A partir de l’any 2004, Zapatero va ser la icona de la socialdemocràcia europea que estava ferida perquè molts dels líders de l’esquerra elegits a meitats dels noranta havien estat arraconats per la dreta que ha anat tenyint de blau tot el mapa polític europeu, fins al punt que només Dinamarca té un govern socialdemòcrata sortit enguany de les urnes. La resta són governs conservadors que, en alguns casos com Holanda, s’aguanten gràcies al suport de partits de dreta extrema que va afermant-se gradualment en molts indrets del continent.
Alfredo Pérez Rubalcaba, derrotado el 20-N
Quan Zapatero entrà a la Moncloa ja havien passat a millor vida política la generació de líders que estaven governant a finals de segle. Es pot fer esment de Lionel Jospin a França, Romano Prodi a Itàlia, Gerhard Schröder a Alemanya i Tony Blair a Anglaterra. La irrupció de Zapatero representava una bufada d’aire fresc enmig de la reculada generalitzada de les esquerres a Europa.
Mentre el nou president anava perfilant el seu discurs polític es veia que Zapatero no era un socialdemòcrata de l’escola clàssica, com podien ser-ho Clement Attlee al Londres de la postguerra, Helmut Schmidt als anys vuitanta a Bonn o Mitterrand a França. Tots ells eren polítics d’esquerra però tenien encara molt tendres els records de la guerra per no deixar-se portar per la ideologia que va marcar el socialisme dels anys trenta.
El problema de Zapatero és que no era un socialdemòcrata típic, a l’estil de Harold Wilson, Willy Brandt o Mendes France, sinó un radical socialista com els de la França dels anys trenta del segle passat. La socialdemocràcia europea no va ser l’única força a construir l’estat del benestar sinó que va ser un projecte compartit amb la democràcia cristiana, que es pot dir que en va ser la principal inspiradora. Zapatero es va envoltar de pesos ploma que tenien idees bastant simples de la política, com la que es poden canviar els hàbits i els costums de la gent fent una mena d’enginyeria social que hauria de transformar les maneres de viure de la gent. Alhora es va oblidar que moltes d’aquestes iniciatives depenien del fet que el país anés bé, que les finances estiguessin sanejades, que el ministre d’Economia tingués un pes molt més definitiu en el seu govern. Quan el maig de 2010 Zapatero executa un gir radical a la seva política social es veia el que diuen els manuals de ciència política: quan un govern comença a reformar-se en qüestions fonamentals comença la seva decadència.
L’esquerra a Europa no ha mort definitivament i tornarà a reaparèixer encara que de manera i amb discursos diferents. El que passa ara és que han perdut el poder, no tenen idees que enllacin amb les necessitats del moment, amb el seu electorat, i no poden exhibir, per tant, una autoritat moral per defensar els més febles. Toni Cruanyes cita Anthony Giddens en la seva Autòpsia de l’esquerra europea quan diu que va ser bo que l’esquerra s’aproximés al món empresarial, però els líders haurien d’haver deixat clar amb més força que reconèixer les virtuts dels mercats no vol dir agenollar-se i posar-se a la seva disposició. El fonamentalisme del mercat hauria d’haver estat objecte d’una crítica més explícita.
Ahir era el columnista de referència del Financial Times, Gideon Rachman, el que deia que els mercats no són culpables de res i que el que passa és que s’han convertit en un camp de batalla entre els líders polítics inexperts o malèvols i una quantitat cada vegada més gran de ciutadans empipats amb la situació de desigualtats esdevinguda gradualment arreu d’Occident.
L’esquerra ha de refer els discursos i l’estratègia. Ha de pensar i escriure el que pensa sense caure en les temptacions dogmàtiques en qüestions que haurien de ser resoltes des de la responsabilitat i maduresa dels ciutadans. La revolució industrial creava milions de llocs de treball. La revolució tecnològica, contràriament, en destrueix de manera constant i no es troba la possibilitat de crear la mateixa ocupació. El concepte de treballador ha canviat. Els antics obrers són ara autònoms i professionals liberals o estan a l’atur i, en tot cas, ja no responen als interessos comuns de classe.
La globalització, curiosament, ha creat molta riquesa però l’ha repartit de forma molt desigual i també molt injusta. Quan veig com estan organitzats els sindicats a casa nostra penso que no han sabut posar-se al dia i actuen amb criteris que ja no són del nostre temps. Quan veig la incidència que tenen les xarxes socials i l’escassa repercussió de les manifestacions Via Laietana amunt i avall que organitzen els sindicats penso que viuen en temps passats. En els últims trenta anys les desigualtats de les rendes i els patrimonis en el món occidental han crescut de forma exagerada. Alguns milionaris francesos i americans han arribat a demanar als seus governs que gravin més les seves fortunes fiscalment perquè, com deia Warren Buffet, no té sentit que la seva secretària pagués més impostos que ell, que és la segona fortuna del món.
La dreta occidental viu de la revolució dels anys vuitanta impulsada per Ronald Reagan i Margaret Thatcher. Aquelles idees del capitalisme popular, la privatització de les empreses públiques, reduir les lleis de l’economia a mínims imprescindibles, abusar dels privilegis de l’opacitat del mercat, ens han portat a la crisi que ara vivim i patim.
La dreta ha evolucionat espectacularment fins al punt que avui governa en la majoria de països occidentals. Als Estats Units també ho fa, encara que no ocupi la Casa Blanca. Reconstruir els vells paradigmes de l’esquerra em sembla inútil. El que caldria és defensar una societat més justa, més humanista, més equitativa, sense perdre mai de vista que aquests conceptes no s’imposen des de la prepotència ideològica sinó des del servei a la gent perquè actuï des de la llibertat. Per això caldrà que l’esquerra entri als garatges del pensament per construir models nous que serveixin a la societat d’avui.
Publicat al diari ElPuntAvui el 23-11-2011
AMIC LLUÍS. Ho tenim molt complicat tot. Jo no soc CRITIC….voldria ser EVANGÈLIC, es a dir equitatiu. L’Evangeli no és ni de dretes, ni d’esquerres…..és de tots. És el cami que fa trontollar totes les hipocresies..Apali bona jornada. amb Pau i Bé. Josep
«Un político por sí solo no resuelve los problemas del grupo. Lo que de verdad da fuerza a la democracia son sus reglas y sus instituciones. Hay países, como España, con su institucionalidad pública en muy mal estado, y eso también cuenta en la prima de riesgo. Si miras a Italia, te llevas las manos a la cabeza. Los últimos años vivimos la pretensión de que la política por sí sola resuelve los temas, y la crisis está demostrando que la política necesita métodos de Gobierno y reglas de funcionamiento a las que todos se sometan y, sobre todo, instituciones públicas respetadas e independientes» Manuel Marin http://internacional.elpais.com/internacional/2011/11/22/actualidad/1321997598_279889.html
Dice el Sr. Foix que la izquierda europea no tiene autoridad moral para defender a los más débiles, pero no nos dice si considera que otros la tienen. Supongo que no estará pensando en los que han ganado las elecciones mayoritariamente que tienen las listas abarrotadas de imputados en casos de corrupción.
La derecha occidental en donde ha gobernado, ha impulsado la acumulación de riqueza en manos de pocos en elevadas tasas de desempleo, en la potenciación del trabajo precario e infrapagado y con la ayuda de la poderosa máquina de los media que ha conseguido que los ciudadanos asuman este sistema como el único posible y se rindan a la posibilidad de que nos demos un sistema social alternativo y más humano. Por su parte la socialdemocracia sigue en su empeño de reflotar un sistema que ha quedado más que claro que ya no sirve, refinanciando entidades financieras, sin abordar un sistema fiscal progresivo, etc. con lo que los grandes especuladores están que no se lo creen de gozo. Confío en que los ciudadanos seamos capaces de encontrar la vía para alcanzar un sistema transformador y alternativo. Otro mundo es posible.
No sé com eren els radicals socialistes de la França del segle passat. Si vol dir que Zapatero era un home inexpert i amb quatre idees radicals mal païdes, hi estaria d’acord. (Dic «era», en passat, perquè en aquests 7 anys per força ha deixat de ser tant inexpert, però, com diuen en anglès «too litle, too late».
I el problema no era, només, que ell mateix fos una persona poc capaç i bastant mediocre per dirigir un país, sinó que, com diu vostè, es va rodejar de de persones igualment mediocres. (Bé, vostè diu «pesos ploma», però jo no cal que sigui tant políticament correcte, oi què no?) 😉
Ya han pasado tres Post
Sobre Zapatero lo mejor lo ha dicho Pujol
Jordi Pujol en el Teatro Unió de Sant Cugat. «Zapatero engaña sistemáticamente o es un frívolo que dice cosas que no puede cumplir, o ambas cosas».
España necesita un partido de extrema derecha residual o votar al PP es muy complicado, han ganado muy pocos votos , el PSOE se ha desplomado, eso quiere decir que a la segunda reforma las manifestaciones van a ser de traca, tenemos un partido con mayoría absoluta que es minoritario, tremendo país.
Necesitamos dos partidos, centro izquierda y centro derecha y que la gente pueda variar su voto por la gestión más los nacionalista.
Sr.Foix: Per la meva part no crec en les dretes i tampoc crec en les esquerres.
Penso que nomes estan els que tenen i els que volen tenir.
Tots som sers humans amb els varis mateixos defectes, mes ó menys.
Els partits politics, no son ni millor ni pitjor.
La codicia i la ambició d’alguns ó la poca vista, gens de talent i previsió del futur si que tenen la culpa.
I sobretot el panxacontentisme dels que tenen el poder de la gobernancia i tambe els que medran ( com diuen en castellá ) a coste del poder.
Observo que cada nova generació de joves gobernans ens crea problemes económics greus. Per la falta d’experiencia i per falta d’haber viscut penuries ó guerres.
Sr.Foix: L’esquerra perd el discurs i el poder…i la feina…
El payaso-actor y la peligro numero uno para la capa de ozono por el lacado pertinaz de su peluca,fueron los guiñoles pioneros de la gran caverna financiera del planeta para iniciar un programado plan de tierra calcinada y bolsillos tiesos para la gran mayoria.
Europa siguio y sigue pero con un plan de ruta esquizoide que ahora mismo vemos que no lleva a ninguna parte, salvo a unas acumulaciones contables de deuda que nadie podra pagar.
españa en la cabeza de corrupcion politica-social-financiera y moral de Occidente.
Y Catalunya como siempre capdeventera en hacer el primo y ahora como punta de lanza de la derechona mas cutre. Aixo si, em barretina i en catala.
Quins codonys!
El morro y el marron es global con no pequeñas excepciones que casualmente coinciden en paises emergentes, de los antes tercer mundo y que de la democracia conocen poquito.
Un sinsentido?