La Vanguardia en català, a Valls

He d’agrair a La Vanguardia que m’hagi convidat a Valls per presentar l’edició en català del diari que porta més de 130 anys publicant-se en castellà i que ara també ho farà en català. Com tots els mitjans de comunicació que perduren en el temps, La Vanguardia ha tingut una forta incidència a Catalunya, Espanya i Europa.

Som a la capital de l’Alt Camp. En la publicació El Vallenc, l’alcalde Albert Matet, ens diu que aquesta antiga vila hi viuen avui 25.000 persones. Cada vegada més ben comunicada, en espera que l’autovia fins a Montblanc acabi sent una realitat. Valls és un lloc de pas, com ho és Catalunya, terra de marca, la punta del triangle entre Reus i Tarragona.

Els meus records de Valls son llunyans. Vaig venir per primera vegada amb La Sarralenca, una empresa d’autocars que comunicava l’Alt Camp amb les planes de la Segarra i l’Urgell, travessant la Conca de Barberà i pujant aquell vell, tortuós i perillós port de Belltall. La Sarralenca feia el recorregut Valls-Tàrrega tres vegades a la setmana.

Gent del camp, gent del llamp, dèiem a la Vall del Corb en veure aquella gent treballadora, estalviadora i resistent. La darrera vegada que vaig ser convidat a parlar aquí ho vaig fer en memòria de Josep Ramon López, un mestre de primària i secundaria que morí l’any 1994 en un accident de trànsit als 39 anys. En l’àmbit educatiu era molt conegut per la seva professionalitat i va ser triat en diversos càrrecs de responsabilitat pel seu bon fer. Però socialment, quan més és va conèixer va ser quan volien instal·lar, a la Conca de Barberà i a l’Alt Camp, un Pla de Residus. Ell va ser un dels impulsors del moviment social que va generar aquesta imposició i que va fer retirar aquell pla.

Valls té molts més personatges de referència a Catalunya en la seva multisecular història. Els hi vull reconèixer el seu mèrit i el que he aprés d’ells. En primer lloc vull referir-me a Carles Cardó, canonge de la seu de Barcelona, fecund escriptor a La Veu de Catalunya, El Matí i la Publicitat. Era una home d’una gran sensibilitat i espiritualitat. Va traduir 13 volums de l’obra de Sèneca a la col·lecció Bernat Metge. Marxà a l’exili després de la Guerra Civil i a Friburg, Suïssa, compartí les penes de la llunyania de la pàtria amb el cardenal Vidal i Barraquer. Allí coneix també a Jacques Maritain.

Recordo l’esplèndid pròleg de La Nit Transparent en el que Cardó ens diu que es en la foscor de la nit quan es veuen les coses més clares, quan es contempla l’univers amb tota la seva immensitat, lliures de l’enlluernament de la claror del dia. És des de Suïssa d’on escriu en francès L’Histoire Espirituelle des Espagnes reservant-se la publicació del capítol vuitè que no s’editaria, per indicació seva, fins fa uns dotze anys amb el títol de El Gran Refús, on treu del seu pap el que pensa sobre el paper de l’Església en la guerra civil espanyola. Una història en la que foren principals protagonistes, dos tarragonins, el cardenal Gomà, nascut a La Riba, que encapçalà la famosa carta col·lectiva dels bisbes espanyols en favor de la Creuada i la del cardenal Vidal i Barraquer, nascut a Cambrils, que es negà a firmar aquell document, juntament amb el bisbe Múgica de Vitòria. Aquests dos tarragonins foren les dues cares d’aquella Església espanyola i catalana.

Valls és més que la capital dels calçots. És el bressol dels castells, aquests monuments d’equilibri i de risc que avui són considerats com a patrimoni de la Humanitat. Ciutat agrícola i amb una certa indústria, Valls no ha perdut el seu vigor en aquests temps de canvis extraordinaris.

També els hi vull parlar d’un altre vallenc, el fotògraf Francesc Català Roca, fill del també fotògraf Pere Català i Pic. Treballà per les revistes i publicacions Destino, Gaceta Ilustrada i La Vanguardia. El vaig tractar vàries vegades. Recordo una fotografia esplèndida de Joan Miró publicada a la portada de La Vanguardia un diumenge de fa molts anys. Tenia una mirada penetrant i tranquil·la, la mirada d’artista que la portava en la seva retina i la traduïa en imatges d’un gran hiper realisme. La seva rialla subtil desprenia bonhomia i complicitat.

També he conegut i he tractat al vallenc Josep Carles Rius que durant molts anys fou sots director de La Vanguardia i que avui és el responsable de l’edició en català del diari Público. Va dirigir el Magazine de La Vanguardia amb un gran encert i bon gust. Fou un dels fundadors del setmanari El Pati de Valls.

El defensor del lector de La Vanguardia també és vallenc. Josep Rovirosa és fill d’un farmacèutic que treballava a la farmàcia Galimany que no sé si encara existeix. És un gran ciclista aficionat, un treballador infatigable, un home que escolta i compren. Ara lluita amb les queixes dels lectors que sempre són enutjoses. Ho fa amb un gran sentit d’equitat.

Els felicito, ens hem de felicitar tots, que hagin modernitzar de manera tan remarcable aquesta vila que enguany ha tornat a celebrar les festes desenals de la Mare de Déu de la Candela que reuneix a la ciutat tothom que viu fora i, si pot, torna a les seves arrels.

Però jo he vingut aquí en un acte solemne de la presentació de l’edició en català de La Vanguardia que estarà a tots els punts de venda ben aviat. He tingut el privilegi de treballar a La Vanguardia des de l’estiu de 1969 fins avui. Ho he fet com a traductor del New York Times, redactor, corresponsal, sots director, director adjunt i director. També he dirigit durant set anys la seva edició digital. I ara també, com a jubilat, que segueixo publicant regularment al diari. Un cicle que no s’ha tancat encara però que n’hi a més de fet que per fer.

A La Vanguardia i al comte de Godó els hi dec tot el que professionalment he fet en el periodisme. Carles Godó Valls i el seu fill Javier Godó Muntanyola, actual comte de Godó, em feren confiança al llarg dels anys i els retro públicament el meu agraïment.

La Vanguardia és com aquelles gavarres que baixen pel Rin carregades de productes diversos transportant-los cap al mar o des del mar per tota Europa central. De tant en tant fan sonar un clàxon greu i rotund avisant que passen. Sempre van pel mig del corrent. La Vanguardia ha baixat pel riu central de Catalunya des de fa 130 anys. Ha transportat totes les mercaderies que venien d’Espanya i anaven cap a Espanya, d’Europa i cap Europa, de Catalunya cap al món i del món cap a Catalunya. Ha estat la veu més constant, més representativa, més tranquil·la, de la centralitat d’un país que ha passat per moltes turbulències des de que el primer de febrer de 1881 els germans Godó, que venien d’Igualada, fundaren el diari.

He tingut el privilegi de signar cròniques i escrits des de 84 països del món, de tots els continents, de diferents cultures i de multitud de llengües. Des de Londres a Washington, des de Bagdad a Nairobi o des de Reijavik a Pekin o Moscou. He rodat el món com a periodista que intenta explicar el què passa. Ho he fet en castellà perquè aquesta és la llengua utilitzada fins avui i que seguirà sent-ho encara que no de forma única.

L’edició en català de La Vanguardia es un fet cultural de gran importància i és un acte de valentia de la família Godó. El bilingüisme que és del tot normal al carrer ho serà també a La Vanguardia a partir d’ara. D’un diari català escrit en castellà és passarà a un diari que es podrà llegir indistintament en català i castellà, segons les preferències dels seus lectors que en moltíssims casos han estat d’una gran fidelitat generacional a aquesta idea de centralitat que ha volgut ocupar La Vanguardia. Vull recordar aquella presentació, mig en broma i mig en serio, que Fabián Estapé acostumava a fer dient: Fabián Estapè, subscriptor de La Vanguardia.

Catalunya és una realitat complexa, plural, contradictòria, amb un present que està construït sobre la nostra turbulenta història i un futur que està per fer. La Vanguardia no rebutja el passat perquè, com deia Ernest Lluch citant Beneditto Croce, la història és el passat que no passa, sempre està a l’aguait, sempre reclama la seva existència.

La Vanguardia posarà dues edicions al carrer a partir del mes de maig. La novetat és que una d’elles serà en català que és la llengua pròpia de Catalunya tot i que no li és estranya l’altra llengua en la que sempre s’ha expressat. L’objectiu més important és que La Vanguardia sigui sent el diari de referència a Catalunya i la seva veu a la resta de terres peninsulars, a Europa i al món. Que ho faci des del rigor, la llibertat i el compromís.

Els hi haurà estranyat que entre els vallencs il·lustres no hagi fet esment del gran escriptor Narcís Oller. Ho he reservat per remarcar que Narcís Oller fou un dels primers escriptors de novel·les en català. Ja sabran el que li va escriure Benito Pérez Galdós en una carta personal en la que fa una referència ben impertinent i significativa: es tontísimo que usted escriba en catalán. Oller li respongué en una lletra el 1884 amb un seguit d’arguments que són tota una declaració de principis sobre el seu concepte de realisme, tendència literària, d’altra banda, compartida també pel mateix Galdós.

Li contesta Narcís Oller a Don Benito que “escric novel·la en català perquè visc a Catalunya, copio costums i paisatges catalans i catalans són els tipus que retrato, en català els sento cada dia, a totes hores, com vostè sap que parlem aquí. No pot vostè imaginar efecte més fals i ridícul que el que em causaria a mi fer-los dialogar en una altra llengua, ni puc ponderar-li tampoc la dificultat amb què ensopegaria per tal de trobar en paleta castellana quan pinto, els colors que em són familiars de la catalana (…). No creu vostè que el llenguatge és una concreció de l’esperit?. Aleshores com se’l pot divorciar d’aquesta fusió de realitat i observació que existeix en tota obra realista?”

Gran Narcís Oller, realista i naturalista, que conreà l’amistat de Mossèn Cinto Verdaguer, Àngel Guimerà, el crític Josep Ixart, tarragoní, que es tractaren a la revista La Renaixença de Barcelona. La febre d’or és la més extensa de les novel·les ollerianes i, sens dubte, la més notable com a font de coneixement històric d’una etapa important de l’evolució del nostre país.

Narcís Oller estaria molt a gust avui en la presentació de La Vanguardia en català a la seva ciutat de Valls. El moment té una connotació històrica gens menyspreable. El que és normal al carrer i a la societat ho serà a partir d’ara també a La Vanguardia. El que pretén el diari de la família Godó es servir al país d’una manera més transversal, més global i més integradora. Espero que tots els seus lectors valorin aquest esforç de la propietat, de la direcció i la redacció d’un mitjà de comunicació que segueix pretenent entendre i analitzar Catalunya, Espanya, Europa i el món des del rigor i la professionalitat. En definitiva, des d’un millor servei als seus més de dos cents mil lectors que tenen, que tenim, una idea plural i oberta del país. A partir d’ara, també en català.

Valls, 5 d’abril de 2011