Els silencis guanyen espais en la política democràtica activa. Són silencis que es trenquen només quan s’enceten les campanyes electorals i la paraula torna a comunicar missatges, programes i promeses. Des de la nit de la victòria s’entra de nou en un període de mitges paraules, de fugides dialèctiques i d’actuacions consumades que s’aproven en consells de ministres o de govern i van directament al Parlament on són ratificats amb majories suficients.
Rajoy i Zapatero, dos estils
Les paraules del president Rajoy són escasses malgrat que els temes que estan en joc són prou importants. No ha dit ni una paraula de la crisi provocada per la presidenta Cristina Fernández en expropiar l’empresa energètica YPF, que era propietat majoritària de Repsol. Va fer sortir, la nit de dilluns, dos ministres que ens explicaren la gravetat de la situació però que no ens deien què faria el govern espanyol sobre una decisió argentina que vulnerava les regles del joc i del mercat entre dos estats.
Tampoc ha dit res de l’absurda absència del rei, a Botswana caçant elefants, i de la irritació que ha causat en la majoria de persones que veuen com el cap de l’Estat ha abusat incomprensiblement de les seves competències. La democràcia és un instrument per transmetre idees, programes, reformes i qualsevol tema que preocupi la gent, tant la majoria com les minories.
El president Mas parla més. A les sessions de debat al Parlament i en intervencions de cap de setmana o en actes formals. Però el president de Catalunya està atrapat en la contradicció en què es mouen avui moltes democràcies i que consisteix en la facultat de votar i elegir governs en un sistema nacional que cada cop perd més poder i més influència en el món transnacional. Es governa mirant cap dalt i no cap baix, s’actua en funció del que diran o aprovaran instàncies superiors i no en funció dels interessos de la gent que ha votat i que ha fet confiança als governs elegits. I això ve de la impossibilitat de gestionar pressupostos dels quals no es té el control dels ingressos. Ahir mateix ho deia el portaveu Francesc Homs en afirmar que el govern no podria gastar 1.477 milions de més perquè simplement no els tenia, encara que una majoria del Parlament ho hagués aprovat així. Tothom sap, digué Homs, que això és impossible perquè simplement aquests diners no hi són.
La política és local o nacional però els problemes són globals, i la globalització no té regles prou elaborades per assegurar la garantia jurídica dels moviments de capitals que són els que més determinen les polítiques dels governs però sense tenir cap responsabilitat política i molt sovint tampoc cap control fiscal. Davant d’aquestes noves situacions, molts governs opten pel silenci i només desperten quan el nacionalisme econòmic dels estats surt per fer valdre els seus interessos estatals trencant les fràgils regles jurídiques en què es mouen els pactes internacionals. És el que ha passat entre la peronista presidenta argentina, Cristina Fernández, i l’empresa Repsol, que ha estat expropiada per raons aparentment patriòtiques. Els aplaudiments de la gent que envoltava la presidenta mentre feia l’anunci es poden interpretar com un signe de les noves guerres econòmiques en les quals l’absència de regles universalment acceptades obren pas al desordre i al campi qui pugui.
En nom de la desregulació es va treure de les competències de l’Estat la gestió de moltes empreses que garantien el servei de l’energia, de les comunicacions i del transport públic. En un primer moment tot semblava que aquest era el camí. Però, passat un cert temps, el que s’ha produït és una mena de complot de la por que ja no s’aguanta en la perspectiva que l’Estat devori la societat en una hipotètica situació dictatorial, o que la societat faci esclatar l’Estat mitjançant revolucions de masses i violentes. On ens porta aquesta situació és que cada vegada hi hagi més gent exclosa i marginada que queda fora dels circuits de la feina, de l’educació i de l’ascensor social.
Sortir d’aquests cementiris de vius en què cada dia hi ha més tombes habitades per gent que encara respira, és un dels grans reptes que tenen les societats modernes i democràtiques que no controlen el que passa a la seva gent i que viuen pendents d’institucions que no han de retre comptes davant de ningú. Per por de no rebre l’aprovació dels que diuen el que s’ha de fer, molts polítics occidentals es refugien en els silencis o bé en el seguiment exacte del que pot dir el Banc Central Europeu, el Fons Monetari Internacional o la Comissió de Brussel·les. Fa ja alguns anys que vivim sota l’espectre d’aquesta por individual i col·lectiva i ens adonem que les coses no milloren.
Sense por d’errar del tot, es pot dir que avui estem pitjor que fa un any i, si no canvien les polítiques, el més probable és que estiguem pitjor l’any vinent. No sóc dels que pensen que els que fallen són els polítics, sinó les polítiques que es formulen tenint més en compte el que diran des de d’alt que no pas el que interessa als ciutadans que treballen o volen treballar, paguen impostos i no han perdut l’esperança de recuperar una certa normalitat de vida. És cert que ens havíem pensat que els pressupostos es podien estirar fins a l’infinit sense tenir gaire en compte d’on ni com s’aconseguirien els ingressos. Hem fet una casa gran, agradable, gairebé perfecta, sense pensar que el manteniment és car i que les reparacions de la teulada o de les portes i finestres s’han de fer i s’han de pagar. El silenci de molts polítics, com la de molts ciutadans, és que no trobem paraules per explicar i fer entendre el que ens ha passat.
Publicat al diari El Punt Avui el 18-4-2012
Entiendo que el Sr. Foix nos dice que los politicos nos dicen alguna cosa, que luego no cumpliran, solo cuando toca pasar por lar urnas. Tomemos nota.
Entiendo que el Sr. Foix nos viene a decir que los politicos cada vez miran menos hacia abajo, hacia nosotros. Tomemos nota.
El silencio es general ante toda una serie de hechos que sobrepasan los anteriores y a cada novedad, nunca buena, mas esperpento.
Parece que la cosa no puede empeorar, pero empeora.
La cosa va de silencios nos dice el Sr. Foix, y anota que este silencio no es solo de los politicos sino tambien de la ciudadania.
Digamos que podemos caer ya no en el silencio de los corderos, sino directamente en el de los borregos y ademas sin pastores solventes y fiables.
Quiza es que estamos ya dentro de un parentesis de la palabra y habra que empezar a hacer alguna cosa practica. Poner accion al cabreo general, digamoslo ya directamente.
Que tipo de accion? Se me ocurren varias, pero no paso del esbozo, y ademas no me apetece que el conseller de interior que teme un mayo muy movido y florido, me venga a saludar. No me apetece devolver el saludo a gente inepta, ineficiente y prepotente que piensa poquito y ademas para nada en el bien general.
Nosotros somos mas, vamos a ver que silencio es el mas sonoro.
Acabo de leer esto. «»»A Barcelona viuen 7.500 argentins, alguns dels quals estan vinculats al Casal Argentí de la ciutat. El president d’aquesta entitat, Diego Arcos, ha celebrat la nacionalització de la petroliera YPF per part del govern de Cristina Fernández. Arcos també ha criticat l’actitud del Govern espanyol en aquest assumpte.
El Casal Argentí de Barcelona ha convocat una concentració per al proper dimecres, 25 d’abril, a les 19.30 h al passeig de Gràcia amb Gran Via, a la cantonada del consolat argentí. Aquest dia llegiran un manifest de suport a la decisió del Govern argentí de nacionalitzar la petroliera YPF, filial de Repsol.»»»
Es decir encima que nos roban tenemos que aguantar que se manifiesten, me pregunto si en Argentina dejarán manifestarse a los españoles que viven allí para protestar por la expropiación, me juego lo que sea que no, que los correrían a palos.
Jaume: Convendría que los argentinos no perdieran de vista los niveles de inflacción de su país que superan ya el 20%, muy lejos de la versión oficialista que da menos del 10%, tampoco deberían perder de vista a Axel Kicillof, viceministro de economía y ojito derecho de Cristina Fernández, listo como el hambre y que ha sabido introducirse en el círculo de la presidenta.
Mucho erudito está dando su opinion, que respeto, pero habría que matizar que para dar el paso que ha dado Argentina tendría al menos que haber hablado antes con los representantes de esta compañía…o en su caso con los politicos del pais , en este caso España. El NO hacerlo y simplemente valorar el pecio de la expropiación con claros motivos politicos, de ahí la felicitacion del venezolano Chavez, me hace pensar que ha sido una TROPELIA más de una mandataria chulesca y corta de vista. Hacerle eso a España no es de recibo, por lo menos sin hablar antes, que es lo normal. Los ahorradores españoles que han depositado sus fondos en pequeñas acciones se han visto perjudicados por ello y ESO hay que tenerlo en cuenta. Repsol no es una ONG sino una empresa que invierte que invierte legalmente para sacar beneficio……..eso es normal, NO está explotando ilegalmente a nadie, y los negocios se realizan de comun acuerdo
Lo de Axel Kicillof ya es un secreto a voces en Buenos Aires, este señor con apariencia de chavalillo peronista descamisado, ya tiene 42 años, dará mucho que hablar.
18 d’abril 2012 a les 23:43
Sr. Foix, en relació a les seves preocupacions sobre el futur d’Europa que comparteixo plenament, em permeto adjuntar-li el poema «Pergamon Museum» del nostre apreciat poeta Joan Margarit. Els seus versos sintetitzen i ens ajuden a copsar la magnitud del problema – esperem que no acabi en una nova tragèdia – d’una Europa fragmentada.
Hi ha una moneda que té d’or la cara,
però la creu de coure, negra i bruta
pel verdet de la mort. L’Europa bàrbara,
l’Europa dels museus i de la música,
té fosca l’ànima: cal vigilar-la,
com sempre va fer Roma.
Surt la lluna i penso en la campanya
d’hivern de Marc Aureli a les planúries
gelades de les ribes del Danubi.
Allà escrivia sota del capot
i voltat per la xusma militar,
sobre l’oblit i la melancolia.
S’endevinen fogueres i cavalls
darrera l’art i la filosofia.
Hay mucha formas de romper el silencio…
http://videos.lavanguardia.com/politica/20120418/54284590090/el-rey-pide-perdon.html
Sr Foix:La xerrera se’ls acaba quan arriben al poder.Des de l’ oposició tots critiquen el que es fa,sigui bó o dolent.Tan bon punt manen s’ obliden de les seves crítiques i propostes súpermegafantàstiques,alhora els»desbancats»els esmenen la plana i no es recorden de la seva gestió.Això si, tothom ha après la lliçò!..però ningú passa l’exàmen amb nota.
Sr. Foix: El problema es que tots em viscut en el panxacontentisme, dintre d’un gran enmirallament d’un fals progres económic. Que acompanyat de l’especulació de la vivenda, amb tot aixo del tocomocho del toxo i la despreocupació del politics de les gobernancies de torn, degudes al panxacontentisme, que de per si els ha conduit al comformisme i ha la falta de ideas creativas i previsió del futur cambiant.
Cosa que han aprofitat els gangs organitzats de torn, per especular i alterar les borses a tot arreu del mon e influir sobre tots els goberns, unica i exclusivament per a aconseguir els seus proposits de beneficis a mansalva.
Resum: El panxacontentisme, la codicia, la especulació, la estupides humana per la falta de previsió del futur cambiant.
En cambi la mare de Napoleon tenim que si que va preveure el futur cambiant. ¡ Quina dona mes intel-ligent !
P.D. Esclar que tenim sol-lució, pero ara ens toca tornar a començar desde el principi. Es a dir desde cero. Amb sacrifici i sobretot unitat.
Tots som culpables de la crisi que ens envolta. Hem descuidat els valors que havien mogut la nostra societat durant molts anys. Jo he crescut en la postguerra civil espanyola, i recordo que en aquells temps treballàvem moltes hores (els dissabtes també), estalviàvem, teníem il·lusions de millora professional, lluitàvem per formar-nos bé, . . . I avui veig que una gran majoria ha deixat de banda aquests valors. Molts només pensen en els seus drets (aconseguits amb el treball de molta gent, durant molts anys), però són pocs els que estan disposats a cedir alguna part de la seva comoditat per a poder reeixir tots plegats.
I ja que no ho volem fer de grat, ho haurem de fer a la força. Hem de tocar de peus a terra: no hi ha diners per mantenir l’actual ritme de vida!!!! Els hem dilapidat en construir objectes materials que no serveixen per res i que s’estan malmetent perquè no els podem mantenir. Ens hem vengut els valors espirituals -que són els que mouen la societat- per obtenir una falsa seguretat fonamentada sobre sorra. Hem volgut construir un paradís materialista, a costa de renunciar als valors de l’esperit.
Els silencis d’avui són silencis morals. Hi ha poques veus que clamin per un canvi de paradigma personal. I mentre no es faci aquest canvi profund no ens en sortirem. Està clar que no podrem millorar la societat, si primer no millorem nosaltres mateixos.
http://www.lavanguardia.com/opinion/articulos/20120418/54284895626/por-que-se-atreven-con-espana-jordi-barbeta.html
Sr.Foix: Hay algunos silencios que expresan más que mil palabras, estos silencios de los que vd nos habla rebelan la ausencia de ideas, de un proyecto mínimo y lo que es peor rebelan miedo e incapacidad de generar ilusión…Sobre la presidenta argentina y su decisión de expropiar YPF, lo único que le puedo decir es que Argentina vuelve a entrar en una vorágine populista que acabará como siempre acaban estas cosas…mal…y lo siento por el pueblo argentino.
http://www.losandes.com.ar/notas/2012/3/23/silencio-otorga-631638.asp