Els convido a fer un tomb pels termes del país que ara viuen temps de silencis gairebé perpetus. Els suggereixo caminar un matí o una tarda d’estiu pels camps que més conec, a la Segarra, l’Urgell, les Garrigues o la Conca. Són terres de conreu en què fa només dues generacions trobaves sempre gent que treballava. Ara no hi ha ningú tot i que les terres estan igualment conreades i el fruit que se’n treu és molt més abundós. Hi ha hagut molts canvis revolucionaris, en els últims anys. El de la informació amb les noves tecnologies és el que més ens enlluerna per la seva rapidesa i senzillesa. El coneixement no té fronteres geogràfiques ni de temps. Extraordinari.
Però ningú parla de la gran revolució que s’ha produït al camp. Recordo que en la meva infantesa més d’un trenta per cent de la població activa era pagesa. Avui no arriba ni a un cinc per cent a Catalunya. Malgrat tot, els camps estan endreçats, productius, gràcies als adobs, a la maquinària i als herbicides. No cal tanta gent per portar una hisenda de 500 jornals de terra que abans precisava, com a mínim, tres parells de mules, dos mossos i la participació de tots els familiars possibles per fer les feines de segar, batre, collir olives, veremar o treure les pampes de les vinyes.
Hem caminat més de dues hores travessant tres termes municipals als peus de la serralada del Tallat, que mira a la Conca i l’Urgell. Pugem a Sant Roc, sempre solitari i amb els dos xiprers que em semblen eterns. A un costat, el gran clot de la Conca que s’estén fins a les muntanyes de Prades. A l’altre, la serra del Montsec a la llunyania dibuixant una plana idònia per a una òpera que demana escenaris faraònics. Uns lladres han esbotzat el cadenat de la reixa de l’atri de l’ermita i una cadena nova i lluent assenyala que el desperfecte s’ha reparat fa molt poc.
Una llarga caminada i, llevat de la conversa amb l’acompanyant, no hem sentit cap veu humana. Només els cotxes que passen lluny, per la carretera de Montblanc a Tàrrega, emeten senyals de modernitat. No hem trobat ningú. El color és impressionant, canviant, molt ple. Ha plogut una mica i les petites embassades de l’aigua es veuen amb les fulles de pi amuntegades als repeus dels marges. Silenci absolut. Algun conill salta davant dels nostres peus i corre enllà fins a trobar un lloc on ajupir-se. Marges antics, pedres tacades pel verdet propi de segles després d’haver rebut els impactes de l’aigua, la neu, el fred i el vent. Tot és vell, en aquests indrets que tenen tanta o més història que les ciutats i els nuclis urbans. Si més no, és possiblement on han passat més hores, dies, mesos i anys els avantpassats que vivien més temps en el terme del poble que no pas a casa. S’ha treballat manualment la pedra, s’ha fet i refet camins, s’ha construït marges que són com les catedrals dels pobres. Un jornal i un altre, dies i temporades treballant per mantenir net el territori. Sóc un entusiasta de la cultura dels termes que diuen tant de la història dels petits i grans racons del país.
Ja sé que no són temps de demanar ajut a les administracions. Però es faria un gran servei a la recuperació de la història de cada vila si les pedres, les feixes, els boscos i les fondalades mantinguessin la seva fesomia original. Tot canvia de color i d’aparença. Roques escadusseres indiquen vetes de daus de pedra que penetren fins a les entranyes de la terra. Els rostolls proclamen la solitud de l’ambient. L’olor tendra de la sega fa que la respiració sembli més plena i profunda. Pins recargolats, mediterranis, semblen eterns perquè no han canviat gairebé gens en l’últim mig segle que hem transitat per aquestes terres que semblen inhòspites però que exhibeixen l’humanisme de generacions que han treballat fins a l’esgotament. Aquestes terres solitàries han escoltat moltes converses, l’espetec de renecs gruixuts, discussions, pensaments solitaris de llauradors que somiaven coses impossibles.
Les cabanes són un altre testimoni del treball de centenars de persones al llarg dels segles. N’hi ha de tota mena. Però la cabana més majestuosa, la més seriosa, la pròpia d’una casa bona, la que perdurarà més temps i no permetrà l’oblit d’aquestes terres, és la cabana de volta. Colgada de terra, amb una porta que sembla l’ull d’un gegant ocult, és la gran obra del treball de l’home en aquests indrets ara silenciosos. Damunt de la teulada d’una sola peça, un arc de volta ben travat, hi ha sovint lliris, herbes silvestres, algun arbre rabassut que mai s’aixecarà perquè les arrels no podran travessar mai les pedres de l’arc de pedra de la teulada. És una llàstima que aquestes obres d’art de la Catalunya més ignorada es vagin deteriorant sense que s’hi posi remei. Hi ha, naturalment, associacions per mantenir la riquesa artística que està esbarriada pels camps de Catalunya. Hi ha catàlegs formidables sobre els monuments de pedra que s’han preservat. Caldria que no se’n perdessin més, de petjades deixades pels avantpassats en llocs tan poc transitats però tan rics en el que representen.
Acaba la passejada per camins i conreus amb el silenci que ens ha acompanyat tota la tarda. La volada d’una parella de perdius ens indica que els caçadors aviat passaran per aquí i no sempre respectaran el valor simbòlic i artístic d’aquests indrets solitaris. Les guineus escassegen perquè algú s’encarrega d’eliminar-les perquè no es mengin els conills. Algunes peuades de porc senglar cercant humitat són tendres. Els corbs i els esparvers miren des de molt amunt què es belluga als peus de marge o en una mata d’esbarzers. No és un retorn al passat sinó un viatge al present que es manifesta d’una altra manera. L’essencial és el mateix. Hi ha menys persones però la naturalesa, tan sàvia, ho endreça tot pel seu compte.
Article publicat al diari Avui el 20-7-2011
