Oliver abans de collir
He caminat en solitari a mitja tarda. Hem dinat a terra, damunt les borrasses, bolets, llonganissa i tomaca fregida. Un vi de Cabernet de fa dos anys. El dinar al collir olives és una qüestió ràpida, no més de mitja hora, paraules en clau i situar a tothom que treballa al terme. En distribuir el cafè del termo ja s’aixeca un i l’altre es mou per tornar-hi.
Els deixo perquè collir olives ja no és el que era. Ja no hi han raspes. Unes matraques fan caure olives a dojo mentre el tractor es mou d’un arbre a l’altre estenen una gran lona circular. Ja no es parla mentre es cull. El soroll ho impedeix. També el collir olives ha deixat de ser un art en el que hi participaven homes, dones, joves, mossos i jornalers. Això s’ha acabat.
El dia és curt i no es pot perdre ni un minut. El sol s’abaixa ràpid i deixa una simfonia de colors inenarrable. Deixo el tractor i els collidors mecanitzats. No hi tinc feina i més aviat faig nosa. No hi ha res millor que no fer nosa i caminar una bona estona per la solitud d’aquests camps en els que la verdor dels sembrats s’assembla a la gespa de camps de futbol de dimensions desproporcionades.
Els sembrats en anys de saó com enguany passen el moment de més esperança i plenitud quan encara no és veu l’herba dolenta, la cugula que també es coneguda com el jull. L’arrenglerament dels curts brots de blat o d’ordi és perfecte. La naturalesa té un gran punt de perfecció. Però quan se la tracta amb afecte i es fa bé la feina, encara s’hi llueix més, exhibeix amb senzillesa l’ordre.
Els olivers ja collits estan esvaïts, tristos, agafen un color d’haver perdut el fruït. Em diu un expert del poble que l’oliver és l’arbre més intel·ligent de la natura. Pot quedar abandonat, colgat per un bosc centenari, esborrat del mapa del conreu. Però tan aviat com se’l va a buscar, se’l neteja, se l’esporga i se l’aïlla de les mates i esbarzers que l’envoltaven, torna a viure en plenitud. És intel·ligent perquè no mor en generacions i generacions.
L’ametller aguanta les ametlles, resisteix la sequera i es deixa seduir per les gelades primerenques que l’acaben despullant de tot el fruit. Quants ametllers i vinyes mortes es troben per aquests indrets de la serra de Tallat i la Vall del Corb. No saben protegir-se. Però un oliver deixa anar les olives si la seva vida perilla.
Aguanta la sequera com els estoics poden conviure amb la fam. Els freds el poden plomar de fulles tendres i assecar les rames. Però resisteix, continua, rebrota, sempre torna a tenir vida plena.
Cada dia es veuen més olivers colgats per terres hermes, oblidades, penjats en feixes i marges deteriorats. Però hi són. Hi seran sempre. Quan algú torni a descobrir una plantada d’olivers perduda en la nit dels temps, tornarà la vida i l’esplendor de l’arbre més mediterrani, més bíblic, més humà i més comprensiu.
Mentre transito per camins en els que hi toca el sol de mitja tarda escolto un tractor i una conversa llunyana d’una colla que també cull olives. La resta silenci, tranquil·litat, una temperatura que puja i baixa al voltant dels zero graus, un toll d’aigua que encara no ha revingut de la glaçada de la nit. Amb un cop de bastó es trenca el gel.
Cau el dia i el fred torna amb duresa. Tornarà a glaçar a la nit. Som a l’hivern encara que el calendari no ho hagi proclamat. Temps de collir olives, de dies curts, de boires capricioses i de dormició aparent de la naturalesa. Avui ha fet la primera gelada forta i les fulles han caigut dels arbres i les vinyes d’una manera fulminant. Caminar en el silenci de la tarda d’un dia fred i solejat, és una experiència breu però molt intensa.
Bonito texto.
Gracias Sr. Foix. Por favor no deje nunca de ir al campo, pues cuando va y nos trasmite sus sentimientos y experiencias ( ya lo ha hecho en mas ocasiones)nos muestra la parte mas humana de ese gran periodista que es. Me da confianza . En el campo y con la gente sabia y sencilla se aprende a ver el mundo desde otra perspectiva. Ojala nos sirva para mejorar la vision de la realidad. Muchas gracias.
Ja añoraba el Lluís poeta que sap copsar tant bé el món del camp. La veritat és que en començo a estar tip de parlar de economía, política, i del que fan els polítics,
Senyor Joan S. Té tota la raó. Ja ho he esmenat. Perdoni les molèsties. Lluís Foix
Sr. Foix: sóc lector dels seus articles, de tots, i m’agraden les seves opinions en particular si són polítiques, però, avui, sentin-t’ho molt haig de dir-li que en el setè paràgraf ens diu que «els freds poden desplomar de fulles…» Em sap greu i li demano disculpes, però, deu voler dir que «poden PLOMAR de fulles. Desplomar-se és una altra cosa. Salutacions.
«La decisión de las pensiones la impone la realidad, no Bruselas» Mariano Rajoy…
«La Tierra no pertenece a nadie. Solo al viento».
José Luis Rodríguez Zapatero…
Seguimos para Bingo…
Lo de las pensiones ya clama al cielo.
Como se puede ser tan insensible a la situación que tienen tantas y tantas personas, hay hogares en los que la unica paga que entra es la de los abuelos, una ya no sabe que pensar, si estamos en manos de inutiles o de gente que no se entera de lo que esta ocurriendo. Es terrible ver todo esto que pasa y que no se hace nada.
Gracias Julia y Bartolomé. Como pensionista os agradezco que os acordeis de nosotros y de nuestros problemas, es vergonzoso lo que veo un día si y otro también, ni me lo puedo creer.
Aquest any no he pogut baixar a ajudar a collir olives amb l’avi Sisquet, de Llorenç, al tros de Les Pintades, i ho sento de veritat perquè ha estat un gran plaer els darrers anys. Les sensacions, el fred, la terra esmicolant-se sota els peus, dinar un entrepà asseguts en una espona, aquell mal de ronyons … però l’alegria senzilla dels qui no tenen més universitats que els bancals, més catedrals que els murs de pedra seca … i que s’han conformat amb haver de treballar molt i no esperar gaire res, només que hi hagi salut, una mica de recursos per viure molt austerament i la companyia de les persones estimades. La resta, fum.
L’olivera mallorquina
Josep Lluís Pons i Gallarza
(Sant Andreu de Palomar, 1823 — Palma de Mallorca, 1894)
Conta’m, vella olivera,
mentre sec alenant sobre la roca,
noves del temps d’enrera
que escrites veig en ta surenca soca.
Jo vinc a recolzar-me
a tes nuades rels, trist d’enyorança,
perquè vulles tornar-me
dels béns que n’he perduts sols l’esperança.
Ton delicat fullatge,
que sota lo cel blau l’embat oreja,
és de la pau la imatge,
de tots los goigs de la ciutat enveja.
Ta rama verda i blanca
com cabellera d’àngel t’emmantella,
i a ta esqueixada branca
falta pel vent l’arrabassada estella.
Quan, jove i vincladissa,
creixies sobre el marge de la coma,
xermava ta verdissa
la falç del llaurador fill de Mahoma.
L’àrab i sa mainada,
respirant-ne tes flors, pel maig sortien,
i ta oliva escampada
sos fills, per la tardor, la recollien.
Ah, quin dol! Escoltant
del corn aragonès lo toc de guerra,
tallà tos brots, donant
empriu a l’host de la guanyada terra!
I el jorn de la conquista,
ab llàgrimes del cor senyant sos passos,
sense girar la vista,
sortí ab l’infant més xic estret als braços.
Los cavalls trepitjaren
dins lo solc sarraí les brulles tendres,
i els ferros enfonsaren
de l’alqueria en les calentes cendres.
*
Com reposava a l’ombra,
deslliurat lo baró dels durs arnesos,
mentre els llebrers sens nombre
jeien al sol, assedegats i estesos!
I de son puny volant,
el manyac esparver dalt tu es posava,
les ungles encreuant,
i els tendres cims dels branquillons vinclava.
*
Quan era una alta ermita
aquest claper de trossejada runa,
lo místic cenobita
aquí s’agenollava al clar de lluna.
Al toc del monestiri,
mans plegades al pit, pregàries deia,
i el cel, en son deliri,
per lo reixat de ton ombratge veia.
*
Ara aquí el temps enganya
lo pastoret que embadalit s’atura
i ab flabiol de canya
gira el ramat que al comellar pastura.
Mentre l’ovella tosa
ab lo clapat anyell entorn apila,
la cabra delitosa
tos tanys novells per rosegar s’enfila.
*
Arbre amic del qui plora,
dosser sagrat d’eternitat serena,
jo et sento grat de l’hora
que m’has aidat a conhortar ma pena.
Tu al cor m’has donat força,
tu apar que em tornes joventut perduda,
com de ta eixuta escorça
la saba n’ix que ton brancatge muda.
Jo moriré i encara
espolsarà el mestral ta negra oliva;
res serà del que és ara;
tu sobre el blau penyal romandràs viva.
Preciosa poesia…
Sr.Foix: Admiro que con el frio que hace y con la que nos está cayendo, tenga Vd capacidad de hablarnos poeticamente de los olivares… y con tanto cariño…
Sr. Foix: Es un plaer sempre llegir els seus articles ó veurel i escoltarlo en les famoses tertulies d’en Josep Cuni i companyia de grans tertulians.
Sempre he pensat i observat que les personas de camp, en general sou mes pausats i menys estressats que les persones de ciutat.
Es veu molt be en escoltarlos parlar, en els dialegs.
Dit aixo, voste es un ser privil-lgiat. Doncs coneix la vida del camp i tot el seu vocabulari de la naturaleza. Apart de que a viatjat per tot el mon conegut i ha vist i conegut altres civilitzacions.
Encambi a les ciutats vivim certament enpresonats. Doncs la vida a la ciutat va de casa a l’assensor i d’aquest al garage i cap dintre del coche. Que el conduim ó ens conduiexen fins a la feina a el desti que sigui. Alla fem la feina i altre vegada cap al coche, capa casa, l’ascenssor i a dintre de casa. I la naturalesa nomes la veiem per la pantalla de la Televisió.
En cambi voste,la naturalesa, la viu en plenitut. Es nota perfectament.
Sembla que la crisi ha afectat més als països que conreen oliveres i consumeixen oli d’oliva: Grècia, Itàlia, el sud de França, les illes del Mediterrani, Iberia/Hispania… la panxa tova d’Europa («the soft underbelly») que preocupava als guerrers de la guerra freda.
Les contemplem cada any tot esperant l’oli del raig que ens farà suportable l’hivern. I haurem de pensar una mica més com sortir-nos de les dificultats. Per que al final se’n sortirem.
– I això, com ho saps?
– M’ho ha dit una olivera.
I ella, posant la mà sobre la meva espatlla m’ha dit: «No t’escoltis a les oliveres. Diuen moltes mentides.»
Com sempre, no hi falta ni hi sobra res en aquest article. Al parlar del seu país petit, el senyor Foix, li surt encara més, la seva maestria, i la seva ploma és converteix en una prosa on les paraules ballen i dansen al mateix ritme de la natura. És el paisatge del mestre Foix.
Gràcies un cop més.
Jordi
Al vent / http://www.miradesalvent.blogspot.com
Un memorable articulo de Josep Foix o LLuis Pla.
Olivos perennes, andares solitarios por las llanuras del Corb supongo.
Un remanso de paz, a tractor parado.
Un oasis con helada o sin ella lejos del bullir de la ciudad.
En la ciudad hoy record en la gran recapte de alimentos para los que tenemos aqui al lado.
Tiempos tambien de humildad.
Sr.Foix: Els olivers no moren mai…nosaltres de mica en mica…