Benet XVI el dia que anuncia la seva renuncia
En el darrer llibre d’entrevistes de Peter Seewald a Joseph Ratzinger, quan ja era Benet XVI, el periodista alemany li pregunta sobre els escàndols d’abusos a menors que motivaren una carta duríssima als bisbes irlandesos. En el llibre La Llum del món, Seewald li pregunta si ha pensat a dimitir. La resposta és: “Quan el perill és gran, no podem fugir. Per tant, segur que aquest no és el moment de dimitir. Justament en un moment així s’ha de resistir i superar la greu situació. És la meva posició. Pots dimitir en un moment tranquil, o quan simplement no puguis més. Però, no s’ha de fugir del perill i dir que ja ho resoldran els altres.” I el diàleg segueix preguntant si es pot imaginar, per tant, una situació on creu convenient la dimissió d’un papa. La resposta és categòrica: “Sí. Si un papa arriba a la conclusió clara que físicament, psíquicament o mentalment no pot continuar duent a terme el mandat del seu càrrec, aleshores té el dret i, si escau, també el deure de dimitir.”
Aquestes paraules foren publicades el 2010 però quedaren sepultades en l’allau d’escrits que Benet XVI ha publicat com a cardenal Ratzinger i després com a papa. La decisió ha tingut un fort impacte dintre de les parets del Vaticà i arreu del món. Però no ha estat un acte improvisat sinó que ha estat pres, diu: “Després d’haver examinat davant Déu reiteradament la meva consciència, he arribat a la certesa que per l’edat avançada ja no tinc forces per exercir adequadament el ministeri de Pere.” Si hi ha un període d’expectació mediàtica universal és la mort d’un papa i el consegüent conclave per elegir el seu successor. Benet XVI anuncià la seva retirada en llatí davant del col·legi de cardenals, que no s’adonaven del que deia el pontífex perquè no entenien prou bé la llengua oficial de l’Església o perquè no es creien el que els deia el mateix papa.
El cerimonial del Conclave per elegir successor tindrà l’extraordinària novetat que no s’escollirà el papa per la mort de l’anterior sinó per una inesperada renúncia del que en la seu vacant encara viurà i seguirà els esdeveniments des d’un convent de Castelgandolfo. En un acte de sinceritat Benet XVI diu que és necessari també el vigor del cos i de l’esperit, “un vigor que en els darrers mesos ha disminuït de tal forma que he de reconèixer la meva incapacitat per exercir bé el ministeri que se’m va encomanar. Conscient de la serietat de l’acte, amb plena llibertat, declaro que renuncio al ministeri de bisbe de Roma”.
Només quatre Papes han presentat la seva renúncia en vint segles. El moment és certament històric i és una novetat mediàtica però no jurídica. El que s’arribarà a dir i escriure en les properes setmanes i mesos omplirà milers de pàgines de diaris i alimentarà les xarxes socials amb tota mena d’opinions, informacions, travesses i anàlisis de per què s’ha produït aquesta renúncia i qui serà el seu successor. Sempre és oportú recordar que en els ambients vaticans es diu que qui entra al conclave com a papa en surt com a cardenal.
El que voldria és assenyalar alguns trets de la trajectòria de Benet XVI en el camp de la cultura, de la teologia i del pensament contemporani. Ha estat un dels grans pensadors religiosos dels últims temps. És una persona culta, melòman excepcional i autor de més de trenta llibres sobre filosofia i teologia. Tota la seva obra demostra una gran fe en Jesucrist i en l’Església. No volia anar a Roma quan Joan Pau II el cridà per ocupar el càrrec més difícil com és el de Defensor de la Fe, l’antiga Inquisició. Amb l’aura de molt conservador va entrar al conclave de 2005 i en sortir elegit papa es va trobar al cap de poc temps amb escàndols que ferien seriosament la credibilitat i el prestigi moral de molts clergues i bisbes que havien abusat d’infants i adolescents en bastants països de tradició catòlica.
La seva reacció fou radical. Més de setanta bisbes han estat destituïts en els últims anys com a conseqüència d’haver participat o encobert accions de pederàstia impròpies de gent d’església. Aquesta ha estat una de les càrregues més feixugues que ha suportat el pontificat de Benet XVI. Les filtracions d’informacions del Vaticà que van comportar l’acusació i el judici del seu propi majordom, les tensions pròpies de la cúria, els canvis que han sacsejat la societat global, han trencat la salut d’un papa a punt de complir els 86 anys, que ha decidit renunciar a la seu de Pere.
Ha impulsat el diàleg ecumènic i ha parlat en contra dels abusos del capitalisme. Ha demanat perdó i ha acceptat la realitat de les limitacions humanes. És un papa que ha continuat l’apertura al món jueu i ha obert la porta a la comprensió dels musulmans. S’ha pronunciat sobre temes tan polèmics com la manipulació genètica o tan fonamentals com l’origen del món des de la visió de la fe. Fa anys vaig llegir la Introducció al Cristianisme, segurament un dels llibres més sòlids d’un cardenal Ratzinger en plena capacitat de construir pensament des de la fe cristiana.
Ha parlat a bastament de la solidaritat entre els pobles, de la llibertat i de la justícia. Són constants les referències al suport als més pobres, als dèbils i fràgils i als que han perdut arbitràriament els seus drets.
L’acte de la seva renúncia no és una decisió conservadora ni còmoda. És una fita radical que no s’havia produït a l’Església des de fa més de set segles. En una de les seves intervencions ha dit que un cristià no renunciarà a la veritat en nom del consens, el benestar, l’èxit, la consideració social o l’aprovació de l’opinió pública. Es toca aquí, deia, el punt crític de la modernitat: la idea de veritat ha estat eliminada en la pràctica i substituïda per la de progrés. El mateix progrés és la veritat. En poques setmanes es produirà la novetat que hi haurà un papa dimissionari i un papa en actiu. Els dos viuran a l’Estat del Vaticà. És ben nou per no dir insòlit.
Publicat a El Punt Avui el 13-2-2013
Yo nunca he puesto atención a la misión del Papa , ni me ha interesado en absoluto la jerarqua eclesiàstica que alberga el Vaticano. Ahora , con la renuncia de Benedicto me ha dado por querer entender algo más, he buceado en su estructura jerarquica…me he perdido!. Alguien podria aclararme porqué en estos tiempos tan convulsos en los que cualquier modelo de Estado puede reconsiderarse , nunca se ha cuestionado (creo yo, ni en los Concilios) si el modelo de la estructura eclesiàstica católica tiene sentido como está montada. A qué intereses responde, porque es de suponer que habra intereses muy fuertes (al margen de la protección de la fe) para mantener tantos obispos, arzobispos y cardenales rechonchos y vestidos de color fresa. El poder que detentan debe ser superlativo porque no hay Jefe de Estado que no se rinda a la reverencia. Si tienen tanto poder ¿pòr que no echan una manita?
Veig que hi ha `força gent amb sensibilitat propera a l’ Esglesia Catòlica. Malgrat el meu comentari sigui exactament el que penso, voldria disculpar-me, si he ferit la sensibilitat d’ algú. Res més lluny de la meva intenció.
Sr Foix:
Benet XVI ha tingut dos gestos de generositat.
El primer el va tenir en acceptar el papat (se sap que ell aspirava amb la mort del seu antecessor) a jubilar-se i dedicar-se a escriure teologia.
I el segon gest en renunciar (per no tenir forces motiu de la seva edat i cansament).
En les dues decisions he vist el seu amor a l’Església, per sobre de la seva persona, i els seus interessos per perpetuar-se en la cadira de Pere.
Només em queda com catòlic i creient que sóc, admiració, gratitud pel seu magisteri i ensenyaments, i pel seu comportament d’humilitat i sinceritat en la seva decisió.
Aquests dies he llegit molts articles i anàlisi sobre la seva renúncia i la seva figura. Però a mi el que ha arribat al cor per la seva profunditat humana i espiritual han estat les seves paraules pronunciades amb motiu de la seva renúncia.
«…els senyors Cardenals m’han triat a mi, un senzill i humil treballador a la vinya del Senyor» (19-04-2005)
Gràcies per tot Sa Santedat Benet XVI.
Bonic article senyor Foix.
En España la religión se banaliza mucho ( por creyente y por no creyentes), las religiones son un tema muy interesante. Todas.
El rostro de la Iglesia esta dividido ha manifestado Benedicto XVI. Es posible que sea asi, la Iglesia Catolica no es ajena a los avatares de division y desconcierto de los tiempos actuales.
Le reconozco a Ratzinger tal y como apunta el Sr. Foix una cierta apertura ecumenica hacia otras creencias como la judia.
Espero y deseo que esta sabia institucion que es la iglesia catolica sepa encontrar el punto justo que corresponde a los tiempos actuales en la persona que pase a ser su maxima jerarquia. Sera bueno para todos, creyentes o no.
Sr.Foix: No es normal, ni lo solemos ver, que alguien que tiene un nombramiento de por vida renuncie a dicho poder, aunque sea espiritual…creo que ha sido una gran sorpresa para todo el mundo…
lo anormal es que algo como tú dices normal haya significado una gran sorpresa para el mundo. que alguien abandone un cargo al no sentirse con fuerzas para ejercerlo me parece un acto saludable para el sistema. pero claro, estamos acostumbrados a que en política, por ejemplo, nadie abandona su silla ni que lo imputen por un delito, que ya es decir. de ahí el pasmo general: la falta de hábito a estas noticias. mal andamos.
Efectivamente lo normal y lógico se ha transformado en excepcional…
Una de les poques vegades ( sobretot darrerament)en que he pogut estar d’acord amb les manifestacions del Sr. Albert Boadella, va ser en una entrevista on se li preguntava :
«Quina era , per a ell , la millor Companyia de Teatre del món»??
La resposta va ser:
L’ Esglesia Catòlica.
Fijate Rosamaria que me quede tan a gusto con tu poesia de hace unos dias y lo triston que me he quedado con tu comentario de ahora mismo. Te dire que mi cuerda para nada es vaticanista ni alrededores ni de lejos, pero entiendo que solo en el respeto podremos rular un poco mejor.
Querido, a mi me ha sucedido exactamente lo mismo. Me he quedado helada con tu respuesta.
No es bueno confundir espiritualidad con dogmatismo. Me confieso cristiana, en el sentido mas espiritual de la palabra, es decir, que también podria ser hinduista, mahoista,o budista… todo lo bueno que puede expresar la palabra «ALMA» en cuanto a los seres humanos, pero estoy muy lejos de ser católica.
A la historia me remito para ilustrar todo el mal que a lo largo de los siglos ha provocado esta institución, que por otra parte, quizá es la que está mas alejada de la palabra de Dios. En ese sentido, te aseguro que Cáritas está mucho mas cerca.
Siento haberte entristecido…..para compensar solo decirte que tengo muchas mas poesias fruto de una espiritualidad que va mucho mas allá del acto liturgico de los domingos.
Por mi parte, a pesar de tu comentario, siguen interesandome mucho tus opiniones.
Los católicos me merecen el mismo respeto que cualquier otro individuo de cualquier otra religión, en tanto que són personas y todas merecen un respeto, sean del color que sean.
Otra cosa es la institución de la Iglesia Católica.
Buenos días Sr. Foix.
El todavía Papa, Benedicto XVI, nos acaba de dar un gran ejemplo de comportamiento ético, moral y de valentía. Cosa que ya había hecho enfrentándose a los graves problemas que se ha encontrado en la Iglesia como Ud. glosa en su escrito.
Ójala que este ejemplo lo siguieran otros de nuestros responsables públicos, elegidos «democráticamente» que más bien tienden a aferrarse a sus «poltronas» aunque en algunos casos causen problemas importantes a la sociedad que los ha elegido. Justo lo contrario de Benedicto XVI.