Mapa peninsular
Som un poble que s’ha forjat en el dret i el pacte. Si falla la base jurídica o si la paraula no té cap valor podem estar davant d’un gran trastorn social i emocional. Les tibantors i la confrontació de Catalunya amb Espanya vull entendre que tenen més caràcter jurídic que econòmic. Catalunya s’ha sentit menyspreada perquè les lleis no s’han complert, la mateixa Constitució no s’ha aplicat tal com preveu la màxima norma jurídica de l’Estat.
La sentència del Tribunal Constitucional de juliol de 2010 ve a dir que la voluntat d’autogovern expressada pels catalans en l’Estatut del 2006 no cap a la Constitució, malgrat haver seguit pas a pas, amb tots els ets i uts, el que la Constitució i l’Estatut d’autonomia establien. Dit altrament, el resultat de seguir les lleis derivades de la Constitució ha estat anticonstitucional.
En aquest fet rau, al meu entendre, el problema de difícil solució entre Catalunya i Espanya. Molts catalans es sentiren maltractats per la llei i consegüentment començaren a malfiar-se dels cops de porta que en nom de la Constitució es donaven a les ambicions de més autogovern per a Catalunya. Hi ha una vella idea d’algun historiador europeu que afirma que els pobles espanyols només es preocupen de les coses públiques quan arriba una crisi de gran magnitud. Llavors reaccionen de forma inesperada i absurda.
Diu Amadeu Hurtado en l’extraordinari llibre Quaranta anys d’advocat, que “quan Lluís Companys es va decidir a fer el gest espectacular de la nit del 6 d’octubre, es va adonar tot seguit que havia obert una d’aquelles crisis emocionals que estimulen les nostres multituds a sentir el gust de l’agitació pels problemes permanents de la nostra vida pública”. És el mateix Hurtado qui diu que la proclamació de la Lliga de Cambó per secundar el pronunciament de les Juntes Militars de Defensa respon a la idea de don Francesc que la història ens perdonaria que ens equivoquéssim però no que en moments com aquells no féssim res. Les Juntes Militars de Defensa eren un moviment sindical militar no previst en la Constitució de l’època i, per tant, constituïen aquell any 1917 un desafiament al govern liberal de García Prieto, que no pogué controlar la contestació militar i dimití, i provocà l’entrada d’Eduardo Dato, que va legalitzar les Juntes.
Penso que aquell pensament de Cambó que valia més equivocar-se que no fer res és present en el nucli del poder polític del govern de Catalunya i també en les altes esferes del govern de Mariano Rajoy, que ha de saber que s’equivoca i en comptes d’aferrar-se al dogmatisme constitucional hauria de buscar una sortida a una confrontació que avança impertèrrita cap a un xoc de conseqüències imprevisibles.
Tots els governants en el decurs de la història han sabut què no havien de fer i malgrat tot ho feien. És la tesi de la historiadora Barbara Tuchman, que explica que des de Felip II fins al president Johnson tots els grans imperis sabien el que no havien de fer i, malgrat saber-ho, ho feien. I, naturalment, s’equivocaven ells i els pobles que representaven en rebien les patacades.
Estem en plena eufòria i determinació governamentals per construir les pilastres d’un estat propi que càpiga dintre de les institucions europees i internacionals. L’augment de catalans partidaris de l’adéu definitiu a Espanya s’acosta al 50 per cent o fins i tot el supera, segons quines siguin les enquestes. El voluntarisme s’imposa al realisme. De tant en tant, des de Madrid o des del govern de la Generalitat s’invoca la necessitat del diàleg. Però és un diàleg impossible perquè les dues parts han decidit no cedir en res.
Ja sé que em diran ingenu, però insisteixo en la necessitat d’esgotar totes les possibilitats d’entesa per tal d’evitar una trencadissa política que seria una feinada recompondre-la. Penso que s’ha d’estar molt més atent a les demandes socials que surten cada dia als carrers per demanar feina, per criticar durament la corrupció política, per mantenir fins allà on sigui possible l’estat del benestar que encara gaudim amb unes certes garanties. La història ens diu que el catalanisme polític ha dedicat més temps i més esforços a fer propostes de com hauria de ser Espanya que a pensar més sobre com ha de ser Catalunya. Prat de la Riba i tots aquells personatges d’idees polítiques diverses de la Mancomunitat van endreçar el país, el pensaren, es posaren a treballar amb una sabata i una espardenya.
Sabien, com sabem ara, que la retòrica no construeix res i que la gent i els pobles s’imposen per la seva singularitat treballada dia a dia, per la qualitat de la seva cultura, pel seu esforç per mantenir un tret identitari tan decisiu com la llengua, pel tarannà del pacte i del dret i, per damunt de tot, per les seves virtualitats presents, pel que som avui i pel que volem ser demà, amb els instruments de què disposem. La tibantor institucional entre els governs de Catalunya i Espanya no pot perdurar indefinidament. O es reforma la Constitució per tal de donar respostes a les ambicions polítiques catalanes o bé Catalunya prendrà decisions amb l’objectiu de trencar definitivament amb Espanya, encara que els costos i les incerteses siguin molt elevats.
Abans d’entrar en aquesta nova etapa, cal calibrar si la unitat política entre els catalans és suficientment sòlida i perdurable per començar a transitar tot sols, en uns temps en els quals la interdependència és universal mitjançant les comunicacions, els talents i el coneixement que no té fronteres. Podem viure obsessionats per trencar amb Espanya, però sense oblidar que el primer objectiu és construir la cohesió política de la societat catalana i, alhora, mantenir unes relacions sòlides i fluïdes amb Europa de la qual l’Estat espanyol forma part.
Publicat a El Punt Avui el 13-3-2013
Catalunya debe pactar con Esp y con Europa, sola ante la economia mundial es un suicidio colectivo.
“Los genios de la ingeniería financiera crearon un monstruo a lo Frankenstein, que después no supieron cómo gobernar. Toda la burbuja del sector inmobiliario se creó y nadie hizo nada para detenerla. Nadie aprendió la lección de Long-Term Capital Management, de 1998, y así se dieron en el mundo excesos increíbles de apalancamiento sin que nadie supiera lo que se estaba haciendo. Era como operar con los ojos vendados, y nadie aprendió nada de ello” Samuelson 2006.2008
– Parte de la crisis actual empieza en la crisis asiatica 1998 y por este caso…http://www.angelvila.eu/Publicaciones_PDF/Episodio_Long_Term_Capital.pdf ….para seguir con la huida hacia delante Clinton en 1999 derogo la ley Stegall-Glass (desregulación) ante la causa económica de la crisis, el avance de los desequilibrios económicos generados por las economías con modelos duales emergentes (capitalismo de estado)y el incremento de la producción global sin un incremento de salarios en la economía productiva, dejando que creciera la industria financiera para compensar deficits comerciales.(generando crony capitalism y feudalismo financiero)
Unas citas de Albert Einstein sobre la Creatividad, que pueden ser utiles en estos tiempos.
– No pretendamos que las cosas cambien, si siempre hacemos lo mismo.
– La creatividad nace de la angustia.. y de estos momentos nace la inventiva, los descubrimientos y las grandes estrategias.
– La creatividad es la inteligencia divirtiendose.
Pues eso, vamos a cambiar un poquito el modus operandi, vamos a transformar las angustias actuales por grandes y nuevas estrategias. Y por fin vamos a divertirnos un poco coadyudando al gran cambio que estos tiempos de «tibantor en moments fragils» reclaman con urgencia.
Josep Pla
EL CATALANISME! HE UTILITZAT RARES VEGADES AQUESTA PARAULA, perquè no m’han agradat mai les coses hiperbòliques. Dient-nos catalans em sembla que en tenim prou. Ara, aquest país tan petit i tan pobre posseeix dues fonts que rajaran sempre: primer la font del tradicionalisme històric del país. Tot el catalanisme polític d’aquests últims decennis prové del tradicionalisme, i després hi ha una altra font: els errors centralitzadors d’Espanya, produïts per mentalitats franceses, de la Revolució francesa o de Napoleó: Godoy, Floridablanca, Aranda, Mendizàbal, Salamanca i tants i tants més. Aquests homes han desvirtuat Espanya, han destruït les arrels d’una Espanya complexa, que és el que és. Els anomenats liberals espanyols —que, per altra part, no ho eren— han estat horribles. Han destruït la tradició, la vida libèrrima, per qué? Per a la construcció dels ferrocarrils regalats a Rothschild de París? Ara, en tot cas, la situació és aquesta. Després d’aquesta ruptura, les dificultats d’aquesta península han estat immenses, vull dir en l’espai que vivim. Les dificultats són permanents i arriben en als nostres dies. Fa falta un estudi seriós sobre el liberalisme i deixar d’una vegada de jugar amb les paraules. Molta gent que es diu liberal són uns purs demagogs i no coneixen la història. Tot aquest llarg període s’hauria d’estudiar tan a fons com calgués, i amb un esperit desproveït d’hipocresia. Lector infatigable de les coses del segle passat i dels immediatament anteriors, em penso que no s’ha fet. Seria molt important, decisiu, de fer-ho.
Notes del capvesprol
http://www.lletres.net/pla/catalanisme.html
Gràcies Francis per aquesta aportació planiana. Lluís Foix
Sr. Foix: Tots sabem que Catalunya es un lloc de pas i un gresol de civilitzacions importants.
Tenim actualment gent procedent de tot el mon conegut. I en especial gent procedent i nescuda a tot Espanya ó també els seus descendents.
Tenim per exemple el club de futbol » Barça» que està format per gent procedent i nascuda a i de tot Espanya y part del estranger.
I em pregunto cuantsjugadors catalans te el club de futbol » Real Madrid »
Doncs això ja ho diu tot. Catalunya representa mes a Espanya que l’Espanya dels salvapatries. Aon, alguns dells, no pas tots, es diuen molt patriotes, però en cambi depositen els seus diners a n’els paraisos fiscals estrangers. Tal com també fan alguns catalans. En això tots es comporten igual. Encara que despres es fan el patriota.
El que no cotitza no es pot dir català i tampoc es pot dir espanyol.
P.D. Es irracional que un paro galopante con todo el desemparo que comporta y además los injustos e inhumanos desahucios a todo lo cual hay que añadir el cierre y cese de cientos de miles de empresas y empresarios que se van a la puta calle sin derecho a percibir indemnización alguna, tengamos que los políticos y dirigentes del sistema vivan de espaldas al ciudadano y no sepan dialogar ó no quieran porque no tienen la capacidad.
Impossible expressar-ho millor:
…»La sentència del Tribunal Constitucional de juliol de 2010 ve a dir que la voluntat d’autogovern expressada pels catalans en l’Estatut del 2006 no cap a la Constitució, malgrat haver seguit pas a pas, amb tots els ets i uts, el que la Constitució i l’Estatut d’autonomia establien. Dit altrament, el resultat de seguir les lleis derivades de la Constitució ha estat anticonstitucional»….
L’altre cavall de batalla, importantissim, que esmenta el Sr. Foix, «la cohesió politica catalana i la seva solidesa»…recordem que «potser» la república va perdre la guerra vivil española davant les forces franquistes, perque mentre aquestes últimes només lluitaven per un únic objectiu, els republicans no només lluitaven contra les tropes de Franco, si no que també habien de lluitar contra les diferencies que hi habia entre ells mateixos, i això segur, segur, els va minvar la força.
La cohesió politica i social de Catalunya és cabdal.
L’ estupidesa del govern de Mariano Rajoy, també.
la Constitución no és L’Alcorà. Un amic meu diu en una carta que li han publicat «ens diuen (fa refereéncia als de la «Constitución» tamt bé que anem junts, vosaltres pagant i nosaltres cobrant».
Jo penso que aquesta és una part peró si només fos aquest el problema entre Catalunya i Espanya , tot quederia resolt si MADRI FES AMB CVATALIUNYA EL MATEIX QUE eL cANADA AMB EL qUEBEC O QUE lONDRES AMB eSCOCIA ABOCAR-HI ELS EUROS. eL PROBLEMA ÉS QUE UN bORBÓ EL 2914 VA FER EL QUE TOCAVA, LA ODA E’AQUELL MOENT DE L’HISTÒRIA: uniforma».
Bé han passat 300 anys i en el cas de catalunya, no s’en han sortit .Ara jo confio que un atre Borbo acabará la boa feina que porta dfeta des de la Transició a la democràcia i l’establiment de autonomies. Tornar a»·fer»· cTALUNYA.
Sr.Foix: Hay toda una puesta en escena que comienza a ser preocupante, demasiado acaparamiento de portadas de diarios, no es la mejor forma de arreglar un problema…