Quan els daus d’una revolució comencen a rodar no se sap on anirà a parar tot plegat. El misto que ha encès la pira social que ha fet caure dues dictadures al nord d’Àfrica segueix estenent les flames a països tan distants i diferents com l’Iran, Algèria, el Marroc, Jordània, el Iemen i també Palestina. Què tenen en comú aquests estats sacsejats per revoltes incipients o generalitzades? Una falta de llibertat i una pobresa endèmica.
Manifestacions a El Caire
La caiguda de Mubàrak no ha aturat les protestes al Caire. Es passen comptes a la policia, que sempre està a les ordres dels dictadors per fer la feina bruta. Es demana feina i sous dignes. El transport públic és ineficaç i el privat és del tot insuficient. La pols entra als pulmons de milions d’àrabs i musulmans que estan poc familiaritzats amb l’asfalt. L’educació no dóna l’abast en una societat en què més de la meitat de la població té menys de 25 anys. El que ha passat a Tunísia i a Egipte és que la gent ha trobat un pretext per protestar massivament. Han vist que part dels seus infortunis eren responsabilitat dels que manaven sense retre comptes a ningú, de la corrupció dels seus entorns, del nepotisme de les famílies del nucli dur de poder, de l’engany continuat de règims sense cap legitimitat. Han sortit al carrer, han protestat sense por i han fet caure governs que semblaven invulnerables.
L’efecte dominó que es projecta a tants països del nord d’Àfrica i el Pròxim Orient no serà ideològic o religiós, com hem pensat tant de temps, sinó revoltes contra sistemes que esclafen els interessos més vitals dels ciutadans. No és el mateix el que ha passat a Tunísia i el que ha fet caure Mubàrak. Les protestes de l’Iran o el Iemen no tenen connotacions ideològiques semblants. Els que es manifesten són persones que veuen com els seus pobles tenen accés a totes les obertures que faciliten les noves tecnologies i les seves capacitats per comunicar-se entre ells i tenir accés al que passa a la resta del món. Han vist com Al Jazeera no diu exactament el mateix que la CNN o la BBC. S’han guiat per la televisió que emet des de Qatar i s’han vist protegits per les càmeres que donaven en directe el que estava passant les vint-i-quatre hores a la plaça Tahrir del Caire, amb comentaris que anaven en la direcció de fer fora els dictadors, i no amb les cauteles de les cadenes occidentals que seguien el discurs cautelós de governs i societats d’Europa i dels Estats Units. Al Jazeera ha guanyat la batalla informativa de les revoltes nord-africanes.
S’ha guanyat el dret a protestar i el dret a fer caure governs a cops de manifestacions. S’ha fet el més difícil, que és fer caure dues dictadures amb tots els seus aparells militars, policials i polítics. Però s’ha fet sense cap mena de lideratge i sense un relat que doni sentit a unes revolucions que deixen molts buits per omplir. I la història ens diu que aquests forats negres de les revolucions sempre són ocupats pels que practiquen l’instint del poder, com ho demostrà Napoleó fa dos segles, els aiatol·làs dels anys 80 a l’Iran o els bolxevics a Rússia davant del desordre i la feblesa dels menxevics.
És arriscat fer previsions sobre el que passarà en els propers mesos. Crec que era Keynes qui deia que mai passa l’inevitable sinó l’imprevist. Ho dic després de molts anys de transitar ocasionalment per molts països de la regió. Recordo una vegada a mitjan anys vuitanta que el règim de Teheran, en guerra amb l’Iraq de Saddam Hussein, em convidà a una expedició periodística per presenciar l’avenç de les tropes iranianes cap a territori iraquià. Res de res. Al cap d’uns quants mesos foren els iraquians els qui m’inclogueren en una expedició semblant però al revés. Res de res. La realitat fou que més d’un milió de persones moriren en la guerra entre l’Iran i l’Iraq. Curiosament, els nord-americans anaven a favor de Saddam Hussein perquè el que volien era fer caure el règim dels fonamentalistes islàmics de Teheran que encara avui desafien Washington amb l’amenaça de disposar de la bomba nuclear. Durant aquella guerra absurda vaig visitar sis vegades els dos països. El que mai no m’hauria passat pel cap és que uns anys després un president nord-americà, George W. Bush, organitzaria una invasió de l’Iraq amb el fals pretext que el seu dictador emmagatzemava armes de destrucció massiva. Ja coneixen la història i la seva trista trajectòria, que encara no ha acabat.
Vivim temps de velocitat incontrolada de canvis. Les revoltes de les últimes setmanes són seculars i no fonamentalistes com ens pensàvem que podia passar si queien els dictadors amics que feien de tap perquè el terrorisme internacional no s’estengués pel món occidental. A l’Iran, per exemple, els que protesten ho fan contra un règim que és la icona del fonamentalisme que començà amb la revolució de 1979 a Teheran i que s’ha introduït en el discurs polític de grups com Hamas que, paradoxalment, ha guanyat unes eleccions democràtiques. D’aquestes revolucions en marxa no en sabem el recorregut immediat. El dret a protestar no el paren ni el rei de Jordània ni el dictador del Iemen ni Khamenei des de Teheran. Però què vindrà després de les revoltes de la protesta? No ho sap ningú. Però el que sí que es pot afirmar és que o bé s’omple el buit dels dictadors amb propostes realistes que satisfacin les mínimes peticions de llibertat i progrés, o bé arribaran altres dictadors que en nom de l’ordre, de la religió o de qualsevol altre factor seguiran esclafant les ambicions de llibertat i dignitat que tenen els pobles.
Com s’ha demostrat a l’Iraq i a l’Afganistan, la força de les armes i les tropes és del tot insuficient per imposar un cert ordre en societats desballestades per la seva accidentada història, que en el segle passat ha volgut ser dibuixada per les potències occidentals com a conseqüència del desmembrament dels imperis europeus en acabar la Gran Guerra. Cal tenir molt present la joventut de tots aquests pobles antics, davant el progressiu envelliment d’Europa.
Publicat al diari Avui el 16-2-2011
Circula una frase por internet atribuída a Einstein: «Los que dicen que es imposible no deberían molestar a los que lo están haciendo»
en la conferencia que comenta dogbert también se indica:
«..nos podemos reinventar cada día, no es utópico, para ello debemos de pensar de una manera diferente, nos recuerda la frase de Einstein, «es absurdo hacer una y otra vez lo mismo y esperar resultados diferentes»
Aplicado a la economía, es absurdo seguir con los mismos modelos de crecimiento basados en incrementar deuda, que nos ha llevado a la situación actual, como salida a la crisis.
Hay que reinventarse.
» el valor de la pregunta, hacernos preguntas que normalmente no nos hemos hecho»
» el cortoplacismo en el que vivimos es tan absolutamente absurdo, que o lo cambiamos o nos vamos a dar una bofetada» el cortoplacismo de los politicos con sus errores repetidos una y otra vez nos esta llevando al hundimiento.
«…a base de culpar a las personas, a las instituciones, de insistir en los fallos que cometieron lo único que hacemos es acumular razones, acumulamos justificaciones, lo que no conseguimos son resultados, todos somos causa y efecto de los que nos sucede, si todos hiciésemos un poquito, solo un poquito para mejorar las cosas, en un tiempo las cosas serian totalmente distintas»
Sé tú el cambio que quieres ver en el mundo, empieza por ti (Mahatmad Gandhi)
Demos un paso adelante…..
«Es una pena que porque hayan tantas personas que piensen que lo que pueden hacer es tan poco, (que no vale la pena) que hayan tantas personas que no hagan nada».
– Otras:
http://www.youtube.com/watch?v=MJfm6ny76Jg&feature=related
http://www.youtube.com/watch?v=6B2tRO4MU-Q&feature=related
————-
Superamos la negación de la realidad, la realidad que quisieron esconder, sabemos el diagnostico, sabemos los riesgos, vemos la necesidad de cambios, sabemos la necesidad de reinventarse.
El compañero de blog Ramon, nos sugiere un enlace en el que aparece el Dr. Alonso Puig, en el nos habla de las zonas de «confort», muchas veces falso confort.
Leyendo el articulo del Sr. Foix y los ditintos comentarios de otros compañeros de blog, parece como si tuvieramos una cierta añoranza del «confort» perdido por el status quo anterior a las revueltas en Tunez y Egipto que han acabado con la huida de los dictadores que gobernaban sendos paises.
Parece que ahora, por lo que leo, estamos con el susto por lo que va a venir, si seran galgos o podencos.
Sin duda estamos en una zona de «confort» muy egoista.
Hay que mentalizarse de que esto va a ser un suma y sigue e incluso que nos puede llegar a afectar, pues muy bien, preparemonos de manera positiva y adecuada y tengamos un sentido sinceramente fraternal y de apoyo en todo lo que podamos para que todo ser humano pueda cambiar a mejor sus espectativas de futuro y asi tambien nosotros mejoraremos el nuestro, porque ya nada nos es ajeno, ni lo que le sucede al vecino de al lado, ni lo que les sucede a los ciudadanos de la otra ribera del Mediterraneo.
= visión humanista
se pueden hacer las cosas mejor y se harán mejor
la juventud que empuja esta muy informada, conoce mejor que nosotros los riesgos ….arriesgarse quizás no sea tan malo, siempre que se conozcan los limites.
Vivir es un asunto urgente (Dr.Mario Alonso Puig)
-En el libro -Vivir es un asunto urgente- nos habla de la necesidad de vencer nuestros miedos y de la influencia de los procesos mentales en los procesos físicos.
«Las personas solo cambiamos de verdad cuando nos damos cuenta de las consecuencias de no hacerlo»
Superamos la negación de la realidad, la realidad que quisieron esconder, sabemos el diagnostico, sabemos los riesgos, vemos la necesidad de cambios, sabemos la necesidad de reinventarse.
«Si valoramos lo que ocurre como algo que no nos podemos enfrentar porque es demasiado complicado, si pensamos que son los demás los que lo tiene que resolver, no vamos a sacar ese potencial, se saldrá de aquí siempre que tengamos un cambio en la actitud, una sensación de responsabilidad, yo no lo puedo hacer todo, al menos si puedo hacer algo, me voy a dedicar aquello que puedo hacer, generar muchas mas conversaciones que crean valor, proponer que podemos hacer juntos, en vez de intentar cambiar cosas que están tan alejadas de nosotros, que perdemos energías…..donde va nuestro foco va nuestra energía »
—
Creo que estamos en un momento historico, en el sentido de ser un momento en que se cuestiona la economia, las finanzas, la forma de hacer politica, y de este debate seguro que saldran los cambios necesarios para mejorar donde hay fallas.
Estamos concienciando, difundiendo la verdad, pero falta concienciar a más gente.
Falta una acción coordinada, pacifica, para hacer ver que así no podemos ni queremos seguir.
http://www.youtube.com/watch?v=kHyi6sQ3Oo4&NR=1&feature=fvwp
Certament, Sr.Foix, totes aquestes incerteses que planteja són els elements que ens poden fer malfiar-nos d’aquests moviments. M’agradaria pensar que són moviments organitzats i amb uns objectius concrets. Malauradament, com bé diu, no hi ha relat, ni líders. M’hauria agradat pensar que hi havia algú darrerede tot plegat. No sempre les teories «conspiratives» han de ser dolentes!
A veure què passa i qui n’acaba treien partit al capdavall.
Certament que no tenim en compte al jovent i això ens anihilarà. També a l’església, si continuem amb el nostre entestament que només nosaltres tenim la veritat envellirem, que ja ho som de vells, i altres ens envairan i ens vestiran com diu l’Escriptura. Qua era un nen…i ara que sóc vell, altres em vestiran i peixeran. Bona jornada. Josep
Sr. Foix: Un excel-lent article. Ple de lògica i realitat.
Resum : Dictadures, abus de poder, cobdicia, corrupció general-litzada, manca de llocs de trevall a gran escala, manca d’íngressos, manca d’habitatge ó d’habitatge digne i barat, augment de la població per naixements, miseria, desesperació i revel-lió d’els joves i no tant joves, en contra dels opressors dictadors e inhumanitzats i martiritzadors.
Un exces de poder dictatorial i riquesa mes aviat deshumanitza. Es a dir fa insensible a la misería, el sufriment, el martiri i preso, i la miseria i falta de recurssos i d’habitatge dels demes sers humans ciutadans de la propia nació ó del mon.
D’aqui es molt natural que les noves generacions de joves explotin i es revoltin contre tant d’abus de poder corrupte i deshumanitsat.
Un altre cosa es que algú ó algun grup ó lobby s’en aprofiti.