Els principis de la seguretat col·lectiva són una de les aportacions nord-americanes a les relacions internacionals que han permès viure en pau entre els pobles, sempre que la seguretat d’una nació o un estat no s’ha desentès de la dels veïns o aliats. Els dos sistemes militars que dominaren la guerra freda, l’Aliança Atlàntica i el Pacte de Varsòvia, complien aquests requisits. Atacar qualsevol estat a l’aixopluc dels dos paraigües de seguretat que representaven dos mons contraposats, comportava la intervenció immediata de l’altre.
Urna en un referéndum
El president que introduí a Europa el concepte d’autodeterminació fou Woodrow Wilson quan deia que no era el principi d’autodeterminació la causa de les guerres sinó la manca d’aquest dret que tenen tots els pobles el que crea els conflictes. L’equilibri de poders no produeix la inestabilitat, sinó que és l’absència de la balança dels poders la que crea el desordre i la tirania.
Els Tractats de Versalles, Neuilly i Trianon, signats en acabar la Gran Guerra, canviaren la majoria de les fronteres europees. Es crearen molts nous estats com a conseqüència de la caiguda dels imperis alemany, austrohongarès, otomà i rus. Hi havia imperis que engolien moltes nacions que al llarg del segle XX han adquirit la categoria d’estats com a conseqüència d’una guerra, per un tractat internacional o bé per mutu acord entre les nacions que han convingut –el cas de Txecoslovàquia és el més recent– que seria millor que cadascú emprengués el seu propi camí.
El dret d’autodeterminació, per tant, és un reconeixement avalat per la història i també pel dret internacional. La Carta de les Nacions Unides, signada a San Francisco l’any 1945, diu en el punt dos del primer article que “per desenvolupar relacions amistoses entre les nacions, basades en el respecte pel principi d’igualtat de drets i d’autodeterminació dels pobles, així com altres mesures apropiades per enfortir la pau universal”.
No diu com s’ha d’exercitar el dret a l’autodeterminació però el considera un dret de les nacions. Per tant, no veig com es pot evitar que un poble decideixi consultar sobre el seu futur i sobre la seva organització política i territorial.
Tampoc es pot negar, en el cas de Catalunya, que sigui una nació. Hugh Seton-Watson diu en el seu llibre Nations and States: an enquiry into the origins of nations and the politics of nationalism que una nació existeix quan una quantitat considerable de persones d’una comunitat consideren que formen una nació, o quan es comporten com si en formessin part d’una. Quan un grup considerable manté aquesta creença, posseeix una consciència nacional.
Hi ha, per tant, el concepte clar de nació i el dret a l’autodeterminació. Per què, doncs, no s’ha produït un referèndum? Penso que per molts motius. N’hi ha dos que em semblen cabdals. El primer és que no s’ha intentat des de les forces polítiques majoritàries el plantejar-lo obertament. I segon, que no se sap què diria la societat catalana si s’hagués de pronunciar sobre aquest punt concret.
En el volum segon de les seves memòries, l’expresident Jordi Pujol diu: “Jo sóc un nacionalista català que no vol ser castellà. Que si per ser espanyol ha de ser castellà, no vol ser espanyol.” És una posició coneguda que l’expresident ha manifestat i ha mantingut des que fa més de 60 anys va començar a fer política contra el franquisme que el va condemnar a presó pels fets del Palau. Complí més de dos anys de reclusió en un penal de Saragossa.
El pujolisme es mogué en una calculada ambigüitat que consistia a fer petits passos per obtenir més autogovern i per disposar del finançament necessari perquè el país obtingués les més altes cotes possibles de sobirania. No estic segur que Pujol pensi avui el mateix arran dels seus pronunciaments públics recents.
Rafael Jorba deia en el seu llibre Catalanisme o nacionalisme: “La gran construcció del pujolisme ha estat un factor intangible, que jo anomeno la Catalunya virtual, és a dir, un país que no és veritat ni mentida, sinó que només existeix com a recreació simplificada de la realitat.” La gran pregunta per a la qual Jorba no té resposta és si aquesta realitat virtual, aquest país imaginari, es mantindrà dret després del pujolisme o s’enfonsarà quan s’esgoti el projecte.
Si ens fixem en l’augment dels sentiments independentistes que trobem en el partit fundat per Pujol hem de concloure que sí, que el projecte pujolià té continuïtat. Però no és el mateix. Amb tot, el que penso és que el que ara proclamen molts membres del govern i molts militants de Convergència és més voluntarista que no pas realista. Ho veurem en els propers mesos quan la manifestació o les manifestacions de l’Onze de Setembre s’hagin paït políticament, socialment i, no ho oblidem gens, econòmicament.
Les grans manifestacions expressen un sentiment col·lectiu majoritari en un moment determinat. La darrera fou el 10 de juliol de 2010 per protestar la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. La de l’assassinat d’Ernest Lluch per ETA, la de la matança d’Hipercor, la de 1977 demanant llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Però la política no es fa al carrer sinó a les urnes primer, després al Parlament i als governs que en surtin elegits.
Catalanisme i nacionalisme no són conceptes sinònims. El catalanisme pot arreplegar una gran majoria de catalans mentre que el nacionalisme és una bandera que pot arrossegar amplis sectors de la societat utilitzant-los com a munició en l’escenari polític i electoral. La transversalitat del catalanisme passa per la unitat civil del poble, compromès amb la conquesta de drets iguals per als seus ciutadans. Penso que la independència sense justícia i sense llibertat per poder viure lliurement a Catalunya és la gran qüestió que cal aclarir. Per això sóc partidari d’un referèndum en temps i forma. Que parli la gent.
Publicat al diari ElPuntAvui el 29-8-2012
Soy de 1959, esto no lo escribo en Catalán, porque cometería muchas faltas, y quiero al idioma y no quiero hacerle daño, y hablándolo me daría un 7 por lo menos.Nacido en Barcelona, yo estaba en el 77, gritando » llibertat amnistia estatut d’autonomia «, siempre he votado algún partido que incluye la Palabra Catalunya, me paso el día defendiendo a Catalunya y su derecho a decidir por el resto de Autonomías, y ahora que busco un trabajo ( Soy Diplomado Universitario ) me dicen que no me lo dan, porque no tengo el B1 de Catalán y que no me convalidan por mis estudios de aquellas epocas. Para querer a tu tierra y sentirte catalán como el que mas no hace falta saber maravillosamente el Idioma, pues los hay que no tuvieron la suerte de aprenderlo en el Colegio, y ahora se nos discrimina, cuando sin nosotros, no estariamos donde estamos. Bona nit, senyores y senyors
Que parli la gent. La gent ja ha parlat a les urnes, per tant ara ha de ser el Parlament de Catalunya el que ha de parlar. Vostè mateix diu que «la política no es fa al carrer sinó a les urnes primer, després al Parlament i als governs que en surtin elegits».
Per tant, penso que no fa falta un referendum per decidir la independència de Catalunya; ha de ser el Parlament qui ho plantegi al Govern d’Espanya.
Sr. Foix,
Si no ho tinc mal entès, no es pot fer un referèndum per preguntar als ciutadans de Catalunya si volen ser un estat independent o no, bàsicament perquè la llei espanyola ho prohibeix. No seria una consulta legal. Una altra raó contundent perquè no es faci, al meu entendre, és que ni La Caixa, ni Abertis, ni el Grupo Godó, no són independentistes. No obstant tot això, vostè sap perfectament que quan la fruita madura arriba a un grau de maduració acaba caient pel seu propi pes. Jo hi confio.
En el reducido tour que me he dado por el norte de las españas, Pais Vasco, Navarra y Huesca, en ningun lugar he tenido nada pagado aun y siendo catalan (ya saben que Francesc Pujols que era un ampurdanes filosofico y coñon, auguruaba que llegaria el dia en que lo tendriamos todo pagado solo por ser catalanes), mas bien he sentido pelin de envidia de ver como viven y como lo tienen montado.
En Catalunya hemos perdido mucha energia, recursos y futuro con la senyera, el fet diferencial y folklores variados. Hemos pretendido que nos quieran, cuando lo que tocaba era exigir que nos respetaran. Y esto se logra con el sistema «a la vasca».
Ahora ya es tarde y lo unico que hacemos es el pena y somos el tentetieso de todas las españas.
En su dia el timbaler del Bruc se hubiera podido dedicar a la papiroflexia y ahora creo que estariamos mejor.
Al final Dogbert trabajaremos como chinos…para los chinos…que ellos sí, lo tendrán todo pagado…
Sr. Foix: Que Catalunya es una nació tothom ho sap. Pero es una nacio sense estat.
El total de la suma de ciutadans de Catalunya, actualment te molts diverssos origens.
Els catalans no som raça. Som i serem pero no som raça.
El gran capital catala va i actua junt amb el de Madrid i Espanya.
Els catalans no som realment independentistes, pero si som molt individualistes i pràctics. Mes aviat som tolerants i pactistes.
No estem i actuem units. Aquest es el nostre teló d’Aquiles.
Per aixo els demes en fan llenya de nosaltres.
Primerament el Gran capital catalá no está amb nosaltres.
Doncs no ens toca mes remei que posarnos de » Rodillas «.
Estos debates son para aficionados a la política, son lúdicos. Luego si, en las manifestaciones hay gente pero es como el día de Sant Jordi, se compra el libro, el paseo y hasta la próxima.
http://www.lavanguardia.com/politica/20120829/54343735987/la-prensa-internacional-recoge-las-tensiones-del-rescate-catalan.html
Sí, pero creo que hay de diferenciar los temas, yo votaría a favor de la independencia, como ya he comentado muchas veces, no se puede ver como una decisión coyuntural. Otra cosa que es la que no me gusta es la de simplificar el mensaje y hacerlo sencillo unitario y plano, Cataluña es compleja y diversa ,no es la Cataluña virtual de Pujol a la que hacer referencia Jorba, cada vez que sale el tema nacionalismo parece que para marcar perfil con España desde aquí se simplifica la realidad.
Por último queda lo opinión de las instituciones Europeas que no creo que sean muy partidarias, pero bueno yo soy aficionado a la política y estos temas me hacen gracia, pero todo quedara en nada.
Me da que si…
http://www.salaimartin.com/randomthoughts/item/403-random-thoughts-sobre-rescate-de-catalunya.html (la primera parte muy bien, la segunda, ya se nota la tendencia independetista de XSiM) otro..http://www.diarioelaguijon.com/noticia/4572/En-Portada/expertos-economistas-recomiendan-avanzar-hacia-federalismo-fiscal-salvar-autonom%C3%ADas.html
No entro en aquest moment en disquisicions que em semblem difícils de pair. Abans que res estimo molt Catalunya i la vull veure lliure i independent, i faré tot el possible peque aixi sigui. Peró si vull agrair-li i molt el seu escrit, he estat critic amb les seves postures i encara que fins aquí no acabo de veure clares, si mes no les intueixo, li agraeixo de nou el seu escrit. Molt atentament
Sr.Foix: La cruda realidad es que se acaba de solicitar un rescate de 5.023 millones de euros, la cruda realidad es que los números hablan antes que las personas…
M’agradi o no, el motiu perquè no hi ha hagut un referèndum, és senzillament que els catalans així ho han volgut. Reiteradament al llarg dels anys els catalans no han votat a partits independentistes, per tant si Catalunya no és independent únicament és perquè els catalans no han volgut, i així ho han expressat a les urnes.
Estic d’acord amb el país virtual d’en Pujol, té gran mèrit, la realitat és que erem com Murcia, però ell ens feia creure Holanda.
La gent parla cada 4 anys a les urnes i a dia d’avui no ha dit que vol referèndum.
Lo que està clar és que el pacte fiscal fracasarà, i després CiU estarà entre la espassa i la paret, ja no podrà anar de país virtual, i s’haurà de mullar o trencar, i el país acabarà amb independentistes i no independentistes, i serà el moment en què la gent haurà de parlar.