Reflexions sobre Catalunya i Espanya

El notari Josep Maria Puig Salellas, de la Bisbal, va escriure La penúltima cruïlla, un dels seus últims llibres en el que exposava la idea de que la independència Catalunya era qüestió de temps. Que cauria com una poma madura perquè l’evolució del món i d’Europa així ho indicaven.

No es pensava Puig Salellas que els esdeveniments s’haguessin produït amb tanta celeritat. Ningú s’ho pensava. Però el fet és que el debat polític i d’alguna manera social a Catalunya s’ha centrat en el dret a decidir, en un referèndum, en una consulta i, en definitiva, en si els catalans volem o no separar-nos i marxar d’Espanya.

Abans d’entrar en el nucli central de la meva reflexió voldria fer unes consideracions sobre el rerefons de les coses que passen al país i com poden evolucionar.

No sé com serà Catalunya en cinc o vint anys. Tot passa a tanta velocitat que és inútil fer prediccions sobre el futur més immediat. Hem entrat en un procés accelerat de canvis socials, econòmics i polítics que estan canviat la fesomia del país. No només del nostre sinó d’Espanya i de tota Europa. En els darrers trenta anys s’ha produït una transformació molt remarcable en tots els àmbits de la vida. L’equilibri territorial ha fet que les diferències entre el món urbà i el món rural no fossin tan cridaneres com havien estat històricament. Girona, Lleida, Reus, Tarragona, Manresa, Vilanova o Berga poden mirar de fit a fit a Barcelona des de tots els àmbits. També del cultural. La capital de Catalunya és la més visitada de la península per forasters que s’hi troben a gust i que arriben per terra, mar i aire de forma continuada.

Però la crisi ha aturat en sec aquest procés o, al menys, l’estat d’eufòria en el que vivíem. Hi ha cada dia més aturats, les retallades perjudiquen pilars tan fonamentals de l’estat del benestar com són la sanitat i l’educació, són molts els catalans que emprenen voluntàriament el camí de l’exili laboral i els que ens quedem aquí no veiem la fi d’aquest declivi que un dia es produirà tot i que no sabem com ni quan.

El dret a decidir, la celebració d’un referèndum perquè Catalunya sigui un nou estat d’Europa, la independència d’Espanya, en definitiva, fou l’eix central de les eleccions del 25 de novembre. Les urnes digueren el que pensaven els catalans sobre aquesta qüestió tan cabdal. El president Artur Mas demanà una majoria excepcional i rebé un parlament de difícil governabilitat. El que passi a Catalunya en els propers temps serà important per nosaltres però també per Espanya.

Catalunya ha influït decisivament en la política espanyola des de finals del segle XIX. La voluntat del catalanisme polític era fins fa ben poc demanar més autogovern per Catalunya i influir en la modernització d’Espanya.

La industrialització comença a Catalunya al segle XIX. També neixen aquí les organitzacions obreres, els sindicats, les confrontacions entre patronals i treballadors, el pistolerisme, l’anarquisme, la ciutat de les bombes, la Setmana Tràgica…

La Lliga Regionalista de Francesc Cambó és un intent de defensar els interessos catalans davant els governs espanyols i una afirmació catalanista de caire burgés que es manifesta de moltes maneres. Cambó havia de ser el recanvi d’Antonio Maura per presidir un govern a Madrid. Alfonso XIII li diu que havia de deixar de ser catalanista i Cambó s’hi negà.

Sempre que Catalunya es mou, Espanya també es mou. No sempre, com prou bé sabem, defensant els interessos de Catalunya que ha anat resistint totes les envestides amb treball, esforç, imaginació i lluita per mantenir la seva identitat cultural, lingüística i cívica.

La Mancomunitat de Prat de la Riba fou el primer intent seriós d’organitzar el país, d’endreçar-lo, de crear amb molt pocs instruments perquè el país funcionés. Algunes d’aquelles institucions, penso en l’Institut d’Estudis Catalans, encara perdura i és una referència de primera magnitud per la cultura del país.

És a Catalunya on es proclama primer la República. És des de la Plaça de Sant Jaume des d’on el president Lluís Companys es revela contra la República el 6 d’octubre de 1934 i és Barcelona l’últim bastió de la resistència a l’avenç de les tropes franquistes.

En la llarga nit del franquisme, és Catalunya la que es mou amb més persistència contra l’ofec cultural i polític del règim. La vaga de tramvies, els fets del Palau, la presó de Jordi Pujol, la participació en la redacció de la Constitució de 1978. Tots els canvis importants comencen a Catalunya. I a Catalunya acaben sovint de mala manera.

Volia referir-me a la resposta que el president Artur Mas donà a Madrid quan li preguntaren amb quin president li agradaria emmirallar-se si podés triar. Digué que es trobaria còmode en una combinació d’Enric Prat de la Riba i Francesc Macià. Si ho vaig entendre bé es quedaria amb el sentit pràctic i realista de Prat de la Riba i amb la figura popular, fantasiosa i propera a la gent de Francesc Macià, militar, fill il·lustre de Vilanova i diputat per les Borges Blanques en començar la República.

Sigui quina sigui la formulació política que assoleixi Catalunya en el futur immediat o a mig termini, valdria molt la pena recuperar l’esperit de Prat de la Riba i tornar a construir un país modern, de qualitat, en el que el treball i l’esforç siguin els instruments principals per arribar a una Catalunya en plenitud en la que tots ens hi trobéssim a gust, independentment del que pensem, d’on som o de la posició social de cadascú.

Catalunya s’ha de reorganitzar de tal manera que l’educació sigui la primera aposta de futur, des de l’ensenyament de la primària fins als cursos de doctorat a la Universitat. No oblidem el que deia un clàssic que la multinacional més poderosa es la de la intel·ligència. Si som independents i no millorem substancialment la qualitat de l’educació i la recerca no arribarem molt lluny. Molts alemanys diuen que el més important que va fer Bismarck, molt més que haver guanyat tres guerres i promoure la primera unificació d’Alemanya, fou el haver ideat i posat en marxa un bon Abitur, un bon batxillerat, que encara avui és una certa guia en el sistema educatiu alemany.

Catalunya ha de recuperar la seva capacitat d’organització jurídica que la va fer molt gran segles enrera i que sempre ha estat un tret definitori del país. Un país de notaris com Lluís Figa Faura, Josep Maria Puig Salellas, Lluís Roca-Sastre, Ramon Faus Esteve, Raimon Noguera i d’altres juristes que han donat contingut formal i diferenciat a l’aplicació del dret català. El també notari Juan José López Burniol no es cansa de repetir que el dret és tan imprescindible com l’aire que respirem. Els catalans som més hereus de Roma que d’Atenes.

Un país de qualitat passa també per produir idees que afavoreixin a les persones i als seus interessos contraposats. Caldrà que ens preguntem si l’actual sistema de partits, amb la llei electoral no escrita però vigent en absència d’una pròpia, és el més idoni per donar el salt cap al futur que es pretén donar.

No cal dir que tot el que és faci per fomentar i enriquir la llengua és absolutament imprescindible començant a l’escola fins arribar a tots els àmbits de decisió polítics i socials. El que s’ha avançat en aquest àmbit en els últims trenta anys és impressionant. La cultura que es faci a Catalunya haurà de ser tan extensa com diversa tenint en compte que la voluntat universalista de Barcelona ha estat constant des de fa segles.

En començar la més curta legislatura de la democràcia, el president Artur Mas ens parlava que havia fet el govern dels millors. No n’estic segur que l’últim govern passi a la història per aquesta característica. Però sí que hi podem estar tots d’acord en que és Enric Prat de la Riba el que va demanar la col·laboració directa dels millors del seu temps, pensessin com pensessin o vinguessin d’on vinguessin. Aquesta fou una de les seves grandeses. Pompeu Fabra i Puig i Cadafalch no pensaven pas com Prat.

Per tal de ser percebut i ser un país de qualitat caldrà que es garanteixin els contrapesos necessaris entre els tres poders clàssics, l’executiu, el legislatiu i el judicial, que són imprescindibles per les llibertats individuals i col·lectives. No és una mostra de qualitat positiva el fet que casos judicials que directa o indirectament afecten als poders públics s’entortolliguin indefinidament en els tribunals. Quina interpretació es pot fer del cas més recent, la resolució pràctica del cas Pallerols en el que tornant uns milers de diners s’acaba un cas de corrupció de grans dimensions? Penso que un país en el que la corrupció pugui passar desapercebuda i sense ser aclarida degudament davant dels tribunals, no pot prosperar.

La Catalunya del futur haurà també de garantir la transparència de les accions de govern, la de les institucions i totes aquelles eines públiques de servei als ciutadans. En països tan conservadors i liberals com Anglaterra sempre es preserva el dret a la discrepància, ja sigui de la forma de l’organització de l’Estat com de qualsevol altra qüestió que afecti a les majories i a les minories. El que més importarà en el futur immediat, al meu parer, serà el respecte a l’altre pensi com pensi i parli com parli. Sense respecte al diferent i al foraster no arribarem massa lluny.

Ja s’han produït les eleccions, ja hi ha un nou govern que ha aprovat al Parlament una resolució sobre el dret a decidir. Amb aquest document, el president Mas ha anat a veure un Rei en hores baixes i probablement es reunirà amb Mariano Rajoy, secretament o a la llum del dia en presència de mitjans de comunicació. Però tal com veiem aquests dies el problema és com ens posem d’acord per tal d’elaborar un document consensuat entre cinc forces polítiques que van presentar-se a les eleccions amb el dret a decidir. És un dret a decidir, però, que no vol dir el mateix pels de CiU i ERC que pels del PSC i ICV.

La decisió fonamental es si es vol tirar pel dret o bé encara hi ha possibilitats d’entesa amb Espanya. L’actual govern sembla que ho té clar tot i que sap que una declaració unilateral, un referèndum al marge de la Constitució, té riscos molt alts.

Al marge de les paraules i gestos que han anat enrarint les relacions entre Catalunya i Espanya i que fan que el president Mas digui a Madrid tres dies després de la manifestació del onze de setembre en el sentit de que hi ha desconfiança mútua entre Espanya i Catalunya, malgrat les actituds personals de dirigents polítics i socials d’aquí i d’allà, el fet és que ens trobem davant d’una confrontació entre el govern de Catalunya i el d’Espanya que no serà pacífica ni fàcil.

Es pot pensar que ha arribat el moment d’anar-se’n d’Espanya degut a la crisi que pateix l’estat dintre de les crisis que afligeixen tot el món occidental. També, no oblidem, als Estats Units com es posava de relleu en una recent portada portada de la revista The Economist.

Fins fa molt poc, el pactisme dels catalans, també en la llarga etapa de Jordi Pujol, era la manera d’articular les relacions entre nosaltres i amb els altres.

Hi ha un fet cabdal en el canvi d’actitud de molts catalans que veuen frustrades les possibilitats d’enteniment amb Espanya arran de la sentència del Estatut que provocà la manifestació del 10 de juliol de 2010. L’Estatut havia recorregut tot el camí que establien les lleis espanyoles i catalanes. Aprovat pel parlament de Catalunya, referendat pel Congrés dels Diputats, ratificat en referèndum a Catalunya. No es podia tocar ni una coma. I es van escapçar i suprimir molts articles. Molts catalans van interpretar aquella sentència com una provocació que no podia acceptar-se. Es trencà l’esperit pactista i es construí una línia que porta a l’actual confrontació. S’abandonà el pactisme amb Espanya.

Però el pactisme a casa nostra és i ha estat la manera de resoldre els conflictes entre nosaltes mateixos i amb els altres. Catalunya té una cultura política diferent que la de països com Holanda, Bèlgica, Alemanya o Itàlia on rarament governa un partit en solitari. Però la pràctica de les aliances i pactes en la governança de Catalunya ha estat constant des de 1980 fins avui, exceptuant les tres majories absolutes que Jordi Pujol obtingué en els anys noranta.

CiU ja és fruit d’un pacte que està formulat en una federació de dos partits que acostumen a grinyolar de tant en tant. A vegades amb tensions, i a punt de trencar-se, per després sortir enfortits amb un pedaç de roba o una xapa de ferro. Pujol va governar amb el suport explícit de l’ERC d’Heribert Barrera. A partir de 1993 els pactes de CiU amb el PSOE primer i amb el PP després foren constants a Madrid i aquí. Va ser Pujol qui va fer caure políticament a Felipe González en retirar-li el suport parlamentari que li havia atorgat a contracor pensant en Europa i passant per damunt la pudor de les corrupteles que encerclaven als socialistes per tots costats.

En guanyar Aznar el 1996, tornà el pacte amb el PP que fou correspost degudament al Parlament de Catalunya sempre que es necessità. Amb la majoria absoluta d’Aznar es trencaren les amistats polítiques mútues i Pujol fou víctima de la campanya rabiosa del president espanyol contra tot allò que fes olor de nacionalisme, començant pels bascos i també, de retruc, pels catalans.

De l’any 2003 al 2010, Catalunya tornà al pacte entre forces que volien fer fora CiU del poder, després de 23 anys de governs encapçalats per Jordi Pujol. El pacte, per les raons que fossin, funcionà alhora que es convertí en un polvorí entre socialistes, republicans i l’esquerra d’Iniciativa fins que al 2010 foren foragitats del govern per les urnes.

Cal recordar també que en conèixer els resultats electorals de 2003 hi hagué moltes pressions perquè ERC pactés amb Artur Mas que passà a l’oposició malgrat obtenir millor resultats que ningú. Quatre figures destacables del periodisme i la intel·lectualitat del país firmaren un article conjunt al diari Avui demanant que no es fes el tripartit sinó el bipartit amb ERC.

Després de dos tripartits de centre esquerra, el de Pasqual Maragall i el de José Montilla, el pacte continuà de manera implícita amb l’abstenció socialista en el procés d’investidura d’Artur Mas i amb el suport del PP d’Alícia Sánchez Camacho en les lleis principals que s’han aprovat en els dos anys de la primera legislatura de Mas.

En convocar noves eleccions anticipades, Artur Mas aixecà la bandera de l’estat propi i el dret a decidir pensant en dues variants. La primera era encapçalar políticament el moviment independentista que es detectava en la manifestació de la Diada del onze de setembre. La segona era la d’obtenir una majoria absoluta per tal de poder aplicar els remeis imprescindibles per complir amb les indicacions del govern Rajoy que, a la vegada, les rep de la troica formada pel FMI, el Banc Central Europeu i la Comissió.

El disseny era correcte i fins i tot acceptable. Però faltava que la estratègia tan ben pensada i tan ben executada durant la campanya, acabés sent acceptada per una majoria clara de ciutadans. La sobirania i el dret a decidir va rebre un suport majoritari a les eleccions del dia 25 de novembre. Però molts independentistes preferiren l’original a una còpia i s’inclinaren per votar ERC en comptes de CiU que va rebre un dur i inesperat càstig el 25 de novembre.

I ara, novament, estem davant del pacte imprescindible. He escoltat en els darrers mesos que Vicens Vives estava superat i que ja no era l’inspiració històrica de Catalunya respecte al tarannà pactista que hem practicat durant segles, des de la feblesa quasi sempre, però també des del realisme. Artur Mas ha de saber llegir els resultats i entendre que només podrà arribar fins al final de legislatura si accepta la necessitat del pacte amb majúscula. Pensava potser que ho podia fer tot sol, ell mateix. I el president no pot fer el que vol, ni tan sols aprovar els pressupostos sense rebre l’aprovació d’Oriol Junqueras.

El que està en joc és més que l’estabilitat del govern. El que està en perill es la governabilitat de Catalunya. Deia Vicens Vives en explicar la decadència de la Restauració que una de les causes havien estat la impossibilitat de constituir majories de govern sòlides i coherents. “aquest fenomen sembla tenir tres causes: impossibilitat per al govern de revalorar el caciquisme en un moment en què l’opinió pública prestava cada vegada més atenció a la vida política; descomposició progressiva dels partits, disgregats per qüestions de personalisme; sectarisme o extremisme; absència de personalitats que veiessin la política des de la perspectiva de l’interès nacional”. Em permeto suggerir que Vicens Vives no ha mort sinó que es del tot vigent.

Diria que el més important d’enguany, des d’una Catalunya que políticament intenta donar un salt polític de gran magnitud, es contribuir a que la convivència, el respecte a l’altre, la llibertat de pensament i d’expressió, el fer petites grans coses per l’interès comú, facin possible viure en pau amb nosaltres mateixos i amb els demés.

Si la idea i la voluntat expressades per l’actual govern no són compartides per una gran majoria de catalans, difícilment portaran més progrés i pau social. Desitjo que el 2013 avenci pels camins que marquin els polítics representants de la voluntat popular i alhora per construir una societat més justa i més equitativa.

Catalunya i Occident en general afronten reptes i amenaces greus. Cada any i sempre ha estat així. Però cal no perdre de vista que els valors de la llibertat i la dignitat humanes que impulsen la civilització occidental segueixen sent el somni de la major part de l’Humanitat.

I aquests valors cal conrear-los des de tots els àmbits. L’ensenyament secundari i universitari, la recerca, el manteniment i expansió del teixit industrial i productiu del país són pals imprescindibles per bastir la societat del futur. Cal continuar i augmentar les capacitats de Catalunya en tots aquests camps. Si el debat nacional i el debat social poden anar plegats, millor.

Però sense una Catalunya que tingui feina, que faci recerca, que estigui a l’altura dels nous eixos de coneixement que mouen el món, que crei riquesa per tal de poder-la repartir, que no pensi que nosaltres sols ho podem fer tot, que miri a Europa com a referent principal però que no es desentengui de sobte i amb un cop de porta d’Espanya. Sense aquests i altres requisits, l’any 2013 sen’s pot fer molt feixuc.

Els grans projectes patriòtics de Catalunya no s’assoliran sinó es fonamenten en les coses concretes que afecten a les persones i que els hi donin l’oportunitat per poder progressar i viure en llibertat en una societat plural que ha tingut la virtut històrica de sumar i d’integrar totes les onades de nouvinguts que ens han fet evolucionar sense perdre els trets indestructibles de la nostra manera de fer i ser.

L’Estat té molts instruments per reaccionar. L’Estat porta molts mesos a Catalunya. No em refereixo a les tasques ordinàries del Estat sinó a forces destacades per tal de frenar la secessió. El que pot arribar a utilitzar l’Estat ho veiem en informacions que surten cada dia a diaris de Madrid. No sé si són certes o no. Però surten. I en poden sortir més.

Per concloure penso que el dret a decidir el tenen tots els pobles. Però trobo que no es tracta tant del dret a decidir sinó del dret democràtic per expressar la voluntat d’un poble. Quina serà la pregunta, que comportarà, com es combatran els arguments del Estat que no permetrà que Catalunya se’n vagi.

En cas de xoc acostuma a ser el més feble el que rep més. La ruptura amb Espanya no es podrà fer contra Espanya ni sense Europa. És on estem amb aquest moment. La pregunta és: té Catalunya la força suficient, la valentia necessària per assumir les conseqüències d’una ruptura?

La meva opinió és que encara no estem en condicions. Perquè Europa i el context internacional no estarà al nostre costat i perquè la unitat de Catalunya en aquesta qüestió és insuficient. Hi ha molts catalans que no volen veure’s obligats a respondre aquesta pregunta.

Guió de les conferències que he donat a Puig-reig, Vilanova i la Geltrú, Molins de Rei i l’Escala en els tres últims mesos.