Periodisme i llibertat

Conferència pronunciada a la Universitat de Lleida en ocasió de rebre la distinció de president honorífic de la Càtedra de Periodisme i Comunicació de la Universitat el 24 de maig de 2012.

Fa pocs dies llegia que el problema és que la premsa dona més importància a les institucions que als ciutadans. Robert Picard deia en una entrevista publicada al diari El País que sempre havia pensat que als periodistes no els hi agradava gaire la gent. Creuen que la seva missió és educar a les masses i s’adrecen als seus lectors amb un cert paternalisme.

Diuen que el canceller Bismarck va dir que la gent no dormiria tranquil·la si sabés com es fan les hamburgueses i les lleis. També s’inquietaria si sabés com es fan les notícies en una redacció, en una emissora de ràdio o en la televisió. Si tots sabéssim com el que circula per les noves tecnologies pot canviar radicalment l’estat d’opinió sobre qualsevol cosa, persona o institució en qüestió d’hores o dies, també ens esgarrifariem.

Cada vegada som més lliures i parlem més poc de llibertat. I de poc parlar-ne podem arribar a desconèixer el seu significat. La llibertat és el que ens fa més persones. El bon salvatge de Rousseau, que tanta influència ha tingut en la història del món en els últims dos segles és una persona que, en el fons, nega la llibertat. L’home s’ha fet dolent perquè ha sortit de la seva original bondat. Penso, en tot cas, que la persona fa coses bones o dolentes perquè ha volgut.

Quan Fernando de los Rios va anar a veure Lenin els anys vint parlaren de les conquestes de la Revolució. En un moment determinat De los Rios li preguntà, i la llibertat?. Llibertat, per a què?, li respongué Lenin. Doncs llibertat per ser lliures, li reblà De los Rios.

Un món lliure es un món en el que la gent té la capacitat d’escollir, d’equivocar-se, d’encertar. S’és més lliure quan un sap el que decideix. Quan un més sap, té més responsabilitat perquè sap el mal que pot fer la ignorància, la injustícia, sap ponderar les alternatives, les diferents opcions, té més oportunitat per endevinar el perquè de les coses que passen.

L’oració fúnebre de Pericles, explicada per Tucídides en la seva història de la guerra del Peleponès, en el que diu que la felicitat és el fruit de la llibertat. Pericles creia en una Atenes lliure. I va cantar la llibertat de la polis en contra d’un concepte més rígid com el d’Esparta.

Les societats que més han progressat són les més democràtiques i les que han deixat més lliures als seus ciutadans. I això sempre ha passat per la literatura, el pensament, el coneixement i el pluralisme que a Occident s’ha concretat i divulgat en el periodisme en els últims dos segles.

El periodisme és un vehicle de la llibertat en les societats democràtiques fins al punt que sense una premsa lliure l’estat de dret no se sosté. Però la llibertat no se serveix en estat pur. No existeix perquè va carregada de subjectivitat i d’influències subtils però reals. A totes les redaccions dels diaris, en els estudis de ràdio i televisió pengen cartells invisibles, que no existeixen físicament però que el més novell dels periodistes sap de la seva existència. Són els cartells del políticament correcte, del que es pot o no es pot dir, els cartells de les conveniències de les empreses, dels directors, dels mateixos periodistes o de qualsevol altra procedència ideològica o cultural.

El periodista ha de saber que percep només una part de la veritat que de vegades s’amaga tota sencera en factors i en dades desconegudes. Per això penso que una de les qualitats més apreciades d’un informador o d’un creador d’opinió és la modèstia o humilitat que li fan conscient que transmet notícies o opinions tal com les veu en un moment determinat i que els ha de modificar sempre que apareguin nous elements que li obliguin a canviar el seu discurs.

Aquesta actitud, tant èticament com professionalment, és el que es podria definir com l’honestedat. William Rees-Mogg, que va ser director del The Times de Londres durant molts anys i al que vaig tenir ocasió de conversar en diverses ocasions deia que el periodista ha d’estar obert a tots els punts de vista el que no significa que sigui indiferent a totes les actituds.

La neutralitat no és possible en periodisme i una certa dosi de subjectivitat és imprescindible. Un periodista ha de ser fidel transmissor de fets, declaracions i comentaris. Però el periodisme és una mica molt més complex. Ha de saber posar tots els coneixements al seu abast al nivell de l’ètica professional i als codis de conducta que són norma general en qualsevol professió.

El periodisme és llibertat. Una llibertat que es mou en un món creatiu, fresc i modern que circula per la xarxa o queda impresa als diaris. No fan falta agents literaris ni pertànyer als cenacles intel·lectuals de moda. Es mou en un món en el qual el talent es manifesta sense demanar permís a ningú.

La llibertat en el periodisme passa per molts ensurts. Especialment quan la llibertat no va acompanyada d’un altre valor que és la responsabilitat que és assumir plenament les conseqüències de les pròpies decisions.

Ha de fugir el periodista del superficial i superar les declaracions, opinions i comentaris sobre el que ha succeït que amb freqüència acaba per quedar en un discret segon pla o fins i tot per desaparèixer. No és aconsellable fer periodisme sobre el periodisme, es a dir, sobre declaracions de declaracions, sense tenir en compte el fons de les qüestions, els fets i els comportaments dels protagonistes de la informació.

L’actitud del periodista, diu Ryszard Kapuscinski, es “estar, veure, sentir, compartir, pensar”. Fer apologia de la trampa, del mal, del terrorisme o de l’engany és un mal servei a la veritat, a la societat i a l’opinió pública. És tasca del periodista l’explicar i comentar el que passa, amb tots els ets i uts, però sabent que hi ha uns límits que no es poden traspassar. Un d’ells és la mentida o, el que és encara pitjor, les mitjanes veritats. Quantes opinions es formen partint de mitjanes veritats.

Deia Eugenio Xammar en unes cròniques esplèndides quan Hitler s’acabava d’apoderar del govern l’any 1933 que les dictadures són règims de rumor mentre que la democràcia és règim d’opinió. El periodista ha de combatre el rumor amb els fets.

El bon periodisme no ha de fer caure presidents ni canviar règims. S’ha de limitar a exercitar la seva llibertat explicant el que veu perquè així molt freqüentment millorarà la vida ordinària dels ciutadans, tant dels importants com dels quals no ho són tant.

És molt perillós per un periodista quan surt del seu àmbit d’observació i vol participar en els fets. És freqüent trobar-se amb professionals que volen que passi una cosa i fan el que enginyosament saben perquè acabi passant. Quants desenganys i quants errors no reconeguts.

És interessant rellegir la interessant novel·la d’Evelyn Waugh, Scoop, en la qual el personatge central és enviat a cobrir una guerra a la banya de l’Àfrica. S’adorm al tren i arriba on no hi ha conflicte però envia cròniques sobre batalles, morts i tragèdies inexistents. Un gran èxit a Londres a partir d’unes cròniques falses.

Els corresponsals de la competència que cobreixen la guerra de veritat són represos pels seus directors perquè no s’assabenten del que passa. I així diversos dies i setmanes. Finalment tot el cos de corresponsals es trasllada al lloc des d’on partien les cròniques del conflicte inexistent. I comproven que no passa res. Però els seus directors volen guerra tant sí com no perquè el principal diari de Londres així ho assegurava cada dia amb gran rotunditat. Envien relats esgarrifosos sobre una guerra virtual.

Però al final, un trist final, aconsegueixen que hi hagi guerra allà on abans hi havia pau. Penso que el periodista no pot provocar notícies. Les ha d’explicar amb claredat i amb tota l’objectivitat que sigui possible. Però, com deia, el periodista no pot oblidar els cartells ocults que pengen a les parets de la seva redacció. Ha de saber que el periodisme modern té molt a veure amb el negoci, amb el compte de resultats. La prioritat econòmica s’ha imposat al món democràtic i lliure. És el món del capitalisme desbocat que quan entra en el camp de la informació pot arribar a ser èticament deplorable.

Els mitjans han de ser rendibles. Sens dubte que sí. Però no a costa de disminuir la seva qualitat o el seu objectiu principal que ha de ser el de servir a la veritat per ajudar a formar una opinió pública contrastada.

El que va ser director del The Washington Post, Leonard Downie, explica en un lúcid llibre, “American Journalism in Peril”, que en el moment en què molts directors de diaris nord-americans van ser contractats amb la condició de millorar el compte d’explotació participant directament en els beneficis es va fer un salt molt perillós per a la llibertat de premsa als Estats Units. Per aconseguir més beneficis el més raonable hauria estat oferir un producte millor i guanyar més lectors.

Molts han recorregut a l’opció més fàcil que consisteix en retallar despeses i així millorar els resultats. I allà on es podia reduir més és en els sous de periodistes, normalment ben pagats, i en l’acomiadament d’aquells que més cobraven perquè tenien més experiència i eren més respectats per l’audiència. El resultat ha estat que molts productes s’han aprimat, ja no es viatja tant, ja no és precís contractar els millors si es pot reclutar becaris a preu baix pensant que l’audiència no ho notarà.

Aquest corrent nord-americà ha arribat també a Europa on s’han construït grans conglomerats de mitjans de comunicació que subministren notícies com en una fàbrica de producció en cadena.

A Espanya l’aglomeració de centres d’informació i d’opinió és a mans i són propietat de molt pocs grups que són perfectament coneguts. Són les grans fàbriques de l’opinió pública del país, els que poden inclinar cap a on vulguin el que hem de creure’ns i pensar en un moment determinat.

Convé tenir en compte que en el periodisme, com en la política i en els negocis, no hi ha mans innocents. La societat informada ha de saber que darrere, per exemple, dels anomenats programes de tele escombraries hi ha un afany de negoci, d’augmentar les audiències, de contra programacions que porten a tenir més anuncis i, per tant, més ingressos i beneficis.

Quan el món de la comunicació es limitava a diaris petits o grans, de partit o no, el públic anava escollint les capçaleres que més responien a les seves opcions ideològiques, econòmiques o polítiques. Els diaris servien als seus públics, tan diferents i plurals com la mateixa societat.

Aquesta hegemonia de la informació i de l’opinió a poques mans no pot tenir una vida llarga sense que surti espontàniament la competència. El fenomen més interessant és que les noves tecnologies han tret el monopoli de la informació i de l’opinió als grans mitjans que ja no són els únics que tenim el privilegi de decidir el que cal dir o el que cal callar-se.

Hi ha milions de ciutadans a tot el món que fan de periodistes perquè tenen els instruments per difondre informació i perquè tenen coses a dir. I les diuen.

L’aparició d’Internet ha estat més revolucionària que la invenció de la impremta per Guttenberg. La xarxa arriba a tota la humanitat en temps real i sense que l’espai sigui una frontera. Estem a l’era del periodisme global i, alhora, el periodisme personalitzat.

La nova societat explica amb milions de nous periodistes que no s’han graduat a la Universitat, que no coneixen les escoles de periodisme però que participen en els debats amb tanta autoritat i coneixement com els professionals de la informació.

Hi ha interactivitat, enquestes, fòrums, col·laboracions espontànies, discussions obertes sense necessitat de llegir el diari, escoltar la ràdio o veure la televisió. És interessant constatar la penetració dels confidencials que diuen coses que ningú no diu. Encara que no siguin del tot certes. Però les diuen. I els periodistes no podem prescindir d’aquests mitjans que actuen amb més llibertat que els que ens movem o ens hem mogut en les grans empreses de comunicació.

Internet ha suposat una esquerda per garantir la llibertat d’informació i d’opinió en uns temps en què la massa crítica dels continguts està controlada, dirigida i en alguns casos manipulada per uns quants grups empresarials que no tenen com a prioritat servir a la veritat i millorar la vida dels ciutadans sinó que abusen de la seva posició de monopoli per transmetre allò que els pot reportar més beneficis i no allò que espera la societat informada.

Quan els efectes de la globalització informativa vagin consolidant-se, quan s’aconsegueixi un sistema jurídic mundial que respecti el dret d’intimitat, de preservar la veritat o de garantir la llibertat, tornarem al periodisme de sempre. Ha de desaparèixer l’anonimat i l’insult gratuït.

Al periodisme basat en la cultura, en la situació dels temes en el seu context, al lliure exercici de la professió. La llibertat no és escollir una marca de camises o el lloc on es pensa anar de vacances. Ser lliure és assumir la llibertat de prendre decisions després de tenir tots els elements possibles per decidir. Ser lliure és ser transparent, és recuperar el sentit de la paraula, el dominar el llenguatge, el servir sense ser prepotent i sense dominar.

Ja hem conegut situacions com l’actual. Sempre s’han superat malgrat fer algun pas enrere. Bàsicament perquè la consciència occidental ha estat formada amb els elements imprescindibles de la llibertat i la veritat.

Quan falta la llibertat es va instal·lant sinuosament la por sectorial o col·lectiva. Els periodistes, que no som babaus, sabem que els empresaris són més sensibles al negoci que a l’informació. El periodisme ha d’explicar la política. No n’ha de fer de política perquè es trobarà en situacions en les que servirà més al que volen les empreses periodístiques que als seus lectors.

La llibertat només és llibertat si es gaudeix d’ella amb algun grau d’igualtat social. Estem molt lluny d’això. Estem creant la democràcia d’opinió que pot destruir la llibertat del individu. Però cal persistir en que la llibertat, la veritat, la justícia i la solidaritat no són conceptes aïllats sinó interrelacionats.