Són escassos els viatges dels polítics catalans a Europa. Estan tan atrafegats per resoldre la relació amb Espanya que Europa és un horitzó proper en el qual ens volen emmirallar però que no freqüenten massa sovint. Surten milers d’estudiants cercant feina i oportunitats per construir-se un horitzó professional i social més digne. Transiten per Europa i pel món centenars d’empresaris per vendre productes del país i, fins ara al menys, centenars de milers de catalans s’han passejat per les ciutats i racons de la vella Europa com si transitessin per casa seva. Estic passant uns dies a Andalusia i pels carrers de Granada o Sevilla el català és una parla molt sovint escoltada.
Imatge recent del Bundestag a Berlín
Això està molt bé. El català és una persona que viatja i que, si pot, vol conèixer món. El fet que Catalunya sigui el lloc peninsular amb més visitants indica la capacitat d’acollida d’un poble que ha sabut integrar bona part de la seva població en quatre o cinc generacions. Ara potser serà més difícil fer-ho amb la recent onada immigratòria però la història ens diu que més d’hora que tard els nouvinguts se sentiran a casa i acceptaran o, si més no, respectaran les nostres tradicions i maneres de fer.
Hi ha un intercanvi acadèmic important entre Catalunya i molts països occidentals, des dels Estats Units fins a Alemanya, Suècia i Gran Bretanya. Les relacions comercials són intenses amb els països de la Unió Europea i amb la resta d’estats amb els quals es pot vendre o intercanviar productes. La cuina del país s’ha exportat a mig món i és un senyal de qualitat a Tòquio i a Nova York. Catalunya no viu pas aïllada si donem un tomb pel moll dels creuers qualsevol dia de l’any. És el primer port de turistes de creuers d’Europa que passen un dia o dos a Barcelona i se’n tornen a casa seva després d’haver comprat un souvenir o un rellotge car a les tendes del passeig de Gràcia. L’arribada de russos amb alta capacitat adquisitiva és un fenomen molt nou que ha fet que en diverses tendes de luxe ja és habitual que hi hagi un jove o una jove eslaus que parlin rus.
Penso que la internacionalització de la vida catalana no es correspon amb un cert tancament de la classe política que viu massa encastada en el dia a dia i en els discursos en els quals es parla d’Europa es fa d’una manera vaga i difosa. Durant el franquisme eren centenars els catalans interessats per la política que viatjaven o vivien en ciutats europees. Alguns perquè estaven exiliats voluntàriament o forçosament. Altres perquè sortien a donar un vol per París, Londres, Roma o Bonn i feien coneixences de demòcrata cristians, socialdemòcrates o liberals. L’anomenat contuberni de Munic del que s’han celebrat fa poc el 50 aniversari era una prova evident de que Europa era un lloc no només per visitar sinó per fer-hi política.
Els diputats catalans a Europa, naturalment, passen la legislatura a Brussel·les i Estrasburg. Fan la tasca que els hi correspon. Però no em refereixo als eurodiputats de tots els partits sinó als polítics d’aquí que s’omplen la boca parlant d’Europa i no es prenen la molèstia de establir contactes amb personatges europeus que són els que haurien de conèixer millor el fet i les aspiracions catalanes. El viatjar cura molts mals. Et posa en contacte amb altres maneres de veure les coses, formes diferents d’entendre la política. No sé si existeix l’estadística, però molt em temo que el nombre de polítics catalans que parlin fluidament l’anglès és més aviat baix. El francès cada vegada més és una llengua estrangera minoritària i el mateix diria de l’alemany.
Deia que molts polítics de la transició es feren un fart de donar voltes per Europa. Recordo la meva coneixença amb Jordi Pujol a Killerney, comtat de Cork irlandès, on anava a donar una conferència a la jove cambra d’aquella modesta ciutat irlandesa. Els viatges de Pujol pel món foren nombrosos i exitosos perquè posaven el nom de Catalunya al mapa del món. Sap llengües. El francès i l’alemany els parla bé i amb l’anglès es defensa per tal de fer-se entendre amb total normalitat. El president Maragall coneixia Europa força bé, havia estudiat als Estats Units i aprofitava qualsevol ocasió per viatjar pels llocs d’interès mundial. Aquella curiositat per conèixer món es va concretar espectacularment amb la celebració dels Jocs Olímpics que avui precisament se’n celebren els vint anys de la seva inauguració. No era el cas del president Montilla que viatjava menys i que no tenia el do de la parla d’idiomes estrangers. Cal dir que el president Mas ha viatjat poc encara però cada vegada que ha sortit queda com un polític europeu modern expressant-se com a mínim en anglès i francès de forma correctíssima. Duran Lleida és potser el polític que més companys demòcrata cristians ha conegut i el que més ha viatjat.
Convidaria els polítics catalans que sortissin més sovint del parc de la Ciutadella. En totes direccions. Primer cap a les comunitats més properes en les que es poden entendre en la llengua comuna, el català, li diguin com els hi sembli. Després cap a la resta de comunitats hispàniques. Però, sobre tot, han de viatjar i conèixer més Brussel·les i Estrasburg on hi ha els centres de poder de la Unió Europea. I Londres, París, Berlín, Roma, Estocolm… Si encara n’hi ha algun que ignori una de les principals llengües europees que aprofiti aquest estiu per aprendre el més bàsic dels idiomes, fora del català i castellà.
Espero que no sigui ja massa tard per la deriva que prenen els esdeveniments a Europa i al món. Però cal que per fer bona política a Catalunya és imprescindible conèixer millor Europa i establir relacions personals i de partit amb aquells homes i dones que governen les institucions europees. Hi ha molts catalans que treballen a la Comissió o en alguna comissaria. Però són pocs en uns moments en els que faran més falta que mai.
Publicat a ElPuntAvui el 25-7-2012
Penso que es evident que de tot aquest desori ó caos social i económic que ens envolta i ens afecta personalment, nomes ens podrá salvar el nostre talent, el nostre esforç i el nostre sacrifici i la força del nostre esprit ó diguem el fet de tenir la ment mes forta per aguantar el que vingui.
I una cosa es segura que no esperem pas que ens a salvin els politics tant els parlamentaris, com els gobernans ó com la total oposició. Tampoc ens a salvaran alguns dels Banquers, menys encara els Bancters, els financers i molt menys els mals especuladors ludopates de la codicia del acumular diners i poder.
Perque els PANXACONTENTS no pensen en els demés i tampoc tenen idees ni pressa per a solucionar res.
«Viajar enseña tolerancia» (Benjamín DIsraeli)
Sr. Foix i companys y companyes del blog.
Penso que la culpa del que passa amb els catalans i Catalunya es la nostre culpa. Perque mes que independentistes som individualistes. I no estem ni actuem pas units fen pinya. Bona proba d’aixo que dic es la desunió que mostren els partits pólitics catalans per l’exigencia amb un criteri unificat de un pacte fiscal que solucioni de una vegada per sempre la injusticia que es comet constanment amb l’expoli fiscal permanenbt de Catalunya. Apart de la falta de respecte per la nostra llengua, ect. Es un problema de dignitat humana i de una necesitat imperiosa.
Si Espanya no escolta el clam de Catalunya aleshores vol dir que Espanya es trenca perque ells son sempre els que se separan de Catalunya. Alguns d’ells son els veritables separatistes. Perque separan. No ens estimen. Nomes ens estimen pels diners. Res mes.
P.D. Una frase que m’ha dit ó explicat mes de un viatger catalá per les Espanyes. ¡ Que buena persona eres, no pareces catalán ! ¿ I que vol dir aixo de no pareces catalán ?
Doncs solament diré com els anglesos » No comment «. Aixo ja ho diu tot sobre el que pensen algunes personas ignorantes sobre els catalans.
Encara que d’altres castellans ja varen dir en el passat » El catalan de las piedras saca pan »
I aixo es el que mes hem de recordar que diuen de nosaltres.
Benvolgut Sr. Foix,
Magnífic article amb el que hi estic plenament d’acord. Ja era hora que algú se n’adonés que el nostre objectiu és Europa. Europa és el nostre futur, no pas Espanya. Hem de mirar cap a Europa, hem de donar-nos a coneixer si volem ser un Estat Independent.
Necessitarem el recolzament d’ Europa si volem materialitzar les nostres aspiracions.
Espanya no ens donarà res, al contrari. Espanya no és el nostre futur. España està acabada, no per això la descuidarem, però serem més bons veïns que no pas familiars.
Hem de començar a fer camí cap a Europa el més aviat possible. España no ens deixarà marxar mai ( hi té molt a prendre i ho saben), és per això, que quan nosaltres prenguem la decissió de marxar Europa estigui al nostra costat. Sense ella no hi tenim res a fer.
La lluita amb Espanya està agotada, ja no dona més de si, és patètic l’ espectacle de la discussió continua amb els mateixos resultats inútils. Ara mateix s’està debatin el tema de la Hisenda pròpia. Algú creu que Rajoy dirà que si??..el resultat serà un nou episodi de humiliació i rebuig. Per cert, algú els hi hauria d’explicar als del PSC ( de Catalunya?…)que la Hisenda Pròpia és un bé per a Catalunya, sigui qui sigui qui governi a la Gneralitat. I és d’això del que es tracta, no? de treballar pel bé de Catalunya. Crec que els del PSC ( de Catalunya ?? segur?? )han perdut totalment el Nord i el que és pitjor, han perdut la seva pròpia identitat.
I és clar que ens diràn una vegada més que no….però és imprescindible la unitat de totes les forces politiques catalanes, davant del govern espanyol ( com a mínim això…).
No entenc però aquesta ingenuitat dels nostres politics, que una vegada i una altra, ensopeguen amb la mateixa pedra….Veure el President Mas i el Conseller Mas Collel anar a Madrid a demanar el que és nostre i veure’ls tornar sempre humiliats, és quelcom que em posa dels nervis. JA EN TENIM PROU !! NI UNA VEGADA MÉS !!
Per això hem de mirar cap a EUROPA !!
Si Jordi Pujol hubiese hecho caso a Trias Fargas y hubiese hecho lo mismo que los Vascos cuando se estaba discutiendo el concierto económico, ahora no nos estariamos quejando y llorando tanto, aquello fue un error, » que recauden ellos, que recaudar impuestos quita votos», la historia hay que contarla bien o se transforma en una gran mentira.
Benvolgut Manel, lamentar-se del passat no aporta gran cosa. Ara ens cal construir el futur.
Salutacions cordials
Sr.Foix: El Hospital militar de Granada fue uno de mis destinos en la época de la mili, es una ciudad preciosa que vale la pena ver con calma y de la que guardo bellos recuerdos… Me parece bien el consejo de que los políticos viajen y vean mundo, pero que lo paquen de sus bolsillos y no lo pasen como dietas…
O al menos que durante los viajes oficiales hagan dieta.
…Entonces si han de hacer dieta ya sabe el Sr.Foix por qué no viajan…
El político, en contra del resto de la gente, vive del conflicto, su motor es el conflicto y buscan siempre el roce para tener su cuota de popularidad, ir humildemente por el mundo a ver cómo funciona los otros les parece que no les va a dar réditos, mucho mejor montar un pollo y salir tres minutos en el TN vespre.
Totalmente de acuerdo Francis Black, a los políticos les mola crear conflicto y la cosa del culturalismo identitario es un auténtico chollo para primar lo que nos diferencia y apartar lo que nos iguala y une, propician la fragmentación de naciones y pueblos haciendo casi imposible la solidaridad internacional. Lo patético es que esto sigue en un mundo donde tenemos la posibilidad de charlar con un neozelandés desde casa, visitar (low cost) casi cualquier punto del planeta y entendernos en varias lenguas. Mientras tanto ganan votos en casa y apoyan con su voto al gobierno central. Una tomadura de pelo. Puro escaparate.
http://www.youtube.com/watch?v=1DLQ-jLxAsk