La insatisfacció també és global

Manifestaciones contra la crisis

És una temporada difícil per als dictadors arreu del món. Enguany n’han caigut tres a la riba sud de la Mediterrània sense que les multituds que omplien els carrers de Tunísia, Egipte i Líbia cridessin contra Israel, Estats Units o Europa. El pes de la pobresa i de la demografia han contribuït principalment als canvis interns que s’han produït en aquests països que avui enceten un període més lliure i també més ple d’incerteses, com passa en qualsevol democràcia.

La preocupació sobre el que vindrà després és notòria, tant per als que observem la situació des de la riba nord com també per als que viuen dintre d’aquestes repúbliques on la joventut és un dels senyals de força més remarcables. El moviment de protesta és també global. Els que intenten arribar als peus dels gratacels de Wall Street, els que protesten als carrers de Manchester, Madrid, Damasc o Bahrain són joves que volen canviar el seu món. El que és més curiós és que es practica la protesta des de sistemes lliures però també des de dictadures on el risc es pot pagar amb la vida. Els acampats que han ocupat amb tendes de campanya l’espai que envolta la catedral de Saint Paul de Londres han provocat la dimissió del responsable de l’Església anglicana més gran d’Anglaterra perquè es negava a fer cas a la policia que volia dispersar els acampats per ordre governativa.

Tradicionalment les protestes contra les dictadures eren esclafades sense cap escrúpol. Tant a Síria com a Iraq, dos països amb sistemes laics, el règim ha matat desenes de milers de discrepants sense que els fets es coneguessin fins molt temps després d’haver passat. L’eliminació de l’adversari és tan normal que ningú no se’n sorprèn. La ingratitud és un tret molt característic de la política, tant a les tiranies com a les democràcies. És la virtut dels grans pobles, va dir Churchill en conèixer la derrota electoral de 1945, després d’haver guanyat la guerra. En el cas de les dictadures, s’hi recorre sense cap mena de subtilesa i, com és lògic, amb més crueltat perquè la tirania s’aguanta per la força i pel temor de la gent.

Hitler va fer assassinar el militar alemany Ernst Röhm, el seu còmplice dels inicis a Munic. Les purgues de Stalin foren més directes i sense pietat vers aquells camarades més antics, els més capaços i amb més prestigi revolucionari, com és el cas de Kirov i Trotski. Va salvar els covards i els mediocres que, com el cas de Bèria, no donaven per mort el dictador encara que ja feia un parell d’hores que estaven atemorits davant les despulles de Stalin. Mao va liquidar quasi tots els seus companys de la Llarga Marxa en depuracions massives. El que fou l’inspirador de la Xina moderna, Deng Xiaoping, se’n va escapar de ben poc però va haver de passejar-se encadenat pels carrers de Pequín amb un rètol penjat al coll en què constava l’acusació de traïdor.

Les protestes en els sistemes lliures poden precipitar eleccions, fer caure governs o incrementar les mesures de seguretat que amenacin o restringeixin les llibertats. En tot cas, els governs han d’escoltar el que diuen els indignats o els que protesten per la distància entre els governants i els governats. Ja estiguin inspirats pels que volen ocupar Wall Street o pels indignats de Madrid, protesten sobre l’estat de l’economia, sobre la injusta manera com els pobres estan pagant pels pecats dels rics i dels banquers. En molts casos les protestes van contra la mateixa maquinària del capitalisme en aquells punts en què els seus gestors l’han fet descarrilar.

La protesta és general al món perquè el canvi que es registra en tants àmbits de la vida ordinària de la gent no es tradueix en la gestió de la política. L’èxit de Xina és un referent de creixement, progrés i productivitat que es tradueix en una admiració vers el país més poblat del planeta que ha aconseguit el que semblava impossible: el lideratge del creixement en un país sense llibertat que, de fet, està controlat per un partit comunista amb uns vuitanta milions d’afiliats. Els manuals indiquen que la Xina no podrà continuar creixent si no atorga més llibertats i més seguretat laboral a centenars de milions de xinesos que malviuen en molts indrets del país.

En el nostre món no cal esperar res de bo mentre les retallades segueixin enviant gent a l’atur i no es comenci a divisar la possibilitat d’entrar en un període de recuperació. Hi haurà malestar, violència social i violència política. Aquests trasbalsos que afecten tantes persones són dolorosos per als que els pateixen però també per als governants que han de prendre les decisions adequades sabent que fan mal a la gent.

Una de les causes que provoquen les protestes de la joventut és la ignorància sobre el que està passant. Els polítics haurien de dir clarament, en plena campanya electoral, que és quan s’atansen més als ciutadans, què és el que ha anat malament. No n’hi ha prou de dir que els culpables són els que han governat fins avui sinó que s’ha de fer un diagnòstic honest sobre l’estat de la situació i donar pistes sobre com se’n pot sortir. Les societats que surten de l’opressió trobaran una sortida que no serà un camí de roses ni serà pacífica. Patiran les conseqüències de llargs períodes de dictadura i hauran de buscar les fórmules per organitzar la convivència i el progrés.

Europa i els Estats Units tenim un altre perill que no s’ha de menystenir. És l’amenaça de les solucions ràpides i fàcils per la via de discursos populistes que agradin a la gent però que no són necessàriament els que necessita el país. En aquesta crisi monumental no es pot caure en solucions radicals i inhumanes. No portaran enlloc i posaran en perill l’exercici de la llibertat i de l’equitat.

Publicat al diari El PuntAVUI el 2-11-2011

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email