La barreja de l’esport amb la política és ambigua i perillosa. El Brasil va guanyar quatre vegades el campionat del món de futbol i sempre va ser considerat un país de futur que els mateixos brasilers afegien irònicament que sempre ho seria. Només quan va entrar en un període de democràcia sostinguda va començar a despuntar com una potència considerable al continent americà.
Bandera espanyola amb brau
Argentina va guanyar el Mundial de 1978 mentre la dictadura de Videla assassinava milers de persones pel sol fet de no acceptar aquella sinistra junta militar. Encara avui, 32 anys després, el general Videla ha de donar explicacions a la justícia per totes les barbaritats comeses per aquell règim que obtenia tan bons resultats futbolístics.
Els Jocs Olímpics de 1936 els organitzà l’Alemanya de Hitler, i malgrat les absències de molts països, el règim nazi aprofità l’esport per guarnir una de les perversitats polítiques més remarcables de la història del segle passat. L’Olimpíada Popular organitzada a Barcelona coincidint amb la de Berlín era el contrapunt a les fastuositats uniformades dels perfectes esportius alemanys.
L’esport era una eina utilitzada pels grecs i pels romans. També per molts règims moderns que han intentat que el potencial esportiu donés legitimitat a sistemes polítics. Se’n recorden, dels èxits olímpics de les repúbliques populars de l’Est d’Europa? La Xina tingué un gran interès a celebrar els Jocs Olímpics per ensenyar al món la seva potència política, econòmica i militar.
No vull dir amb això que l’èxit de la selecció espanyola al Mundial d’Àfrica del Sud s’hagi de relacionar amb cap tipus de carències democràtiques a les terres peninsulars. Penso que la unitat que es remarca des de les Espanyes al voltant de la roja és equívoca i s’emmarca més en el terreny dels sentiments que poden ser compartits per àmplies majories, però que no té res a veure amb els problemes que tenim i que es deriven de la crisi, de l’encaix de Catalunya amb Espanya, de la frivolitat del Tribunal Constitucional fent pública la sentència de l’Estatut el dia abans de produir-se la gran manifestació de Barcelona.
La unitat per obtenir un objectiu comú que han exhibit els jugadors de la roja, la majoria del Barça, és molt positiva. L’abraçada d’Iker Casillas i Carles Puyol en acabar-se el partit i proclamar-se campions del món és més que una metàfora. Però deduir d’aquests gestos d’esportistes de gran categoria que així se segella un pacte entre Espanya i Catalunya em sembla una exageració.
S’han fet moltes lectures de la manifestació de dissabte a Barcelona. Algunes són complementàries i d’altres contradictòries. El fet és que centenars de milers de catalans van sortir al carrer per expressar el seu rebuig a un Tribunal Constitucional que ha tardat quatre anys a dictar una sentència sobre el recurs presentat pel Partit Popular a l’Estatut de Catalunya.
La majoria de forces polítiques catalanes encapçalaven la manifestació convocada per Òmnium Cultural. Hi havia banderes diverses, pancartes plurals, esbroncades al president de la Generalitat, crits d’independència que ressonaven al llarg del recorregut. Gent que hi era simplement perquè volia expressar el cansament pel tracte rebut per una Espanya que només s’entén a si mateixa d’una sola manera i que dilluns desplegava grans banderes pels carrers de Madrid. M’ha fet gràcia l’acudit d’El Roto mostrant una bandera immensa i dient que “les banderes són cada vegada més grans i els homes més petits”.
Més enllà dels Estatuts, de les manifestacions, de les banderes i dels èxits esportius, les societats modernes s’hauran de gestionar des de la seva complexitat intrínseca i la seva pluralitat real.
No s’hi val que el Tribunal Constitucional hagi esperat quatre anys a dictar sentència i ara es vulgui que a corre-cuita, d’avui per demà, es comencin a aplicar automàticament els seus dictàmens, que porten l’embolcall retòric de la indissoluble unitat d’Espanya. Són ofenses gratuïtes, deia dilluns el president Montilla, que reclamava la sempre difícil, per no dir impossible, unitat de les forces polítiques catalanes davant d’una sentència que en alguns aspectes de la llei estatutària tracta pitjor Catalunya que altres comunitats autònomes.
La unitat només es pot assolir si es contempla amb fets la pluralitat de les Espanyes i els sentiments múltiples i compartits que tenim a casa nostra i que també són a la resta de l’Estat. La lectura de la manifestació de dissabte no hauria d’anar en la direcció de trencar una societat en què hi ha tan poques majories. La més gran, segurament, la representa el Barça i no és des de la unitat sinó des de la transversalitat política, social i econòmica.
Recordo que el president Pujol ha dit en algun moment de la seva carrera política que més important que la llengua és la convivència i la cohesió social, perquè és així com salvarem i preservarem la llengua i la cultura. El pitjor que podria passar a Catalunya és que es trenqués la cohesió social i que es posés en perill la convivència.
El polític d’avui arreu del món ha de saber administrar la complexitat social, cultural, religiosa, de sentiments i de valors. Que les banderes de la roja no creixin tant que enfosqueixin la llibertat de les persones o la d’altres banderes, que són tan respectables com la de la unitat espanyola.
Seria una simplicitat pensar que el triomf de la selecció espanyola, el primer de la seva història, eixuga o neutralitza la veu plural però clara que ressonava pels carrers de Barcelona en la manifestació de dissabte.
Article publicat a l’Avui el 13 de juliol de 2010
Estic amb tots els que participeu en aquest Foixblog de Lluis Foix. Teniu tota la rao.
Pero tot segueix igual. ¡ Inmutable. Llástima !. Perque tal com dieu la crisis económica segueix. La desconfianza dels inverssors tambe. L’atur de millions de personas segueix. Encara que s’enmascari.
La roja nomes es » la roja » a hores d’are. Pero Espanya segueix pel pedregal. Perque no hi capacitat ni ideas innovadores ó creativas, ni conciencia de la realitat per part dels carreters.
Ja podem dir tot el que vulguem que de moment tot segueix igual.
P.D. Fa anys que estem encallats per culpa dels carreters i per la xarrameca parlamentaria.
El Parlament es sagrat, necesari e imprescindible. No es per fer xarrameca i fer-nos perdre el temps i els anys. Sense sol-lucionar res de res.
¡ Que pensin que cobran de nosaltres ! I que hi han 4.500.000. de personas al atur. que si comptem la familia, poden arribar a 10.000.000. ó 15.000.000 que de qui a poc ja no tinguin ingressos.
La copa del mundial ja está a la vitrina. Pero l’atur i la crisis segueix.
Sr.Foix: Pan y circo es la fórmula más simple de comprar votos, una frase inventada hace siglos por Juvenal en una de sus sátiras y que sigue vigente y se aplica y renueva por los políticos sin escrúpulos en cada votación. Las manifestaciones de jubilo que hemos visto estos días son una válvula de escape necesaria, una forma de canalizar buena parte de las frustraciones acumuladas y que necesitamos sacar de alguna forma. El problema es cuando se extrapolan las victorias deportivas y se presume que con esa idea de victoria se pueden superar otros problemas que poco o nada tienen que ver con lo deportivo.
Podrian ser un ejemplo de unión, de compañerismo, de meroticracia, de esfuerzo…pero el mundo empresarial, laboral, politico, no es un deporte del que se puede salir siempre victorioso..
«El gran problema es que vivimos entre mandones y mandados y el sueño se pierde. Por eso está mal el mundo, porque la gente no
dedica la vida a lo que quiere. Nadie que haya trascendido ha dejado de perseguir su sueño»
Miguel Ángel Solá, actor, director teatral y productor (lacontra en LV de hoy)
Por desgracia Ramón hay muchos que se planteaban la economía como un deporte de riesgo e inluso presumian de ello, y así nos ha ido…
Los intereses y la ideología se combinan con frecuencia de formas tan sutiles, que resulta difícil desentrañarlos, pues la influencia de los intereses se logra mediante una ideología aceptada inconscientemente.
Los usos y abusos de la ideología económica
Adair Turner
http://www.project-syndicate.org/commentary/turner1/Spanish
Estos días he visto como se quería hacer un paralelismo entre ganar el campeonato del mundo y sacar el país de la crisis, pero no es lo mismo y en eso comparto vuestra opinión.
El campeonato del mundo ha beneficiado a las tiendas de todo a cien de los chinos, han vendido banderas y camisetas hasta cansarse, todo ello made in china, por supuesto.
Creo que hay una falta de confianza en todos los politicos
porque no se ve un plan de pais.
Han cometido un grave error y les esta pasando factura,porque e
«el gobierno ha imcumplido su obligación de proporcionar a
los agentes sociales la información veraz necesaria para
tomar buenas deciciones» (I.Escriva)
pasa factura porque los inversores de fuera no lo ven claro
venir aqui, y los inversores de aqui, mas los empresarios
que pueden invertir y deben crear empleo no ven buenas
expectativas….porque hay una rotura de confianza a nivel
institucional, politico que acaba creando tensión y paralizando el consumo, porque la venta de 4 tv, y 4 camisetas y cientos de
banderas no nos sacaran de la crisis.
Animan unos dias y distraen…pero es solo deporte.
Bartolomé:Y una vez pasado el júbilo?siguen los problemas,las dificultades económicas etc..Encuentro desmesurada esta locura sólo porque unos personajes hayan ganado,simplemente,un partido.Dudo que si alguien encontrara la vacuna contra todas las enfermedades mundiales recibiera tal homenaje.Por cierto,de dónde sale el dinero para pagar todo esto?Un saludo.
África, el dinero sale de dónde siempre, del trabajo, del bolsillo de los trabajadores; si alguien descubriera esa vacuna que comentas los laboratorios se encargarian de él antes que pudiese decir ni pio, todavía colea el gasto que hicimos en la famosa vacuna contra la Gripe A, una gripe que ni está ni se la espera…
De circo tenemos cada día, de pan cada día menos y más repartido, nos toman el pelo cada cuatro años, nos hacen votar a toque de pito y obedecemos como corderitos y después todo lo tapan con el fútbol de las narices..
Julia, exacte. Molt ben dit.
Hola Sr. Foix. Em quedo amb la frase del Sr. Pujol, que voste cita en el paragraf 12e… aon diu: …» que mes important que la llegua és la convivéncia i la cohesiò social, perque és aixi com salvarem i preservarem la llengua i la cultura. «.
Tambe crec que la nostra diferencia amb Espanya és la diferencia de mentalitat. En conjunt tenim de natural un talent creatiu e innovador que ens fa molt diferents a la resta d’Espanyols.
Fa molts anys a Anglaterra varen fer un homenatje a Catalunya pel talent inventiu i creador dels catalans. Que va durar durar un any.
Aquest pot esser el nostre problema. Perque Espanya sempre ens frena aquestes ideas adelantades en el futur. Encara que mes tard les reconeixi i se les atribuiexir. I les apliqui inclus avans que nosaltres.
Pero aquesta ment nostre es el nostre problema. Que no encaixa.
En fi. Es nomes una opinió.
Veure el Xavi i el Puyol em la samarreta d´España i em la senyera a la ma, em va semblar d´allo mes normal.
No em de buscar tres peus al gat.
Esta clar que el esport a estat sempre utilitçat per els que tenen la paella per el manec. Es un fet.
Estic tambe d´acord en la transversalitat de tipus de gent i ideologias que van concorre a la mani del dissabte.
De fet la gent normal accepta las csas em mes normalitat que l´anomenada clase politica que en fan sempre un gra masa em el colaboracionisme dels mitjans de comunicacio.
Ara despres d´aquets esdeveniments el que em de fer tots plegats es anar a l´idea i fer valdre els nostres drets com a ciutadans i no permetre que sen enfotin gens ni mica que ja esta be de problema catalan i de roja i anar a solucionar el dia a dia de la gent, em lideratge, honestitat i objectius clars, entenidors i posibles.
Aquesta es la tasca que em d´exigir a tota la casta politica d´aci i d´alla.
Por cierto empiezan a llegar articulos serios sobre el tema del Estatut, hoy en LA VANGUARDIA, Victor Ferreres Comella
http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100714/53963813704.html
Una canción de Julio Bustamante
ESTADIO – ESTABLO
“Divide y vencerás” (Julio César)
Allá van desesperados, de la razón alejados
entregados a pasiones a la altura de los pies
que dividen el estadio y lo que es peor aún,
el corazón de la gente para que gane el de siempre
el partido que te parte, el partido que decide
si serás afortunado o tan sólo un pobre diablo.
Y ellos pagan encantados para sentirse enfrentados
como gallos de pelea una vez a la semana
aunque se extrañen, dolidos, de que aún existan guerras
en otras partes del mundo … Y así el mundo rueda y rueda
siempre igual de separado, achatado por los polos
entre el norte y el sur que es lo que más le interesa
al que dirige el ganado con la col de la victoria
siempre a un palmo de la boca.
Y en la misma cucharada echan deporte y venganza,
y un poquito de arrogancia, que es la virtud principal
para poder vender luego la protección del estado
y paliar así el efecto del veneno que inventaron
Aquí no hay más equipo que el dinero y el poder,
ahí si que no hay diferencias de países ni de razas.
Deben de reírse mucho mientras contemplan el lío
con que han colonizado a unos tipos tan pavos.
… Que si el Madrid, que si el Barça,
que si el gallego o el vasco…
Que fácil es separar mientras haya tanto incauto
que deje sus sentimientos a merced de intermediarios.
Mezclar politica con deporte es una supina tonteria manipuladora. como mezclar politica con economia, o mezclar politica con medios de comunicacion, o politica con bancos, o politica con constructores..al final todo se enturbia.
Benvolgut Lluís,
Molt bona! Aquest és el article més equànim dels publicats a la premsa del país sobre els darrers esdeveniments.
Felicitats també pel blog.
Salutacions
J. M. Caparrós Lera