Restaurant La Camarga seu d’espionatge
L’espionatge de casa nostra és, fins ara, de baixa volada, obra d’uns quants sapastres que es guanyaven la vida servint el primer que trucava a la porta.
L’espionatge que ha empastifat la política catalana en els últims anys i del qual ara coneixem alguns detalls és una paròdia de la pràctica d’aquest vell sistema de tafanejar la vida dels altres per motius econòmics, polítics i per revenges personals. Penso que és una imitació burlesca de les sofisticades maneres d’espiar que desplegaren el talent de personalitats literàries, intel·lectuals i polítiques en el convuls segle passat. Els que hem estat periodistes de la guerra freda hem sabut després com es gastaven pressupostos i s’eliminaven vides de persones que feien nosa. Simplement per la raó d’estat.
El focus de tot l’entramat ha estat uns dies en una taula del restaurant La Camarga,on molts polítics i periodistes ens hem reunit sovint per cercar informació o simplement per fer-la petar amb algú. Al marge de la gravetat que pot tenir ser espiat sense saber-ho per un partit polític o un individu que vol furgar en la intimitat i la vida dels altres, el que sabem fins ara és més aviat lleu i barroer si ho comparem amb l’espionatge dels professionals de les causes de les grans potències. En tot cas, una societat espiada en les seves cúpules polítiques, empresarials o institucionals cau en el risc de privar de llibertat molta gent. L’espionatge augmenta en temps de conflictes i de guerres.
El célebre espía Kim Philby
En una mirada precipitada als diferents tipus d’espionatge del segle XX faria la distinció entre l’estil britànic, l’americà i el rus. Els anglesos han produït abundant literatura que s’atansa força a la realitat. En l’ambient de la Universitat de Cambridge dels anys trenta, els soviètics reclutaren un petit nucli d’espies entre el bo i millor dels estudiants de l’època. Serviren molts anys el Kremlin noms com ara Kim Philby, Donald Maclean, Guy Burguess i Anthony Blunt. En l’argot de l’ofici se’ls coneixia com els Cambridge Five, tot i que mai es va saber qui era de veritat el cinquè.
El més professional de tots fou Kim Philby, que es camuflà com a corresponsal de guerra en l’Espanya del bàndol franquista, fou condecorat personalment pel Caudillo, entrà amb les tropes vencedores per la Diagonal de Barcelona i alhora informava a Moscou puntualment del que passava en l’entorn més proper a Franco. En acabar la guerra fou enviat com a segon secretari a l’ambaixada britànica a Washington des d’on seguia passant informació confidencial al Kremlin.
Les sospites sobre el personatge creixien i l’assenyalaven com un dels grans talps de l’espionatge soviètic. Segurament per comprar el seu silenci quedà arraconat com a corresponsal del The Observer a Beirut els anys seixanta. Prenent una copa amb els companys en un bar de la Corniche de la capital libanesa, va dir que sortia un moment a prendre la fresca i s’embarcà en una llanxa que el portà a un vaixell soviètic que l’esperava a una milla de la costa. Al dia següent sortia a les portades dels diaris de Londres l’autèntica personalitat del gran traïdor.
Fou condecorat amb l’ordre de Lenin i custodiat en un barri exclusiu de Moscou fins que un dia el corresponsal del Daily Telegraph topà amb ell al vestíbul del teatre Bolxoi de Moscou i es tornà a explicar amb pèls i senyals la seva doble vida. Morí a la capital russa. Els altres acabaren malament i foren descoberts pels serveis d’espionatge o per pistes periodístiques. Sir Anthony Blunt era el conservador del patrimoni artístic de la reina Isabel i no fou destapat fins al final dels anys setanta.
L’espia americà és més professional i més obert. Tothom pot saber que un familiar o un company d’estudis treballa per la CIA. És una professió tan honorable com qualsevol altra. De fet, a les pel·lícules premiades cada any amb els Oscars de Hollywood sempre surten personatges que han espiat pel seu país. En la millor pel·lícula d’enguany, Argo, hi ha una participació decisiva de l’espionatge de l’agència amb seu a Virgínia que vetlla pels interessos de l’estat nord-americà. No són gent sofisticada sinó professionals que responen a les directrius d’una fèrria disciplina de comandament. Espies fets en sèrie.
El presidente Putin
La variant russa és més preparada, més expeditiva, molt bona servidora del poder. Tant és així que Vladímir Putin, l’actual president, començà a grimpar per l’escala de la política des de la seva experiència com a tinent del KGB. Les accions de l’espia rus no deixen petjades i no han de passar per cap control. Ni el de la política ni el de la premsa. El manresà Ramon Mercader seguí les petjades de Trotski a Mèxic fins que li clavà un piolet al cap i el matà per ordres de Stalin. Els gulags, de fet, s’ompliren amb la delació de milers de parents, amics i companys de partit que denunciaren les víctimes d’aquells horribles camps de concentració. La caiguda del règim soviètic va fer caure també l’estàtua del fundador del KGB que es dreçava davant de la tenebrosa presó Lubianka. Però l’esperit d’espionatge d’estat continuà.
L’any 2007 moria enverinat a Londres Aleksandr Litvinenko, exagent del KGB, al qual li foren introduïdes al cos unes gotes de poloni 210 que li causaren la mort. La fiscalia britànica afirmava que l’enverinament havia estat perpetrat per agents russos. El verí fou utilitzat per eliminar el president de l’Afganistan, Hafizullah Amin, poc abans que les tropes soviètiques envaïssin el país el 1979. Un expresident de Txetxènia, Zelimkhan Yanbdabiyev, fou executat per agents russos a Qatar l’any 2004. Els russos han utilitzat la força i també el corrent intel·lectual europeu que es va fer marxista, entre altres raons, per lluitar contra el nazisme.
Tal com explica el radical i brillant historiador britànic A.J.P. Taylor, hi havia més comunistes al departament d’Estat de Washington que a les fàbriques d’automòbils Ford, si algú s’hagués pres la molèstia de buscar-los. Comparat amb l’envergadura de l’espionatge de les grans potències al segle XX, el de casa nostra és, fins ara, de baixa volada, obra d’uns quants sapastres que es guanyaven la vida servint el primer que trucava a la porta.
Publicat a El PuntAvui el 27-2-2013
Pienso que lo principal del espionaje ó investigación es el saber el ¿ Para quien, para que, porque y quien finalmente se beneficia realmente ?
La ciutadania currante y cumplidora esta ya indignada y más que harta de la pérdida de TIEMPO que nuestros políticos, tanto los gobernantes como la oposición, nos obsequian con sus representaciones y sus habilidades dialécticas en el Parlamento, sin dar soluciones ó ideas talentudas sobre como resolver el drama del desemparo, del paro y de los deshaucios. Asi como del cese y perdida de empreses y empresarios asfixiados por la falta de creditos para financiar la venta de sus artículos y fabricados.
Me pregunto ¿ Es que no hay sentido común, ética, ni moral ni tampoco talento, ni tampoco humanidad,ni el vivir la realidad ?
¿ Solo el hablar, charlar, y atacarse los unos a los otros sin sentido ?
Al final la solución vendrà de abajo. Tristemente no hay más remedio.
Detenidos el expresidente del ICS y el exdirector del CatSalut
http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=ru4GVlNWO4M
PUNYETA !!!
A estas alturas una ya no sabe que pensar, o esta gente es tonta o se creen que nosotros nos chupamos el dedo y somos idiotas del todo, llevan tanto tiempo tomandonos el pelo y riendose en nuestras caras que piensan que esto iba a durar toda la vida y no señora, esto se acabo, ya no da mas de si, lavaca no da mas leche ni se deja ordeñar mas, que cualguen sus bonitos trajes de politicos y se pongan la ropa de faena, que estoy cansada de ver estrenar modelitos a todas estas señoronas que lo unico que hacen es aplaudir a sus jefes por mantenerles una paga que no se ganan ni en sueños, que dejen de tomarnos el pelo, que ya se les ha visto el plumero y no cuela nada de lo que dicen, pero nada de nada.
En las redacciones de los periodicos tambien se han movido, dicen, algun que otro espia. No se si el Sr. Foix ha conocido alguno. Tampoco se si ha conocido alguno en sus stages profesionales en Londres o en los Estados Unidos o en la multitud de escenarios en guerra que ha cubierto.
En caso que haya conocido espias «pata negra» lo cual es posible no les parece? es normal que lo de aqui ahora mismo le parezca de vuelo bajo.
…I al sortir del cine, tornem a la realitat passejant xino-xano sota els til•lers, assaborint la vida del dia a dia comú de les persones honestes i gaudint de les petites coses, com sempre.
Ah…, per el paper de Rajoy jo estava pensant amb el Walter Matthau, no sé…
Mentres ens entretenimt parlan d’espies, contraespies i de investigadors ens oblidem dels corruptors, els corruptes i els tolerants que tots plegats ens han portat fins aon estem.
La nostre ment no acaba de funcionar be com cal. Hi mentrestant tota la societat perdem el temps sense pensar exclusivament en una o varies solucions per acabar amb l’atur i el tancament d’empreses.
Les solucions existeixen pero ens falta donar amb la clau que les posi en marxar.
Es mes que provable que la solució vingui mes dels de baix que dels de dalt. Perque aquest últims estant ben peixats i per tant no tenen pas cap presa.
Necessitem que Espanya entengui que ha d’atendre les demandes de les locomotoras «Cataluña » … » Valencia » .. «Balears » i no deixarles pas sense carbó i sense vies del tren d’alta velocitat per tot el corredor Mediterrani.
Doncs sense l’esforç i la cotització fiscal d’aquestes vindria el no res.
Es de justicia distinguir lo que es una actividad profesional perfectamente legal, la de investigador privado, de la de espía, que se entiende una actividad casi siempre al margen de la ley y por cuenta de los estados. En nuestro pequeño país lo único que se ha dado es una actividad ilegal por parte de unos investigadores privados. Dejémonos de espías y grandilocuencias semejantes…
De Philby vaig llegir fa uns anys una anècdota molt britànica: com que era un tipus molt elegant, es feia confeccionar els vestits a mida per la millor sastreria de Londres, que també servia a la Casa Reial. Com que ja tenien les seves mides, encarregava els vestits per carta i se’ls feia enviar allà on fos.
Un cop va fugir a Moscou, va escriure a la sastreria, demanant que li fessin un nou vestit. La sastreria, molt ofesa, li va contestar dient que, des del moment que ells subministraven a la Casa Reial, no podien servir a un traïdor.
Seria bo saber quantes empreses renunciarien aquí a un bon client només pel fet de ser un traïdor…
«Frente a los peligros que enfrentan nuestras sociedades interdependientes, es tiempo de acción, de participación, de no resignarse. Es tiempo de democracia genuina. Tiempo de movilizarse, de ser actores y no sólo espectadores impasibles, progresivamente uniformizados, gregarizados, obedientes”.
Acaba de morir Stèphane Hessel , autor de estas palabras y de ¡Indignaos! . En mitad de todo el fango en el que chapoteamos me emociona su ejemplo de compromiso . DEP.
A partir d’ ara els restaurants amb centres florals a les taules em resultaràn sempre més sospitosos….Ja sabeu, ara, quan aneu a sopar a un restaurant feu retirar el centre floral o interesseu-vos per les mans que l’han col.locat…..
Estic d’acord amb en BartoloméC. També ho deia jo en un comentari al blog de fa uns dies……els cambrers de La Camarga haurien de cobrar un plus de perillositat i els amos ?? han cobrat un plus de complicitat ???…..
Si no fos perque el pais sencer està inmers en un forat sense fons i afectat per problemes gravissim,…la veritat és que aquest espectacle lamentable i de baix pressupost protagonitzat per la majoria dels nostres politics, em vindrien unes ganes de riure irrefrenables, com quan era petita, veient els capitols del «Super Agente 86» !!!
Quina pena tot plegat !! Decididament, la nostra èlit politica ha perdut el sentit del ridicul i de la decència.
Sr.Foix: Si yo tuviera un restaurante y alguien hubiera puesto micrófonos ocultos en él sin mi permiso, habría tardado medio segundo en interponer una demanda contra quienes lo hicieron…