No es va equivocar?

L’expresident George W. Bush defensa els punts més controvertits del seu segon mandat en les memòries Decision points, que es publicaren ahir als Estats Units. Abans havia facilitat una entrevista a la televisió en la qual va dir que els aspectes més lletjos i brutals de la guerra varen prevenir atacs terroristes i, per tant, van salvar moltes vides. Bush diu que la decisió d’entrar a Iraq no va ser equivocada.

George Bush

La història dirà, afirma, que la guerra d’Iraq va ser un èxit, encara que ell ja no ho veurà perquè ja no serà al món dels vius. També assegura que va valorar envair l’Iran i Síria en aquells moments en què el concepte de la democràcia imperial era utilitzat per la Casa Blanca i el Pentàgon. Mentre veia l’entrevista pensava en l’emperador Francesc Josep, que als seus vuitanta anys no havia llegit ni tingut a les mans cap llibre tret de la llista d’oficials de l’exèrcit.

Tampoc sé el que dirà la història sobre els vuit anys del president Bush a la Casa Blanca. Però tot fa pensar que el balanç no serà positiu, malgrat que la potència americana va haver de reaccionar militarment a l’atac que l’11 de setembre de 2001 va fer caure els símbols més emblemàtics del sistema americà. L’atac tenia l’origen en el món radical islàmic, violentament antioccidental per definició, que perpetrà aquella terrible matança.

Les guerres perdudes no deixen cap bon record en la memòria d’un poble. I si aquestes guerres no tenien una causa justificada, encara menys. La resposta als atemptats del 2001 fou proporcionada quan es va fer caure el règim talibà de Kabul que havia entrenat molts terroristes que després sembrarien bombes a molts indrets del planeta. La intervenció de l’Afganistan rebé el suport de les Nacions Unides i aconseguí la participació de més de cinquanta nacions que hi enviaren tropes amb més o menys proporció. Encara hi són, tot i que és una teoria acceptada que hauran de marxar amb la cua entre cames perquè aquesta guerra tampoc no es guanyarà.

La invasió d’Iraq és tota una altra qüestió. Els Estats Units i la Gran Bretanya, amb el suport insignificant però molt divulgat per tots els mitjans de l’Espanya d’Aznar, dictaren una política al marge dels fets en comptes que els fets dictessin la política. La guerra d’Iraq, amb tants morts innocents, tantes tortures innecessàries, tanta opacitat informativa, ha estat una vergonyosa aventura dels Bush, Blair i Aznar que d’una manera o altra tots han pagat cara políticament.

Al marge que no hi havia armes de destrucció massiva, es demostrà que un exèrcit, per poderós que sigui, mai no pot quedar-se permanentment en un país, encara que sigui per una causa tan respectable com la democratització. Amb la guerra d’Iraq ha caigut el concepte de transformació militar que defensava Donald Rumsfeld i que consistia en el fet que la capacitat tecnològica dels exèrcits afavoreix una victòria amb menys tropes.

Això ja no és així, com prou bé comprovà Israel al Líban, que no va poder vèncer Hezbol·là, malgrat la seva superioritat tecnològica i militar. Recorda Shlomo Ben Ami, exvicepresident del govern hebreu, que en 33 dies hi caigueren més míssils i coets que a la Gran Bretanya durant tota la Segona Guerra Mundial. És cert que cap guerra no s’ha guanyat sense cometre barbaritats, injustícies i la mort d’innocents. Europa és un immens cementiri d’aquestes tragèdies. Entre l’agost de 1914 i el maig de 1945, des de Lisboa fins al Volga, des del cercle àrtic fins a Sicília, uns cent milions d’homes, dones i nens van morir a causa de la guerra, la fam, la deportació o les massacres ètniques.

La vella i simplista idea de Clausewitz que l’acció militar acaba conduint a la solució política ja no convenç ningú. La retirada massiva de tropes de l’Iraq ho demostra clarament, com també es veurà el dia que les tropes aliades de l’Afganistan se’n retirin sense haver esclafat els talibans, amb els quals finalment s’haurà de pactar un armistici o una pau sense victòria.

La guerra d’Iraq, en paraules de Zbigniew Brzezinski, que fou conseller de Seguretat Nacional amb el president Carter, ha estat una calamitat estratègica i moral de dimensions històriques, ja que es va engegar amb hipòtesis falses. Ha perjudicat la legitimitat dels Estats Units al món i va embrutar el prestigi moral dels invasors, ja que va tenir origen en els impulsos maniqueus i la supèrbia imperial d’una gran potència que ha contribuït a la inestabilitat de tota la regió.

Als que escrivíem des del primer moment que era una guerra equivocada i injusta se’ns deia que no estàvem en sintonia amb els nous temps, en els quals la força ho justificava tot, si s’aconseguia reduir el focus de terror que amenaçava Occident. Doncs no. La guerra no es pot saltar les regles de la mateixa guerra. No es pot atacar i envair un país si no hi ha una causa que ho justifiqui. Els Estats Units poden haver comès molts errors, tot i que són possiblement l’únic país que ha de conviure amb les crítiques que vénen de dins, de l’opinió pública i del sentit comú, com es va demostrar en el cas del Vietnam. Avui no es pot lliurar una guerra amb opacitat i cometent barbaritats en nom d’una causa que no està justificada. Les crítiques més dures a la guerra d’Iraq han sortit dels estudis de Hollywood, dels llibres i dels diaris que han explicat el que passa. Només faltava que Wikileaks ens descobrís centenars de milers de secrets sobre les tragèdies comeses en nom de la llibertat.

George W. Bush té el dret de dir que no es va equivocar i deixar que la història jutgi en el futur que fou una decisió encertada. Dubto molt que sigui així. Les guerres guanyades contra enemics reals, agressius i perversos, com va ser la que es lliurà i es guanyà contra Hitler, comportaren moltes injustícies i morts d’innocents. Però la causa era justa.

Article publicat al diari Avui el 10-11-2010

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email