La fidelitat i l’agraïment de Margarit

No sé si és veritat però he arribat a la precipitada conclusió que els poetes i els filòsofs són els que més influeixen en els canvis de fons que es passegen tranquil·lament per la història. Sempre hi ha un alemany que pensa, em deia un vell professor meu, que en l’obscuritat d’una cambra o en un laboratori pot canviar el món per bé o per malament.

Els poetes sempre m’han fascinat. No fan titulars ni donen opinions com fem els periodistes. Tampoc tenen lectors o audiències desmesurades. Barregen la bellesa i el pensament, la paraula i l’acció. Un poeta ha pensat molt el que escriu. Resumeix estats d’ànims dels altres i també els seus. Penso que un bon poeta és un metafísic, una persona que trascendeix, que projecta idees que no es perden mai, encara que no es publiquin.

He rellegit aquestes festes parts substancials de la Divina Comèdia de Dant, traduïda per Josep Maria de Sagarra. És una experiència molt remarcable. Pels comentaris que fa i per la riquesa d’un català insuperable per la seva espontaneïtat i per la seva claredat. “I entràrem dins l’imperi de la fosca”, acaba el Cant IV. Sagarra ens agafa de la mà i ens fa entendre l’experiència d’aquest personatge florentí que visqué a cavall entre els segles XIII i XIV. El seu coneixement del món clàssic, dels grecs i llatins, exhibeix una cultura de luxe. No li tinc enveja a Sagarra. Li tinc admiració inel·lectual.

He fet compatible les excursions en el món de Dant amb la lectura de l’últim llibre de Joan Margarit, “Es perd el senyal” (Proa), que aporta sensibilitats molt elaborades sobre el que ens passa avui. He llegit, conegut i tractat Margarit des de fa molts anys. Si quedàvem per esmorzar a les nou del matí, ell ja hi era des de les vuit o abans. Ja havia jugat amb les paraules i construït versos incipients. Les llargues converses amb Margarit sempre són curtes.

Els hi transcriuré alguns pensaments que he subratllat del llibre:

“cada vegada penso més en el perdó. Ja visc a la seva ombra”.

El perdó no pot allunyar-se de la compassió i en el seu poema dedicat a Joan Maragall ens diu que

“Amb una intel·ligència civil,

enraonada i culta, m’ha ensenyat

que un bon poema és sempre compassiu.

Que la compassió és imprescindible

per a una dignitat

que cap poeta català fins ara

no ha pogut assolir com Maragall.”

Perdó i compassió. Veritat i llibertat. Son quatre relles que Margarit llaura el seu món de sentiments i de realitats subtilment descrites. Observa l’estrany i fràgil món del tertulià que penetra les ments desconcertades  de la gent d’avui i ens diu que

“no estic cansat de viure: estic cansat

de les veus que al voltant ressonen buides”.

Em va impactar fa uns anys veure en una llibreria de Frankfurt un got de terrissa en el que hi havia escrita una definició de llibertat que la trobo molt interessant, conceptualment exacta: “la llibertat és una llibreria”. Quina gran definició de Margarit. En les llibreries hi conviuen totes les idees, les memòries, les històries, tots els corrents de pensament i totes les emocions literàries. I no es fan mal. Ni tampoc es barallen. Ni criden. Conviuen. Una llibreria és possiblement el lloc més civilitzat que es pot trobar.

La poesia de Margarit és profunda, seca com les pedres de la Segarra, no hi sobra ni falta res. “Ara el que t’ha de preocupar és ser el que dius”. Això alguns en diuen transparència o bé coherència. Margarit pensa i escriu. Sap que és un dels grans.

Fa uns pocs anys va fer el pregó de la Mercè. I va dir que era partidari de la independència de Catalunya. Però no va agafar cap bandera. Simplement va dir el que pensava. Com a arquitecte de càlcul i resistències sap que les coses tenen el pes que tenen, la realitat no és modifica amb un vers ni es canvia el curs de la història amb un bon poema. Però s’intenta i molt sovint s’aconsegueix.

Acabo amb el poema  Cançó agraïda on diu que

“No m’enlluerna Ítaca. Dubto que cap viatge

pugui ser res que el viatger no sigui

abans de començar-lo. Per això

duc la Ilíada al cor, i no tant l’Odissea.

He estat un home pràctic.

Brusc, fidel, solitari. Agraït”.

Doncs, gràcies Joan.