El Barça, Núñez, Albània i espies

El Barça jugava amb el Flamurtari d’Albània una eliminatòria de la Copa de la UEFA el setembre de 1986. Feia quatre dies que Espanya i Albània havien establert relacions diplomàtiques. Era sots-director de la secció d’Internacional i vaig demanar als companys d’esports si els hi faria res que cobrís aquell partit ja que era impossible obtenir un visat per entrar al misteriós país de les àligues. Cap problema. Sortírem en l’avió que transportava l’equip, els periodistes, alguns seguidors i el president Núñez. L’entrenador era Terry Venables i entre els jugadors hi havia Zubizarreta, Migueli, Pedraza, Víctor, Marcos, Urbano, Hughes i Lineker.

L’arribada a l’aeroport de Tirana fou com entrar al túnel del temps. Tot era manual. L’equipatge es recollia a mà, no hi havia cotxes enlloc, els tràmits policials eren feixucs i estrictes. Et miraven la cara i comprovaven que la fotografia fos la meva. Albània només tenia enemics. No pertanyia al bloc soviètic i tampoc al xinès, del que s’havia allunyat radicalment feia uns anys perquè considerava desviacionistes tant a russos com a xinesos. Europa era percebuda pel règim com un perill per les essències marxista leninistes que durant molts anys havia imposat el dictador Enver Hoxha.

Arribarem a un hotel molt atrotinat. Recordo que sopàrem junts i ens coneixíem per primera vegada amb Joaquim Maria Puyal i Antoni Bassas que radiarien el partit per Catalunya Ràdio. No he oblidat la passejada al cap vespre per l’avinguda principal de Tirana. Centenars de persones caminaven amunt i avall seriosament. No se sabia on anaven ni d’on venien. Parlaven en veu baixa, ens miraven encuriosits i mantenien un discret distanciament. Les estàtues de Stalin i Lenin, impressionants i gegantines, de bronze enfosquit, observaven l’ordre humà d’aquella carrer principal.

De sobte, sense que ningú donés cap instrucció, l’avinguda es buidà de gent. Tothom a dormir. Aquella mateixa nit, un espanyol em vingué a veure al hotel per dir-me que volia parlar amb mi. Em digué que treballava a la secció d’espanyol de Radio Tirana i em convidà a prendre un refresc en un bar d’un carrer proper. Ens esperava un altre periodista espanyol que treballava amb ell. Als baixos d’aquell establiment rudimentari s’interessaren per la situació política espanyola i em feren tota mena de preguntes. Sabien que jo no era un periodista esportiu sinó polític. No em digueren qui els hi havia dit. Però acabaren confessant-me que eren membres del Grapo i que estaven protegits pel règim de Tirana per divulgar propaganda política per la potent ràdio internacional que tenia la seu a Albània. Em recomanaren que fos prudent a l’hora d’enviar les cròniques futbolístiques.

Des del tèlex de l’hotel vaig enviar la primera crònica parlant estrictament de l’arribada del Barça. Però al dia següent, el 17 de setembre, l’expedició blaugrana marxà cap a Vlora, una ciutat a uns 200 quilòmetres de la capital, on hi vaig anar en un cotxe llogat a l’hotel. El xofer, naturalment, era un espia que estic segur que va comunicar a la superioritat tots els meus moviments. El viatge era d’un alt risc. No per la densitat de cotxes sinó pel mal estat de la carretera, pels carros amb bous i mules que transportaven palla, sacs de gra, capces grosses i els productes més inversemblants. Els vianants creuaven la carretera en la que de tant en tant passava un automòbil oficial o un camió militar.

Centenars de búnkers com si fossin munts de talps de formigó estaven per tot arreu. En preguntar-li al xofer perquè servien em digué que per protegir el país d’un atac estranger. Eren petits nius de metralladores construïts després de la Guerra Mundial. No se n’havia destruït cap. Pararem a la ciutat de Durres, la capital més antiga d’Albània, molt anterior a Alexandre Magne. Les platges estaven absolutament buides. La gent no parlava. Només mirava amb una gran estranyesa. En un dels hotels proletaris hi havia una llibreria on es venien els 45 volums de l’obra completa d’Enver Hoxha, en anglès i francès. Poca cosa més. Era un país de camperols espaordits.

En un cert moment del recorregut aparegueren uns joves uniformats que feien instrucció en un camp d’herba amb un fusell a l’espatlla i entonant cançons patriòtiques. Són maniobres juvenils d’entrenament per defensar el país dels atacs estrangers, em comentà el xofer. Després de moltes peripècies arribàrem a Vlora. L’ambient canvià de sobte. Centenars de persones s’arrengleraven al carrer principal per donar la benvinguda al Barça amb banderoles i crits de benvinguda.

No hi ha havia pròpiament un hotel. Ens allotjàrem en una residència estiuenca de treballadors del camp, cara al mar, a dalt d’un turó del que es contemplava la baia de l’Adriàtic on en temps d’amistat amb la Unió Soviètica, Kruschev hi fondejava la seva flota de submarins nuclears. No hi havia habitacions per tothom i el sorteig per buscar parella tenia un cert aire de ruleta russa. El Barça de Núñez ens obsequià amb un sopar que vingué de Barcelona.

El partit es jugava a la tarda següent. L’espera es feu llarga. No hi havia on anar i tots ens dedicàrem a enraonar en les envellides estances de la residència proletària. En arribar l’hora del partit, a mitja tarda, vàrem ser rebuts amb una hospitalitat esplèndida. Centenars de nens i nenes oferiren un ram de flors a tota l’expedició blaugrana, també als periodistes i seguidors. El partit fou mediocre i el Barça només en va treure un empat a un.

Mentre informava dels aspectes futbolístics de l’expedició vaig enviar vàries cròniques que es publicaren a la pàgina quatre de La Vanguardia que llavors em dèiem La Contra. Parlava del país, de la gent, de la misèria, de la falta de llibertat, de les condicions de vida dels albanesos que feia només dos anys havien perdut de vista el dictador Hoxha. Com que encara no hi havia ambaixada albanesa a Madrid pensava que les cròniques no serien detectades pel règim que ja vivia els primers moments de canvi. Vaig saber més tard que era l’ambaixada de Tirana a París la que informava al dia dels meus escrits polítics a les autoritats d’Albània.

En acabar el partit tornarem a Tirana per agafar el vol de l’avió del Barça que ens portaria a Barcelona. Els tràmits a l’aeroport tornaren a ser lents, burocràtics i amb preguntes absurdes. En arribar al taulell de la policia em digueren que m’esperés un moment en una sala del costat. Mentre tant, l’expedició anava embarcant lentament, eren les onze de la nit, i va arribar el moment en el que l’únic que estava a terra era jo.

El president Núñez ja estava a bord. Algú va dir que faltava en Foix. Núñez baixà les escales i s’adreçà a la policia interessant-se per mi. Un militar li digué que hi havia problemes i que jo viatjaria en un proper vol. Li digueren al president que no havia escrit només de futbol i que havia publicat informacions inexactes sobre Albània. Núñez demanà veurem i parlàrem amb el militar, que guardava el meu passaport, tots tres. Jo no podia marxar, ens digué l’autoritat competent. Doncs si Foix no embarca, digué Núñez amb energia, l’avió no s’enlaira. Les discussions duraren una mitja hora mentre jugadors, periodistes i seguidors estaven impacients a dintre l’avió.

Jo mateix traduïa a l’anglès les rotundes paraules de Núñez dient que s’organitzaria un conflicte internacional si l’avió del Barça no s’enlairava. Foix és periodista d’un diari important que ha vingut a cobrir el partit a Vlora i els hi demano que no provoquin al Barcelona. O sortim tots o ens quedem tots, afirmava el president. Finalment, després d’unes telefonades a no sé qui, el militar em lliurà el passaport, em demanà disculpes i ens acompanyà per la catifa vermella que ens portaria als peus de l’avió. Pujàrem les escaletes i en entrar a l’avió ens reberen amb un fort aplaudiment. Una experiència inoblidable.

Un cop a Barcelona vaig publicar una sèrie de tres articles llargs sobre les meves impressions albaneses que no eren favorables a un règim que havia esclafat un país en més de dues generacions.

Relat que m’han demanat sobre les experiències viscudes amb el Barça a Albània l’any 1986. El transcric en aquest bloc.