Buits de poder, de discurs i d’horitzó

El buit d'un vas

Conferència pronunciada a la Universitat Pompeu Fabra el 3 de novembre de 2011. Dintre del cicle coordinat pel Dr. David Jou i impulsat per la Fundació Joan Maragall.

Les percepcions humanes són força sovint més enlluernadores i suggestives que la pròpia realitat. Veiem coses que no existeixen però que les considerem tan reals com si les toquéssim. Els hi vull transmetre la sensació de la meva infantesa quan caminava a les fosques en vesprades de nits negres per camins solitaris, envoltats d’arbres, pedres deformes gegantines, fites que assenyalaven les partions de les finques, esbarzers que esgarrapaven la roba i les mans dels transeünts, una cabana a pocs metres de la via. És una sensació que després he tingut moltes vegades caminant de nit per la muntanya. Sempre he tingut la sensació que les formes imaginades des de la foscor adquirien un cert aire fantasmal, incert, que tant de jove com de més gran, m’infonien por. Pensava que eren persones petrificades, gent que m’amenaçava des del silenci, figures grotesques que parlaven un llenguatge confús des de la deformitat.

En arribar la llum del dia aquelles impressions fantasmagòriques quedaven esborrades per la realitat que sempre acostuma a mostrar-se sòbria i tranquil·lament. De dia veiem el que volem veure i de nit volem veure el que no veiem. Perquè mirem de prop, a ran de terra, sense perspectives. Els hi recomano el pròleg de La nit transparent de Carles Cardó en el que sap veure a les fosques l’immensitat de l’Univers.

Aquesta metàfora de la meva infantesa em porta a fer unes reflexions sobre els “buits de poder, de discurs i d’horitzó: algunes reflexions sobre l’actualitat i la història”, que és el títol d’aquesta intervenció que el Dr. David Jou insistí en que fes tot i que com a periodista és molt difícil sortir de l’espiral de l’especialització sobre generalitats que tenim els que parlem, escrivim i opinem de tot a qualsevol hora i sense tenir-ne un coneixement aproximat. El gran Indro Montanelli deia que el periodista és aquell que sap explicar als altres el que ell no entén. Era una exageració però fins a cert punt és veritat.

Una de les mancances que tenim els periodistes i tothom que intenta comprendre el que passa es que vivim temps d’enrenou, de confusió i de trencadisses. Són temps de canvis, l’abast dels quals només veurem quan hàgim travessat les parets socials i culturals que separen l’ahir de l’avui. Hi ha un fet ben nou i és que el poder s’ha alliberat de la política i la política ha perdut una part substancial del poder. Hi ha un fet més inquietant encara com és la pèrdua gradual del poder local en favor del poder global, que no té una seu fixa, tampoc no és elegit en cap urna i del qual desconeixem els noms i cognoms dels que prenen decisions que ens acaben afectant a tots. Es pot dir, com ho fa el professor Manuel Castells, que el poder s’ha emancipat de la política i es troba en l’espai global, de tal manera que la política ha quedat sense poder en l’espai local.

Seguint el fil argumental ens trobem que els poders locals elegits periòdicament a les urnes, els que decideixen el que ens convé a la majoria de nosaltres, s’han esvaït i han passat de l’espai de l’estat-nació, més o menys controlable, a l’espai global sense que hi hagi cap possibilitat de control polític i tampoc jurídic. És molt possible que en aquest nou paradigma rauen les causes de la crisi que afecta a tots els països de l’àmbit democràtic.

El president Obama va prometre encarrilar la situació després que la bombolla punxés, quan encara era president George Bush, més concretament a la tardor de 2008, quan el banc Lehman & Brothers, amb més d’un segle d’existència, feia fallida i obria el gran forat universal que ningú no sap encara com tapar.

Els governs europeus, des d’Alemanya fins a Dinamarca, tampoc no actuen amb plena sobirania, fins al punt que prenen decisions que saben perfectament que són impopulars, a més d’anar contra els seus propis interessos, perquè unes lleis inexistents, però alhora reals, dicten el que han de fer. És cert que la despesa havia superat totes les prediccions i que no es podia continuar amb un dèficit fiscal que arrossegava tot el sistema cap al desastre.

El problema és que aquestes mesures, per molt necessàries que fossin, no s’han pres des de la política sinó des de les institucions financeres, conegudes també com els mercats. Però els mercats són neutres i actuen amb instruccions que responen als paràmetres dels banquers o mercaders, que no són responsables davant ningú. I el que és més preocupant és que els governs, des d’Obama fins a Zapatero passant per Merkel i Sarkozy, encara han hagut d’injectar diner públic per tal que els que van causar el mal no s’enfonsessin. Causa una certa perplexitat que el president dels Estats Units digués fa uns dies que el futur econòmic del món occidental passava perquè Espanya i Itàlia fessin els deures. Però si aquí som només els que paguem les conseqüències dels disbarats que es feien a Wall Street mentre els diferents governs de la Casa Blanca miraven cap a un altre costat.

Deia un vell professor d’història del dret de la Universitat de Barcelona, el doctor Font i Rius que primer ve la vida, els fets, les conquestes i les cartes d’atorgament de domini que els senyors feien als seus súbdits. Després de la vida venia la norma, el dret, els senyals de trànsit per als caminants, els moviments humans i els protocols per a les relacions entre els pobles. Sempre ha estat així.

Un dels problemes més seriosos d’avui és que no sabem qui dicta les normes que ens afecten a tots. Hi ha un gran buit jurídic perquè no sabem si hi ha normes ni com són. Els estats no poden ni tan sols controlar la política tributària de molts dels seus súbdits que, en aquest bosc immens de paradisos fiscals, es mouen amb molta elegància i opacitat. El senyor Warren Buffet, la tercera fortuna més important del món, almenys ha estat sincer i lúcid en dir que els molt rics haurien de pagar més impostos. Tant és així que Obama ha decidit batejar com a llei Buffet la que vol gravar els multimilionaris americans. Però no se n’ha sortit.

Després de la tempesta que ha causat un diluvi estic segur que en sortiran noves fórmules i nous conceptes per aprendre d’aquesta crisi i per construir una societat global més justa, més humanista i més pacífica. Ja sé que és una visió utòpica o quimèrica. Però cal una mica d’ordre global, perquè, com deia Charles Péguy, sense ordre la llibertat corre perill.

Però el retorn a la normalitat es presenta amb una certa por i confusió. L’economia va caient costa avall lentament, l’atur millora, si millora, només a pessigades, el consum no augmenta ni amb les rebaixes. Les retallades en sectors socials com la sanitat són un fet que inquieta tothom.

Els governs prenen decisions que no es poden complir perquè l’àmbit de les seves actuacions està fora del seu abast i control. Ens trobem amb la paradoxa que molts governants estan decidint qüestions amb arguments en els quals no hi creuen. Sempre he pensat i he escrit que el president Zapatero hauria fet un bé al seu partit i al país si el 10 de maig de 2010 hagués dissolt el Parlament convocant a continuació eleccions generals anticipades.

Aquell dia començava el seu calvari en haver de prendre decisions que anaven en contra de les seves conviccions respecte a les retallades socials que eren exigides per les institucions financeres internacionals i pels seus companys de governs europeus. Al final, les coses no li han anat gens bé i se li podria dir allò que Churchill va retreure a Chamberlain en tornar de Munic l’any 1938 pensant que havia apaivagat els plans expansius de Hitler. Vostè ha anat a Munic a preservar l’honor i evitar la guerra i perdrà l’honor i tindrà guerra. Així va passar dos anys després d’aquella trobada entre Hitler, Chamberlain i el primer ministre de França Édouard Daladier.

Un dels problemes de l’Europa d’avui és la fragilitat dels discursos polítics que molt sovint s’aparten dels programes, de les idees i de les promeses fetes als electors abans d’anar a les urnes. La crisi financera ha fet perdre autonomia a la política, que va a remolc de les enquestes, del que insinuen els mercats, de les pujades i baixades de les borses, del temor generalitzat en tots els partits de no perdre vots en les properes eleccions.

Sempre ha estat així, és clar, però ara ens trobem que el distanciament entre les classes dirigents i la gran majoria de gent del país és cada vegada més ampli. Alhora, però, és cada cop més fàcil que el ciutadà faci arribar de manera directa als dirigents les seves queixes, els seus problemes, els seus desacords raonats a les polítiques de les quals creuen ser-ne víctimes.

El poder polític i econòmic està concentrat en les institucions representatives i en les empreses que administren els diners i els interessos de tots. Però el poder de l’opinió pública, del coneixement, de la crítica i de la qualificació ètica i moral dels actes públics està més democratitzat que mai.

És massa freqüent veure policies o soldats pegant a la gent. En nom de governs democràtics o de dictadures militars o populistes. Aquesta tendència a castigar la gent que protesta l’hem vist a diferents ciutats angleses en els últims temps. El primer ministre Cameron ha hagut de pacificar els carrers d’algunes ciutats britàniques que s’havien convertit en un desordre espectacular amb violència contra els béns i les persones.

Encara que no tenen la mateixa causa, també fa mesos que veiem com és molta la gent que surt als carrers per protestar. Les qüestions són molt variades. Primer es demanà la llibertat i s’aconseguí la caiguda de les dictadures a Tunísia i Egipte. A Líbia ha passat la tragèdia que tots coneixem i que ha acabat amb la impúdica exhibició del coronel Gaddafi linxat per no se sap qui però de manera inhumana, per molt perversos que hagin estat els seus crims. La cultura occidental té altres maneres de fer justícia sense caure en la temptació de la venjança brutal i descarnada.

És una temporada difícil pels dictadors arreu del món. A Síria i a molts països d’Orient Mitjà ja no es tolera pacíficament l’autoritarisme i les dictadures. El que semblava inamovible ja es mou i cau amb unes quantes manifestacions i amb la participació de les xarxes socials.

El més sorprenent és que aquestes protestes no tenen l’únic registre de conquerir la llibertat. A Israel, posem per cas, s’han produït manifestacions de centenars de milers de persones que demanaven simplement un habitatge digne i uns sous respectables. El govern Netanyahu, amb tants fronts oberts interns i externs, ha hagut de nomenar una comissió per estudiar les demandes dels manifestants. Mai s’havia produït una manifestació tan nombrosa a una ciutat israeliana.

Penso que el moviment dels indignats a casa nostra no és una excepció i respon també a la separació existent entre les classes dirigents i la majoria de gent que pateix els efectes d’una crisi que era tan inesperada com ha estat dolorosa. Aquest dimarts, l’arquebisbe de Canterbury, cap de l’església anglicana, escrivia al Financial Times que el desafiament era contra els ídols de les grans finances. L’espectacle davant de la catedral de St. Paul, al mig de la City de Londres, amb centenars d’acampats amb tendes és molt semblant al que hi ha avui encara als peus dels gratacels de Wall Street a Manhattan.

Els utopistes del segle XIX havien somniat la desaparició del treball com una conquesta dels que se sentien explotats per la burgesia industrial. Cap d’ells no pensava que el progrés comportaria una desaparició gradual dels llocs de treball i que la bossa de gent exclosa acabaria sent la d’aquells que no només patirien la precarietat de les empreses sinó que passarien a la condició de marginats i exclosos. La revolució industrial comportava la creació de milions de llocs de treball mal retribuïts. La revolució digital comporta la desaparició de milions de llocs de treball sense que els que es quedin amb una feina la vegin ben pagada d’acord amb els seus coneixement adquirits amb l’esforç.

Un dels perills de la crisi que comença a ser massa llarga és l’augment dels marginats, d’aquells que no poden entrar o retornar al circuit social i laboral, dels immigrants amb drets civils parcials, dels joves sense perspectives de feina a llarg termini, dels cada vegada més nombrosos homes i dones sense sostre, dels que ni tan sols podran rebre prestacions socials mínimes per no caure en la indigència.

El que més preocupa no és la falta de mitjans o la pobresa crua. El més inquietant per a tanta gent és haver sortit dels canals convencionals de la feina i la seguretat, estar fora del sistema, exclosos, i amb poques possibilitats de tornar-hi a entrar.  El que està passant arreu del món, des dels Estats Units fins a la Xina i la vella i fins ara molt pròspera Europa, és el descontrol de la velocitat dels canvis que han portat a prendre decisions precipitades, a corre-cuita i sense esma, pensant més en el poder que un partit té en el present que en les condicions adequades per impedir que cada vegada siguin més els exclosos i els marginats.

Es pot repetir a casa nostra el que hem vist a altres llocs. És clar que pot passar, encara que sigui d’una altra manera i les circumstàncies siguin també diferents. La magnitud dels canvis que s’estan produint des de fa uns anys arreu del món no els veurem fins que haguem superat el canvi de rasant i s’hagin refet les polítiques socials per evitar que els marginats siguin majoria.

Donant un tomb pel món clàssic s’ensopega sense donar-te’n compte amb els gegants de l’antiguitat. No em refereixo als guerrers, reis o dictadors. Avui em criden l’atenció dues figures que podrien passejar pels nostres carres i les seves paraules i pensaments nos ens resultarien estranys sinó familiars. Sòcrates fou el més gran de tots els atenencs. I fou gran perquè era modest, honest, va complir amb la llei i ell mateix es va aplicar la cicuta. No era ric ni presumit, no va escriure cap llibre ni va rebre cap premi. Per això hi havia Plató que prenia nota de les paraules del mestre Sòcrates. L’oracle de Delfos el va declarar l’home més savi de Grècia. Era tan savi que coneixia la seva pròpia ignorància. Plantejava constants preguntes sobre l’ètica i els valors.

L’altra figura de l’antiguitat és l’historiador Herodot, aquell que el desaparegut periodista Kapuscinski ens diu que portava la seva obra històrica a la maleta per rellegir-la constantment. Deia Heròdot que hi ha moltes coses evidents, com, per exemple, que l’orgull precedeix a una caiguda i que l’excés de la bona sort porta a una disbauxa, que una conducta ofensiva rep freqüentment el seu càstig, que les coses humanes son molt inestables, que les costums de les diverses societats son molt diferents unes d’altres. Res de nou. Sòcrates i Heròdot entendrien molt bé la fràgil salut dels nostres temps líquids i epidèrmics sobre els que ha teoritzat Zygmunt Bauman.

Aquest buit de poder que es veu en tants llocs on s’han de prendre decisions de gran responsabilitat no ens ha de fer perdre de vista que la vida segueix i que en la realitat física i en la vida tot allò que queda buit hi ha una tendència natural a omplir-ho.

La qüestió es planteja quan s’ha de decidir o explicar qui o què emplena els buits produïts per l’absència de responsabilitats de les persones que havien de prendre les decisions adequades. S’ha dit, amb fonament, que els mercats s’han menjat als polítics i que les decisions que afecten a les persones són preses per institucions o individus que no han de respondre davant ningú.

El que voldria afirmar amb una certa rotunditat és que la crisi no és dels mercats, neutres en sí mateixos, sinó dels mercaders que han abusat de les seves facultats. S’han saltat el dret mentre els governants miraven cap un altra banda.

Vivim un canvi de dimensions històriques. Com sabem, la civilització occidental reposa sobre tres pilars: la religió d’Israel, la filosofia grega i el dret romà. Així ho escriví el poeta francès Paul Valéry i també el filòsof basc, Xavier Zubiri, una de les ments més clarividents que ha donat Euskadi el segle passat.

La globalització s’ha imposat sense possibilitat de retorn arreu del món. Ha actuat amb una celeritat que, com deia, ha fet que no estem en condicions de controlar la velocitat dels canvis que vivim. És com conduir un cotxe amb les velocitats de la Fórmula 1 per carreteres secundàries i tortuoses. La probabilitat d’un accident greu és molt alta.

Doncs la globalització ha anat per davant, sense tenir en compte la pota del dret, de les lleis i les regles, que són fonamentals a la nostra civilització. S’ha actuat com si els fets consumats, jurídics o no, fossin importants i decisius per sí mateixos.

Per dir-ho altrament, mentre els executius de Wall Street feien trampes amb les operacions financeres, s’enriquïen i actuaven fora del control de les lleis, els governs, el dels Estats Units en primer lloc, no deia res i amb el seu silenci o amb la precarietat legal donava suport a unes operacions que eren del tot delictives.

Aquesta tendència a la força dels fets consumats s’ha estès per tot el món. A Rússia, per exemple, per molt aparatosa que sigui la seva democràcia hi ha un retorn de l’autoritarisme que ha canviat el Comitè Central i el Politburó de l’època soviètica en una colla de milionaris que s’han enriquit amb la descomposició del vell règim que avui es regit per una colla d’antics camarades que han comprat l’estat per quatre rubles i que manen amb una autoritat més suau però no menys forta que en els temps de Breznev.

Hi ha un buit democràtic si tenim present que moltes decisions ja no les prenen els polítics escollits a les urnes sinó que són adoptades per institucions que qualifiquen riscos però tampoc donen cap sortida a la crisi. Simplement, diuen que hi ha riscos. Com si els riscos no formessin part de la sempre canviat dinàmica de la vida.

Ara vivim pendents de l’estratègia del no creixement i de les retallades dramàtiques que no poden fomentar de cap manera la creació de riquesa. Aquestes orquestres mundials del decreixement tenen molts directors. Potser els més temuts són les agències de qualificació que cada matí ens desperten dient que França ha perdut un punt, Itàlia, dos, Grècia ja no entra en la competició i Espanya està sotmesa també a aquestes sorpreses matutines que sembren la desconfiança en els governs, les institucions i la gent.

També les autonomies espanyoles són vigilades, controlades i valorades per aquestes institucions de supervisió, la majoria de les quals tenen la seu als Estats Units.

La responsabilitat dels governs per buscar sortides a la crisi es rendeix davant aquests oracles que van canviant les valoracions de setmana a setmana i que produeixen canvis dramàtics en la qualificació de les accions de les empreses que cotitzen a borsa.

També aquí hi ha un buit espectacular, un buit de responsabilitat democràtica, que s’escapa al control dels ciutadans a través de la política. S’haurà de reclamar el retorn de la responsabilitat dels polítics elegits cada quatre o cinc anys i reivindicar la importància de la llei davant els capricis d’uns senyors que actuen des de l’opacitat i la complicitat com, per exemple, els auditors de Lehman & Brothers que uns dies abans de que el banc nord americà fes saltar pels aires la maquinària del sistema provocant una crisi mundial que des de la tardor de 2008 fins avui està sacsejant tot el món.

Penso que aquestes agències actuen al marge de la llei, si és que tenen una llei, es guien per percepcions sobre el futur i, una vegada han fet públics els seus veredictes es dediquen a furgar No negaré pas la importància dels dèficits estatals i particulars ni tampoc els deutes que no es poden retornar. El que ens falla és un model en el que tots ens hi podem emmirallar per seguir les seves pautes.

L’escriptor de Trieste, Claudio Magris, ho expressa amb força cruesa en dir que hem de reivindicar l’imperi romà, amb la seva llei, i no la cultura cinematogràfica de l’Oest amb les seves pistoles i carruatges, que tant agraden als ultres anarquistes del liberalisme salvatge. Tenim, diu Magris, la necessitat urgent de la certesa del dret.

Si afeblim la llei, la globalització és en realitat un gran moviment sense regles, deixem als més febles en poder dels més forts i obrim pas a la violència i a la injustícia abandonat-nos al servei del més poderós.

La llei és del tot compatible amb la llibertat fins al punt que sense regles que siguin observades per tots no hi ha llibertat perdurable. El president Franklin Delano Roosevelt deia que un país no pot ser lliure sense un cert grau de justícia social i sense una educació a l’abast de la majoria.

Per sortir del fons del pou necessitem persones capaces i legitimades per prendre decisions. És necessari recuperar la moralitat dels actes públics i l’ètica de la responsabilitat. I això comport també relat, poesia, espiritualitat i humanisme. No podem estar pendents de l’Europa dels comptables sinó de l’Europa dels polítics responsables que hagin de retre comptes als ciutadans cada cert temps.

L’Europa tal i com l’hem construït fins avui és l’instrument imprescindible per garantir la pau al continent al segle XXI. Ho deia el canceller Helmut Kohl parlant ala Universitat de Lovaina fa uns anys. Alemanya es europeista perquè vol evitar les guerres en les properes generacions a Europa.

La gran por avui està en les decisions que pugui prendre Alemanya. Si mira més a Europa o es mira a ella mateixa. Thomas Mann deia que s’estimava més una Alemanya europeista que una Europa germanitzada. Això està passant avui una mica. Era impossible, per exemple, canviar la Constitució espanyola. Una pressió de Berlín ho ha fet possible en un cap de setmana del passat mes d’agost.

He rellegit en diagonal Hard Times de Charles Dickens i he trobat algun paral·lelisme amb la situació que travessa la societat occidental d’avui. Ja no hi ha les cabanes de camperols amb famílies nombroses i famèliques que sobrevivien amb salaris insuficients, amb la solidaritat d’altres camperols i amb la caritat de les organitzacions filantròpiques victorianes.

El realisme de Dickens, farcit d’ironia i humor, de sentimentalisme patriòtic, acabava els seus tràgics relats amb epílegs optimistes i feliços. Era el bon final que demanava aquella societat basada en l’altruisme i la filantropia que no esborrava les diferències abismals entre els més poderosos i els exclosos.

Una diferència substancial d’aquella societat victoriana i la nostra és que aleshores es parlava dels problemes socials mitjançant una bona literatura que venia milions d’exemplars i que era consumida tant per rics com per pobres.

El relat del que passa avui no es literari. La literatura ha estat sepultada pel pes de la televisió, dels tertulians, dels missatges breus, a vegades sota l’empar de l’anonimat, d’un pensament fràgil que s’expressa en un llenguatge populista que no respecta l’altre. Twitter, del que en sóc un consumidor compulsiu, és el paradigma dels nous temps. S’ha de veure, però, els aspectes positius de les nomes tecnologies, que els té i són molts.

Avui som molts els que pensem que tenim popularitat perquè sortim a parlar davant del gran públic amb una certa freqüència. El problema és que parlem, potser sense pretendre-ho, el llenguatge dels polítics que han aconseguit la nostra complicitat.

Un dels buits més problemàtics, complexos i perillosos és el buit de la llibertat. Penso que la societat democràtica a casa nostra té un problema amb la llibertat. No dic pas que no hi hagi llibertat sinó que hi ha un problema amb la manera d’exercitar-la.

I aquest problema neix de la complicitat entre els poders de les finances, de la política i dels mitjans de comunicació. Aquestes tres potes del poder d’avui, però, han oblidat que ja no tenen el control ni el monopoli de la informació i menys encara de l’opinió.

Malauradament a casa nostra, a Europa en general, hi ha massa mitjans de comunicació involucrats en la política i les finances. Bàsicament, perquè també són negocis i estan interessats en que les situacions es decantin cap al seu favor. Això fa que hi hagi temes que surtin i marxin de les pàgines dels diaris i dels informatius de ràdios i televisions de forma esgarrifosa depenent dels interessos empresarials i no dels interessos de l’opinió pública.

Aquesta complicitat vergonyosa ha sortit a la llum pública a Anglaterra i Estats Units amb el cas Murdoch que per molt poder que tingui s’ha convertit en una estàtua de fang perquè s’han descobert les seves trampes i les seves mentides, els seus delictes, per alimentar una premsa que tenia un costum tan nefast com fer que passessin coses en comptes d’explicar les que passaven. Això, per desgràcia, ho veiem al nostre país massa sovint.

Murdoch encara és un home molt poderós. Té diaris tan influents The Wall Street Journal i cadenes de televisió com la Fox dels Estats Units que condicionen la política nord americana i la porten cap un discurs radical conservador. També es propietat de Murdoch el llegendari The Times de Londres i el diari més populista d’Anglaterra, The Sun. Murcoh és el producte típic de la globalitat mediàtica.

Va tenir un problema amb the News of the World, un setmanari de més de cent anys d’història i que el va tancar d’avui per demà. Murdoch feia i desfeia governs a mig món, des de la seva pàtria australiana fins als Estats Units i Anglaterra. Era i encara és un fabricant de notícies i d’opinions que el convertien en l’actor del poder més temut per molts polítics d’arreu del món.

Però la seva gent, se suposa que amb el seu coneixement, travessaren el llindar del que està permès i es dedicaren a delinquir espiant milers de britànics, comprant a ministres i al mateix primer ministre Cameron, fins al punt que moltes decisions dels governs britànics dels últims temps, des de Blair fins a l’actual primer ministre, havien de ser autoritzades o conegudes pels periodistes del The News of The World.

Murdoch i el seu fill, i també els seus executius, hagueren de comparèixer davant del Parlament per explicar les seves malifetes. El cas està obert i alguns estan imputats com a delinqüents.

Murdoch és vulnerable perquè ha perdut el crèdit, per molt fort que sigui encara el seu poder. Ja no pot marcar l’agenda política de Londres i Washington tal com ho feia impunement fins ara.

Murdoch ha influït tant en la política que ell mateix és avui l’objectiu del debat públic. El diari The Guardian fou el que va plantà cara i va seguir amb detall un escàndol de dimensions colossals. Un comentarista deia que és un tirà més dels caiguts aquest any de 2011. No sé si n’hi ha per tant. Però la seva força ha perdut vigor, credibilitat i respecte.

Es pot explicar tot en periodisme. Però no es pot extorquir i molt menys fer que passin coses perquè convé al periodista, a l’empresa o a un grup de comunicació.

L’acadèmia no es aliena a aquest buit que ens ha portat a l’actual situació. En la pel·lícula Inside Job es veu la misèria de grans personalitats del món de les universitats més prestigioses dels Estats Units com es posen al servei de les grans empreses escrivint articles que anaven a favor dels executius que feien trampes per enriquir-se tot vulnerant la llei. Ho sabien i ho feien.

L’acadèmia, amb totes les excepcions que es vulgui, com la dels premis Nobel d’Economia Josep Stiglitz i Paul Krugman, no ha sabut fer un diagnòstic clar sobre la situació pel que les seves solucions són més ideològiques que reals.

Els economistes que analitzin l’actual crisi en el futur suposo que diran el que ara no s’atreveixen a esmentar, es a dir, que mentre es retallava en tots els sectors, públics o privats, augmentava l’atur i s’arribava fins a sotmetre les grans decisions a personatges que no havien estat votats pels ciutadans del país en el que es feien les reformes.

La paraula màgica es retallar i retallar. Ningú parla de créixer, treballar, aixecar-se d’hora i ser competitiu. Parlar de deute i només de deute i dèficit crea pessimisme i desconfiança.

La gestió de la crisi ha d’estar en mans dels polítics. Però els acadèmics tenen l’oportunitat de ser políticament incorrectes i dir el que pensen sobre quines alternatives existeixen sobre la superació d’una situació que rellisca inexorablement cap a l’abisme.

No es tracta de subjectar-se a Hayek o Keynes, els dos pols del liberalisme i la socialdemocràcia en el segle XX, sinó, de buscar sortides imaginatives, intel·ligents i valentes. Escolto poques veus oferint solucions i un cert respecte per no dir por a no contradir el que defensen les finances i els polítics.

Aquests buits ens poden portar cap al populisme, cap a menystenir l’altre, cap a una duresa extrema vers la immigració. Europa encara té les ferides obertes de les guerres que des de 1870 fins a 1945 costaren més de cent milions de morts. No pot caure novament en la barbàrie. Dependrà de tots. Del sacrifici, l’esforç i la responsabilitat dels que han de prendre les decisions però també dels que hem de fer el mateix en les nostres activitats professionals i en la nostra vida en l’entorn social den el que ens movem.

Mai res és el mateix que era. Ara tampoc. Els molts buits provocats pel cansament, per l’èxit, per l’abandó de les responsabilitats s’han d’emplenar novament. Amb intel·ligència, racionalitat, humanisme i sentit comú. Penso que estem davant d’oportunitats molt positives. Caldrà que sapiguem descobrir-les i posar-les en pràctica sense perdre les coordinades de la llibertat, la justícia, el respecte a l’altre i l’esforç.