No sé com serà Catalunya d’aquí cinc o vint anys. Tot passa tan de pressa que és inútil fer prediccions sobre el futur més immediat. Hem entrat en un procés accelerat de canvis socials, econòmics i polítics que estan transformant la fesomia del país. En els darrers trenta anys s’ha produït una transformació molt remarcable en tots els àmbits de la vida. L’equilibri territorial ha fet que les diferències entre el món urbà i el món rural no fossin tan cridaneres com ho havien estat històricament. Girona, Lleida, Reus, Tarragona i Manresa poden mirar de fit a fit Barcelona des de tots els àmbits. La capital de Catalunya és la més visitada de la península per forasters que s’hi troben a gust i que arriben per terra, mar i aire de forma continuada.
Mapa de Catalunya
La crisi ha aturat en sec aquest procés o, almenys, l’estat d’eufòria en què vivíem. Hi ha cada dia més aturats, les retallades perjudiquen pilars tan fonamentals de l’estat del benestar com ho són la sanitat i l’educació, són molts els catalans que emprenen voluntàriament el camí de l’exili laboral i els que ens quedem aquí no veiem la fi d’aquest declivi.
El dret a decidir, la celebració d’un referèndum perquè Catalunya sigui un nou estat d’Europa, la independència d’Espanya, en definitiva, és l’eix central de les eleccions convocades pel proper 25 de novembre. Les urnes diran el que pensen els catalans sobre aquesta qüestió, que marcarà els corrents polítics de Catalunya i d’Espanya els propers anys.
Tot esperant el que diguin els catalans, volia referir-me a la resposta que el president Artur Mas donà a Madrid quan li preguntaren amb quin president li agradaria emmirallar-se si pogués triar. Digué que es trobaria còmode en una combinació d’Enric Prat de la Riba i Francesc Macià. Si ho vaig entendre bé, es quedaria amb el sentit pràctic i realista de Prat de la Riba i amb la figura popular, fantasiosa i propera a la gent de Macià.
Sigui quina sigui la formulació política que assoleixi Catalunya en el futur immediat o a mitjà termini, valdria molt la pena recuperar l’esperit de Prat de la Riba i començar a construir un país modern, de qualitat, en què el treball i l’esforç fossin els instruments principals per arribar a una Catalunya en plenitud en la qual tots ens trobéssim a gust, independentment del que pensem, d’on som o de la posició social de cadascú.
Catalunya s’ha de reorganitzar de tal manera que l’educació sigui la primera aposta de futur, des de l’ensenyament de la primària fins als cursos de doctorat a la universitat. No oblidem el que deia un clàssic, que la multinacional més poderosa és la de la intel·ligència. Si som independents i no millorem substancialment la qualitat de l’educació i la recerca no arribarem molt lluny. Molts alemanys diuen que el més important que va fer Bismarck, molt més que haver guanyat tres guerres i promoure la primera unificació d’Alemanya, fou haver ideat i posat en marxa un bon Abitur, un bon batxillerat, que encara avui és una certa guia en el sistema educatiu alemany.
Catalunya ha de recuperar la seva capacitat d’organització jurídica, que la va fer molt gran segles enrere i que sempre ha estat un tret definitori del país. Un país de notaris com Lluís Figa Faura, Josep Maria Puig Salellas, Lluís Roca-Sastre, Ramon Faus Esteve, Raimon Noguera i d’altres juristes que han donat contingut formal i diferenciat a l’aplicació del dret català. El també notari Juan José López Burniol no es cansa de repetir que el dret és tan imprescindible com l’aire que respirem. Els catalans som més hereus de Roma que d’Atenes. Un país de qualitat passa també per produir idees que afavoreixin les persones i els seus interessos contraposats. Caldrà que ens preguntem si l’actual sistema de partits, amb la llei electoral no escrita però vigent en absència d’una de pròpia, és el més idoni per fer el salt cap al futur que es pretén fer.
No cal dir que tot el que es faci per fomentar i enriquir la llengua és absolutament imprescindible començant per l’escola i arribant a tots els àmbits de decisió polítics i socials. El que s’ha avançat en aquest àmbit els últims trenta anys és impressionant. La cultura que es faci a Catalunya haurà de ser tan extensa com diversa tenint en compte que la voluntat universalista de Barcelona ha estat constant des de fa segles.
En començar la més curta legislatura de la democràcia, el president Artur Mas ens parlava que havia fet el govern dels millors. No estic segur que aquest govern passi a la història per aquesta característica. Però en el que sí que podem estar tots d’acord és que Enric Prat de la Riba va demanar la col·laboració directa dels millors del seu temps, pensessin com pensessin i vinguessin d’on vinguessin. Aquesta fou una de les seves grandeses. Per tal de ser percebut i ser un país de qualitat caldrà que es garanteixin els contrapesos necessaris entre els tres poders clàssics, l’executiu, el legislatiu i el judicial, que són imprescindibles per les llibertats individuals i col·lectives. No és una mostra de qualitat positiva el fet que casos judicials que directament o indirectament afecten els poders públics s’entortolliguin indefinidament en els tribunals. Això no passa en la majoria d’estats europeus.
La Catalunya del futur també haurà de garantir la transparència de les accions de govern, la de les institucions i totes aquelles eines públiques de servei als ciutadans. En països tan conservadors i liberals com Anglaterra sempre es preserva el dret a la discrepància, ja sigui de la forma de l’organització de l’Estat com de qualsevol altra qüestió que afecti les majories i les minories. Finalment, el que més importarà en el futur immediat, al meu parer, serà el respecte a l’altre pensi com pensi i parli com parli. Sense respecte al diferent i al foraster no arribarem massa lluny.
Publicat al ElPuntAvui el 31-10-2012
La verdad de la calidad de un pais tambien esta, se hace y se deshace en las Notarias. Sera por deformacion profesional propia pero asi lo creo.
El Sr. Foix nombra a varios notarios de fuste, entre otros al ex decano del Colegio de Catalunya Juan-Jose Lopez Burniol que en el extra de «La Notaria» de mayo de este año, con motivo de cumplirse los 150 años de la «LLei del Notariat» escribe (hago un extracto):
«…perque el Notariat faci una operacio de replegament amb l´objectiu d´evaluar i recompondre els seus recursos -que son amplis-, fixar extrategies i definir tactiques. Cosa que d´entrada exigira la reconversio de les notaries sobredimensionades per un transit inmobiliari que mai mes tornara a ser el que era. I a partir d´aqui, caldra recuperar l´esencia de la funcio, que es l´actuacio del Notari com a jurista de capçalera de les persones i les families: el que escolta, informa, aconsella, conforma, redacta i -a mes- controla la legalitat i autentica…»
Leido lo leido, esta claro que el supuesto pais de calidad tambien esta en su gremio de fedatarios publicos, en horas bajas, de reflexion, posiblemente de contricion tambien y desde luego tambien en pleno paramo de lo que parecia ser el pais de las maravillas.
Todos debemos recuperar las esencias (y mas cosas). Y es que a la fuerza, obligan. Tambien de esto, dan fe.
Una cosa que se podría hacer, sin esperar a la independencia, es que los semáforos funcionen también cuando llueve.
Los semáforos han sido los primeros en independizarse Francis, van por libre…
http://www.tv3.cat/3alacarta/#/videos/4315250….y claro con coletilla final
Todo sigue su logica, las empresas extranjeras que tienen su delegación en Catalunya deberan abrir otra en España, si hay independencia, una vez funcionen las dos, decidiran si siguen con ambas o cierran una de las dos, el pais que» no funcione» vera cerrar delegación, ante este riesgo defiendo el federalismo Esp-Cat-Europ
como bien indica..Manuel S.si son independientes, están obligados a tener sede social en España, ya que es otro país, y todo lo que facturen en España devengará IVA en España y entonces veremos cual es la verdadera «producción» de cada uno.
No t’autoenganyis. España no treballarà mai per a ser un Estat Federal. Actualment i tal com estant les coses, encara estan instal.lats en la «España, una,grande y libre» i «queriendo «españolizar» al resto». Nos ven como «colonias» i necessiten els nostres diners per sobreviure. Faràn falta moltes generacions per a que España canvii el «Xip». D’altra banda, el deute d’ España és massa gran per a fer un canvi politicoadministratiu d’aquest tipus.España és un vaixell «tocat i enfosat».
Ara tenim la oportunitat de desembarcar i arreglar els nostre pais per nosaltres mateixos, deixant «per fi» de rebre ordres i de ser «ningunejats» i expoliats.
Este año hacienda tarda más de lo debido en devolver las liquidaciones a los asalariados, arañan hasta el último día para devolverte las declaraciones, esto ya es el colmo.
Conozco muchos casos de retrasos este año, te envian una notificación para ganar tiempo y que no corran los intereses, la quiebra es evidente, no hay un puñetero euro.
Porque nadie nos compara con vascos y navarros, no somos todos iguales !!! O es que con bombas se consigue más que dialogando,…. Ya se ha acabado
Pero si tenemos que suplicar los fondos que antes hemos enviado a Madrid, como podemos hacerlo mejor ¿??? . Ademas hay que oír enTVE que no pueden haber diferencias ( Sr. Sánchez Vara ) entre catalanes y marcianos, entre gallegos y manchemos …… Y entre VASCOS y NAVARROS y los demás si !!!
Sr. Foix, aquestes eleccions em fan pensar moltíssim. Molt més que eleccions passades. Perquè? Masses interessos en joc. Boques molt plenes de paraules i pocs fets. Molts llops amb pell d’ovella que s’omplen de bones paraules i que n’estic convençut que acabaran fent els que els hi sortirà d’allí (la història ens ho demostra). Masses amics per tot arreu, masses judicis enquistats que duren més que les obres de la T11 entre Tarragona i Reus… Molta independència, que som els millors, etc etc, però ningú ens ha explicat què pot passar amb la independència. Tots disparen sense apuntar a cap lloc concret. I tot això, al final no m’agrada. Ah, i a més, un partit que ara no té la majoria absoluta i que necessita negociar, ara va a per la majoria absoluta i amagat radera de l’Estat Propi faran el que voldran amb l’excusa de la majoria absoluta. Molt estat propi, però des de l’onze de setembre, no he escoltat res de política territorial i massa d’Estat Propi.
Sr. Foix:
El Prof. Dr. José María Gay de Liébana de la UB ens explica perquè Catalunya i Espanya estan com estan des del punt de vista econòmic i educatiu. Cinc minuts on es parla «claro y raspao» com diuen els veneçolans. Se li entén tot perfectament:
https://www.youtube.com/embed/cby2vsK8O6k
En l’última entrevista al catedràtic Santiago Niño-Becerra feta dilluns passat per en Josep Cuní també se l’entén tot:
http://www.8tv.cat/8aldia/videos/santiago-nino-becerra-avui-a-8-al-dia/
Catalunya disposa de persones amb talent, iniciativa, ganes de treballar,… el que cal és que la deixin respirar civilment, econòmicament, educativament, socialment, i políticament.
Catalunya es mereix ser un país d’excel·lència amb un alt grau de qualitat i benestar social.
El profesor J:Maria fue profesor mio hace mas e 25 años y entonces tambien se le entendia bien lo que decia, pero ni caso, es lo que tiene: «en este pais no se hace caso a los economistas»
El problema es que los mejores no se dedican a la política. Las cosas ya se deciden en otros lugares.
Sr.Foix:No es lo mejor, ni lo más adecuado, tirarse al rio sin saber su caudal y profundidad…
Sr. Foix: Molt ben expresat. En realitat tots els ciutadans de Catalunya i del resto d’Espanya volem el mateix.
Pero alguns pressumtes estat encaparrats en que no sigui aixis.
I aixo i el no fer pinya, degut a la desunió de les opinions entre polítics, gobernans i oposició ens conduieix a la perdua d’un Temps precios. Que si no hi posem remei ens podría conduir, per la inacció a la irritació i el caos.
Doncs ara la perdua del » Temps per la Inacció de les Gobernancies » ja van marxan en contra nostre. El Panxacontentisme dels privilegiats i dirigents encara segueix dominan i decidint el nostre present i el nostre futur.
P.D. Será una lluita que presentarán els Desamparats de l’atur contra els amparats Panxacontentistes. De consecuencies impredictibles i nefastas.
I tot per la codicia i manca de Talent de tots els Presumtes Panxacontentistes i frescales. Que el que fan es fer-nos perdre el Temps. Tant necessari per solucionaro tot.
P.D. Lo pitjor que ens estar passant es elsaber que SI tenim solucior, pero que la perdua del TEMPS per culpa de la INACCIÓ dels PRESUMPTES i PRIVILEGIATS PANXACONTENTISTES, fa que arribem el limit i esgotament del Temps necessari per solucionar i evitar el cataclisme i el xoc.
Mentres els Grans i poderosos Lobbies Bancters estrangers de les principals nacions estan prenen posicions e instalansa a Espanya i enriquinsa millonariament valensa de la nostre desunió e inacció i tambe falta de control.
Aqui anem perdent el temps mentres discutim i no decidim res, els altres s’ens menjen vius.
Detrás de la deriva independentista del presidente de la Generalitat de Cataluña, Artur Mas, se esconde un balance económico más que cuestionable. Los datos hablan por sí mismos. En el último año Cataluña ha sido la comunidad autónoma en la que más empleos se han destruido, 192.100, casi uno de cada cuatro perdidos en el conjunto de España. Según las cifras de la Encuesta de Población Activa hechas públicas el pasado viernes, el número de ocupados descendió más en Cataluña que en Andalucía (-155.700) y Extremadura (-28.200) juntas.
En porcentaje sobre el total de ocupados, la Comunidad que preside Mas no sale mucho mejor parada. Entre septiembre de 2011 y el mismo mes de 2012 se han destruido en la región un 6,24% de los puestos de trabajo, porcentaje solo superado por Castilla-La Mancha (-8,18%); La Rioja (7,71%); Extremadura (-7,57%) y País Vasco (7,55%).
Estas cifras contrastan con el buen comportamiento de Baleares, una Comunidad que ha logrado incluso crear empleo en el último ejercicio, 900 nuevos puestos de trabajo, o con Madrid, donde se han destruido 39.000 empleos, una quinta parte que en Cataluña, apenas un 1,41%.
El balanç econòmic de Zapatero y Rajoy , és molt més que custionable. És direcament lamentable.
Extremadura té un nivell altissim de funcionariat = poc atur. Andalusia viu de la subvenció. No crec que siguin cominitats que es puguin comparar de igual a igual amb Catalunya.