Internacional, Política, Economía, Cultura

Wikileaks sacseja el món

por  •  • 18 Comentarios

Julian Assange s’ha entregat a la policia britànica per respondre a les acusacions d’assetjament sexual suposadament perpetrades a dues dones sueques fa més d’un any. El fundador de Wikileaks pot ser entregat a la justícia sueca o bé ser declarat innocent pels tribunals de Londres. El senyor Assange està al centre d’un debat que va més enllà d’uns delictes sexuals. El que està en joc és el predomini de la transparència informativa sobre la intimitat de les persones i, més encara, sobre els secrets dels estats que són exhibits amb total impudícia per coneixement de tothom qui vulgui arreu del món.

Julian Assange

El més preocupant de les fugues massives de secrets de la diplomàcia nord-americana no és el contingut de les revelacions que manifesten les opinions de diplomàtics sobre el caràcter, la posició i el nivell polític de dirigents d’altres països. Són informacions opaques que tenen importància perquè poden modificar les actituds dels governs americans a l’hora de relacionar-se amb altres països aliats, amics o enemics. La diplomàcia nord-americana ha quedat despullada en fer-se públics els cables que entren i surten a centenars cada dia del Departament d’Estat.

Fins ara, cap de les informacions esbarriades per la xarxa ha estat negada o desautoritzada. Estem, per tant, davant de fets que s’han produït, molts dels quals tenen una importància relativa. És bo que el que amaguen els governs o els diplomàtics es faci públic? Quina importància tenen els cables que l’ambaixador Aguirre cursava a la seu central de Washington emetent qualificacions dels màxims dirigents espanyols? La veritat és que les valoracions del diplomàtic nord-americà no han sorprès ningú. Molts hauríem escrit valoracions més crítiques i despectives.

Les filtracions sobre les guerres d’Iraq o d’Afganistan han molestat els estats majors aliats, que han hagut de canviar de política militar. És interessant saber, per exemple, que la Xina i els Estats Units estan treballant per tal d’unificar les dues repúbliques de Corea o què pensen als Estats Units sobre la presidenta d’Argentina, el primer ministre Putin o el president Sarkozy. En tot cas, una primera conseqüència d’aquesta fuga massiva de documents és que la diplomàcia haurà de treballar amb nous paràmetres per protegir la discreció i la confidència en les seves comunicacions. També està canviant la manera d’exercir el periodisme, que en un cas com aquest es converteix en un gran cabàs on s’aboquen milers d’informacions que són fruit del periodisme tecnològic, anònim, sense ànima i sense cara coneguda.

El que pertorba les elits dirigents del món és com i qui ha tingut l’audàcia i l’habilitat de penetrar en la seguretat reservada de l’estat més poderós de la terra i penjar les informacions secretes al web Wikileaks per al coneixement general. Als partidaris de la transparència informativa ens interessa saber el que passa en els nuclis del poder local, nacional o global. La llibertat no demana permís i actua de manera espontània. Un vell mestre en aquest ofici tan antic em deia que el periodisme consisteix bàsicament a explicar el que passa.

Però el que em preocupa més d’aquesta revolució informativa és que surt en bona part de l’anonimat si tenim en compte que Wikileaks rep moltes informacions de molts indrets i que són encriptades per ser filtrades en el seu moment a cinc publicacions de referència que fan la seva pròpia selecció i l’entreguen gota a gota al seu públic, emparades en la seva credibilitat i el seu prestigi. Sabem que són fets reals però ignorem qui els ha obtingut i amb quines pretensions.

Si Wikileaks pot penetrar a les entranyes del Departament d’Estat o del Palau de Buckingham, què passarà quan un individu sigui espiat per un veí, un enemic, un parent o un company de feina i ho pengi a un web de domini públic? Tota la llibertat possible però també tota la intimitat necessària. Qui determina el que és públic i el que és privat?

El debat provocat per Julian Assange afecta la política, el periodisme, les institucions i les relacions entre les persones. Si ho pot fer Wikileaks, per què una persona de Granollers o de Figueres no pot obrir un web en què, qui vulgui, hi bolqui qualsevol informació si a més es garanteix el seu anonimat? Sóc molt partidari de la llibertat i que se sàpiga tot el que passa i que afecta la comunitat local o nacional. Però tinc les meves prevencions sobre la invasió dels espais privats que són el refugi de la intimitat personal.

George Orwell va ser molt valent en denunciar el Gran Germà, que espiava des d’un estat totalitari tots els individus, que no es podien moure sense que l’ull omnipresent vigilés tots els seus moviments. El que no sospitava Orwell és que arribaria un dia en què seria des de la llibertat d’informació, amb eines produïdes pel capitalisme, quan hi hauria més possibilitats de saber-ho tot de tothom. I no per engreixar els arxius secrets de la policia secreta de Stalin o de Mao, sinó per buidar el contingut opac de la diplomàcia capitalista. Quines paradoxes.

Els Estats Units hauran de recórrer als mètodes més inversemblants per tal de neutralitzar Julian Assange. Però no ho podran fer en nom de la llibertat perquè Wikileaks aboca la llibertat arreu del món. El problema és que quan aquesta allau de llibertat arribi a l’àmbit privat potser no serem més lliures sinó més vulnerables. Si diguéssim el que sabem i pensem dels que ens envolten la convivència seria impossible. Llibertat i transparència per tot allò que tingui dimensió i interès públic. El que no sé precisar és on hi ha la ratlla entre el públic i el privat. Em penso que haurem de viure permanentment trepitjant la línia d’un costat a l’altre sense saber on estem.

Article publicat al diari Avui el 8-12-2010

  18 comentarios por “Wikileaks sacseja el món”

  1. A wikileaks só envia informação que pouco interessa,a mais interessante está guardada.Têem 250 000 telegramas e só publicaram +-15!!
    Todos sabiamos que em Moçambique,o governo é que controla o trafico de droga,na guiné é igual!É normal,são comunistas,têem um desprezo total pela vida humana,e são fascistas/comunistas.O mais interessante ainda está para vir.Esperemos que ele seja condenado para publicarem os 250000 no dia a seguir.

  2. Queda claro que con el tema Wikileaks queda en evidencia por pasiva toda la prensa tradicional. Es sonrojante el ninguneo de La Vanguardia y otros medios «serios y clasicos» a este fenomeno. Siempre nos quedara El Pais pero tampoco se fien.
    El sistema esta de los nervios. Vd. ahora por Visa o Mastercard puede hacer una donacion al Ku Klux Klan para poner a una cofradia la mar de guay pero no la puede hacer a Wikileaks.
    El Sr. Foix que ha loado tanto a los medios ciber, internet incluido, no esta muy a gusto con toda esta movida, porque claro avances si, pero con «orden» y naturalmente lo de Assange es y sera un esplendido desorden.

  3. Hay cierto miedo por la información en espera.
    de los bancos, de los politicos, pero no pasa nada el que no hecho nada mal no debe de temer nada.
    Nosotros solo somos espectadores del teatro, vamos viendo las partes de la función cuando toque.
    La geoestrategia (todo la economia relacionada con la geografia, sigue como en la epoca fria, solo han cambiado los paises y algun actor)
    ver conferencia
    http://www.ted.com/talks/view/id/918

  4. Si tanto kangelo hay por la intimidad, pues hagan sus confidencias en redes de proximidad en vivo y en tres dimensiones y si no tal cual yo ahora ya se que puedo ser observado.
    En cuanto a los estados, pues ya vemos, por lo que esta saliendo de momento, que mas que nada se dedican a la holganza y al atocinamiento con los recursos de todos. Nada nuevo.
    Insisto en el tal Asange es un artista de tres pares y me da igual si es «farina plana o no es farina plana», por lo pronto esta sacando algun colorin a mas de uno y una y por supuesto que esta dando una estocada magnifica al periodismo de anteayer. Me refiero al periodismo de connivencia con el sistema, el del «cop a l´esquena» y al periodismo con cara de velocidad y de estar en la pomada. Una pomada por cierto de colorin caquita.

  5. Un grup de hackers partidaris de Julian Assange ha atacat avui la web de l’empresa de targetes de crèdit Mastercard, en resposta al boicot de l’empresa nord-americana a Wikileaks. Mastercard va anunciar dilluns que evitaria que Wikileaks pogués rebre pagaments a través de targetes de crèdit d’aquesta empresa. Segons un portaveu, la decisió es va prendre perquè “les normes de Mastercard prohibeixen que els clients participin en qualsevol acció il·legal o la facilitin directament o indirectament”.

  6. Sr. Foix: Te tota la rao. Pero els que es publica a Wikileaks, fins ara, no cambiará al mon. Opinions i criticas dels uns cap als altres, sempre passan. Un exemple: Les opinions de critica a microfon obert de algun politic cap a un altre. Sigui del mateix partit ó no.

    La gent del carrer intuieix, molt be, el que passa entre els goberns de les nacions. Pero no ho pot demostrar. I coses mes grosses i greus que simples opinions passen tot sovint.

    Per altre part tambe ens pot preocupar l’espionatje industrial i comercial. Que actualment es el mes important per a la economía i les finances.

    Tambe la informació que els estats i els bancs acumulen sobre tots nosaltres. I que circula a travers de Internet. I que diuen que no es dificil de penetrar-hi.

    El problema, fa molts anys, l’anunciaba la revista L’Expres, que avisaba que si es produis algún error a la nostra fitxa, despres costaría moltissim de corregirla. ect.

  7. La hornada del día volvía a poner de manifiesto la doble moral, cínica e hipócrita, de un Gobierno que, en poco menos de un año hizo un curso intensivo de sumisión al Imperio yanqui. Como aperitivo, un párrafo sacado de un cable del embajador de turno apenas llegado José Luis Rodríguez Zapatero a La Moncloa: “Dada la necesidad de contentar a su amplio electorado antiguerra de Irak, Zapatero se distanciará de la política exterior próxima a EE UU que practicó Aznar. Sin embargo, esperamos que en cuanto el PSOE asuma que ha ganado las elecciones y Zapatero esté al mando del Gobierno, se dará cuenta de que puede tener diferencias con EE UU, pero va en el interés de España colaborar con nosotros”. El análisis demostró ser acertado, y si el Gobierno no colaboró más fue porque EE UU no lo pidió.

    La entrega de ‘El País’ volvía a poner de manifiesto el tira y afloja del Ejecutivo español para recomponer las relaciones con Washington y que podía resumirse en una palabra: sumisión. Tras una reunión con Miguel Sebastián, entonces asesor en La Moncloa, el informe de turno plasmaba que “los miembros del círculo cercano de Zapatero nos han dejado claro que el PSOE no hará cambios significativos en la exitosa política económica de Aznar”. Otro afirmaba que “el Gobierno español quiere usar los asuntos de defensa para suavizar las relaciones con EE UU” y por eso habría adjudicado un contrato de submarinos S-80 a Lockheed Martin. Miguel Ángel Moratinos, ministro de Exteriores, se lamentaba a sus interlocutores estadounidenses: “Somos la octava potencia mundial, pero EE UU nos trata como un país de quinta fila”. Y lo peor de todo es que, para conseguir ese trato, tragaron con todo.

  8. No acabo de veure que WikiLeaks creï la necessitat de parlar de la violació dels drets a la intimitat d’un individual qualsevol. Evidentment si un té coses a amagar que poden interessar a un públic global aquestes podrien tenir cabuda a WikiLeaks o a llocs equivalents, però en aquest cas no estaríem parlant de la violació dels drets a la intimitat d’un ciutadà de peu, normal i corrent. Vull dir que aquest personatge ja seria (o hauria de ser) un personatge públic, doncs es tractaria d’un personatge que el que fa importa a una multitud.
    I crec que WikiLeaks més que suposar una violació de drets en suposa un entrebanc, un incordi per els que, tenint poder, violen els drets del poble.
    La frase tan correcte d’Eric Schmidt «If you have something that you don’t want anyone to know, maybe you shouldn’t be doing it in the first place» anava dirigida a tothom, WikiLeaks la encamina ara a on té més sentit, a on els hi molesta més.

  9. Esplèndida valoració crítica sobre l’afer Wikileaks, Sr. Foix,
    amb el difícil problema d’on acaba la línea pública i comença la privada.
    Sí, com diu, estem iniciant una nova era del periodisme amb la informació a la xarxa.
    Ben cordialment
    Josep M. Caparrós

  10. Sr.Foix: Llevo días esperando que Wikileaks publique alguna noticia que me sorprenda realmente, es como si quienes manejan los hilos de estas publicaciones de Wikileaks estuvieran jugando al bonito juego de amagar y no dar para obtener algo a cambio, no me cuadra otra cosa…

    • Estos es el trailer, los trailers son gratis por la peli hay que pagar.

    • Estoy de acuerdo con vosotros, por la peli se pagará y si es de miedo mucho más, a mi también me faltan noticias importantes en estas entregas de WiKileaks.

    • Por de pronto cuanto se está publicando deja en muy mal lugar a unos políticos que están más preocupados en salvar su culo que de salvarnos de nuestros problemas, que son unos mentirosos ya lo sabiamos, pero ahora con pelos y señales quedan en evidencia.

      Yo espero que salgan a la luz cosas de más notoriedad, cosas que dejen a estos vagos que nos dirigen desnudos frente a la sociedad que dicen defender.

    • Por mi ya pueden publicar lo que quieran, por muy fuerte que sea yo pienso todavía peor de todos los politicos, asi que se va a quedar corto todo lo que diga wikileaks.

Comentarios cerrados.