Me sorprende que alguien se escandalice porque un diputado vota en contra o se abstiene en una cuestión en la que el partido ha tomado una decisión que debería ser ratificada por todos y cada uno de los diputados.
Ernest Maragall
El diputado del PSC, Ernest Maragall, votó a favor del pacto fiscal propuesto por el govern de Artur Mas y apoyado también por ERC e ICV. El voto iba en contra de lo que había decidido el partido y, por lo tanto, causó una cierta indignación en la sala de mandos de los socialistas catalanes.
Al margen de que se pueda estar o no de acuerdo con el pacto fiscal, conviene recordar que un diputado es dueño y soberano de su voto. Puede hacer con él lo que considere más oportuno. Aunque rija el sistema de listas cerradas, un diputado se debe antes a sus electores que a su partido. Otra cosa es lo que pueda ocurrir con Ernest Maragall a la hora de confeccionar las próximas listas electorales.
En Inglaterra, el votar en contra de lo que ha decidido el propio partido es frecuente. En algunos casos puede incluso llegar a ser llamativo o escandaloso. En la votación sobre si ir o no a la guerra de Iraq, más de ochenta diputados laboristas votaron en contra de Tony Blair y del gobierno porque simplemente no estaban de acuerdo con aquella guerra.
El ministro de Asuntos Exteriores, Robin Cook, tuvo el detalle de dimitir de su cargo porque no estaba de acuerdo con la guerra. Unos meses después murió mientras practicaba senderismo por tierras de Escocia. Fueron muchos los diputados conservadores que votaron a favor de la guerra y del gobierno laborista y también muchos los laboristas que se pronunciaron contra el gobierno Blair.
Esta flexibilidad en el voto se produce en Gran Bretaña porque las listas son abiertas y de representación directa. Un diputado tiene que rendir cuentas periódicamente a sus electores en una modesta oficina del barrio. Es a ellos a quienes debe dar explicaciones si quiere mantener la confianza en las próximas elecciones.
Lo mismo ocurre en Estados Unidos donde, tanto en la Cámara de Representantes como en el Senado, los elegidos por los votantes pueden variar el voto pensando más en los intereses de su circunscripción o Estado que en los del partido.
A mi me gustaría saber, por ejemplo, quién es mi diputado en el Parlament de Catalunya o en el Congreso de los Diputados. No sé a quién debo acudir para exponerle mis quejas o la defensa de mis intereses. Los partidos tienen más poder que los ciudadanos.
¿Pero quiénes son los socialistas de la sede de la calle Nicaragua para atreverse a proponer sanciones a Ernest Maragall? Lo encuentro un despropósito y una idea muy equivocada de cómo debería funcionar la democracia representativa.
http://www.elperiodico.com/es/noticias/sociedad/cientos-entidades-borde-colapso-por-impagos-generalitat-2166203
No entiendo las prioridades.
Francis, creo que esto va así..primero yo, después yo y si queda algo…para mi también…
crisis de valores, crisis institucional, crisis de partidos,esta claro donde fallamos…http://transicionsocioeconomica.blogspot.com.es/2012/07/hay-que-retomar-los-valores-del-pasado.html
Caray, porque funcionan asi los partidos ? todos deben pasar por el aro ? listas abiertas ya !!!
Té nassos Sr. Foix que en una democràcia els primers en no respectar-la siguin els propis partits polítics. Totalment d’acord amb vosté. És un despropòsit i una vergonya. Per la meva part el Sr. Maragall ha demostrat coratge i coherència, ja fa temps que tots sabem la seva posició respecte a Espanya. Cada dia el tinc més ben considerat com a polític.
Quina reflexió més oportuna,realment fa pensar que el nostre pais no és democràtic ni res que s’hi assembli , més be «una merienda de negros» i perdonin l’expressió.
Sr Foix s’ha d’haver viscut en molts indrets del món per conéixer la diferència. Vosté de ben segur que ho deu estar passant molt malament veient com funcionen les coses per aquí.
Sr. Foix: Com sempre una bona reflexió i millor article.
Ja fa molt de temps que el PSC es menys PSC i molt més PSC-PSOE.
Tant el PSC com el PPC de Catalunya només tenen la C a la seva sigles.
CiU, ERC, i ICV les seves decisions les prenen a Barcelona.
No han d´esperar trucades telefòniques, ni instruccions, ni cap vist i plau de Madrid.
Aquesta es la realitat del Sr. Pere Navaro, i de la Sra. Camacho.
Per tant jo tinc clar qui pot defensar el Pacte Fiscal i qui no.
Sr.Foix: Cada vez está más claro que el sistema de partidos que tenemos forma parte del problema, urge un cambio, una solución, o lo hacen ellos o lo harán los ciudadanos…
Sr. Foix, molt bona reacció d’indignació.
Si Catalunya va malament i no controla la Caixa propia es culpa única i exclusivament nostre. Perque la necessitat del Pacte fiscal es vital. Pero al PSC/PSOE nomes mira els seus interessos de partit, que son mes crematistics que socials i de cara a la ciutadanía. Igualment fan els altres partits tant d’aqui com els de tot Espanya.
Mentrestant l’atur está arrivant els 6.000.000 de personas. Mes de 250.000 empresaris autonoms han plegat el negoci, taller ó fábrica.
I altres cents de milers d’empresaris mitjans tambe han plegat ó9 están pensan s’ho. I el 55 % de joves amb estudis i ganes i edat de trevallar no troben feina. I molts d’ells emigrant a l’estranger ó ja hi están en busca de feina.
Aqui amb aquesta política EGOISTA i PANXACONTENTA de desunió s’estan destruin mils de llocs de trevall.Pero mentres Alemania, per exemple n’estar crean milers.
Tampoc es te en comte que els estudis i carreras dels joves que emigran al estranger ens han costat a nosaltres i al estat molts mil-lions d’euros. Perque després s’en aprofitin els estrangers del nostre esforçs pels joves.
Tampoc es te en comte que estem consumin casi totos els articles de consum casola, personal e industrial, ect. fabricats eimportats del estranger.
¿ Com volem anar be i que es crein llocs de travall ?
¡ La solució s’hagues tingut de fer cuan era l’hora. Es a dir cuan la transició podiem haber tingut el mateix concert fiscal i de recuperació del furs catalans. Pero aleshores a algu de Catalunya no li va convenir i per aixo ara aixis estem.
La solució es ben sencilla: ¡ Un Rei Bourbon ens va pendre els furs i un altre Rei Bourbon en els pot turnar ! La solució es sencilla i facil.
Repeteixo els culpables del que ens passa som nosaltres mateixos.
P.D. Mentrestant la poderosa i potent industria textil catalana es cuasi ó gairabé inexistent, doncs fa uns anys la tercerá generació d’empresaris va decidir trasl-ladarse, fabricar i cotitzar a l’estranger: Marroc, Portugal, Turquía, Bangladesh, Shangai, ect. ect.
Mentrestant tambe tenim trevallan a Catalunya 1.500.000 d’estranjers de mes de 120 nacionalitats diferents i amb les seves llengues i dialectes. No tinc res contre els emigrants, doncs están en el seu dret. Pero el problema es que treballen a tot arreu i per molt baix salari. Els trobem a totes les botigues, fabricas, tallers, ect. Per tot arreu de les obres de la construcció, ect. I per tot arreu del camp i dels pobles, ect.
Mentrestan milers d’empresaris histórics descendents de una saga emprenadora, creadora i que encara venen í podrien vendre els seus fabricats, doncs tenim que tenen ó han hagut de plegar el seu negoci, fabrica ó taller per falta de CREDIT per a FINANÇAR les seves EMPRESES ventes, ect. SENSE CREDIT doncs no hi ha NEGOCI que aguanti, NI TREVALL, NI COTITSACIO del IRPF, IVA, SEGURETAT SOCIAL I altres impostos al Estat.
Mentrestant tambe s’han estat instal-lan els chinesos de una forma disciplanada, invisibles i silenciosos a tots els petits bars i petits restaurants i per a tots els barris de la capital i de totes les ciutats de Catalunya. Els Paaquistanesos han fet i fan el mateix pero ocupant, adquirint o de lloguer cuasi ó gairabé tots els colmados i supers de tots els barris.
Mentrestant els Paquistanesos ocupen i es cuiden de cuasi ó gairabé totes les botigues, bars i restaurants a dreta i esquerra de la famosa Rambla de Barcelona.
Mentrestant tambe i no me’n vui pas oblidar que cuasi a totes les botigues de Barcelona i de Catalunya, cuasi tots els articles i objectes de consum personal, com sabates, moneders, vestits, ect. que venen son made in China, Bangladesh i de tot elsudest Asiatic.
Estem crean llocs de treball i cotitsació l estranjer.
De que serveix comprar els articles mes barats si despres perdem el lloc de treball, deixem de cotitzar al Estat la Seguretatr Social, el IRPF I ALTRES IMPOSTOS.
A proposit mentrestant la gobernancia de torn de l’Estat no para de apropiarse sense aturador, dels nostres diners procedents del trevall, ect.
Sigui per que no te mes remei ó pel que sigui. Pero ho fa.
Apart de que el combustible s’estat augmentant sense parar.
I com ha resultat i repercució de tot, s’esta aumentant el cost dels aliments, de la aigua, el gas, l’electricitat, el telefon, ect. ect.
Amb totes aqueste condiciones digueu-me com es poden crear llocs de trevall estable i que cotitzin.
I a mes a mes sense CREDIT per a FINANCIAR DEGUDAMENT.
Aixo si els BANCS i BANCTERS reven l’ajuda de credit aval-lats per l’Estat i Cia. Societat Anonima. Els de la ECONOMÍA PRODUCTIVA I COTITZAN que s’espavilin ells/ellas sols/soles.
En fi i per acabar l’ Ernest Maragall, sense ell proposars-ho, acabará per esdevenir l’ESPOLETA que omple el got i reventa i fa que exploti la bombolla de la paciencia que s’esgota i ens porta cap a la RAUXA.
En resumen ens opodem salvar pero hem d’actuar tots/tes units fen pinya, molt de sacrifici i amb molt d’esforç.
Sr. Foix moltes felicitats pel seu article. Te tota la raó a més jo afegiria:
1/ La llei electoral es de llistes tancades i això afavoreix com vostè ben diu el poder dels partits i a la vegada la poca transparència dels mateixos, que acaben posant a les llistes als més fidels i no els més preparats. Aquí tenim polítics escollits que mai han parlat en públic ni en saben, la veritat es que no els hi cal, sempre parla el cap de llista i prou, mai s’han d’enfrontar als seus votants.
2/ El PSC-PSOE es un dels exemples més clars del que estem dient, un partit en el que s’ha fet molta feina entre vestidors, una feina fosca que ha anat donant el poder a una colla de personatges mediocres i carents de cap sentiment envers a Catalunya, feina que que va tocar el cim amb el mandat del senyor Montilla com a President de la Generalitat, en detriment d’un dels polítics més intel·ligents, creatius i honrats que hem tingut, en Pasqual Maragall. Be faria el PSC-PSOE en quedar-se tant sols amb PSOE, almenys no enganyaria a ningú.
3/ El PSOE català està governat per una serie de polítics de baix nivell, la majoria dels quals no serien res fora de la política, com els senyors Navarro, Corbacho, Bustos, Iceta, Zaragoza, etc. Aquests personatges han segrestat el socialisme català i fan que tothom tingui la sensació de que nos es pot ser a la vegada catalanista i socialista. Una tesi tant falsa com pensar que el PSOE es un partit socialista i si no tant sols cal recordar la política fiscal del darrer president estatal del PSOE, un personatge de la mateixa total mediocritat dels anomenats abans.
En aquesta situació, no es d’estranyar que una persona intel·ligent com en Ernest Maragall, no vulgui votar com ho fa el seu partit. El que no acabo d’entendre es que fa aquest senyor en un partit com aquest.
El PSC ja fa temps que, de Catalunya, només en té la inicial. Estic d’acord amb Josefina. La llei electoral s’ha de canviar. Podriem aprofitar la Independència per fer-la de cap i nou, com moltes altres coses.
Ara, això si !!, no podem repetir esquemes i anar a parar al mateix lloc i als mateixos vicis.
Bravo pel Sr. Ernest Maragall. El següent pas , que l’ honoraria, seria que es donés de baixa del partit, a no ser que ja li estigui bé estar a les ordres del PSOE.
On és la branca catalanista del PSC ?? Existeix encara ??…..
I de socialista em sembla que només la S.
Bueno funciona así, vamos que no funciona así.
Se deberia cambiar la ley electoral , que las listas fueran abiertas y la financiación de los partidos políticos más transparente.