Una manifestación en la Plaza de las Tres Culturas de México D.F.
Més de cent mil persones es manifestaven davant l’òpera de Budapest aquest dilluns. El primer ministre, Viktor Orbán, era a dins de l’amfiteatre en una celebració que commemorava la nova Constitució hongaresa que ha causat perplexitat a la Unió Europea i ha rebut crítiques dels Estats Units. És una constitució que no ha estat consensuada, que retalla drets democràtics i no manté la separació de poders ni tampoc la laïcitat. És una carta magna regressiva que trepitja més d’una línia vermella dels límits que Europa considera imprescindibles per formar part de la Unió.
El que està passant a Hongria hauria estat motiu de grans debats en temps en què l’Europa de tots la política i les idees eren més importants que els números i els dèficits. El govern de Budapest no és un entusiasta de la idea d’Europa. Els pobles tenen memòria i els hongaresos consideren que fou injust el repartiment de l’imperi austrohongarès que es determinà en el Tractat de Trianon signat el 1920, després de la Gran Guerra, i que situava més hongaresos fora d’Hongria que no pas a dintre. A la Transilvània romanesa hi quedaren uns quants milions d’hongaresos que encara hi són. El poble hongarès es revoltà contra els tancs soviètics la tardor de 1956 però la repressió fou definitiva i el país no recuperà la seva sobirania fins després de la caiguda del Mur de Berlín, l’any 1989.
En aquest any en què les protestes es repetiran des de Nova York fins a Moscou passant per moltes capitals europees i altres indrets del món occidental, el que ha passat el dia 2 de gener a Budapest és un indici del que pot passar arreu. Protestar contra líders democràtics, contra règims totalitaris, contra sistemes que no satisfan minories o majories qualificades. Serà un any de protestes que poden empitjorar encara més la situació o bé ser un punt de partida per a una regeneració democràtica i cívica a fi i efecte de poder combatre amb més eficàcia i celeritat la crisi econòmica i social que ja fa temps que patim.
Si la lliçó dels anys trenta pot ser d’alguna utilitat, val la pena recordar que una depressió global debilita les democràcies, porta al naixement de forces polítiques radicals, d’esquerra o de dreta, i acaba inevitablement en un conflicte internacional de conseqüències incalculables.
El cas hongarès és paradigmàtic perquè indica que la crisi europea comença a fer despuntar polítics nacionalistes radicals que no pensen en el conjunt de la Unió sinó en els interessos particulars amb la idea que Europa aniria molt millor si els governants estiguessin més a prop del poble, controlant-lo, i no haguessin de retre comptes a ningú que estigués per damunt i fora de les seves fronteres.
La decisió d’Anglaterra de separar-se de la reforma dels tractats de la Unió i quedar-se fora de les decisions preses amb un cert autoritarisme per Alemanya i França va també en aquesta direcció. Si els que criden el mal temps tinguessin raó en el sentit que l’euro és a punt de caure i que la Unió Europea perdés l’avantatge de tenir en compte a tots, grans i petits, deixant el poder en mans dels més poderosos, estaríem davant d’una crisi encara més forta que l’econòmica o social. Veuríem una versió moderna de la Gran Depressió dels anys trenta que no deixà cap govern dempeus i donà el protagonisme a sistemes autoritaris que, finalment, portaren a la segona Gran Guerra del 1939.
Malgrat les notícies pessimistes sobre Europa, curiosament molt ressaltades per la premsa anglosaxona que no es refia de la Unió Europea, cal no perdre de vista que Europa és l’economia més gran del món, com ho demostra un euro fort, la capacitat de consum i de producció i el fet que és l’espai mundial, junt amb els Estats Units, on les llibertats són garantides i respectades. Una caiguda d’Europa en el sentit de tornar a les velles fronteres estatals, recuperar les divises nacionals i tornar a creure en la raó d’estat, tindria unes ramificacions molt negatives per a tot el món. Començant pels Estats Units i acabant per la Xina i l’Índia passant per aquells països d’Amèrica Llatina que han redreçat les injustícies i les situacions extremes de pobresa.
És cert que ningú preveu la possibilitat que Europa torni al que ha estat el seu estat natural durant molts segles: la guerra. No, no sembla que aquest segle torni a lliurar les guerres en la forma que les plantejà i executà en el passat. Els conflictes del futur en els països civilitzats ja no seran amb trinxeres i fronts oberts, sinó que es produiran de manera tal que les tecnologies digitals i les xarxes socials puguin mobilitzar milions de persones per causes que s’escaparan del control dels governs.
La crisi econòmica i social és el que més preocupa a governants i governats. Però penso que hi ha quelcom més nociu i perillós que es deriva d’aquestes crisis i que es concreta en la por, en l’entrega del poder a mans de persones o de grups que prometen solucions saltant-se els debats, populistes i arbitraris que podrien fer novament d’Europa un escenari de combats en els quals la llibertat de tots, també de les minories, no fos un concepte prioritari.
L’obsessió per reduir els dèficits pot ser un corrent que obligui tots els governs a adoptar mesures que escanyin progressivament la capacitat adquisitiva i d’estalvi de les classes mitjanes. Ahir ho deia el premi Nobel d’Economia, Paul Krugman, recordant el pensament de Keynes i dient que retallar la despesa pública quan l’economia està deprimida, deprimeix encara més l’economia. Ho veiem al nostre país. Potser les retallades són valorades positivament pels catalans. Però el fet és que cada dia hi ha més parats i, com que l’economia està estancada, cada dia som més pobres.
Article publicat al diari ElPuntAvui el 4-1-2012
Existen demasiados codiciosos/especuladores que medran a costa del poder en cada nación. Que constituidos en gangs organizados y valiendose de los medios modernos de transmisisón de datos vía Internet, satelites y de la ingeniería financiera especulan desequilibrando las bolsas, los mercados y los intereses de las deudas en todo el mundo global.
Manipulando el deseo intimo e innato de la gente de mejorar el nivel de vida. A traves de la publicidad para que consuman y gasten sin control. Facilitandoles prestamos de dinero para que se endeuden. Y asi los gangs puedan ganar dinero con los tipos de interes de las deudas.
Y casi toda la humanidad, los politicos y los bancos han caido en esta trampa del timo del tocomocho del tocho.
Con el consiguiente reventon de la gran burbuja de la construcción de obras públicas y viviendas.
Y al cesar la construcción ha arratrado consigo más de 50 tipos de industrias diferentes. Que también han ido al paro ó casi.
En España solo han cesado más de 300.000 autonomos.
Esto es lo que no han sabido prever las gobernancias de turno. Al no ser estadistas de talento y clarividencia de futuro.
Y ahora nos podría ocurrir lo mismo con la burbuja del turismo. Con tanto paro de millones de personas.
Que Europa es un puzzle aun muy lejos de encajar para que rule de manera efectiva para todos, esta claro. Pero hay que seguir en ello.
Que las grandes manifestaciones aqui, alla y aculla, van a estar dia si y dia tambien, esta claro. Mal rollito cuando el sistema no puede encauzar el malestar general, pero ya no puede.
A todo esto el Sr. Foix nos vuelve a sacar entre otros peligros de la situacion, que por otra parte son ciertos, el espantajo del populista de turno.
Nos podria hablar tambien de los antipopulistas: toda esta clase politica, economica y social que hace las cosas desde luego en contra del pueblo. De estos ya sabemos sus (malas) artes y del resultado de las mismas. Asi estamos.
Por tanto Sr. Foix, la salida esta fuera de la «zona comoda», democratica naturalmente, pero fuera de los manuales sobados, acomodaticios y quebrados que nos han llevado hasta aqui.
Hay que purgar, depurar, sanear y limpiar el tablero hacia unas formas y fondos mas dignos y justos para todos los ciudadanos.
Y mire Vd. si esto me lo dice un preetiquetado «populista» por el sistema tal cual lo tenemos ahora, pues lo escuchare y lo tendre en cuenta. Tampoco tiene que ser una secuencia-consecuencia que detras del etiquetado populista, venga la trinchera.
Sr. Foix: Em quedo amb els 2 últims paragrafs.
S’em ocorre pensar que una solució sería un acord internacional Europeu per unificar els criteris fiscals i tributaris.
I el control definitiu de la evasio d’impostos i diners cap els paraisos fiscals. Aon tenen interessos els Estats Units i Anglaterra. Doncs es la base de la seva Economía.
Pero a Europa li solucionaría segurament la Papeleta.
Després tambe em de controlar el perque del diferent tipus d’interes que es paga pel deute.
Doncs tenim que Alemanya que te un deute molt mes gran que España paga nomes un 1 %. I España en cambi paga el 6 %.
¿ Porque ? ¿ Porque ? com diría al Mourinyo.
Sr.Foix: Las guerras han sido siempre la forma encubierta de solucionar los males de los paises cuando a sus gobernantes se les veía el plumero y quedaban con el culo al aire; entonces tiraban por la calle del medio y asunto concluido, para ellos eso siempre era mejor que el que sus propios ciudadanos les tirasen al rio más próximo cuando la pobreza les asolaba sin piedad, nunca faltaba un enemigo de toda la vida al que culpar de todos los males…
Confiemos que a nuestros gobernantes les queden dos dedos de frente todavía…