Cabana en mig d’un sembrat
Torno a passejar pel camp en aquests dies tan curts, amb les fulles caduques caigudes, arbres despullats, el preludi d’un llarg hivern. Els ocres tenen cada dia un color més de traspàs definitiu al no res cromàtic i a la transformació en adob fos amb l’herba que embruta el terra.
Belluguen fent pampallugues i es vanten d’aquesta bellesa crepuscular. S’acaba el cicle. El ametllers ja han perdut tot el fullam i esperen tristos les tisores per ser esporgats. Els olivers tot just collits fan mala cara, com si no acceptessin haver-se quedat sense fruit en un noment. Aquesta tristor dels oliverars durarà fins al mes de març.
Dormen però estan molt desperts. L’oliver és l’arbre amb més enginy, el més emblemàtic, el que s’ha utilitzat per ungir reis i per donar senyals de pau, per coronar a atletes o per curar ferides. L’unció final es fa amb oli i l’oli és imprescindible per qualsevol cuina digna de tots els temps i indrets.
La naturalesa té un punt d’equilibri misteriós i extraordinari. Quan el cicle s’acaba, quan tot queda suspès per les nits llargues i els dies curts, quan les perdius surten en ramats esquivant els caçadors ajupits sota un marge o caminant darrere els gossos per disparar a la perdiu, és ara precisament quan la verdor apareix en els sembrats que es desperten amb unes puntes dretes i decidides.
La caiguda de les fulles caduques deixa els arbres adormits, quiets, amagant-se dels freds i les glaçades que vindran. Els olivers, les alzines, els pins i tot arbre amb fulla perenne desafia l’hivern. Saben que no els hi passarà res, llevat de que el fred fes una bestiesa infreqüent i arribés a rostir els arbres més desprotegits.
Passejo amb l’Espasa de Rocafort per les dues ribes del Canal Segarra Garrigues. S’ha fet ja una gran obra, la més important en les terres de Lleida en cent anys. Ja està gairebé acabada en els aspectes bàsics i en pocs anys es regaran moltes hectàrees de secà. Això crearà gran riquesa. No només per la pagesia sinó per la resta d’activitats de creació de riquesa.
Les pampes dels ceps ja han caigut totes. Les figueres mostren una blancor única en els troncs i les rames. Els nogués disparen les branques cap al cel i ja no són aquell punt d’ombra espesa, fresca i àmplia de l’estiu. Només hi ha rames solitàries que ja no es detecten des de la llunyania.
Trepitjar els sembrats a les poques setmanes de nèixer
Trepitjar els sembrats quan porten setmanes creixent amb ràbia i ordre és una experiència suau. Els pots xafar i no passarà res. Les futures espigues es tornen a dreçar-se en pocs dies. Detectem amb l’Espasa les males herbes dels sembrats que s’han d’eliminar ara per evitar que s’apoderin del blat.
Aviat es detectarà la cugula, el jull en diuen en altres llocs, que creix juntament amb el blat o l’ordi bons. No es veuen. Però hi són. L’ull del bon pagès està en detectar al primer moment la cugula. O s’ensulfata en aparèixer dissimuladament o ja serà tard.
La tristor anunciada per l’hivern que treu el cap amb la caiguda de les fulles i les obagues permanentment humides i pintades de blancors i de incipients nevades, es compensa abastament per la vivesa dels sembrats que posen clapes verdes, enormes, cridaneres, en el tapis inesgotable de la natura.
Les cabanes de pastor ,y esta hi pareix a pesar de estar molt be reconstruida, solien construirse a 4 Km (un hora de camí, aprox.)Es el temps que necesita una persona (pastor) cuan en temps de tronada ,no pot portar el ramat al seu corral. Të lógica.Es la bonica historia que va contar una persona savia que vullc molt: Julio,el pastor, Perdonen les faltes de ortografía y la audacia per intentar mostrar algo tan sencill com antic.
Sr. Foix:
Enhorabona pel premi Ploma d’Or 2012 de periodisme (UAB) que recentment li han donat.
Els seus articles escrits en paper a La Vanguardia, i al PuntAvui, les seves reflexions a Rac1, i els divendres a 8 al dia a la tertúlia amb Josep Cuni a 8tv, el fan més que mereixedor del premi.
Sense oblidar aquest blog.
http://www.uab.cat/servlet/Satellite/noticies/detall-d-una-noticia/la-uab-premia-els-periodistes-lluis-foix-manuel-cuyas-i-jaume-barbera-amb-la-ploma-d-or-1090226434100.html?noticiaid=1345648364947
Felicitats i Per a molts anys!!!
L’ equilibri del que parleu, Sr. Foix, per mi sempre ha estat colpidor i alliçonador, una de les millors classes magistrals que ens proporciona la naturalesa de manera gratuïta cada any. La primavera i l’ estiu em parlen de la força regeneradora de la primavera, l’empenta de la natura per perpetuar-se, per seguir endavant, la generositat esplèndida de l’ estiu per gaudir plenament dels fruits madurats, la satisfacció de la feina feta, del treball i de l’ esforç, del bullidor de l’ existencia, del viure i del sentir intenssament. La tardor i l’ hivern, són el marescut descans, la reflexió, el silenci, la pausa, el recolliment. Un equilibri prefecte. Una lliçó magistral i esencial per a les nostres vides, sovint tant desequilibrades i allunyades del «tempo» adequat. És com la música. Què seria de la música, sense els silencis entre compassos.
Sr. Foix: Nomes els que han nascut al camp, saben expressarse amb la poesía i el bonic vocabulari amb que voste ho fa.
Els que em nascut a la ciutat i vivim a la ciutat ja em perdut i tampoc tenim el vocabulari i riquesa poètica, que dona el viure ò haver viscut al camp.
Observo que la gent del camp es mes pausade al expresarse. Quan dialogue en les tertulies. Com voste ho fa.
Lo del Canal Segarra Garrigues lo revisaremos otra vez en febrero 2013 cuando hagamos una vez mas la caminada por la Vall del Corb. El año pasado estaba la cosa abierta en canal pero sin agua con lo cual se nos deparo mucho kilometraje arido y revuelto y con un beneficio espectante. Se vera.
Esta claro que para revolver en positivo hay que pasar por paisajes repentinamente mas aridos de lo habitual y por descontado abrir la cosa en canal.
Una metafora de lo que necesita no solo las tierras de LLeida.
Les obres del Canal Segarra Garrigues estàn parades, dogbert,i sense data per reiniciar-les.
El Sr. Foix ya se cura en salud y habla de que «en unos pocos años…»
Si fuera un AVE a matalascañas de abajo fijo que estaria en marcha.
No entiendo como una obra de esta envergadura y este beneficio evidente esta parada. En fin.
Doncs el problema és que els pagesos no s’hi adhereixen. L’ aigua és cara i a més han de finançar la instal·lació de la xarxa de reg a les seves finques, i son temps dolents per gastar diners….. Espero que algú estigui fent la seva feina i els hi presentin un bons plans de finançament i de mica en mica es vagin adherint….. de moment cal esperar…..
Pues nada Rosamaria, si el tema es de financiacion el Sr. Foix le da telefonazo al Sr. Faine de La Caixa (parlem) y al Sr. Oliu del Sabadell que hace esta publicidad con tanto seny, y problema resuelto. Entidades tan «nostradas» no se negaran a que la Terra Ferma sea ademas una Terra menys de seca.
http://www.festacatalunya.cat/articles-mostra-1316-cat-pessebre_vivent_de_rocafort_de_vallbona_sant_marti_de_riucorb.htm