La Maria al voltant de la cuina i de l'estufa
Fa mig segle hi vivien cent persones a Rauric. Aquí neix a peu d’un marge el riu Corb, un riu que té ponts importants però l’aigua escasetja llevat d’anys de robines i aiguats. Avui només n’hi ha una de persona Rauric. És la Maria Albareda Termes, supera els 90 anys, viu sola en un poble solitari, sense ràdio, sense televisió, sense nevera i amb una estufa de llenya mig atrotinada que costa encendre per la humitat dels troncs que s’apilen al vell celler d’aquesta casa centenària de cal Balanyà de Rauric.
Hi passo un parell d’hores enraonant. Som parents llunyans i parlem de coses d’abans, antigues, aquelles que donen les claus del que està passant avui. La Maria no necessita les notícies, no l’interessen les coses dels altres, alhora que està molt contenta i emocionada per la visita d’un parent llunyà que situa perfectament.
Molts calendaris d’anys passats ocupen les parets. Fotografies de la filla, de les netes i dels besnéts, es recolzen sobre l’aparell de televisió de fa vint anys que ja no funciona. La ràdio està espatllada. Però està sobre un prestatge a la paret com si fos un moble. És com s’instal·laven aquells aparells radiofònics de fusta i de tela fa mig segle. El temps s’ha aturat en aquest lloc solitari de Rauric. La casa està intacta negant, totes les frivolitats del progrés.
La cuina econòmica, de ferro colat, està en un racó, molt a prop de l’estufa. La Maria continua traficant amb el ferro de l’estufa que no acaba d’encendre’s. Hi va endinsant fulles de diari i rames que recull al celler. El canó de l’estufa té més d’un forat. La clau de pas es tanca automàticament i no deixa tirar el foc. Li deu passar cada dia, però, finalment, l’estufa pren força i el foc es consolida. La cuina és dels anys cinquanta. No hi ha hagut novetats en aquesta casa que segueix intacta mentre la Maria recorre uns passadissos que semblen carrerons dels boscos propers d’aquesta Baixa Segarra tan entranyable.
Una gran olla plena d’aigua es col·locada damunt l’estufa. Hi serà tot el dia. El vapor caldeja l’ambient i es pot fer qualsevol sopa. No hi ha molts aliments. No en necessita molts la Maria que té un cap molt clar. A Rauric es palpa la soledat de la Baixa Segarra, molt a prop de Santa Coloma. Camps de cereals, grans clapes de boscos als turons. El poble està vuit. Els dos o tres nouvinguts venen els caps de setmana i no tenen aspecte de permanència.
La Maria té la porta sempre oberta perquè no tanca bé. Em diu que no hi ha casa més segura que aquella que sempre té les portes obertes. Els dies es fan llargs. Les nits d’hivern comencen a les sis de la tarda. Fa fred. Només a la cuina hi ha escalfor. L’estiu és la temporada més esplendorosa. El dia és llarg i la nit es curta. M’ensenya el dormitori. Dos llits. En un hi ha els llençols i a l’altre cinc o sis mantes que la Maria va amuntegant segons el fred que faci. Surt de la cuina ben escalfada i se’n va al llit. Nits llargues, molt llargues, solitàries i silencioses.
La Maria i la porta que no tanca
La Maria no es recorda del que va fer ahir. Però repassa amb exactitud la història des dels temps que es va casar amb el Pepet, Josep Berengué Trull, que morí fa ja molts anys. Recorre els anys de la guerra, dels temps en els que en les cases bones hi havia mossos, els carros sortien cada dia cap al camp, moltes mules, rucs i matxos que conreaven les terres de cereals.
En aquesta soledat estrepitosa neix el Riu Corb que s’origina en una font al fons de la vall que entrega les aigües al riu Segre, només quan els aiguats arrosseguen troncs, brossa i rames riu avall. A l’altre costat de Rauric comença la conca del Gaià que dona al Francolí.
Molins de vent d’energia eòlica carenen les petites serres. És una sort tenir-ne un en un camp. La Maria en té un de molí. Li dona diners. Però no serveixen de res, em diu, perquè només porten problemes.
Ens acomiadem. Insisteix en que em quedi a dinar, que farà una bona sopa i que té ganes d’enraonar del que ha estat aquest petit poble d’unes vint cases buides i algunes derruïdes. La Maria veu passar la modernitat a peu de carretera. Però no li interessa gens. Queda en els seus pensaments, els seus records, en espera que algú de la família li porti menjar cada dos o tres dies. Així ho fan. Gran sentit comú i una cultura vella. La Maria parla amb saviesa i la seva memòria regira la història del que fou una gran casa de Rauric, una casa bona, avui amb una porta que no tanca. No cal.
El campanar de Rauric
El món de la Maria és ric i emocional. En tantes hores de solitud té temps de pensar com s’ha vist el segle XX des d’un petit poble perdut entre l’anoia, la Conca de Barberà i la Segarra.
Baixant Vall del Corb avall, un poble cada dos o tres quilòmetres, penso que aquest món no s’hauria de deixar perdre de la memòria col·lectiva. Aquí també s’ha fet Catalunya, una Catalunya nova però molt catalana, tan catalana com els nuclis de la Catalunya vella on es va formar el país. Quan veig les rengleres de marges de pedra a les dues bandes de la vall penso en les catedrals dels pobres, la pedra treballada, jornals a sous ridículs, dies de destorb, hivern i estiu, els castells i cases fortificades , les vinyes, els olivars, les baralles històriques sobre els drets de l’aigua.
La Maria de Rauric en sap molt d’aquestes coses. En té una opinió fonamentada.
Una historia preciosa la de Maria.
Hola Lluís, La Maria de Rauric es admirable. Es una sort tenir-la. Es del tot asequible a qualsevol persona, avui que es parla tant de que em de ser assequibles; a ella no li ha hagut de dir ningú. I lo més maco de tot , a més d’estar contenta que m’ho crec, es que se la veu feliç, vaja que amb la cara paga, hom diria que no li falta de res, lo principal ho te tot i encara repartiria amb els veïns lo poc que te. Segur que les dos hores que vau parlar al costat d’aquesta estufa i cuina econòmica que alhora m’acosten a casa meva, vam passar volant; amb avis com la Maria tot es planer, les coses pel seu nom i respires pau i t’envàs en pau. En la seva senzillesa tot i cap, són persones que només tenen una paraula, que va a missa, t’en pots refiar, i ho comparteixen tot. No m’estranya gens ni mica que la seva porta estigui sempre oberta, segur que la Maria es igual per tothom. Am gairebé no res es feliç. També això em porta al costat dels meus pares. El pare te 88 anys i sempre ha fet hort i encara en fa i Déu ni do de lo be que li surt i la mare es cuida de repartir entre la gent. Que hi farem es feliç.
Lluís no m’estranya que la Maria t’invités a dinar, ella valora les persones, no la modernitat, ni altres històries que no porten enlloc, és una persona intel.ligent.
Jo quan he d’explicar als joves, amics dels meus i dels meus fills de Girona com es la Catalunya Nova, els porto a fer una caminada des de Llorens cap a la Quadra de Mas Déu i fins i tot al Tallat. Ho entenen de cop. Fa 200 anys eren un racó de món i de vegades penso que encara ho som.
Segur que la Maria te salut per vendre i encara hi hauran més estones per estar amb ella, al costat de l’estufa encara que façi fum i li costi de tirar. Repassar 90 anys d’història sempre te el seu encant. Em quedo amb la seva cara, que irradia tota la pau i tendresa del món.
Lluís gràcies per posar-nos tant aprop aquesta entranyable Maria de Rauric. Un plaer de coneixer-la
Adéu-siau.
M’encanta el seu article senyor Foix. La Maria de Rauric i com ella d’altres persones antigues de la Baixa Segarra es mereixen certament un gran homenatge per la simplicitat de les seves vides, per mantenir el lligam a la terra en que van néixer, per la indiferencia amb que miren aquest mon modern i consumista i sobretot per la gran saviesa ancestral de que són dipositaris i que si no hi posem remei s’enduran per sempre més quan ens deixin. Des de la estrepitosa solitud, com molt bé descriu vostè, d’aquestes terres velles i cultes, moltes gràcies per donar visibilitat a aquest gran patrimoni humà i cultural que atresorem.
Sr, Foix,
Començo el dia repassant la premsa: cau la borsa, incertesa als mercats, conseqüències imprevisibles d’una possible sortida de Grècia de l’eurozona, retallades,…Por. De sobte, i afortunadament, topo amb el seu relat sobre la Maria. Entranyable. La seva lectura em reconforta, m’asserena i em fa relativitzar certes notícies que ens fan posar la por al cos. Si n’ha viscut de molt pitjors, la Maria. I mira-la.
Gràcies, Lluís, una altra vegada.
Sr Foix,
és ben cert que els seus comentaris polítics probablement ajuden a que els polítics, poc a poc, vagin mirant d’anar amb més compte en les seves decisions, perquè es senten una mica més fiscalitzats i que hi ha algú els hi segueix la marxa a les seves actuacions. Està molt bé i cal agrair-li aquesta tasca.
Però també és segur que, als que hem perdut una mica la confiança en el gremi dels polítics, ens agrada més aquesta vessant tant entranyable – i més poètica – dels seus escrits que, encara que no vagin a arreglar rés, reconcilien amb les coses més properes. Al fi i al cap, són les que més importen, les que omplen el cor.
I si resultés que fos més fàcil arreglar-ho tot a partir de les coses que omplen el cor que no pas des de les que importen als polítics? Potser llavors es veuria més clar que val molt la pena escriure articles com el de la Maria de Rauric, perquè són un lligam que ens fa sentir les coses més nostres.
Al menys a mi m’animen més els seus articles on és palès aquest tarannà de la gent gran que no sap que fer amb la política, però que té prou seny i valentia per a fer la part que li toca.
La meva felicitació, Sr. Foix.
Jaume
Bon dia;he llegit el seu article a la meva mare,te 90 anys ,el cap clar,el cor cap els altres i la vista molt deficient,es per això que li llegeixo articles i noticies interessants de La Vanguardia que fa tants anys que arriba a casa .S’ha emocionat,dels records de haver viscut en un poble petit ,poques cases i tots fen pinya.
«En queden poques de dones ja de mes de 90 anys i amb aquesta valentia» ,m’ha dit.Cert dones catalanes,treballadores i amb una gran empenta…per admirar ,per aprendre.
Gracies Sr. Foix
Nuria
Sr.Foix: El seu artícle de La Maria de Rauric forme part del cor de Catalunya…
Com sempre, encertat el comentari. Sap greu com es perden aquests pobles, les cases, records, vivències, treball, esforç…. No interessa a massa gent que hi hagi vida.
Aquest divendres parlava amb la propietària del Bar «lo mirador de Forès» 38 anys i il·lusions de tirar endavant. 16 veïns quedaran la propera setmana i durant el llarg hivern. I ajudes molt poques, només la seva il·lusió, el de la seva parella i dos caballs…
Ho deia ja fa mesos al bloc, a la nota «Abandonats». http://www.miradesalvent.blogspot.com
Salutacions i a resistir!!
Jordi