Seguretat i llibertat

Torna a aparèixer de forma planetària el vell contenciós entre seguretat i llibertat per les filtracions de centenars de milers d’informacions secretes del Pentàgon i de les tropes de l’OTAN a les guerres de l’Afganistan i d’Iraq. Julian Assange, un australià de 39 anys, ha descarregat a la xarxa la cara més bruta de la guerra, de totes les guerres, i ha exposat abusos, tortures, morts innecessàries i errors dels exèrcits occidentals desplegats a l’Orient Mitjà.

Mark Suckenberg

Tots els governs concernits han intentat esborrar les proves que estaven custodiades en els arxius secrets dels estats majors i que ara són de domini públic. Els serveis d’intel·ligència no han pogut ni tan sols esbrinar com s’ha trencat la invulnerabilitat de la informació que circula entre els exèrcits comandats per Washington i Londres. El president Obama viatja d’un lloc a l’altre del país per intentar frenar la desfeta electoral demòcrata que es preveu per al pròxim dimarts a les dues cambres del Congrés americà. El govern britànic està dividit i mentre el primer ministre Cameron està a favor de protegir la seguretat, el seu soci de govern, el liberaldemòcrata Nick Clegg, creu que el més important no és el que es diu sinó saber el que ha passat.

Julian Assange és objecte del més rigorós escrutini personal. Ha cercat refugi a Suècia, Berlín, Reykjavík i Londres. El seu lloc de residència és un misteri i només apareix en el moment en què la seva web, Wikileaks, aboca a la xarxa la informació que ha anat recollint penetrant en les entranyes dels arxius del Pentàgon. Després passa a ser un fugitiu a causa dels secrets revelats.

La seva figura pot ben bé comparar-se a la de Mark Zuckerberg, el solitari personatge que s’ha convertit en multimilionari i que des de la Universitat de Harvard ha construït la xarxa mundial d’amics i amigues amb el ja cèlebre Facebook, que arreplega uns cinc-cents milions d’internautes que s’han declarat amics virtuals. L’amistat s’ha socialitzat tant que ha desfigurat el concepte de les relacions personals i íntimes que hem conegut fins ara. La pel·lícula La red social explica molt bé el fenomen de com des de la xarxa s’està bastint un nou tipus de societat en què el principal promotor és un personatge esquerp, aparentment abúlic, barallat amb molts dels seus col·laboradors i confós pel seu èxit espectacular.

És paradigmàtica la soledat d’aquests dos excel·lents programadors que han aconseguit fer trontollar l’exèrcit més poderós del món o bé han atansat a través de la xarxa milions de persones que cerquen l’escalf virtual de centenars d’amics i amigues als quals segurament no veuran mai. És un formidable avenç de la informàtica que forma part inseparable de la manera de treballar i viure d’una gran majoria d’occidentals, asiàtics i russos.

Les guerres, com s’està demostrant en les relacions entre l’Iran i els Estats Units i Israel arran de la incipient indústria nuclear de Teheran, ja no es poden lliurar només amb exèrcits poderosos i amb armes sofisticades que dirigides des de lluny arriben amb precisió als objectius predeterminats i causen la destrucció i la mort. Ni tampoc amb milers de soldats que ocupen territoris amb una preparació bèl·lica formidable. Ja no n’hi ha prou si no es domina la informació que circula horitzontalment, i no verticalment com ha passat en totes les guerres de la història.

El problema es planteja quan aquesta informació posa en perill la vida de les tropes que lluiten o també la de les persones que viuen en els països bel·ligerants. El general Petraeus, comandant en cap de les forces aliades a l’Afganistan, es va queixar amargament quan Wikileaks va lliurar la primera buidada massiva de secrets militars a la xarxa. Alarma al Pentàgon i a la Casa Blanca. No poden negar els fets perquè han sortit del arxius secrets del govern i, a la vegada, no tenen facultat d’aturar l’activitat dels transgressors per no vulnerar la llibertat d’informació.

Una de les grandeses de la democràcia americana és que quan han entrat en conflicte la llibertat i la seguretat s’ha respectat molt sovint la llibertat. L’any 1971 veieren la llum els cèlebres Papers del Pentàgon que comprometien greument el secretari de Defensa, Robert McNamara, i les accions militars del Pentàgon al Vietnam. Tres anys més tard, l’agost de 1974, el president Nixon abandonava la Casa Blanca per l’escàndol de l’espionatge governamental a la seu dels demòcrates a l’edifici de Watergate, prop del riu Potomac, a Washington. Es van esfondrar els Estats Units? La història dels últims quaranta anys ha demostrat que no.

Les guerres són brutes i miserables. Totes i en tots els temps. En l’última Guerra Mundial es cometeren barbaritats en tots dos bàndols, en el dels vencedors i encara més en els dels vençuts. Churchill deia que s’aliaria amb el diable per tal de destruir Hitler i l’escriptor Vassili Grossman, autor de Vida i destí, relata els abusos que l’exèrcit Roig cometia mentre s’atansava a Berlín. Calia, per exemple, bombardejar Dresden quan els nazis havien pràcticament capitulat? La història l’escriuen els vencedors, encara que una aproximació a la veritat, als fets que han passat, es va obrint pas quan és observada des de la distància i quan les guerres intel·lectuals entre els historiadors desapareixen en el temps i surt una certa aproximació a les realitats passades.

Potser la seguretat de les tropes occidentals a l’Afganistan i l’Iraq sortirà perjudicada de les revelacions buidades a la xarxa pel misteriós Julian Assange. Però és positiu saber que s’han practicat tortures, que s’ha matat milers de civils a l’Iraq, que s’han vulnerat els drets estipulats a les Convencions de Ginebra sobre la guerra. La llibertat no destrueix les democràcies. Més aviat les enforteix. Per últim, l’era de la transparència informativa comporta, paradoxalment, un sentit d’inseguretat global.

Publicat al diari Avui el 27 d’octubre de 2010

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email