Política, Cultura

Catalanismo político con debate

por  •  • 20 Comentarios

Catalunya, nou Estat d'Europa, lema de la manifestación del 11 de septiembre

Un aspecto muy positivo de la gran manifestación independentista del día 11 de setiembre es que se va a debatir sobre la cuestión abiertamente. Lo políticamente correcto en Catalunya y en España ha terminado. Cada cual podrá decir la suya, no sólo desde los extremos de allí y de aquí, sino desde la racionalidad, la historia y el sentir de personajes públicos o anónimos. Desde la corriente mayoritaria de la centralidad.

Lo que provoca que el nacionalismo españolista tenga por principal enemigo el catalanismo político es porque defiende una idea alternativa de España. El catalanismo político, desde Valentí Almirall hasta Jordi Pujol (me refiero al Pujol president) ha tenido dos ejes constantes: un mayor autogobierno para Catalunya y participar en la modernización y gestión de los asuntos políticos y económicos de España. Manuel Azaña, en su defensa del Estatut de 1933, decía en las Cortes que la cuestión debía circunscribirse al hecho de que “Catalunya dice, los catalanes dicen: queremos vivir de otra manera dentro del Estado Español”.

El escenario ha cambiado por el simple hecho que un president de la Generalitat opta por la creación de un Estado propio adueñándose del éxito de una manifestación a la que él no asistió pero que espiritualmente estaba entre los centenares de miles de catalanes que desfilaron por Barcelona el 11 de septiembre. No estaba en el programa electoral de CiU. Artur Mas tendrá que pasar por las urnas antes de confirmar el objetivo que trazó en el Palau de la Generalitat el día 12 y en el hotel Ritz de Madrid el día 13. Cuántas cosas han ocurrido en este país entre el Ritz y el Palace, dos hoteles muy cercanos al Congreso donde en principio tendrían que dirimirse los grandes temas que afectan a todos los españoles.

Hay un hecho original que explica por qué el problema entre Catalunya y España no acaba de encajar nunca y, según una expresión de la historiografía inglesa, España es una “unfinished country”. El hecho es que Catalunya perdió la Guerra de Sucesión de 1714, fueron abolidos sus fueros y privilegios por el Decreto de Nueva Planta y la idea unitaria borbónica de Felipe V se instaló en el país.

El primer negocio y el mayor es allanar Catalunya, había dicho el Conde Duque de Olivares en el siglo XVII. Escritores de la Edad de Oro dedicaron muchas lindezas a los catalanes y a nuestro estilo de vida. Dice Enric Prat de la Riba en La Nacionalitat Catalana que “Catalunya, empobrida per la decadència del Mediterrani, combatuda pel Renaixement, per l’omnipotència de la monarquia absoluta, per tots els grans corrents universals llavors dominants, va esdevenir província. Perduda en un racó d’Espanya, va vegetar amb vida pobra i miserable, lluny del poder, lluny de les grans empreses nacionals i europees.”

La Constitución de 1978 fue el primer intento serio de construir un espacio en el que todos nos pudiéramos sentir cómodos. El Estado autonómico, por mucho que digan ahora los de allí y los de aquí, ha sido el éxito más rotunda de nuestra historia. El país ha progresado, han habido libertades y se ha preservado la paz social. Esto es mérito de todos.

Ahora parece que no es posible convivir por más tiempo entre catalanes y castellanos. Es el mensaje que lanza el president Mas de forma contundente tras la manifestación del onze de setembre. Ya no valen las concesiones. Simplemente, dice Mas, nos queremos ir porque estamos mutuamente fatigados de la convivencia. No se propone dar un portazo pero no se esconde que, al final, sólo la independencia puede colmar las ambiciones del nacionalismo que se proclama independentista.

Mas dice que no hay precedentes y que las oportunidades para una Catalunya con estado propio son ahora más alcanzables que nunca. Se le han quemado las etapas y no tiene otra alternativa que colocar en el programa electoral la palabra independencia o cualquier otro eufemismo que quiera decir lo mismo. Lo que queda por saber es cómo se expresarán en las urnas los catalanes cuando se les someta una pregunta clara y concreta.

Me interesa reproducir una interesante reflexión de Xavier Muñoz que en su libro Negocis privats i dèries públiques dice que “la primera afirmació autonòmicva va ser proclamar que èrem una nació. No pas una regió culturalment diferenciada sinó una comunitat amb voluntat de governar-se amb unes lleis i un territori. Nació no vol dir identitat, ni unitat racial, ni tan sols orígens culturals, sinó voluntat de viure junts i d’una manera determinada, de governar-nos en funció, sobretot, d’uns objectius i d’unes coordenades comunes que poden ser històriques o adquirides”.

Lo que más me interesa es la cohesión social, cultural y política de los catalanes. Que no se rompa porque muchos lo prefieran en detrimento de la voluntad de otros que también son muchos. Me quedo con la frase que repetía Jaume Vicens Vives: “hom ha de triar entre ser fabricant d’olives sense pinyol o fabricant d’idees amb pinyol”.

Catalunya será lo que los catalanes queramos. Siempre con debate civilizado, abierto y constructivo. Primero entre nosotros y después con los castellanos. Y digo castellanos porque fue Ortega quien afirmó que “no se le dé vueltas: España es una cosa hecha por Castilla, y hay razones para ir sospechando que, en general, sólo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral”. Hombre, así no, don José.

La prisa que le ha entrado a Artur Mas puede volvérsele en contra suya. Ha puesto el ferrocarril catalán a gran velocidad y no sé si ha entrenado los frenos si, no fuera caso, tuviera que reducir o parar el convoy. O quizás puede construir la historia convirtiéndose en el primer president de la Generalitat que sería el máximo órgano del Estado catalán.

Permítanme reproducir un pasaje dels Homenots que Josep Pla dedica a Ramon d’Abadal: el senyor Abadal, en principi es malfia, com es malfien els pagesos. Té un entusiasme fred, una apasionada contenció, una manera de fer tenaç però discreta i eficaç, gairebé indiferent. Serà necessari dir encara que aquestes són les maneres típicament pageses, i que quan utilitzo aquesta paraula no és mai en sentit despectiu, sinó al contrari, respectabilíssim?

Me gusta contemplar los acontecimientos rápidos y convulsos con la mirada distante del payés que sólo le impresiona el inexorable paso del tiempo medido por las precisas campanadas del templo que marcan las horas.

  20 comentarios por “Catalanismo político con debate”

  1. Espanya no és una nació, França tampoc ho és . Esa panya i França s’han alçat sobre un cementiri de nación
    Catalunya és una Nacio que ha sobreviscut miraculosamenta la voracitat les Estats totalitzants.
    Europa, cal esperar-ho, serà uns Estats Units d’Europa , a la bandera hi falten moltíssimes estrelles tantes com les nacións ofegades per la prepoténcia de ls «Grandeur» i la de L’ImperioHispànico».
    Els vells estats totalitzants, ja van rendint la seva soberenia (de moment l’económica)…han passat de moda.
    SI peró a la plenitut de les llibertats de catalunya com una nació ,com un Estat dels Estats Units d’Europa.

  2. Per a mi hi han dues opcions ben clares i diferenciades:
    1.- Seguir com fins ara, és a dir, intentar que Espanya ens entengui,reclamant a Espanya un tracte fiscal just i el respecte a la nostra llengua i cultura i rebent d’Espanya com a única resposta negatives i humiliacions constants….

    ò bé,

    2- La Independència.

    Jo personalment la tinc ben clara: La Independencia.

    Ja en tinc prou de donar-me cops de cap a la paret.

  4. Sr. Foix: Bon article com sempre ens te acostumats.
    Hem quedo en especial amb l’ultim paragraf.

    Amb tot aquest enrenou que tenim i en plena gravissima crisis i tambe per l’experiencia dels anys, penso que d’aquesta manera no anirem a cap lloc. Perque el gran capital catalá no li interesa la independencia aquesta.

    El principal problema es l’atur i el desamparament que comporta. I al fet de que els empresaris hagin de plegar.

    De fet els que fallan son les personas encarregades no els goberns.
    Doncs tant els d’aqui com els d’alla han estirat mes el braç que la maniga.

    Els d’aqui son com els d’alla. ¡ Animes candides ! ¡ Pero que us creieu !

    • otros ejemplos federalismo EEUU-

      Cuota de Cambio es un método estándar de análisis regional que intenta determinar cuánto del crecimiento del empleo regional se puede atribuir a las tendencias nacionales y cuánto se debe a factores regionales únicos. Cuota de Cambio ayuda a responder por qué el empleo está creciendo o disminuyendo en una industria regional, grupo, o la ocupación.

      Para llevar a cabo el análisis de cambio social, nos dividimos el crecimiento del empleo regional en tres componentes: (1) efecto de la mezcla industrial, (2) el efecto de crecimiento nacional, y (3) efecto sobre la competencia regional. Además, un marco de tiempo (año de inicio y final año) es necesario para realizar el análisis de cambio social, desde ofertas de acciones de cambio con el crecimiento del empleo a través del tiempo.

      …el federalismo fiscal que ayuda a que el área monetaria estadounidense funcione, a pesar de la diversidad económica de las regiones, es casi inexistente en la Unión Europea.
      * Fiscal federalism and Optiminu Currency areas,Cambridge 1992
      **regional redistribution and stabilization by the center in Canada, France, UK y en US, Cambridge 1992 ~~Fuente capitulo 20, Áreas monetarias optimas y la experiencia europea.,pagina 651-653, Del Libro Economía Internacional P.R.Krugman-M.Obstfeld, 2000

      ——
      Tasas entre estados federales USA:http://www.taxfoundation.org/taxdata/show/266.html

    • Valorar entre indep i federalisme fiscal com EEUU, per Esp, Cat i Europa
      Reforma o ruptura?

      Abans de començar, vull agrair a les persones que no estan d’acord en alguns dels meus plantejament que exposin el que pensen en els seus comentaris. Sempre amb respecte, evidentment.

      He criticat més d’una vegada al Facebook, a la ràdio i a la TV (aquí a través dels personatges) la genuflexió dels nostres mandataris (catalans i espanyols) davant els dictats del mercat.

      He criticat també molt més enllà del que es podria considerar «normal» en un periodista en actiu, aquí, en tertúlies, conferències i en qualsevol entrevista que s’ha m’ha fet, la política neoliberal que fa recaure en les classes populars tot el patiment de les retallades i de la laminació del nostre feble estat del benestar (Ens pelen com a una ceba – El Periódico-).

      He criticat i critico amb duresa la partitocràcia i «l’elit extractiva».

      He dit que «el tripartit va ser una sagnia», una sagnia que va suposar un malbaratament de recursos i de diner públic que durant moltes generacions haurem de pagar i un augment més que sospitós de funcionaris.

      He dit en la ràdio més escoltada del país que el tripartit es va formar amb un objectiu molt clar: ocupar l’espai polític d’una coalició que es pensava moribunda i que no aguantaria el fred del desert.

      Dir, com he fet, faig i faré que cap societat d’alta qualitat democràtica pot acceptar la desigualtat com a valor positiu és, em sembla, l’expressió d’un compromís.

      He participat i participo en actes socials per denunciar l’ocupació del llenguatge que fan els defensors de les retallades, ja siguin catalans o espanyols. He ajudat i ajudo i ajudaré les persones i famílies que es veuen amenaçades per les polítiques discriminatòries i asocials que es practiquen des d’institucions públiques.

      He criticat, critico i seguiré denunciant la transformació de l’activitat financera en joc d’atzar, en especulació pura i dura: en casino, vaja.

      He fet la proposta en televisió, en entrevistes i en ràdio de fer pagar a les entitats bancàries un impost del 10% dels seus beneficis anuals i durant un segle com a reparació moral pels danys causats a l’economia i a la societat. I he proposat també que la recaptació d’aquest impost sigui ingressat íntegrament en les conselleries de benestar social.

      He denunciat la suposada neutralitat de les magnituds i anàlisis econòmiques: «els números tenen ideologia».

      He criticat i ho continuaré fent els oligopolis catalans i espanyols: autopistes, electricitat, etc..

      He criticat la supressió de l’últim tram de l’impost de successions perpretada per CiU.

      He criticat l’oligarquia i les seves ramificacions, ja siguin catalanes o espanyoles.

      He mantingut, mantinc i mantindré que la cohesió social és un valor que no es pot perdre sota cap pretext o circumstància: «ningú es pot quedar a les cunetes».

      Defenso i defensaré «la independència inclusiva» del meu país. I he explicitat i ressaltat el moment històric que vivim perquè, en un procés constituent, tinguem l’oportunitat de definir el marc i com volem conviure: «Estació Llibertat».

      Crec que cap vegada he pronunciat la paraula independència sense afegir-hi cohesió o justícia social i una alta qualitat democràtica.

      I així podria continuar durant molta estona més, però em sembla que no cal.

      Entenc que, malgrat tot el que he explicat, hi hagi persones que pensin que el partit majoritari de Catalunya, CiU, utilitza una altra vegada la qüestió nacional per desviar les mirades dels problemes que hi ha a Catalunya i que, avui, afecten directament centenars de milers de persones. I, per tant, troben a faltar en cada un dels meus escrits una crítica directa a la situació que he explicat. Això es pot veure clarament en alguns dels breus comentaris que es fan en gairebé cada un dels meus escrits.

      Algunes persones fan aquests comentaris, que no són els que corresponen a l’escrit que se suposa s’hauria de comentar, perquè volen donar la màxima publicitat a la seva lluita, ja que saben que aquesta pàgina és molt llegida i compartida i que, per tant, moltíssima gent sabrà el que fan o el que passa en un sector determinat. D’altres, senzillament ho fan perquè és com si et diguessin: «Això és el que veritablement interessa i no les collonades independentistes o del pacte fiscal, i tu no en parles».

      En el cas dels primers, els de l’eslògan, ho entenc i, fins i tot, hi col·laboro donant-los més visibilitat; en el cas dels segons, els de les prioritats i les mirades, ja no hi coincideixo, encara que els entenc i els respecto.

      Us donaré ara una dada que no la vaig publicar l’altre dia: cada segon, Catalunya, és a dir, la suma de tots els contribuents que tributen aquí, ingressa a l’Estat 500 euros que ja no tornaran mai, segons el govern de la Generalitat. Ho heu llegit bé: cada segon.

      I a qui creieu que perjudica més aquest drenatge permanent que patim: als rics, als poderosos?

      Deixeu-m’ho dir, voler avui la independència de Catalunya i no el pacte fiscal és molt més una posició d’esquerres que de dretes, si és que es necessiten etiquetes.

      Una altra cosa és que se n’hagin adonat els partits que la impulsen. Més endavant, un altre dia vull dir, ho argumentaré. Però quedeu-vos amb això: la independència és una revolució (ruptura), el pacte fiscal és una reforma. Us són familiars aquestes paraules, oi? Reforma o ruptura. Les recordeu? Sí, era l’any 1976.

      Si volem canviar de veritat, l’única opció és la independència. Si el que volem és que tot continuï igual, i quan dic tot vull dir tot, a Espanya i a Catalunya, és millor que acceptem el pacte fiscal. Ja veureu que no trigaran gaire a sortir famílies poderoses catalanes que demanaran seny, és a dir, demanaran que s’accepti el millorament fiscal de Catalunya.

      No pretenc convèncer ningú, ja som grandets. No pretenc fer adeptes: senzillament comparteixo, gràcies a la visibilitat i al privilegi que em dóna sortir per televisió, les meves reflexions i pensaments. I ser en aquesta pàgina no és obligatori.

      Quan jo em trobo amb una persona desconeguda o amb un llibre que he comprat o que m’han regalat o amb un article, no ho faig amb cap apriorisme. Ho faig amb la voluntat d’aprendre, de complementar o d’ampliar els meus coneixements: «Som les persones que ens trobem, els llibres que llegim, les pedres amb què ensopeguem i el que volem ser».

      L’experiència, després de fer milers d’entrevistes, m’ha ensenyat que no hi ha conversa si abans ha estat predefinida per un guió. Si no escoltes l’altre, no hi ha comunicació, no s’estableix, no s’aconsegueixen aquells moments gairebé màgics en què dos són un.

      Aquesta crisi ens fa molt mal. Molt. Però estic plenament convençut que ja ens està fent més lliures. Sí, més lliures.

      Aquell 15-M en què desenes de milers de persones van ocupar les places improvisadament va ser el tret de sortida i va sacsejar moltes consciències.

      Continuem així. Des del 11-S, ja no hi tenim res a perdre i res tornarà a ser igual.

      Qui són els protagonistes del 15-M i el 11-S? Nosaltres, la societat civil, amb les nostres diferències i amb les nostres pors. I això ens fa grans, molt grans. Només cal que busquem »
      de …….J.Barbera

      • Bona resposta i bona citació.

        Penso que la nostra ment es dual. A dintre nostre portem el be i el mal. D’aqui els nostres dubtes cuan tenim de decidir ó prendre una decisió que a priori sabem que cambiará la nostra vida i el nostre destí.

        I per aixo insisteixo una vegada mes. ! No fallan els sistemes de gobern si no les personas encarregades dels carrecs ¡

        Tampoc hem fiu de que els d’aquí ho facin millor que els d’alla.

        I resumin el que ens convé es que els que sigui siguin honrats i tinguin ética.

        Un tracte fiscal equilibrat i just per a tothom.

        Ah i sobretot el respecta a la dignitat de cada persona i de la seva llengua.

        I prou d’abus fiscal impositiu. Que practican tant desde el Gobern central com desde la Generalitat i els ajunstaments.

        Aixo si que es una vergonya y un abus indignant, irritant i empobridor dels cotitzadors.

        Al meu entendre aquest es el nostre i unic pitjor enemic.

        Perque tots som sers humans iguals i amb els mateixos drets i necessitats.

  5. Yo creo compañeros de blog que se puede hablar de todo abiertamente y dar nuestra opinión pero que es muy recomendable ver la serie Si Ministres, porque hay veces que al observar la buena fe de la gente me da la sensación que no se ha entendido el marco, estamos tratando con políticos.

    http://www.youtube.com/watch?v=sDGqi5qYBds

  6. Siempre me gusta que el Sr. Foix cite a Josep Pla, por cierto un escritor como la copa de un Nobel que no fue del gusto del catalanismo que remenaba les cireres. I que encara las remena.

    Esta claro que periodisticamente el tema del independentismo o alrededores ha dado, da y dara para mucho debate, mucho articulo, mucha editorial y mucha erudicion, ahora de entrada ya tenemos para el jueves la madre de todas las entrevistas, en la que veremos si hay raspa de sardina o sardina en raspa, o lio o algarabia o yo que se.

    Volviendo a Pla, una cosa es ser o fer el pages y la otra es baixar d´Arbeca. Con la que cae y ahora que no hay un eurin para repartir, como cogne se nos ocurre salir, justamente ahora con soberanismos.
    Una gran cortina de humo es la que hay levantada para huir de los problemas reales y candentes del dia a dia.
    De tot plegat no en foterem ni un troç a l´olla.

    Ojo y no nos pensemos que todo esto es un sol clam. Por mi ya pueden montar el referendum y no se porque creo que quedariam tots ben fotuts.

  8. Sr. Foix:
    El problema es si a l´altre cantó hi ha gent de talla per escoltar, reflexionar, i aportar alguna cosa al debat sobre l´encaix de Catalunya a Espanya.
    Dues enquestes diferents fetes per empreses molt diferents desprès de la Diada diuen el següent:
    Telecinco Sondeo de ‘El Gran Debate’: el 50.9% de los catalanes votaría a favor de la independencia
    Las provincias con más ansias independentistas son Lleida y Girona
    http://www.telecinco.es/elgrandebate/2012/septiembre/15-09-2012/Gran-Debate-catalanes-votaria-independencia_3_1688861123.html
    Portada de l´ABC d´avui: resultats de les eleccions autonòmiques a Catalunya si fossin avui. Els partits CiU, ERC, Inciativa més diputats, PP i PSC menys, Ciutadans i SI més o menys com estan.

  9. Pingback: Catalanismo político con debate, Lluís Foix | Diari de Miquel Iceta | Scoop.it

  10. Sr. Foix, em sembla molt bé que admiri la paciència del pagès, però vostè sap prou bé que el pagès quan convé fa servir la falç!
    Se’ns ha acabat la paciència i ara toca segar.

    • Bartolomé, esto me suena a doctrina oriental, budista o semejante, donde no se puede hacer nada en contra del fatalismo: lo que ha de ser, será.
      La visión occidental (que no quiere decir que sea mejor) es que los acontecimientos los aceleramos nosotros con nuestra acción libre: seremos lo que queramos ser.
      Es hora de decidir. Ya no sirve esperar.

      • Sin duda Jordi que los acontecimientos los aceleramos nosotros con nuestra acción u omisión, por eso me preocupa que los mismos que decidieron esperar y no actuar en los años de bonanza económica, sean los que ahora en plena quiebra nos insten a decidir…

Comentarios cerrados.