Por a l’estranger

El món s’està movent a una velocitat sense control. En tots els camps i en molts països. Han caigut fronteres econòmiques, polítiques i, molt especialment, han caigut les fronteres del coneixement i de la informació. Es mouen tots els productes, els béns, els capitals i els fets, que es coneixen en temps real arreu del món. Tot se sap a tota hora i des de qualsevol indret.

Arribada de immigrants

Però es mouen també les persones. Amb més dificultats, però es mouen. Es calcula que hi ha uns 250 milions d’immigrants que han fugit dels seus països cercant una vida més digna per raons econòmiques, polítiques o religioses. L’espai i el temps s’han reduït. La mobilitat és extraordinària i aquell concepte de nacionalitat que obliga tothom a transportar un passaport que l’identifiqui, una obligació que es va imposar després de la Gran Guerra de 1914, és cada vegada més difícil que es compleixi.

Catalunya ha viscut una allau de nouvinguts sense precedents en la seva quantitat i en un període tan curt de temps. Més d’un catorze per cent dels que conviuen a Catalunya han arribat en els últims quinze anys, cosa que ha fet augmentar la població fins a 7,3 milions d’habitants. Mentre eren necessaris per contribuir al creixement econòmic eren ben rebuts. Ara que la crisi ens afecta a tots, l’impacte de la immigració és percebut com un factor negatiu per molts catalans. L’última enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió) ens diu que una quarta part de catalans són intolerants amb la immigració i la meitat opinen que hi ha massa estrangers. El que menys molesta als catalans és treballar o estudiar amb immigrants (11,5%), però quan se’ls pregunta si voldrien viure en un barri on hi hagi molta immigració la xifra es dispara (28,2%), per arribar al màxim rebuig quan es tracta de portar els fills a una escola on hi hagi molts nens fills d’immigrants. Més de la meitat dels enquestats pel CEO no llogarien un pis a una família immigrada.

Sortosament no s’han registrat conflictes socials importants. Però el malestar d’una part de la població serà tema central de la campanya de les municipals del mes de maig. No solament ho farà el partit ultradretà de Josep Anglada, que és el segon en nombre de regidors a la ciutat de Vic, sinó que també s’hi afegirà Xavier García Albiol, del Partit Popular de Catalunya, que ha convertit la immigració en el tema principal de la seva campanya. Tot dient que els catalans no som racistes proclama que tenim un problema de supervivència a Catalunya.

La integració de tants nouvinguts de sobte no és fàcil. Una senyora que intervenia ahir en el programa de Josep Cuní deia que de la immigració ningú en parla en públic, però sí que és motiu de converses entre la gent del carrer. No és fàcil a França, on el president Sarkozy ha expulsat centenars de gitanos per decret i ha intentat crear, sense gaire èxit, una identitat específicament francesa. Més de cinc milions de francesos són considerats immigrants, encara que només sigui perquè són de religió musulmana. Tampoc és fàcil a la Itàlia de Berlusconi, que ha aprovat lleis per denunciar tots els que no portin papers i fer-los fora del país. El primer ministre Cameron va dir fa poc que el model multicultural havia fracassat a la Gran Bretanya.

Les solucions no són senzilles ni fàcils. Però hem de buscar sortides imaginatives i justes per tal de tractar dignament les persones que són aquí i que difícilment marxaran. Tots som conseqüència d’encreuaments anteriors. La demògrafa Anna Cabré diu que als segles XVI i XVII hi havia molts indrets de Catalunya on la meitat dels habitants havien nascut a França. El meu cognom és un exemple de procedència francesa encara més antiga. Però Anna Cabré diu també que sense la immigració dels últims 150 anys, immigració peninsular principalment, a Catalunya hi viuríem avui uns dos milions i mig de persones.

El model nord-americà és molt simple perquè el país és fruit de la immigració, i no n’ha fet una càrrega sinó que ho ha convertit en un actiu. Per ser japonès, xinès, italià, alemany o espanyol s’ha d’haver nascut en aquests països. Per ser nord-americà simplement s’ha de viure allà el temps que marquin les lleis. El cas d’Israel és més complex. Tot jueu pot esdevenir ciutadà israelià pel sol fet de ser-ho.

Malgrat el que diguin les enquestes, i acceptant els problemes que comporta tanta gent arribada de sobte, penso que és positiu per a Catalunya l’existència de tants nouvinguts. Els països i les nacions no són fotografies fixes. Evolucionen contínuament, de tal manera que la Catalunya d’avui és molt diferent de la de fa cinquanta anys i de la que serà el 2050. Una informació d’ahir deia que dos de cada tres delinqüents detinguts a Barcelona són estrangers i que els 18.754 arrestats pels Mossos d’Esquadra eren de 131 nacionalitats. Són dades inqüestionables.

Però penso també que l’allau de persones vingudes de fora ha aportat també una saba nova, una nova cultura de l’esforç, d’afrontar l’adversitat, del treball, de l’estalvi i de la responsabilitat d’ajudar les seves famílies, que viuen molt lluny i en condicions molt precàries. No han vingut per caprici ni per ganes. Han arribat perquè els ha expulsat la misèria, la pobresa, la gana i la inestabilitat social i política. Tinc la sensació que som als segles III i IV, quan Roma havia arribat a la cúspide de la seva glòria, del seu domini, d’una civilització que es recreava excessivament en la seva comoditat, que no tenia soldats propis i que estava rodejada per aquells bàrbars que l’emperador Marc Aureli descrivia en les seves meditacions escrites en una tenda de campanya als afores de Viena predient el que passaria cent anys després.

Els immigrants d’avui han arribat per quedar-se. S’han d’incorporar amb tots els drets i deures a la nostra manera de viure, de treballar, de respectar-nos, de parlar i de conviure. La llengua l’aprendran a l’escola encara que tardin una mica de temps. Però serà també la seva llengua pròpia si és un instrument de comunicació, de respecte, de pedagogia i d’excel·lència. Tindrem el país que surti d’aquesta barreja colossal. No serà un país perfecte però serà Catalunya.

Article publicat al diari Avui el 16-3-2011

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email