Gaudí fascina Roma

Josep Maria Carbonell i Carles Duarte a l'entrada de l'exposició

Recordo la primera llarga passejada per Roma fa uns trenta anys, un trajecte complet que va durar gairebé una setmana, seguint els detalls de la guia de Juan Ramon Masoliver, potser l’explicació més exhaustiva escrita per un català sobre la complexitat de la història de Roma. Caminar és la millor manera de conèixer una ciutat, caminar fins a quedar rendit, veure fins l’últim racó recomanat pels que se saben de memòria els misteris que guarden les grans metròpolis. He caminat moltes hores pels barris de Londres, París, Jerusalem, Buenos Aires, Nova York, Istanbul, Dublín i moltes altres ciutats emblemàtiques del món. La setmana passada ho repetia una vegada més per la ciutat de Roma. La majestuositat de sempre i la grandesa habitual, també en aquests temps de crisi social i política que s’han emportat un president del govern mentre que un altre ha estat imposat per forces que no són italianes. Coses dels temps que corren, en què la democràcia està sacsejada per ventades del nord que causen estralls en els més fràgils països meridionals.

En la passejada romana d’enguany hi havia una novetat molt remarcable. Mentre m’enfilava per la Via della Conciliazione i veia la prodigiosa cúpula de Sant Pere, la columnata de Bernini, l’obelisc del centre de la plaça i les empremtes artístiques de Miquel Àngel, en una de les dependències anomenada el Braccio di Carlo Magno s’aixecava una gran bastida amb la silueta del temple més famós i més espectacular de Catalunya que assenyalava l’entrada de l’exposició Gaudí: la Sagrada Família de Barcelona. Art, ciència i espiritualitat. Per un moment vaig pensar què hauria fet Antoni Gaudí si hagués rebut l’encàrrec de construir una catedral grandiosa que representés el centre de la cristiandat. Ho hauria fet d’una altra manera i potser d’una forma més subtil i més propera a la natura.

M’ho vaig treure del cap perquè Miquel Àngel i Gaudí han estat autèntics genis en el seus respectius temps però no podien coincidir en la seva concepció de l’art, l’arquitectura i l’espiritualitat. En entrar a la gran sala de l’exposició de Gaudí a Roma, una autèntica obra d’imaginació i bon gust del comissari Daniel Giralt-Miracle, es descobreix un món ben diferent del que envolta tota la gran arquitectura vaticana, però alhora també es veuen els paral·lelismes entre genis que han tractat amb una delicadesa espiritual la pedra, les formes i els conceptes que s’amunteguen en les construccions arquitectòniques de primer nivell.

Gaudí ha entrat al cor del Vaticà gràcies al cardenal Lluís Martínez Sistach i a la Fundació Joan Maragall, que han sabut trobar els recursos imprescindibles perquè aquesta mostra de la genialitat de l’arquitecte de la Sagrada Família pogués ser contemplada per milers de pelegrins que entren i surten a cada moment de la plaça de Sant Pere. L’art i la cultura catalanes hi han fet acte de presència, un any després que la Sagrada Família fos contemplada per milions de ciutadans de tot el món en ocasió de la visita que el papa Benet XVI va fer a Barcelona l’any 2010.

El 13 de gener s’acaba l’exposició, que haurà estat visitada per molts milers de persones. Aquests dies s’estan celebrant a Roma moltes activitats acadèmiques, conferències i col·loquis de personal de la cúria, com el cardenal Ravasi, l’arquitecte Mario Botta, el director de l’Osservatore Romano, Giovanni Maria Vian i Ricard Torrents, assagista i crític literari que pronuncià a l’ambaixada espanyola, davant la Santa Seu, una conferència molt lúcida sobre l’època de Gaudí a Catalunya, coincidint amb el llarg període de la Revolució Industrial, la Renaixença, el Modernisme i el Noucentisme. El Dr.Vian va fer un exhaustiu i complex trajecte del papat en aquells temps tan convulsos per a l’Església, que sortosament va perdre el seu poder temporal coincidint amb la unitat d’Itàlia i la reducció al mínim dels poders pontificis.

Ha estat una bona idea relacionar el que passava a Barcelona i a Catalunya amb el que ocorria a Roma i a Itàlia, que es conformava com un estat nou, simultàniament amb la unitat d’Alemanya de Bismarck. Eren temps agitats a Europa i també a Catalunya, que creixia i es manifestava al món amb episodis de gran convulsió política i social i alhora amb mostres d’una gran espiritualitat com la que encetava l’arquitecte Gaudí projectant una basílica que ell sabia que no veuria acabada.

L’exposició, com explica Giralt-Miracle, consta de tres apartats que tenen un abans i un després. No s’hi pot veure només l’espectacularitat de la Sagrada Família sinó també una perspectiva més àmplia que abasta els elements essencials de la seva arquitectura. Gaudí no va treballar a l’atzar, ens diu el comissari, sinó que totes les seves propostes es van inspirar en l’escriptura, en la tradició, en la litúrgia i en les figures essencials de la narració evangèlica. La presència de Gaudí al bell mig del Vaticà no només no trenca la majestuositat harmònica del paisatge petrificat de la seu apostòlica sinó que esdevé un complement de primera magnitud que el fa encara més espectacular. En sortir de l’exposició i retrobar-se amb la gran plaça de Roma es nota un cert aire de continuïtat discontínua, dues maneres de produir en l’amorfa constitució de la pedra autèntiques peces d’art que marquen la història de l’arquitectura de tots els temps.

Gaudí ja és prou conegut arreu del món. Durant dos mesos haurà estat també un focus d’atenció per a turistes, estudiosos, eclesiàstics, arquitectes i passavolants que entren i surten de l’exposició amb aquell punt d’admiració interior que provoquen les grans obres d’art. Gaudí ja no pertany només a Barcelona i Catalunya sinó que és una icona del bon gust, de l’espiritualitat, de la constància i de la feina ben feta que és un patrimoni de la humanitat.

Publicat al diari Avui el 21-12-2011

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email