Internacional, Política, Economía, Cultura

Anglaterra vol i dol

por  •  • 19 Comentarios

Anglaterra és una potència mitjana amb una influència global però sense poder global. Així ho expressava Malcolm Rifking, un ministre de Defensa en temps de Margaret Thatcher, que parlava molt bé perquè cada dia s’entrenava uns vint minuts fent discursos imaginaris davant del mirall de casa seva. Podia fer parlaments sobre qualsevol tema amb una formidable retòrica.

David Cameron y François Hollande en Londres

La influència anglesa perdura després d’haver perdut un gran imperi i no haver trobat el seu paper en el món. Així ho creia l’ambaixador nord-americà a l’ONU Adlai Stevenson, un demòcrata que va intentar sense èxit guanyar les eleccions presidencials el 1952 i el 1956, que se les emportà el general Eisenhower pel Partit Republicà. Stevenson també parlava molt bé i feia discursos memorables. El president Kennedy l’envià d’ambaixador a les Nacions Unides en aquells temps de les turbulències diplomàtiques de la guerra freda.

La llengua anglesa és un dels instruments més poderosos de la Gran Bretanya. No només perquè la parlen centenars de milions de persones arreu del món sinó perquè l’anglès és el llenguatge de la ciència, del cinema, de la literatura i de la modernitat. El fet que l’anglès sigui la llengua dels Estats Units vol dir que és l’idioma imperial dels segles de més progrés de la història de la Humanitat. Algú ha dit que els Estats Units i Anglaterra són dues nacions dividides per una llengua comuna.

Les minories d’anglesos que han governat el país i mig món durant més de dos segles han exhibit una grandesa superior a qualsevol altre poble convertint-se en els viatgers més intrèpids i aventurers. I ho han fet sense deixar de ser ells mateixos un sol instant de les seves peripècies colonitzadores i sense pretendre que els altres pobles siguin com ells.

És aquest sentit de superioritat, molt petit, potser només una polzada, el que els fa diferents i únics. És un poble que guarda les coses velles, que a les cases de professions liberals hi ha centenars de llibres antics, que no l’importa organitzar un homenatge fastuós a la reina que ha dut la corona 60 anys amb més de mil embarcacions de tota mena navegant Tàmesi amunt en reconeixement a Elisabet II. El mateix havia passat l’any 1717 quan el rei Jordi encomanà a George F. Haendel que li toqués una peça inèdita des d’una barcassa a uns metres del vaixell reial. En sortí la Música aquàtica, una de les peces més alegres i fresques del compositor alemany que es nacionalitzà anglès.

La influència dels anglesos s’ha incubat a les seves universitats que han produït savis i premis Nobel, però sobretot, perquè han educat dirigents amb un gran sentit pràctic de la vida i les coses. Quan l’equilibri territorial europeu s’ha vist pertorbat, Anglaterra ha estat capaç d’intervenir amb eficàcia tot i que no s’ha d’esperar que ho faci amb aventures o compromisos en qüestions d’ordre abstracte. És un país on les ideologies o els intel·lectuals són mal vistos.

En les properes setmanes veurem la immensa ciutat de Londres amb totes les seves variants històriques, culturals i esportives. Els Jocs Olímpics mostraran la cara més amable i de més fair play d’una ciutat que malgrat ser la capital d’una illa és una referència de poder polític, financer i cultural arreu del món. El més curiós és que l’Anglaterra d’avui és una ombra gairebé ridícula de la influència que tingué en l’era victoriana.

Han volgut rebentar Europa i no ho han aconseguit malgrat que l’Europa continental està travessant moments d’extrema crisi. Els anglesos han sabut jugar amb les febleses i les baralles eternes de l’Europa continental. Fou Winston Churchill el que digué solemnement a Zuric l’any 1946 que la unitat europea era imprescindible i necessària per evitar noves guerres. Tenia raó. Però els anglesos no s’ho han cregut mai. I els governs han estat captius d’un estat d’ànim que volien i dolien per ser a Europa. Encara passa avui. El primer ministre Anthony Eden, abans de la catastròfica campanya de Suez de 1956, envià un emissari a Messina, on sis països continentals estaven posant els fonaments del que seria el Tractat de Roma de 1957 i que anà derivant fins a la Unió Europea d’avui. L’observador enviat a la ciutat siciliana li comentà el que Eden segurament volia escoltar: “He abandonat Messina content perquè encara que es vagin reunint no es posaran d’acord i, si es posessin d’acord, no arribaran a cap resultat i encara que hi arribessin serà un desastre.”

És la visió anglesa sobre la nova Europa que començà a construir-se l’any 1957. Primer diuen que no. Després, en veure que paga la pena formar-ne part, demanen entrar-hi. Arribà aquell clamorós Non del general De Gaulle al primer ministre Macmillan. Després hi tornaren a insistir fins que en un referèndum amb el suport dels dos grans partits, d’Edward Heath i Harold Wilson, decidiren formar part d’Europa i demanaren l’ingrés. Els hi fou concedit.

Des d’aleshores han jugat les seves cartes més que les del projecte europeu. L’arribada del euro els descol·locà. No només perquè perdien la seva autonomia monetària sinó perquè el centre de les finances europees no seria la City de Londres sinó el Banc Central Europeu de Frankfurt. La pugna aquesta vegada no és protagonitzada pel duc de Wellington que derrotà Napoleó o la lluita entre Montgomery i Rommel als deserts del nord d’Àfrica. No, aquest cop els anglesos volen dominar Europa d’una altra manera. Tenen diaris euroescèptics formidables i una classe política que sap que el discurs antifrancès o antialemany sempre acaba guanyant a les urnes. I tenen l’aliança implícita dels Estats Units en molts àmbits culturals, financers i polítics. Ni Washington ni Londres són hereus de la Revolució Francesa. Edmund Burke ho va escriure en un memorable llibre de reflexions sobre els esdeveniments revolucionaris a París.

Publicat al PuntAvui el 11-7-2012

  19 comentarios por “Anglaterra vol i dol”

  1. Desprès de llegir les respostes al article del Sr. Foix , no voldria decebre als companys del blog. Quan hom fa referència a la historia d’un país, i s’explica a mitges corre el perill de donar una visió esbiaixada d’aquest país.
    Al Sr. Foix segur que li sonarà el paràgraf “ nada se hará que pueda perjudicar los derechos civiles y religiosos de las comunidades no judías presentes en Palestina”. I li sonarà perquè sap molt be qui es el Sr. Arthur James Balfour. No se que os semblaria companys, si arribés a casa vostra i en dones la meitat a un tercer. El desastre provocat per els anglesos el 1917 encara perdura en el s nostres dies. Ha costat la vida a una quantitat innumerable de persones i les que moriran encara.
    El Sr. Foix ens explicarà un dia perquè ell ho sap molt be, en quin estat de conflicte van deixar al poble Indi. Que va significar la separació del Pakistan i la quantitat de morts, que com a Palestina encara s’estan produint en el conflicte Indi Pakistaní.
    El Sr. Foix, que presumeixo que ho sap molt be, ens hauria d’explicar el paper decisiu d’Anglaterra, amb el Sr. Winston Churchill al davant i que ens va condemnar al poble de l’Estat Espanyol a viure dècades sota de l’única dictadura feixista que quedava a Europa.
    El Sr. Foix també ens podria explicar les critiques que va tenir el General De Gaulle, que desprès de proposar l’Europa de les Nacions, no es va volgué doblegar als designis del imperialisme americà, que no veia amb bons ulls la creació d’una Europa Unida. Quin paper va jugar Anglaterra?.
    La meva dona sempre hem diu que com la majoria dels vells tinc la memòria cristal•litzada. Es a dir no recordem que varem fer ahir, però si els episodis de temps ja molt llunyans. En aquell temps les noticies no arribaven per els conductes normals, però moltes persones fèiem servir els nostres propis conductes.

    • Felicitats Angel, perque la seva memoria es la veritat i la realitat pura dels fets. Pero tinguem en compte que totes les nacions han fet criminalitats a dojo.

      Sino recordem tambe el comerç d’esclaus. Que Catalunya juntament amb Portugal, Espanya, France i Anglaterra tambe feien. Doncs varen arribar a trasl-ladar a les Ameriques mes de 300.000.000 d’esclaus negres. Apretats com a sardines a dintre de les bodegues dels vaixells. I dels quals en morían mes de la meitat,durant la travessia del ocea.

      Una mostres es la canço habanera: » El meu avi va anar a Cuba…. «. Que tant ens agrada de sentir-la cantar.

  2. Sr. Foix: Bo i descriptiu article dels anglesos. Hem quedo amb l’ultim paragraf.

    Bones respostes dels companys i companya del blog.

    Spain is different. Pero en todas partes cuecen habas. Vease Bankia y comparese con Barclays. ¿ Quien da más ?

    Todos tenemos cosas buenas y cosas malas.

    Por cierto el humor catalán es parecido al humor inglés.

    Ahora hablando de cosas serias. El desempleo está ya rozando los 6.000.000 de personas. Suben el IVA 3 puntos encima de lo ya subido, el IRPF, y toda clase de subidas y expolio a eurazo limpio de cualquier ciudadano funcionario ó trabajador por cuenta propia ó privada, ect.subida del agua, gas, electricidad, combustibles, medicamentos, ect.ect.

    A cambio bajada salarial a toda clase de funcionarios, trabajadores, ect.ect.

    Aún estamos en el principio de la subida de impuestos, IVA,IRPF, ect. y también de las bajadas de salarios, ect.

    A cambio también hacer la vista gorda en los casos de corrupción de los PRESUNTOS. ect.ect.

    Además de la Amnistia a los defradadores de la AEAT con el premio de pagar solo el 10 %.

    Además el premio del AVE Madrid a La Coruña, ect.

    A cambiode que nose hable más del Tren de alta velocidad del corredor Mediterraneo. Tan vital y necesario para la buena marcha de las principales locomotoras de España, para facilitar el comercio y la creación de empleos a gran escala.

    En fin. Todo se resume en el Perdón de los pecados y la vida perdurable de los panzacontentos. Amen.

    Hay algo que no falta. ¿ Puede que sea la Ética, el Talento y el equilibrio económico entre los ingresos posibles y reales y los gastos, por casualidad ?

    • P.D. Donde dice … » Hay algo que no falta.» Debe decir » Hay algo que no nos falta. «

      • P.D.Perdón. Me he vuelto a equivocar. Quería decir: » Hay algo que NOS falta. «

  3. Un article excel.lent Sr. Foix. Digne d’un erudit.
    La gran Anglaterra !! Un pais amb «Denominació d’ origen «, marca pròpia de la casa !!, conegudt i reconegut arreu del món.

    «Shakespeare», potser l’escriptor més gran que ha donat la literatura anglesa, si no universal. No es pot parlar d’ Anglaterra sense esmentar Shakespeare.

    «L’humor anglès». Etiqueta mundialment coneguda i reconeguda.Qui no coneix Monty Pyton i el seu humor carregat de crítica social, surrealista i basat en l’ absurd.

    «L’ Estil Anglès» Quantes vegades no hem adjectivat a algú per les seves maneres educades comparant-lo amb un Lord».
    L època victoriana ha sigut motiu d’ inspiració de grans pel.licules i relats marcats per l’estructura social rígida i molt diferenciada, amb perfils psicològics complexos i una variatat sense fi de convencionalismes socials impenetrables.

    En fi, podria allargar-me molt més perque Anglaterra dona per molt, però …..ara mateix estic en estat de «xoc» perque acabo de saber que el Sr. Rajoy ( que té ben poc de Lord) ens apujarà l’ IVA d’avui per demà, com aquell qui es canvia de sabates….es veu que té pressa per fer-nos pagar els errors que no ens corresponen meentre ell segueix endavant en la inversió de mils de milions en l’ AVE MADRID-GALICIA i que tothom sap que no serà rendible.

    No sé quina opinió tindràn de si mateixos, tots aquells que en les darreres eleccions van votar-lo…..com és que no hi ha una onada de suicidis ??….Surt molt car posar un inepte de President dún pais.

    Bona sort amics !!

    «El Tè de les cinc» i les seves pastes
    Els entrenadors de futbol són «Misters», perquè ?

  5. Com ha dit un altre lector, no es pot afegir gran cosa a aquest article. La Gran Bretanya oscil·larà sempre entre dues postures respecte de la Unió Europea: De costat o de cul. Ells tenen altres prioritats abans, els EEUU i potser la Commonwealth.

    Em pregunto sobre els avantatges nets (avantatges bruts menys inconvenients) de tenir com a soci europeu la Gran Bretanya. Per a tenir un company de viatge tan incòmode, potser fora bo aprofitar l’amenaça de referèndum britànic sobre la seva continuïtat a la UE, per anunciar-ne un a Europa en el mateix sentit, i quan les circumstàncies fossin propícies (potser no ara mateix) fer-lo, propiciant la informació prèvia als europeus que permetés votar amb un mínim de criteri.

Comentarios cerrados.