Els perfums d’una tardor tèbia

La vinya al voltant de la cabana

Ja sé que la tardor pot no interessar a la majoria de lectors d’aquest bloc. Especialment perquè enguany no hi ha tardor. Som a la Mare de Déu del Pilar i les temperatures s’enfilen a més de 30 graus al migdia. És un fet insòlit tot i que tot ha passat moltes vegades sempre. Però la tardor fa la seva cursa, els fruits donen el millor de sí abans de que arribin les primeres ventades i les gelades primerenques deixin les vinyes despullades i les sarments sense pampes. Els dies s’escurcen i les nits s’allarguen. La maduresa de la tardor es detecta en els olors eterns dels fruits, de la terra, dels arbres, de tot el que de molt diverses maneres s’ha preparat per a ser recollit o bé per perdre’s en l’inexorable cicle vegetal que nasqué amb la primavera.

En tots els pobles vinícoles del país hi ha un flaire inconfusible de most. El most és el gran secret dels enòlegs. Si es tracta bé el most s’ha guanyat molt per aconseguir un vi decent. L’olor a most es desprén dels camins veïnals, de les carreteres locals que aixequen una polseguera exagerada. La pols és la senyal d’identitat de la pobresa. On no hi ha ciment no hi ha arribat la civilització occidental. Enguany la sequera aixeca molta pols arreu del país. Massa pols, massa núvols de sequera, massa patiment dels olivers que ensenyen uns rastres d‘olives prematurament negres, seques, que cauran a la primera ventada que no tardarà gaire en escombrar tot el que no està fortament enganxat als arbres.

Malgrat la sequera, malgrat les precarietats de la falta d’aigua, un perfum festiu, ambiental, que comença a les vinyes que exigeixen quedar solitàries, sense raïms, abans que el fruit es podreixi a les primeres humitats que vindran. Són les sarments les que desprenen un olor àcid i genuí, un olor rabiós i fort. El flaire de les pampes, encara verdes, que aviat començaran un fantàstic viatge cromàtic fins quedar-se mortes, seques, ho penetra tot. Les pampes quedaran enterrades sota les herbes hivernals i destruïdes pels primers freds que encara no han arribat.

L’olor del raïm és definitiu. Madur i ple, ja no pot aguantar més temps penjant dels sarments. És difícil resistir la temptació de picotejar aquí i allà, entrant en una certa borratxera de grans de raïm verges, rosats, madurs, dolços i temptadors.  No sé com els grans estetes del país no han descobert encara la suavitat de la pell després de rentar-se amb aigua neta unes mans embrutades pel most que té un punt de fastigós i de brut. Em sorprèn que els traficants de l’estètica no hagin redescobert aquesta antiga i extraordinària cura de finesa facial.

Un vinya veremada queda silenciosa, trista, a punt d’entrar en una transformació ràpida i definitiva. La caiguda de les fulles, abans de que passi un ramat d’ovelles, cosa ja improbable, és el començament d’una llarga dormició que només despertarà quan els primers brots dels sarments del futur tornin a treure el cap tímidament a meitats d’abril.

Però el flaire i l’olor de la verema és només una part, potser la més notòria, de l’esplèndida gama de perfums que acaben envaint els camps en aquests dies de plena tardor encara que el sol piqui fort i les vespes i les mosques es pensin que estem en ple estiu. El ametllers ja han quedat alleugerits dels seus fruits. Les ametlles han estat petites i ridícules per la sequera. Molts secalls no han arribat a obrir-se per falta d’aigua.

Un cop de canya o bé un vibrador modern les fa caure totes dintre un paraigües modern i automàtic. En un instant passen de l’arbre a un procés industrial sense que la mà humana hi intervingui. L’olor verd del clafoll, es barreja amb la mateixa ametlla, més sòlida, color de maó torrat, que s’estén per moltes places i indrets solejats perquè s’assequin. Es tracta de fer desaparèixer tot signe d’humitat.

No ha plogut enguany. No hi ha aquell olor humitós que presagia la sortida d’algun bolet en una clapa de bosc prop del conreu. La sequera és una senyal de misèria agrícola. Ja plourà, clar que plourà. Però mentre dura la sequera, ja massa llarga, el cicle de la natura segueix el seu curs.

Aviat entrarem en l’aventura de collir olives, la feina més enutjosa del pagès d’abans. Ara, també la maquinària fa que les olives es puguin collir evitant les gelades, els forts vents de serè, el fang de les pluges que inexorablement arribaran. És sublim aquest cicle inexorable. Evocar aquestes vivències em porta a un cert panteisme com experimentà el poeta Maragall que s’extasiava en contemplar el procés inalterable de la natura.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email