El moviment dels indignats pot haver estat més o menys exitós que ara fa un any. Si ho miréssim des del punt de vista de la situació que viu el món avui, els acampats i manifestants haurien pogut ser molt més nombrosos arreu del món. Per la raó, molt poderosa, que tot està pitjor que l’any passat. No només a Catalunya sinó a tot Europa i pràcticament al món sencer. El missatge que ha retornat en aquest primer aniversari del 15-M és que la indignació és una teràpia adequada per mostrar la frustració que centenars de milers de persones viuen enmig de pors, carències, inseguretat i incertesa. Ni els polítics, ni els financers, ni tampoc els mitjans de comunicació hem encertat a fer un diagnòstic sobre el que ens passa, el perquè i quines poden ser les sortides.
Manifestación ante la sede de La Caixa
Quan Stéphane Hessel va escriure en un petit llibre, Indignez-vous, que pagava la pena indignar-se perquè el món no anava bé, la reacció europea fou molt ràpida i extensa. Va arribar fins a tot a Manhattan agafant el nom d’Occupy Wall Street. La tesi central de Hessel és que el món està governat per un poder financer que ho controla tot.
Hessel és un home vell, ara té 95 anys, que va néixer a Alemanya i es va fer de nacionalitat francesa el 1939. Va militar a la Resistència, fou detingut i ingressat en un camp de concentració, va ser uns dels redactors de la Declaració Universal dels Drets Humans i també fou ambaixador a les Nacions Unides representant França. Un home sol pot promoure un moviment de dissidència si el que diu té sentit. El mateix es podria dir de Chen Guang–cheng, un xinès cec, autodidacte, advocat, que amb les seves denúncies de les autoritats de Pequín, uns quants anys a la presó i una fugida clandestina a l’ambaixada americana, ha posat nerviós l’aparell polític d’un país de 1.300 milions d’habitants i també ha fet trontollar les relacions diplomàtiques entre Xina i els Estats Units.
Dissabte i diumenge vaig transitar per la plaça Catalunya i, possiblement, hi havia menys gent que el 2011. Però els missatges penjats en fils que unien dos arbres, a les vores, al davant de les tendes de campanya, a les casetes i a la gespa eren aproximadament els mateixos que ara fa un any. Ah!, i una qüestió molt important. La majoria eren joves però Déu n’hi do de les dones i homes de mitjana edat i també de persones que havien passat a la jubilació administrativa. Es podrien resumir en crítics als polítics que no han sabut donar resposta a les penúries de la societat en temps de crisi molt forta. En comptes de buscar solucions pensant en les persones angoixades i temoroses, s’han dedicat a aplicar radicalment mesures que retallen drets i escanyen els més fràgils, els aturats i els que no han tingut el privilegi de rebre una educació superior. Les crítiques més severes estaven adreçades als bancs i als banquers. No és una casualitat que ahir mateix els principals actes del que se suposa que serà el final de les concentracions d’enguany s’hagin concentrat davant d’institucions financeres.
Els indignats del 15-M han aconseguit si més no traslladar un missatge a la societat sobre les injustícies que han portat a la crisi i, encara més, sobre les desigualtats que la crisi està creant en la nova societat que sovint comparo amb l’evolució darwiniana. Fins ara almenys, la violència ha estat mínima o, dit altrament, no ha depassat la que es produeix en concentracions per celebrar esdeveniments esportius, culturals o cívics. En les dues passejades pel lloc dels fets he pogut veure gent que enraonava, que escrivia, que intentava convèncer els que fèiem un recorregut de caire turístic o informatiu.
Les crítiques al sistema financer són sense matisos, a l’engròs, posant de relleu com les finances determinen les decisions polítiques. Ho diuen els indignats però es veu diàriament en l’actualitat política de tots els països occidentals. La política ha estat trepitjada per les finances i l’economia. El que pugui decidir un alcalde ha d’estar revisat i aprovat per la Diputació o Comunitat Autònoma, que ha de retre comptes al govern de l’Estat, que tampoc no és sobirà perquè depèn del vistiplau de la Comissió Europea, del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional. Cap d’aquestes tres importants institucions no ha de respondre davant ningú i per tant la seva legitimitat democràtica és qüestionable.
L’eficàcia del missatge del moviment del 15-M és més alta si es transmet amb racionalitat i contundència però sense crits ni soroll ni tampoc violència. Les esquerdes del sistema capitalista són grosses i es veuen. El que fan els indignats és assenyalar-les i seria una equivocació que en veure un dit que assenyala la Lluna, ens fixéssim més en el dit que en la Lluna. Una societat lliure ha de trobar solucions als problemes que més angoixen als ciutadans. El problema és que la solució no és només votar cada quatre o cinc anys per tal de reafirmar o fer fora els governs de torn. La qüestió és que les coses no han canviat gaire a Espanya malgrat una majoria absoluta del Partit Popular. Ja veurem el que passa a França amb la presidència de François Hollande, que ahir va visitar Berlín, unes hores després de prendre possessió com a successor de Nicolas Sarkozy. Aquest nou tàndem del poder polític europeu podrà prendre les decisions que cregui oportunes. Però ja es veu que el concepte d’austeritat extrema de Merkel no es correspon amb les promeses fetes pel president francès, que vol una entesa amb més països europeus per tal de fomentar també l’estímul i la creativitat.
El buit creat per la política i els polítics en mirar cap a un altre costat mentre els mercats actuaven sense fre i els financers s’allunyaven de qualsevol regulació, ha estat omplert per un moviment que n’està una mica fart del mal govern davant del poder dels mercaders locals, nacionals i transnacionals.
Article publicat al diari ElPuntAvui el 16-5-2012
Bon article i d’actualitat real, Sr. Foix. Hem quedo en especial amb l’últim paragraf.
Buenas respuestas de los compañeros/as del blog. Me quedo en especial con la primera respuesta que hace Ramón M. Por sus consejos y su clarividencia acertados sobre la verdadera y única solución a la crisis.
Vivimos una época muy acentuada de dictadura globalizada e invisible de algunos financieros presuntos Banters.
Y que los politicos no han sabido prevenir su control debido a que caen generalmente en el panzacontentismo y el dejar hacer a la tuntun.
Pero cuidado pues ahora estamos solo indignados. Pero luego puede venir la irritación y más tarde la Rauxa.
Pues no olvidemos que ya tenemos solo en España, 6.000.000 de personas en el paro. Mientras existen otras personas que cobran ó perciben ingresos multimillonarios al año.
Es a estos últimos a los que hay que convencer y no a los que están en el paro. Ni tampoco a los funcionarios ó a todos/as aquellos/as que se les recorta el sueldo.
Resumen: Debemos de convencer a los potentados multimillonarios acuadalados, a los dirigentes idem, y a todo aquel/la que por su cargo ó condición de trabajo disfruta de beneficios muy privilegiados y multimillonarios.
Y dejarse de hacer recortes de sueldo ó de cortar las ayudas y las subvenciones a los que ya no tienen nada que perder.
És la «pega» que tenen els moviments «assamblearis», es dilueixen en la seva pròpia lentitud en la presa de decisions, en la pròpia «inconcretització». A Islandia van saber concretar en 5 únics punts les seves demandes i no van perdre de vista l’objectiu fins a aconseguir-los tots, llevat del darrer – la reforma de la constitució – però que s’hi està treballant. Islandia ens pot servir de referent. Per a ells potser va ser més fàcil, són pocs. Per nosaltres seria molt més complicat. A nosaltres ens cal un «lider» ( diguem-li «Hessel o Guang-Cheng…) Una veu que sapiga aglutinar el perquè de la «indignació col.lectiva» i transformar-la en objectius reals i concrets que puguin portar a canvis reals en el sistema politic ,financer i social. El moviment 15 M, «els indignats», és lloable i és la reacció natural contra un sistema agotat i sobretot corrumput fins a la mèdula, però li cal «concreció». Sense aquesta concreció, molt em temo ( ojalà m’equivoqui !!) està abocat a la desaparició per la pèrdua gradual de força.
Es la consecuencia de –la secuencia de la mayoría de crisis–, primero empiezan por problemas economicos, que acaban impulsando las burbujas, expansiones monetarias, bajadas de interés, que provocan sobreapalancamiento, creando crisis bancarias, contracción de crédito, recesión de balance,desapalancamientos, teniendo que actuar los bancos centrales y los gobiernos, medidas que acaban creando el efecto expulsión,que implica menos créditos a empresas, menos inversión, menos demanda, menos impuestos, creándose mas déficit en estados, hasta que los ajustes y reformas por un lado y el incentivo a la creación de nuevas empresas es capaz de impulsar otra vez el crecimiento.
-Esto independiente de la necesidad de regulación de banca en la sombra, derivados,HF y paraísos fiscales.
-Esto independiente de como actúen otros paises con QE, baja de intereses, dolar bajo para exportar, y sin crear inflación,TIPS en negativo.
-Esto independiente de cada pais con su caso particular, su burbuja particular y sus problemas particulares de competitividad y productividad agravados por los modelos duales que crean desequilibrios económicos, mas deficit comercial que acaba generando mas deuda.
Sin acuerdos económicos tipo BW es muy dificil solucionar los problemas globales (desequilibrios entre paises, causas geoestrategicas, energéticas, geopoliticas,etc)
La grave crisis que hubo en Alemania a principios de este siglo XXI, supuso una serie de medidas financieras muy agresivas de ese país que para ellos significaron una remontada de su situación y para el resto de paises de la UE una caida en picado. Sigo insistiendo que las medidas que benefician a Alemania no necesariamente son las medidas que necesita un país como el nuestro…
Es un problema de numero Islandia son 331 000 personas un par de barrios de Barcelona, lo complejo es estructurar ideas y prioridades de millones, en principio esa era la función de los partido políticos pero han fallado, ahora no es fácil buscar alternativas sin caer en la demagogia , la inocencia bien intencionada o los trepas oportunistas. Hay que pensar a años vista pero entiendo que hay prisas y es difícil asumir un par de generaciones perdidas.
Demasiadas prisas…
Sr.Foix: Estamos indignados por decirlo de una forma politicamente correcta, pero la indignación no ha de impedirnos seguir actuando, cada uno en su ámbito profesional y ayudando con nuestro esfuerzo diario a cambiar la situación en la medida de lo posible, creo que ese es el objetivo y para eso hay que empezar a escuchar a las personas que tienen algo que decir y lo saben expresar, algo que ocurre con frecuencia con los comentaristas de su blog, muchos de ellos con una capacidad importante de aportar ideas que deberían ser tenidas en consideración, sin ir más lejos, las que acabo de leer de nuestro compañero Ramón…
Mirad el caso de Islandia, fueron mas listos y crearon un partido ciudadano regenerador, con solo cuatro prioridades basicas. Aqui querían cambiar el mundo con una mezcla de ideas viables y otras no viables…que solo han generado mas miedo a la clase media, por ser propuestas que podrían llevar a la autarquia.
el problema es otro…
Si se piensa que el problema de la crisis es solo financiera, seguiremos sin avanzar, se necesita mas tiempo, con una reglas de déficit fiscal mas flexibles, hasta que llegue el crédito a las pymes, mientras no exista inversión como efecto multiplicador en el empleo no avanzaremos, los dos millones de pymes existentes con un contrato de aprendiz a media jornada con coste de S.Social muy bajo para las empresas, podrían emplear a dos millones de personas, y reactivar el consumo.