels magistrats, i sobre tot per pressions polítiques dels dos grans partits polítics de l’Estat. El dany causat ha estat molt gran.
El president Montilla ha dit solemnement que el Constitucional ha comès una gran irresponsabilitat i ha escrit una de les pàgines més tristes de la seva història política i jurídica al llarg d’aquests anys.
El president i la resta de forces polítiques catalanes acaten la sentència però no la comparteixen ni renuncien al fet que l’Estatut sigui plenament constitucional. El president del Parlament, Ernest Benach, ha dit que estem davant d’una crisi d’Estat i Duran Lleida ha afegit que el problema el té també Espanya en no acceptar aspectes essencials del text estatutari català.
Llevat del Partit Popular de Catalunya i de Ciutadans, la resta de formacions polítiques han rebut la sentència amb indignació, que es concretarà en una manifestació per rebutjar la sentència, a més d’un ple extraordinari del Parlament de Catalunya, que és on es va aprovar per majoria l’Estatut ara escapçat.
Com diu el president Montilla s’ha de procedir amb serenitat i intel·ligència per tal de fer-nos respectar. Vull recordar, encara que les circumstàncies eren molt diferents, les paraules de Francesc Cambó, pronunciades a l’octubre de 1934 en ser suspès l’Estatut de 1932 com a conseqüència de la proclamació de Lluís Companys declarant l’Estat Català. Passarà aquest Parlament, deia Cambó, desapareixeran tots els partits aquí representats, cauran règims, i el fet viu de Catalunya subsistirà.
En el fons d’aquest enrenou polític, que és un canvi de rasant de la Constitució de 1978, hi ha la idea que Catalunya no cap en els paràmetres d’aquella Carta Magna que ha comportat el període més llarg de llibertat, convivència, pau social i progrés de la història dels últims segles.
Aquesta complicitat entre Catalunya i Espanya ha resultat fortament perjudicada com a conseqüència de la sentència dictada per un Tribunal que ha retallat un pacte polític que manifesta la voluntat democràtica expressada pel poble de Catalunya.
El que no accepta el Tribunal Constitucional és que puguin conviure formes plurals de pertinença a Espanya. Algú va escriure que el que provoca que el nacionalisme espanyolista tingui per principal enemic el catalanisme polític és que defensa una idea alternativa d’Espanya en la qual tots es trobin còmodes.
La situació no és nova. El general Prim deia en Les Corts espanyoles l’any 1851 que si els “catalans són espanyols, retorneu-los les garanties que els heu pres, garanties que són seves i que tenen tot el dret d’utilitzar-les”.
La crisi de 1917 tingué Catalunya com a punt de mira, així com també l’Estatut de 1932, que s’aprovà només després del frustrat cop d’Estat del general Sanjurjo l’agost d’aquell any. El catalanisme polític ha condicionat la política espanyola des dels temps de la Renaixença fins avui. La mateixa Constitució de 1978 és en bona part el fruit de les aspiracions catalanes.
També és cert que Catalunya ha rebut tots els cops cada vegada que ha pretès que s’accepti la seva singularitat, la seva personalitat jurídica pròpia, el seu sentiment com a nació. Ha ressorgit sempre des del pactisme i administrant la complexitat com ha pogut.
L’error més lamentable fou el cafè per a tothom d’Adolfo Suárez. Aquella decisió, en no voler reconèixer la personalitat jurídica pròpia, la cultura diferent de Catalunya, va esdevenir l’estat autonòmic que iguala a tots i que d’alguna manera porta a la descomposició de l’Estat. Tot s’hauria arreglat si Catalunya, Euskadi i Galícia haguessin estat tractats diferencialment.
S’haurà de conèixer el text de la sentència i actuar amb intel·ligència. Una manifestació no resol el litigi entre dues legitimitats. L’Estatut ha estat escapçat i les forces polítiques majoritàries a Catalunya no hi estan d’acord. El que és més difícil és aconseguir la unitat per fer front al cop de destral del Tribunal Constitucional. Una unitat que no es troba ni tan sols en el govern tripartit, on hi ha tres sortides a la crisi.
La dels socialistes és la de no renunciar al contingut de l’Estatut, tot acatant la sentència. La d’Esquerra Republicana és la de treballar sense parar fins arribar a la independència de Catalunya. La d’Iniciativa-Verds és, simplement, no acatar la sentència.
Convergència i Unió no és partidària de cap trencadissa i recuperar el text. El Partit Popular, naturalment, està satisfet, així com també Ciutadans.
El que pot fallar és precisament la unitat de les forces polítiques catalanes quan queden tres mesos per les eleccions autonòmiques.
Article publicat al diari Avui
P.D. Opino sobre l’Estatut que l’error va esser no presentar-lo primer a n’el Tribunal Constitucional, avans del Parlament de Catalunya i del Parlament Espanyol. Tambe va esser un error de plantejament del partit popular. No els hi sembla pero es van equivocar. Perque no calia. En fi. No comment.
Sr. Foix, no he fet cap comentari a n’el seu article perque voste ja ho diu tot ben clarament. Els catalans no tenim remei. Som individualistes i no traballem units. Per aixo no ens respecten.
Salutacions.
Albert, ni ens respectem entre nosaltres mateixos…
BartoloméC, es ben cert. Ó si no » Otro gallo nos cantara » que diuen els castellans.
Hola Sr. Foix. Vaig a meditar.
Per mi els catalans per naturalesa som pactistes i tolerants. Som molt individualistes que no vol dir independentistes. Tenim un president el-legit d’origen andalus i de pares andalusos. I l’acceptem sense dir ni piu. A veure si la resta d’espanyols acceptarien que a Madrid hi hagues un president català. Sense protestar.
Actualment som 7.500.000 habitans a Catalunya. Dels cuals 3.000.000. som catalans. 3.500.000. de andalusos, murcians aragonesos, valencians, malaguenyos, almerienses, extremenyos, lleonesos, gallegs, castellans, asturians, logronyesos, i un llarg. ect.ect. I ara tenim casi 1.000.000. d’estrangers de mes de 120 nacionalitats diferentes procedents de tot el mon.
El problema de Catalunya el meu entendre es un problema de dignitat i de diferencia de mental-litat mes creativa. No es que siguem mes ó menys intel-ligents. Pero si que som més creatius.
Tenim el problema de diferent tracta fiscal.
Per començar paguem les autopistes a Catalunya. I en cambi a la resta d’Espanya no les pagan.
Tenim que un andalus nescut a Andalusia paga a l’estat 6 i reb 25. I el seu germa que tambe es nescut a Andalusia pero viu a Catalunya paga 25 a l’Estat i reb a cambi 6.
Aquesta es la nostra indignitat. Apart de que despres no funcioni res de res a carrec de l’Estat. La Sanitat pública si que funciona. Pero es a costa i mèrit de tot el personal que hi treballa.
Penso que no es necessaria la Independencia perque tampoc sol-lucionaria res. Tal com actualment tenim els ciutadans.
Amb la crisis económica i de atur que tenim i la varietat d’origens de la població, es innoportu demanar ara la Independencia.
El problema principal es l’atur i la falta d’ingresos que d’aquí a poc tindrán mes de 4.500.000. d’espanyols. Que poden arribar a sumar 10.000.000. ó 15.000.000. contant les persones de la familia, que no tinguin ingressos d’aqui a poc temps. I aixo no es culpa del gubern de Madrid.
Tots hem de gastar l’energia mental i les forçes per la inteligencia creativa i per sol-lucionar aquest problema.
El problema catalá es que som individualistes i no estem ni actuem units. Per aixo no ens respecten. La sol-lució es i será nomes la unitat de tots com un sol home/dona.
Tenim un exemple: El capital catalá i el capital Espanyol si que están i treballant units. ¿ Perque será ?
En fi. Al bon entenedor….
Sr.Foix: Por si no hubiera bastantes problemas ahora nos sale uno nuevo, éramos pocos y nos parió el Constitucional, pero este ha sido el parto de los montes…Ahora habrá que ir a buscar al padre adoptivo de la criatura, a aquel que dijo que se haría cargo del nasciturus que la madre Catalunya trajese al mundo.
Bartolomé, ZP desde que ha salido la sentencia está desaparecido, no quiere saber nada de su criatura.
La independencia es legitima, no veo que se tenga que pedir permiso a nadie.
Yo veo dos niveles de actuación, por un lado hay una Constitución que da pie a un Estatut y una jerarquía normativa que hay que cumplir y acatar por muy podrido que esté el sistema, que lo está y por muy irregular que sea el Tribunal Constitucional. y por otro lado esta la legitimidad absoluta de un colectivo de independizarse de otro y previamente hacer una consulta. desde las instituciones para ver si hay quórum suficiente.
y luego cada ciudadano que mantenga la nacionalidad que quiera, pero eso de Indisolubles es un concepto fascista, todo es disoluble( también cataluña) si alguien quiere, también los matrimonios eran indisolubles.
En lo del Referéndum hay que ponerse fuertes , pero fuertes no es populistas , lo de dignidad , humillación y todo esto es ridículo , las cosas se hacen por interés ganas y voluntad. ¿Una Cataluña independiente con amplitud de miras es posible?,sin selección de fútbol, ni fiesta nacional ni himno ,porque para repetir la formula casposa del resto de países( España Francia Italia….) la verdad no vale la pena.
Fin de mi discurso.
Seis años mal empleados en este galimatias que no era ninguna prioridad para la gente de a pie y que al fin eleva una densa y maloliente cortina de humo que escondera (temporalmente) los problemas reales del pais y la corrupcion e ineptitud supina de la clase politica.
El tema del estatut no tendria que haberse residenciado nunca en el constitucional y menos en este que esta desgajado, amortizado, y deslegitimado moral y reglamentariamente.
Ahora por tierra mar y aire con la complicidad de los medios nos van a dar la brasa a base de bien.
Sr. Foix, su articulo como siempre impecable y documentado profusamente. Naturalmente es el tema que toca ahora con tanta vestidura rasgada y tanto teatro.
Mal teatro y malos actores. Hay que cambiar de actores y tarde o temprano de teatro.
La independència és la dignitat de Catalunya.