Tristán La Rosa, un estil de periodisme perdut

Sempre vaig veure Tristán La Rosa com un home culte, agut, viatjat, llegit, gentleman. Va ser un personatge del seu temps, un periodista que pertanyia a la generació que neix al final de la Restauració, s’educa en la primera dictadura de Primo de Rivera, coneix la vinguda de la República, la Guerra Civil, la dictadura del franquisme i la restauració democràtica. Déu n’hi do.

Tristan la Rosa va ser un home culte, crític d’art, parlava molts idiomes, l’alemany perfectament, va córrer món, visqué a París i a Londres i envià cròniques i escrigué articles de temes d’actualitat durant 40 anys.

Acaba de publicar-se una biografia d’Anna Nogué i José Ángel Borja (Editorial Fragua) que porta un títol suggestiu: Tristán la Rosa, un estilo de periodismo. Un estil de periodisme que ha desaparegut en els revolts de la història que ha canviat una de les professions més antigues. El corresponsal era l’aristòcrata del periodisme. La raça dels grans corresponsals ha perdut el seu moment. Res tornarà a ser com llavors. Abans, quan un arribava a un lloc distant i desconegut, el que li preocupava més era com enviar les cròniques. Avui, la prioritat és què ha de dir sabent que el que dirà a la redacció ja ho saben. Es podia practicar la literatura. Ara és més improbable. Potser Tomàs Alcoverro és l’últim spècimen d’aquesta raça de miserables, segons la va definir un corresponsal bcritànic fa uns anys.

Tristán pertany a una generació que no pot negar les seves tortuoses trajectòries ni les seves contradiccions. Travessa els Pirineus l’octubre de 1937 cercant la seguretat que a Barcelona no tenia. Com tants milers de catalans que acabaren a Sant Sebastià i Burgos. D’altres marxaren també el 1939 cap a l’exili per no tornar mai més o per morir en la solitud de terres forànies. És la nostra tragèdia col·lectiva.

En acabar la guerra Tristán s’estableix a Barcelona i estudia Dret i Filosofia. Luís de Galinsoga, el funest director de La Vanguardia Española fins l’any 1960, el fitxa com a crític d’art. Entra en el món de Destino amb Ignasi Agustí, Santiago Nadal, Juan Ramon Masoliver, Josep Pla i tants d’altres.

Galinsoga l’envia de corresponsal a París el 1948. Hi dura un any. Tristán escriu sobre la llibertat arran del llibre de Viktor Kravchenko, Yo escogí la libertad, que era una denúncia rotunda dels crims de Stalin. Però parlava de llibertat. I a Galinsoga no li agradava encara que fos per criticar l’estalinisme. Un dia m’ordenà, diu, retornar immediatament a Barcelona. Estava dimitit. Va ser la primera dimissió d’una llarga cadena de dimissions en la seva vida professional. Penso que els gran periodistes han dimitit moltes vegades i els han fet fora dels llocs que ocupaven i n’han tornat a tenir d’altres. George Orwell n’és un exemple.

Torna a Barcelona i comparteix taula amb Santiago Nadal, el seu gran amic fins a final de les respectives vides. Escriu de teatre i de temes d’actualitat. Torna de corresponsal a Londres de 1955 a 1963. En aquesta etapa es quan pren decisions que tindran repercussions vitals per la seva carrera.

Es produeix la crisi Galinsoga que obliga al comte de Godó, Don Carlos, a fer-lo fora per la campanya que s’organitzà a Barcelona després de que el director de La Vanguardia digués en l’església de Sant Ildefons, en una missa de diumenge, que “todos los catalanes son una mierda” perquè el capellà va fer l’homilia en català. Tristán vol ser director de La Vanguardia. Però està fora.

El designat es Manuel Aznar Eguiagaray, un periodista que va ser director de El Sol i que anys després fou un personatge molt proper al franquisme. Avi de José Maria Aznar. Deia el vell Aznar que el volien condemnar a mort els franquistes i els republicans. Tristán pren una altra decisió en acceptar el càrrec de conseller de premsa de l’ambaixada espanyola a Londres de 1963 a 1965. Manuel Fraga li prohibí, des del ministeri de Información y Turismo, que fes compatible el treball de l’ambaixada i la corresponsalia a Londres.

La figura d’Horacio Sáenz Guerrero es troba constantment en la trajectòria de Tristán. Són molt amics, s’admiren, però es temen i arriben a odiar-se. No pel periodisme sinó pel poder. Per la direcció de La Vanguardia que cau en mans de Javier de Echarri quan Aznar no pot fer compatible el càrrec d’ambaixador a Marroc i el de director de La Vanguardia.

Tristán espera que arribi el seu moment. Torna de Londres i és nomenat secretari general de la redacció. Un càrrec fet a mida. No funciona. Diu l’actual comte de Godó, Javier Godó, que no es parlaven, fins al punt de no dirigir-se la paraula en les reunions del consell de direcció. Allò no funcionava. I torna a París de corresponsal i coincideix amb el maig de 1968. Potser aquesta època és la més brillant de Tristán com a corresponsal. En Lluís Permanyer diu que era una satisfacció periodística editar les seves cròniques.

Però el 1969 mor sobtadament Javier de Echarri i es torna a obrir la pugna per dirigir La Vanguardia Española. Tristán tenia indicacions imprecises de don Carlos que ell podia ser el director. Santiago Nadal, sotsdirector d’Internacional, monàrquic juanista, pensava que estava millor preparat. Però el que estava més a prop de la família, el que tenia suports de Santiago de Cruïlles, i el que movia amb més habilitat els fils del poder, és el que va ser el director.

Tristán va tirar la tovallola. Els Nadal, Santiago i Carles, no assistiren a la cerimònia de la presa de posició d’Horacio Sáenz Guerrero que fou el director que portà el diari des de 1969 fins a 1980. Va ser el director de la transició i el que va treure l’adjectiu imposat per Franco de Española. I deixà de ser-ho per qüestions que un dia explicaré perquè jo vaig ser-ne el seu successor. Horacio va ser el primer director que nomenà la propietat sense intervenció del govern. Per una circumstància concreta: don Carlos l’anomenà en els dies en que Fraga deixa de ser ministre i pocs dies després pren possessió Alfredo Sánchez Bella. Ja estava fet.

És interessant la biografia de Tristán que després segueix al Diari de Barcelona en una etapa que està plena de reptes i en la que es forma una escola de periodistes que avui són molt reconeguts a Barcelona. Un d’ells, Xavier Batalla, diu en el llibre que “Tristán fou un dels últims directors periodistes, amb les seves mancances, els seus defectes, les seves contradiccions i els seus errors, però a partir de llavors s’ha anat configurant el director gestor que no respecta la separació entre empresa i redacció”.

Eren altres temps, altres circumstàncies, una època que ja no tornarà. Es molt bo que surtin aquestes biografies del periodisme català que ha tingut molt sovint la referència del periodisme europeu i occidental.