Dos expresidents autonòmics han estat jutjats en els últims mesos per malversació de fons públics. El president valencià, Francisco Camps, fou exonerat per un jurat popular d’haver comès un delicte en els vestits que havia rebut gratuïtament mentre era president. Prèviament, dimití del seu càrrec per les pressions polítiques i mediàtiques que l’assenyalaven com a responsable d’accions corruptes de més envergadura.
L'ex president Jaume Matas
Ahir, fou l’expresident balear, Jaume Matas, el que era condemnat a sis anys de presó per malversació de fons públics en un dels casos pels quals és jutjat i que té a veure amb els diners públics entregats a un periodista, Antoni Alemany, que li escrivia els discursos i després els comentava positivament en columnes de diaris. He consultat el llibre d‘Édouard Balladur, Maquiavel en democràcia, que em va interessar molt per la seva claredat i per les denúncies sense complexos que fa al sistema, una vegada ja no es movia en les esferes del poder.
Diu Balladur que “els mitjans moderns de la propaganda, indispensables per assegurar-se la docilitat dels pobles, fins i tot per donar-los la il·lusió d’una adhesió espontània, han fet més eficaç l’ús sistemàtic de la mentida: la privació de les llibertats públiques impedeix qualsevol oposició.”
Quan esclata un escàndol de corrupció no me n’alegro gens. Però alhora penso que vivim en un país normal, en un sistema en què la impunitat no es pot premiar i molt menys amagar els delictes que els servidors públics cometen aquí i arreu del món, també en el democràtic i lliure. La condició humana no millora per l’efecte de votar sinó que es va imposant com a conseqüència de la cultura de la responsabilitat sobre les accions que tenen repercussió pública. Balladur, ja lliure del jou de la política, diu que es proclama l’èxit de les democràcies per tot el planeta; ara bé, aquestes també es deixen guanyar per un perillós utilitarisme, encara que el seu joc és més amagat, més discret, més subtil que el de les tiranies. La decisió dels pobles, suposadament més lliure, no ha omplert, malgrat la influència dels mitjans de comunicació, el buit que separa la política de la moral. Fins al punt que, per triomfar, cal encara més hipocresia, enganyar no tan sols uns quants, sinó tothom.
L’expresident Jaume Matas fou un polític força valorat en l’etapa de José María Aznar, fins al punt que el nomenà ministre de Medi Ambient en una de les seves absències com a president de la comunitat balear. Fou el responsable de la redacció del Plan Hidrológico Nacional que s’aprovà per una àmplia majoria al Congrés dels Diputats però que, malgrat el munt d’inauguracions en el decurs de la campanya electoral de 2004, fou enretirat pel govern Zapatero en guanyar les eleccions. Matas fou president del Partit Popular de les Balears i president autonòmic en dues ocasions en què hi ha instruïts sumaris per dotze delictes en el context del cas Palma Arena. En tots aquests suposats delictes hi ha involucrat també Iñaki Urdangarin, duc de Palma, que ja ha declarat davant del jutge després de l’expresident que ahir fou condemnat a sis anys de presó per malversació de fons públics, referents a un dels casos pels quals se’l jutja.
El fet que la corrupció surti a la llum, que es jutgi els responsables, que es compleixin les sentències, que no s’abusi de l’indult com ha ocorregut recentment, que es destapin els escàndols, és un senyal inequívoc de normalitat democràtica. Sempre recordo unes visites que vaig fer al British Museum per consultar l’hemeroteca de l’Anglaterra imperial i victoriana i l’efecte que em produí veure a les portades dels diaris de l’època tota mena de debats polítics i socials que semblava que aquell país vivia en una decadència permanent. Tothom sap que fou un dels períodes amb més progrés i més autoestima que ha conegut la Gran Bretanya. Un altre exemple és la dimissió forçada del president Nixon l’agost de 1974, acusat bàsicament de mentider arran de les informacions que anaven sortint al Washington Post. Semblava que la dimissió d’un president, la primera de la història americana per un cas de corrupció política, significava el declivi d’aquella gran nació. I no passà res.
Quan la llei tutela els interessos de tots, especialment dels més febles, i no mira els més afortunats com a persones que s’han de protegir de manera especial, vol dir que una societat va pel bon camí. No es tracta que els expresidents autonòmics que han passat pels tribunals siguin del Partit Popular. Aquest no és el tema. També hi ha hagut alts càrrecs del Partit Socialista que han conegut la presó com a conseqüència d’actes corruptes de dimensions considerables. A tall d’exemple es pot recordar Luis Roldán, que des de la cúpula de la Guàrdia Civil s’embutxacà centenars de milions de les antigues pessetes i fugí al sud-est asiàtic fins que fou atrapat per la policia. El problema en molts d’aquests casos és que en complir-se les sentències i recuperar la llibertat el que no es troben són els diners robats i no se’n torna cap.
En molts casos, els dèficits de les autonomies es deuen també a la gestió que han fet els respectius governs que han confós el diner públic com si fos de lliure disposició, sense passar per l’inevitable pas de retre comptes que han de donar al Parlament i als ciutadans als quals representen.
Quan aquests personatges han manat han estat envoltats d’amics i d’aduladors que no eren ni amics ni tampoc sincers a l’hora de plaure el poder. Matas està sol davant les seves responsabilitats que li recorda un jutge mentre instrueix el sumari o bé el tribunal quan dicta sentència. L’exercici ràpid i equitatiu de la justícia és un símptoma de llibertat i de normalitat democràtica.
Publicat al diari ElPuntAvui el 21-3-2012
El problema senyor Foix, és que per culpa dels indults moltes de les sentències que diu vostè no es compleixen, així mateix també recordi van ser indultats el Ministro Barrionuevo i en Vera pel Caso Segundo Marey. Això clama el cel, com els polítics es burlen de la justícia!!
Senyor Foix, em sorprent que en un article com aquest, no hagi mencionat, l’indult dels dos dirigents d’Unió condemnats en sentència judicial, per el cas de de corrupció, anomenat Cas Treball. L’indult és riure’s del ciutadà, és premiar la corrupció, és dir que els corrptes estan per sobre la justícia. Els indults del vice-president del Santander i dels dirigents d’Unió, són exemples de lo podrit que està el sistema, i de què realment en aquest país no hi ha divisió de poders.
Sr. Foix: Penso que el problema principal que tenen tots els goberns del mon es precisament la corrupció i la manca ó falta de control per part dels alts funcionaris públics ó tambe els gobernans de torn del us, empleo i seguiment de les despeses del diner públic.
Com tambe ells mateixos han d’esser controlats per altres. I sobretot a temps ó sigui per un sistema legal establert. No pas desprès de fer la malifeta.
Tambe penso que una democracia sense control i seguiment de la despesa pública i que tampoc tingui una equitat fiscal que no expolii a cap autonomía, es moltes vegades propicia involuntariament a la instal-lacio en el pais de gangs organitzats que actuen a mansalva.
P.D. Segurament a hores d’ara l’Estat no tindría pas deficit. I per descomtat no faría retallades de sou a els funcionaris públics.
En els casos de corrupció política s’hi barregen tres fets: enriquiment personal dels polítics, finançament fraudulent dels partits i prebendes de tercers que en treuen partit (quan hi ha corruptes solen haver-hi corruptors). No s’està fent prou –de fet podríem dir que no s’està fent res– per previndré i aturar aquests mals. S’actua només a posteriori quan la policia i la fiscalia destapen els casos. Els partits –tots– ho saben i miren cap a un altre banda, quan no neguen fins i tot la evidència.
Sr.Foix: Ayer leía en su Blog que uno de los pueblos más endeudados de Catalunya quería llenarlo de plantaciones de marihuana, por lo que veo la única forma de acabar con la crisis y el paro es colocarnos a base de porros.
El problema de la corrupción es que nos hemos acostumbrado a vivir con ella, vemos gente desfilar por los juzgados, pero no vemos que nadie devuelva ni un céntimo.
La manipulación informativa a la que estamos sometidos es cada día más evidente, los ciudadanos buscamos a los periodistas que nos aporten claridad e información con la misma intensidad que Diógenes buscaba un hombre honesto. Cuentan, que cierto día, Aristipo, un filósofo que hacía la pelota cada día al rey al ver a Diógenes comer lentejas le dijo » si aprenderas a ser sumiso al rey no comerias lentejas», a lo que Diógenes le contestó » Si hubieras aprendido a comer lentejas no tendrías que adular al rey»…
De la crisis saldremos antes plantando lentejas que marihuana…
Benvolgut Lluís, les teves reflexions sempre ens aporten llum, en un món amb moltes tenebres. Jo com a feble em sento recomfortat amb aqueta sentència de l’expresident Balear Jaume Matas. Va haver-hi una època que si que semblaven molt protegits aquest polítics, potser el moviment 15 M i tota la seva manera de fer, ha ajudat a que aquests lladres sel’s condemni com lo més normal del món. Jo del jutge hi afegiria que despres de6 anys de presó, que tornés tots els euros explo.liats a la hisenda pública. I després que es dediqui a la pintura, o a treballs manuals. I que no s’acosti mai més per la politica, que sempre al cap d’uns anys apareixen en algun càrrec d’alguna junta , d’alguna empresa pública. Els funcionaris i personal dedicat a la cosa pública em de ser exemplars, i honrats no solsament semblar-ho.
Repeteixo em sento millor després de llegir el teu escrit de l’aquesta sentència exemplar. Tots a fer bondat com diu el meu pare.
Una abraçada a tots els amics del Blog. Estic content perquè plou al Pla de L’Estany, només espero que també ho façi a l’Urgell.
Sr. Foix, a pesar de que Su Majestad el Rei en su discurso de fin de año la justicia no es igua para todos; cuesta un montón condenar a un rico (caso Albertos, casos de políticos, etc.) y si son condenados después viene el tío paco con las rebajas: acabo de leer que los tres presidentes autonómicos condenados en democracia posteriormente fueron indultados parcialmente y alguno no pasó ni un día en la cárcel. Hay mucho por hacer en este país para que todos los ciudadanos contemos con los mismos derecho…
Muchas gracias por su blog que nos permite seguir pensando…