Les imatges de l’atemptat contra una església cristiana de ritus copte a Alexandria m’han evocat una estada d’una setmana tot just fa un any a la ciutat fundada per Alexandre Magne i que al llarg del segles ha estat un símbol de trobada entre Occident i Orient. Res feia pensar que als voltants de l’extraordinària Biblioteca Alexandrina, construïda de bell nou amb totes les eines de la modernitat tecnològica i cultural, s’hi pogués produir una matança en una de les poques esglésies cristianes de la metròpoli que s’escampa pel enorme delta del Nil. El que ha passat a Alexandria confirma que l’augment de l’extremisme islàmic està colpint violentament les comunitats cristianes, cada vegada més reduïdes en el món musulmà.
Protesta de cristians coptes a Alexandria
En un informe publicat per la revista alemanya Der Spiegel fa uns mesos s’afirmava que els cristians són avui el grup religiós més perseguit arreu del món. Un índex de persecució global del cristianisme afirma que Corea del Nord és el país on la discriminació contra els cristians és més cruel, des de fa molts anys, i comporta condemnes a camps de treball. A la llista hi figuren a continuació l’Iran, l’Aràbia Saudita, Somàlia, les Maldives i l’Afganistan. Dels deu països capdavanters en les pràctiques sistemàtiques persecutòries, vuit són islàmics i gairebé tots tenen l’islam com a religió de l’estat.
Andrea Riccardi, fundador de la Comunitat de Sant Egidi, publicava un llibre fa dos anys que portava el títol d’El siglo de los mártires i que relatava les persecucions que els cristians havien patit el segle passat. Paral·lelament, el director del The Economist publicava God is back, on feia un llarg recorregut pels continents parlant de com la revifada global de la fe estava canviant el món. La sistemàtica persecució de cristians al segle XX fou perpetrada per estats totalitaris com la Unió Soviètica, la Xina i també l’Alemanya nazi. La diferència amb el moment actual és que la persecució no està sempre organitzada per estats totalitaris sinó per ciutadans residents en estats islàmics, fonamentalistes fanàtics, sectes religioses i també per gent que creu tenir fòbia als cristians. És interessant assenyalar com a molts països del Pròxim Orient el cristianisme hi va arribar molt abans que l’islam. El cas d’Egipte és inqüestionable.
Un dels llocs on s’han produït més atacs als cristians ha estat l’Iraq, on, per cert, també són molt freqüents els atacs sectaris entre sunnites i xiïtes. En l’últim cens iraquià del 1987, en plena dictadura de Saddam Hussein, els cristians eren 1,4 milions. En començar l’invasió dels Estats Units i dels seus aliats el 2003, la xifra s’havia reduït a menys de 400.000. Des d’aleshores, desenes de milers han fugit a llocs més segurs, com Jordània i Síria, tot i que la condició de cristià és més vulnerable que mai en aquella part del món. La persecució no és tan brutal en la majoria de països musulmans. A Algèria, per exemple, la qüestió arriba als diaris amb notícies que parlen que un capellà ha intentat convertir un musulmà o bé que ha insultat el profeta Mahoma. Una altra acusació és la blasfèmia, que es pot produir simplement no acceptant els valors centrals de l’islam i que afecta sovint periodistes, dissidents o cristians. També en països més tolerants, com Turquia, l’estat més tolerant i més proper a Europa del món musulmà, els 110.000 cristians pateixen discriminació. Els descendents dels dos milions de cristians que hi havia a Turquia quan era el centre de l’imperi otomà lluiten per la seva subsistència. Més perseguits que els cristians tradicionals són els conversos, que són acusats d’apostasia, castigada amb la pena de mort en estats com l’Iran, el Iemen, l’Afganistan, Somàlia, Mauritània, el Pakistan, Qatar (el país que porta la samarreta del Barça) i l’Aràbia Saudita. Construir una nova església està prohibit i reparar les existents és pràcticament impossible, ja sigui per falta de recursos o per la negativa administrativa a concedir permís per renovar-les.
Es curiós com tots aquests països estan representats a les Nacions Unides sense que ningú es preocupi que acceptin i compleixin la Declaració Universal dels Drets Humans, que garanteix, entre altres drets, la llibertat religiosa. El cas de la Xina és prou significatiu si considerem que el cristianisme hi creix al marge de les autoritats i dels impediments que es posen a totes aquelles institucions que tenen arrels o fesomia cristiana. Bernard-Henri Lévy, jueu, escrivia a El País el 22 de novembre i condemnava l’antisemitisme vigent en molts indrets de l’Europa civilitzada i, a la vegada, feia una defensa dels cristians en el món musulmà. Deia, per exemple, que la Junta d’Eritrea va prometre que faria una “purga” de cristians evangèlics i que es desfaria de tots abans de Nadal. No sé el que ha passat.
Com tampoc sabem el que passa al Sudan i a Gaza, on un tal Waleed al-Husseini, fill d’un perruquer, havia estat empresonat per haver-se atrevit a criticar l’islam en el seu bloc tot evocant el cristianisme sense desautoritzar-lo. L’escriptor jueu deia que no hi havia permís per matar els seguidors del papa Benet XVI per practicar les seves creences. Són els descendents dels primers temps de l’era cristiana, els caldeus, els coptes, els armenis i els nestorians, els que són privats de la seva llibertat en la terra dels seus avantpassats. Un responsable del Vaticà va denuncià la setmana abans de Nadal que cada any són assassinats uns 150.000 cristians arreu del món. El Papa deia que “la llibertat religiosa no és patrimoni dels creients, sinó de tota la família dels pobles de la Terra”. Condemnà el fanatisme i el fonamentalisme contra les pràctiques contràries a la dignitat humana que, segons ell, “mai es poden justificar i molt menys si es realitzen en nom de la religió”. Paradoxalment, l’esperança dels cristians d’Orient depèn en bona part de la moderació dels dirigents polítics i religiosos. Un alt representant de l’autoritat sunnita, Ahmed al-Taieb, deia dilluns que la unitat entre la creu i la mitja lluna es ara més necessària que mai.
No sé si hi ha un xoc de civilitzacions. El que sí que existeix és un xoc frontal de religions en els països de majoria musulmana. No devem haver reculat, tots plegats, uns quants segles?
Publicat al diari Avui el 5-1-2011
Otro gran artículo, muy bien documentado.
Enhorabuena también por la valentía.
Un saludo
J. M. Caparrós Lera
Historiador
Penso que mai deixarem aquest mon del fanatismes. Que alguns fomentan per els seus interessos. Fan que el poble identifiqui el cristianisme com a causan de la seva miseria i dels seus mals.
Cuan en realitat son alguns dels seus propis governans els responsables. Tots sabem que no son les religions ó la politica les culpables del fanatisme i de la barbarie. Si no les manipulacions que s’en puguin fer, per part d’alguns per a aforir els seus propis interessos económics.
«La pela es la pela» deben pensar los socialistas españoles que no han querido incomodar en ningún momento al viceprimer ministro chino, Li Kequian, con el asunto de los derechos humanos en su país, porque el objetivo de esta vista no es sino la «cooperación económica», según ha explicado secretaria de Política Internacional del PSOE y portavoz de su comité electoral, Elena Valenciano,.
Asi de pasada el Sr. Foix al nombrar a Qatar como uno de los estados mas fundamentalistas, subraya que de este pais viene la pastita para que luzca una fundacion qatari en la camiseta del Barça; «tot sigui per la pela», pero hemos perdido el norte.
Tambien en El Pais hace unas fechas el profesor Joan B. Culla al referir el tema judio, alertaba sobre el aumento del antisionismo en españa; ya me diran Vds. si esto tiene pies y cabeza. Pues tampoco.
Afirmo que si, hemos retrocedido en tolerancia religioda y de todo tipo, aqui en las españas solo hace falta recordar el mestizaje de raza y religion que sumaba en la Escuela de traductores de Toledo en epoca de Alfonso X y desde entonces ha llovido bastante y observen el cuadro de ahora mismo.
La religion como opio, la religion como excusa, la religion hay que llevarla con discrecion.
Aqui en nuestro pais se estan larvando posiciones muy extremas que con el caldo de la crisis, daran sorpresas nada agradables.
Aquests dies he estat llegint el llibre editat fa poc «Dietari d’un viatge per les regions de l’Iraq (1922-1923)» del pare Bonaventura Ubach, fundador del Museu Egipci del Monestir de Montserrat.
Obrint-lo ara a l’atzar llegeixo textualment: «Bagdad és una de les poques ciutats musulmanes on els cristians no han estat mai perseguits pels seus eterns enemics. Del temps dels Califes ençà hi ha regnat sempre una gran tolerància, i es pot afirmar que, si no és entre les dues sectes musulmanes dels sunnites i xiïtes, no es coneix l’odi religiós. Musulmans, cristians i jueus fan tots ells llurs afers, i els campanarets i les cúpules de les esglésies no desentonen pas al costat dels minarets de les mesquites».
Durant tot el llibre es llegeix com el pare Ubach va visitant, acompanyat moltes vegades de sacerdots i bisbes caldeus, les diferents comunitats cristianes de Síria, Pèrsia i altres països en plena harmonia i ell celebra normalment la lítúrgia en ritus siríac.
És potser aquests violència un preu que paguem per la globalització en que vivim?.
El futur és incert certament.
«Construir una nova església està prohibit i reparar les existents és pràcticament impossible, ja sigui per falta de recursos o per la negativa administrativa a concedir permís per renovar-les».
Sr.Foix: Avui per avui, en aquest xoc frontal entre religions veig una que sempre en surt perdent…