No cal retrocedir al començament de la Transició per veure els canvis d’escenari polític, a vegades desconcertants, que s’han produït a Catalunya al llarg de més de trenta anys. Voldria arrencar en una data molt més recent, el 13 de setembre del 2009, quan a Arenys de Munt se celebrava la primera consulta pel dret de decidir que seria l’inici d’una experiència repetida en 554 referèndums a ciutats i viles de Catalunya i que culminà a Barcelona amb una participació del 20% de ciutadans el 10 d’abril d’enguany.
Xavier Trias, nou alcalde de Barcelona
Els promotors d’aquesta iniciativa es declararen molt satisfets i optimistes dient que la nació catalana està preparada per exercir el dret d’autodeterminació. Amb aquestes consultes, segons llegeixo en l’anàlisi de Jaume Massanés i Papell en el seu bloc personal, “no únicament culmina un procés democràtic d’enorme transcendència, iniciat fa anys des de la societat civil […] sinó que s’entra en una nova dimensió política. Una dimensió més important per la complexitat de l’organització i la claredat política del plantejament, que les mobilitzacions pel dret de decidir impulsades per la PDD els anys 2006 i 2007 i la protagonitzada pel poble de Catalunya el 10 de juliol del 2010”.
Alhora han passat moltes més coses, a Catalunya, en aquests dos anys. Hem viscut l’agònica discussió sobre l’Estatut, les retallades substancials que el Tribunal Constitucional decretà després de gairebé quatre anys d’inacabables debats i que tingué una resposta multitudinària al carrer el 10 de juliol amb la presència de totes les autoritats polítiques i institucionals als carrers de Barcelona rebutjant la provocació que el més alt tribunal de l’Estat havia aplicat a la llei catalana. Una llei que s’havia aprovat seguint tots els requisits formals establerts per la Constitució en ser aprovada pel Parlament de Catalunya, pel Congrés dels Diputats, i un Estatut referendat pel poble de Catalunya. L’Estatut quedà malmès, de tant passar el ribot constitucional pel seu contingut, però és el marc legal en què avui ens movem tot i que sembla que molts articles encara no són aplicats perquè el més calent és a l’aigüera en el que fa referència als traspassos de fons econòmics que el govern Zapatero ha regatejat fins avui.
Les eleccions al Parlament de Catalunya del 28 de novembre se celebraren en el marc de l’augment de l’independentisme sociològic que s’havia instal·lat en la societat catalana. El resultat de la consulta no anà en aquesta direcció. Hi havia 21 escons clarament independentistes abans de les eleccions, i en fer el recompte en quedaren només 14: 10 d’Esquerra Republicana i 4 d’encapçalats per la nova força política de l’expresident del Barcelona Joan Laporta. La resposta a aquesta contradicció la donaren els independentistes dient que molts diputats de CiU compartien les tesis per la independència encara que s’havien presentat a l’electorat amb l’ambigüitat que la federació nacionalista sempre ha mostrat en aquesta qüestió.
Penso que és oportú reproduir un petit fragment de la conferència que l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, em demanà que donés a la Paeria el 22 de setembre de l’any passat i que portava el títol de Catalanisme al segle XXI. Després de fer un llarg recorregut per la història del catalanisme, posant com a fita la derrota catalana en la guerra de Successió que acabà amb la caiguda de Barcelona el 1714, deia que “cal que Catalunya pugui seguir sent Catalunya, amb més reconeixement institucional, més competències i, sobretot, un finançament més just respecte al que els catalans aportem a Espanya. En tot cas, sóc partidari que els catalans decidim per nosaltres mateixos i en el temps més raonable possible se’ns convoqui a un referèndum vinculant o bé orientatiu. Sabríem on som per evitar moure’ns a les palpentes sota els efectes de la demoscòpia i de la cultura dels tertulians”.
Deia a continuació que les propostes centrals de les properes eleccions dels tres corrents principals que estan en joc no podran ser realitzades la propera legislatura, guanyi qui guanyi. La independència no serà en els propers quatre anys. El federalisme és molt difícil pel sol fet que no hi ha cultura federal, ni a la dreta, i per descomptat, tampoc a l’esquerra. El concert econòmic el veig tan lluny com les altres dues fórmules.
Què ens queda? A mi em sembla que defensar el que tenim, millorar-ho, mentre cerquem noves fórmules que ens garanteixin la nostra voluntat de ser. Abans de caure en una nova frustració, val més que ens hi pensem una mica, que preparem, en tot cas, el país per arribar, si es donen les circumstàncies, a tenir una independència no tutelada per Espanya. Per la via dels fets més que per la via de les paraules. Per les exigències raonades i no per plantejaments del tot o res.
Les eleccions les guanyà Artur Mas i les dues experiències de tripartit foren castigades a les urnes el 28 de novembre i ara han estat gairebé esmicolades en les municipals de diumenge passat. Esquerra Republicana ha perdut bous i esquelles en les municipals fins al punt que Jordi Portabella és l’únic regidor de la formació independentista en les deu principals ciutats de Catalunya. Joan Puigcercós, conscient de la desfeta, ha dimitit i ha convocat el congrés d’Esquerra, que es presenta molt tens.
No sé quantes ànimes té el PSC, però el fet és que en aquests moments no té líder, està pendent d’un congrés per buscar idees i discursos alhora que els socialistes espanyols, principals avaladors de l’Estatut, es troben a la deriva després de la pedregada rebuda a les urnes diumenge.
El mapa polític municipal català mostra més dades inesperades malgrat el soroll de l’última setmana centrat en les acampades a moltes places i indrets emblemàtics del país. Les urnes ens diuen que CiU ha aconseguit per primera vegada la majoria de vots a tot Catalunya, es queda amb les quatre diputacions i guanya també per primer cop la ciutat de Barcelona i la sempre socialista Girona. El partit que més creix quantitativament és el Partit Popular, que ha estat el principal impulsor de les retallades a l’Estatut i que ha aconseguit més vots que ningú a Badalona, la tercera ciutat del país. No es pot descartar que el victoriós Trias pacti totalment o parcialment amb Alberto Fernández Díaz per governar, no sabem a quin preu, la ciutat de Barcelona. Per acabar, ha aparegut amb més força Plataforma per Catalunya, de caràcter manifestament xenòfob, que amenaça la convivència cívica del país.
Era aquesta la sensació que es respirava en les consultes pel dret de decidir o el que es manifestava pels carrers de Barcelona el 10 de juliol? Penso que no. Cadascú haurà de revisar les polítiques que ens han portat fins aquí.
Publicat al diari Avui el 25-5-2011
El PP tiene mucho voto escondido en cataluña y eso es un problema,en una sociedad moderna nadie tendria que sentirse incomodo por defender su postura y creo que aqui pasa esto, si nadie es del PP luego como es que son un partido tan votado, hacer pasar desde medios publicos por vergonzante una opción politica me parece nefasto. Hay que discutir tranquilamente todo.
Por algo será.
Sr. Foix: Els catalans no som independentistes. Mes aviat som individualistes.
El que passa es que els ciutadans de la resta d’Espanya no ens respectan com a catalans i si hi ajuntem que els goberns centrals d’Espanya i de tots colors, ens escatimen els nostres propis diners i en s’els retornen molt mes disminuits.
En resum: El ciutada de Catalunya te el convenciment que l’Estat Espanyol no ens torna el que per dret ens pertoca.
Exemple: Un andalus nascut a Andalusia, pero que viu a Catalunya
paga a l’Estat Español 25 i reb 6. I en cambi el seu germa nascut tambe a Andalusía i que hi viu, paga al Estat 6 i reb a cambi 25.
A les hores tenim unes diferencies descomunals i humilllans entre comunitats Espanyoles.
I es posible que aixo sol provoqui a Catalunya, la solicitut de la Independencia.
Aquí a Catalunya hi mani qui mani no ens funcionan res be. Ni els tres de rodalies. Paguem les Autopistes i la resta d’Espanya no pagan. Es va fer primer el tren Madrid Sevilla de l’alta velocitat. No tinc res en contra pero el corredor Mediterrani ha quedat retrasat durant anys i anys. Tant util i necessari per la unio amb Europa, el comerç, ect. ect.
El taló d’Aquiles dels catalans es el de que no actuem units. I aixis no ens respectan a Espanya.
No necessitem pas l’Independencia sino que necessitem está totalment units entre nosaltres mateixos.
Per aixo mateix han perdut vots els partits catalans que mig gobernaban.
Mas de lo mismo. No veo el futuro nada claro politica y socialmente tal y como esta el panorama.
Vamos mareando la perdiz, dando bandazos pero siempre constreñidos por las cuatro paredes de un sombrajo que cuando toca de verdad vemos que sirve entre poco y nada.
A todo esto, observo como vamos perdiendo capacidad de decision tanto en Catalunya como en las españas al tiempo que el personal cada vez esta mas despistado y tieso de cartera, incluidas las «amplias clases medias» del Sr. Foix, que tocan de peus a terra, ya no existen aunque nos pensemos que formamos parte de este segmento.
La vuelta de tuerca impositiva y de recortes esta al caer y me da igual si me la aplican con la rojigualda o con la cuatribarrada, lo que me pone de uñas es que tendre que pagar el gasto sin haberrlo comido ni bebido.
El primer que hauria de fer el catalanisme en general, i l’independentisme en particular, és no confondre desitjos amb realitat: a Catalunya no hi ha -ni se l’espera- una majoria sociològica independentista; ni tan sols catalanista. I aquesta confusió entre realitat i desitjos neix del fet de que un segment important de la població de Catalunya viu en una bombolla endogàmica realimentada pels partits i mitjans afins (CiU, ERC, la «Corpo» de radio i TV, l’Avui, l’Ara, El Punt, etc.), fins el punt que, com deia Machado respecte de Castella, però que bé es podria aplicar a aquesta Catalunya endogàmica, «desprecia cuanto ignora».
Al marge d’això hi ha un fet obvi: l’independentisme no és un programa de govern, per tant és absurd voler buscar una correlació entre independentisme i diputats o regidors. Si es vol saber quants independentistes hi ha s’ha de fer un referèndum de veritat.
La política no és la constatació d’allò què és sino l’acció cap a allò que es vol ser.
Para los nacionalistas, la situación actual del ‘Estado de las autonomías’ es la más cómoda. Por un lado, se mantiene el diferencial económico con el resto de España, y por la otra, se alimenta la ‘coartada española’. La coartada española resulta muy práctica para los nacionalistas, porque consolida la duplicidad social en Cataluña (catalanes-españoles) y porque permite disponer de un comodísimo ‘vertedero de basura’ situado en Madrid-España, donde se pueden proyectar todas nuestras frustraciones y caquitas…
Entonces, ¿qué quieren los independentistas? ¿Por qué dan tanto la lata? Creo que está muy claro: los independentistas no quieren la independencia, porque sería pobre, cara y bilingüe. Lo que quieren realmente los independentistas es el independentismo.
Muy «agudo». Solo te olvidas que quien empuja no es el independentismo sino la recentralización.
Sr. Foix, estic d’acord en bona part amb vostè. Si no l’interpreto malament.
És cert que per tacticisme alguns estiren més el braç que la màniga. També ho és que d’altres ho fan, equivocadament o no, sota un plantejament estratègic. Personalment en tinc dubtes. Racionalment em sembla erroni però els moviments de l’electorat no són racionals. El temps ho dirà.
L’augment del PP no invalida l’estratègia que jo anomeno d’estirar més el braç que la màniga. Em consta que molts dels «abrandats» són perfectament conscients que l’espanyolisme no ha sortit del tot de l’armari. També és cert que l’electorat independentista no segueix a cegues líders com Laporta.
En qualsevol cas el tema cabdal al voltant del qual tothom es veurà obligat a posicionar-se és el de la sobirania. Sobirania entesa no com la independència total (absurda en el s. XXI) sino com l’establiment d’un àmbit de decissió propi per algunes matèries. Li recordo que l’autonomia no és catalana. Dit en altres paraules, un acord global a Espanya per abolir les autonomies, conflicte a banda, seria perfectament constitucional i democràtic. Sobirania també pot entendre’s com el blindatge d’una autonomia.
Haurà d’admetre que l’avenç que hi ha hagut ha estat fonamentalment i de fons en l’emergència del sobiranisme més que no pas de l’independentisme, encara que no ho sembli. Si l’estratègia ha tocat sostre o és errada, jo tampoc ho tinc clar.
Sr.Foix: En política manca alguna cosa més que voler assolir una fita. Caldría sapiguer si serà suficient per atreure vots la bandera de l’independentisme… La disputa per al mateix vot de l´independentisme amb totes les altres formacions que també clamen pel mateix en fan pensar que no, en fan pensar que será molt difícil, ningú partit voldrà perdre la seva part de votants.
Bona lectura sobre la situació del nostre païs. Ara ens toca a tots fer realitat la nostra identitat nacional si de veritat hi creiem. Allò de que cada terra fa sa guerra…….a veure si guanyem la nostra, en Pau i Bé franciscà. Una abraçada Josep