El relat de José Montilla

Rafael Jorba, periodista de llarga trajectòria, ha conversat moltes hores amb el president José Montilla sobre els seus quatre anys com a president de la Generalitat. De les moltes trobades entre els dos ha sortit el llibre «Clar i català» que és la primera aproximació a la seva presidència, un esborrany que serà imprescindible per estudiar el periode de 2006 a 2010 de la història de Catalunya. José Montilla em demanà un pròleg pel llibre de Rafael Jorba. El vaig escriure amb molt de gust i el reprodueixo a continuació.

 

José Montilla Aguilera ha estat durant quatre anys president de Catalunya (2006-2010). El seu pas per la Generalitat –n’és el seu 128è president– serà valorat per la història quan la distància i la perspectiva permetin fer un dictamen aproximat de la seva gestió. La història, deia Jaume Vicens Vives, no es fa sinó que es refà, quan noves aportacions modifiquen en algun sentit la idea que es tenia sobre una persona, un govern o qualsevol personatge amb projecció pública.

No em proposo, per tant, fer una valoració sobre el que José Montilla ha fet com a president sinó parlar-los del seu perfil humà i polític des que arribà a Catalunya procedent d’Iznájar, un poble de Còrdova, a l’edat de 16 anys. Com molts altres catalans d’avui, vingué de lluny buscant un nou horitzó vital. Formava part d’aquella immigració peninsular que va trasplantar a Catalunya uns quants milions d’espanyols.

Més de trenta anys després del retorn del president Tarradellas, amb el seu crit de “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”, el president Montilla també és aquí després d’haver ocupat el màxim càrrec del país. Això no s’esdevingué portant a les seves espatlles la legitimitat de la presidència de la Generalitat exiliada per la dictadura, sinó que ha estat possible encarnant aquella ciutadania de Catalunya a la qual s’adreçava Tarradellas. Perquè José Montilla no és un cordovès que s’ha fet català sinó un català que ha nascut a Còrdova.

La trajectòria vital del president Montilla té molt mèrit. Un mèrit que és principalment seu, però que representa també el de tants de milers i milions d’homes i dones com ell que s’han fet catalans per voluntat i han sabut respectar i estimar la seva nova pàtria sense deslligar-se ni desentendre’s de la seva procedència. Un català en sintonia amb la voluntat d’ésser que respon a la lògica de nació d’Ernest Renan quan arran de la desfeta davant Alemanya en la guerra franco-prussiana del 1870, que comportà la pèrdua de l’Alsàcia i la Lorena per part de França, definí la nació com un plebiscit quotidià.

José Montilla ha assumit el missatge positiu del passat, la integració de la immigració dels anys seixanta, però també el del futur com una pauta per a la nova immigració d’avui. Tornant a Vicens Vives es pot dir que “som fruit de diversos llevats i, per tant, una bona llesca del país pertany a una biologia i a una cultura de mestissatge”.

Pot ser adient dedicar una referència a la figura de Paco Candel, traspassat el 2007, que va rebre l’homenatge i l’estima de milers de catalans mentre vivia i en el moment del comiat solemne al Palau de la Generalitat el dia que hi va descansar de cos present. Candel s’integrà per la via de la racionalitat i de la política com a instrument de fer prevaldre la justícia entre persones que treballaven plegades per construir una societat més lliure. El seu llibre que va fer més fortuna fou Els altres catalans, que identificava tanta gent que, sense oblidar el seu bagatge cultural d’origen, n’abraçaven un de nou contribuint així a fer més rica i plena la societat catalana. Candel feu palesa la idea assumida per tants catalans que ho són perquè volen i perquè es troben tan bé a casa nostra que també és la seva, és la casa de tots, amb els mateixos drets i també amb deures iguals.

El mèrit és també d’aquells catalans amb avantpassats de moltes o de poques generacions que han mostrat històricament la seva capacitat d’acollida i d’integració fent del nostre poble una societat basada en l’adaptació i la cohesió. No només de la societat d’avui, la dels anys seixanta o la de començaments del segle actual, sinó del tarannà integrador de Catalunya al llarg de tots els temps.

Cal remarcar que un dels encerts de la llarga presidència de Jordi Pujol fou precisament l’acollida dels nouvinguts amb decisions que han resultat positives. Des de la política escolar fins a la de donar oportunitats vitals per a tots els que viuen i treballen a Catalunya. Penso que no m’equivoco si dic que el president José Montilla, com també tants alcaldes de grans ciutats de l’àrea metropolitana de Barcelona, foren en bona mesura la conseqüència d’una política de les presidències de Jordi Pujol, amb el suport de socialistes com Joan Raventós, Raimon Obiols, Manuela de Madre, Celestino Corbacho i el president Pasqual Margall, juntament amb altres que des de la política o des de la societat civil i acadèmica, des del PSUC fins a les parròquies, han aconseguit una extraordinària barreja identitària i humana que diu molt a favor de tots, dels que ja hi eren i de tots els que hi són ara. Penso, per tant, que els pobles no tenen fotos fixes, sinó seqüències en constant transformació que construeixen noves identitats que aglutinen les velles, tot afegint-n’hi de noves.

Em permetran que recordi una frase de qui fou primer ministre britànic, Harold Macmillan, que en els anys seixanta deia allò de “We britons have never had it so good”, que es podria traduir com “britànics, mai no ho havíem tingut tan bé”. Macmillan, evidentment, exagerava, però utilitzava unes paraules que van fer fortuna entre els britànics que s’ho van creure. Perquè malgrat el que es digui, el que s’escrigui, el que molts podem arribar a pensar, mai Catalunya no havia viscut un període tan llarg d’estabilitat política, de progrés, de llibertats i de democràcia. Això avui ja no és així. Almenys, no es pot dir amb la mateixa contundència amb què s’expressava abans que la crisi colpegés a Catalunya, Espanya i arreu d’Europa.

El president Montilla va acabar el mandat i les urnes el feren fora, com acostuma a passar quan una crisi econòmica de grans magnituds fa caure un govern rere l’altre. Però un país necessita un relat. Catalunya s’ha anat fent mentre caminava, per rutes sovint tortuoses i difícils, però sempre mirant endavant. També en moments aparentment fràgils com els actuals necessitem un relat d’optimisme. Potser aquesta tristor és molt semblant a la que han viscut els francesos. Hi ha qui diu que Catalunya s’assembla més a França que a Espanya quan veiem com la nostra preeminència en les terres peninsulars es va esvaint.

Tanmateix, aquesta situació no és nova. Perquè, com ha escrit Antoni Puigverd, “quan la burgesia catalana trobava en l’Estat espanyol, una mena de madrastra que imposava els interessos funcionarials i agraris per damunt dels industrials, va aparèixer el relat del Memorial de Greuges i la reivindicació de l’ànima pròpia. Una ànima treballadora, arriscada, que s’esforçava a crear riquesa, davant de la indiferència d’un Estat més preocupat per recaptar que no pas per impulsar. Aleshores va néixer el relat de greuges. Però immediatament es va passar del greuge a l’optimisme decorat pels modernistes, les cases del passeig de Gràcia, la utopia forassenyada de Gaudí, les emocions de Maragall. Neix el diàleg maragallià amb Espanya que té les dues conegudes vessants: l’escolta, Espanya i l’adéu, Espanya.”

Apareix un nou relat impulsat per Prat de la Riba, Pompeu Fabra, Josep Carner, Eugeni d’Ors i tota la colla noucentista que consisteix a anar endavant com si estiguéssim sols, a través de la cultura, la puntualitat, l’eficàcia, el treball, l’ordre, el classicisme. I Espanya ja en ens seguirà. La Catalunya de l’excel·lència farà gran l’Espanya que acabarà essent excel·lent.

La divisió dels anys trenta va ser fratricida a les Espanyes, però també ho fou a Catalunya. Després de la nit fosca del franquisme, Catalunya esdevé el pont de la concòrdia. Amb la democràcia i el president Tarradellas, Catalunya fa el relat més subtil, que és el de cosir la legalitat republicana vençuda amb la monarquia espanyola democratitzada. La Catalunya tarradellista és recollida per la Catalunya pujoliana encara enfonsada per la implacable persecució cultural del franquisme. Això no obstant, el relat esdevé, aleshores, d’autoreconeixement per recuperar-se de les seves destruccions. És mira potser massa a si mateixa, i oblida el fil del diàleg.

La curta i accidentada etapa de Pasqual Maragall també canvia el relat intentant mantenir els vells ponts que potser s’han començat a trencar per la incomprensió de les Espanyes i pel cansament de Catalunya que, un cop més, se sent maltractada per les institucions polítiques, mediàtiques, funcionarials i financeres de l’Estat. “Madrid se ha ido”, va escriure el president Maragall quan el nou Estatut va ser entorpit per paranys de tota mena i quan Espanya ja no necessitava ser modernitzada, perquè s’escapava a tota marxa amb els millors trens d’alta velocitat que hi ha, i que algú ha relacionat amb la xarxa ràpida de les infraestructures ferroviàries de rodalies de Madrid que, paradoxalment, encara no ha arribat a Barcelona.

Penso que Catalunya ha de deixar d’estar trista. Necessita encetar, en paraules del notari López Burniol, una etapa de vida oculta, de treball callat, tot aprofitant les eines que té sense recaure en un debat estrictament formal o identitari. Catalunya, pensàvem fins fa ben poc, difícilment assoliria una relació de bilateralitat jurídica amb Espanya. En canvi, estava al seu abast assolir una bilateralitat econòmica i cultural. Però els darrers esdeveniments han canviat les coordenades i ens trobem amb un govern constituït i democràtic que ha optat per la drecera de la independència sense calcular potser els riscos i les conseqüències d’una decisió política de gran envergadura

Perquè, com diu Josep Maria Bricall, “governar no és recrear el passat sinó administrar el futur”. Cal reivindicar la Catalunya del respecte, del respecte al ciutadà, a la seva intel·ligència; del respecte mutu, és a dir, la regla del joc bàsica per a l’acceptació del codi compartit de drets i deures; del respecte a l’altre, tant entre els mateixos ciutadans de Catalunya com en la relació amb els altres pobles d’Espanya. “Només si comencem per respectar podrem ser respectats”. Són paraules de Rafael Jorba que ha bastit aquest llibre després de llargues converses amb José Montilla.

Val a dir també que la biografia política de José Montilla és important perquè ell encarna la pluralitat catalana, perquè ell expressa el valor de la riquesa humana menys tradicional, més nova. Perquè ell resumeix en la seva vida i en el seu itinerari les millors vitamines que el país necessita per continuar un viatge que ve de lluny i que ha d’anar més lluny encara.

És molt recurrent dir que el president Montilla no té discurs. Diguem-ho clar: no és un gran orador, però diguem també tot seguit que diu moltes coses, més enllà d’aquell eslògan electoral resumit en l’expressió de “fets i no paraules”. No ha estat un president retòric ni tampoc un demagog. Però, en els temps que corren, potser cal més silencis que cridòries; mesurar les paraules, valorar l’abast d’un error i la importància d’un encert. La política també són paraules dites en el moment i el lloc oportuns. En tot cas, no se li podrà dir mai al president Montilla allò que Miguel de Unamuno deia de Manuel Azaña: “¡Cuidado con Azaña! Es un escritor sin lectores y sería capaz de hacer una revolución para tenerlos”. José Montilla no sembla pas que mai hagi anat en aquesta direcció.

Vull citar alguns passatges de tres discursos pronunciats pel president Montilla en el primer any de la seva presidència, és a dir, allò que abans de la publicació d’aquest llibre en podríem anomenar el ‘relat montillià’. Un és del parlament pronunciat en ocasió de la imposició de les medalles d’or de la Generalitat als presidents Pujol i Maragall. Diu Montilla que “el futur de Catalunya no està escrit, serà el que els catalans i les catalanes vulguem i siguem capaços de fer. Ningú no ens farà anar, com a poble, per un camí que col·lectivament no desitgem. Afrontem aquest futur no escrit amb el bagatge de les lliçons de la història, dels nostres encerts i dels nostres errors, abraçant un patriotisme entès com a amor al país, que exclou l’odi i el menyspreu als altres i que impulsa a treballar pel bé públic en contra dels interessos establerts”.

El segon discurs és el que va marcar el trentè aniversari del retorn del president Tarradellas. El president Montilla digué aleshores que hem d’assumir fins a les últimes conseqüències la nostra primera responsabilitat, que vol dir: 1. Governar Catalunya en el marc institucional i jurídic de què ens hem dotat. 2. Construir una administració pública capaç, eficaç, eficient. 3. Proporcionar als ciutadans de Catalunya els millors serveis públics. 4. Estimular l’activitat econòmica i les iniciatives de la societat. 5. Participar en totes les decisions que afectin Catalunya, tant si es prenen aquí com fora d’aquí. “No és hora de vendre fum. És hora de governar, d’autogovernar-nos, de fer Estat. De fer Catalunya”, va concloure.

El tercer discurs el va pronunciar el president Montilla a Madrid el 7 de novembre de 2007, posant sobre la taula el risc de la desafecció catalana i alertant dels problemes que podrien derivar-se’n. Digué Montilla: “Creo que la primera prueba de lealtad institucional es advertir de las graves consecuencias políticas a medio y largo plazo de una desafección emocional de Catalunya hacia España y las instituciones comunes”.

Tot això ho feu José Montilla presidint un govern que tot sovint ganyolava, com ganyolen tots els governs de coalició, i molt especialment quan s’atansen campanyes electorals. A Montilla li tocà dirigir una orquestra que no es podia permetre desentonar més del necessari. Presidí un govern on convivien interessos partidaris i legítims. Va haver de cedir en alguns punts. També ho feren els socis d’Esquerra i d’Iniciativa per Catalunya-Verds. El segon tripartit va aprendre a través de les urnes que en política democràtica res no perdura si no és útil a la majoria de la gent.

En un programa de televisió quan era president, Tinc una pregunta per vostè, es va produir un diàleg entre Montilla i una ciutadana que s’excusava dient que no parlava bé el català, i Montilla li respongué que ell tampoc no el parlava bé. La senyora li replicà: “Però vostè l’ha millorat molt”. “També ho pot fer vostè”, li va respondre. És una anècdota que em va emocionar, perquè reflectia la voluntat de dues persones nascudes fora de Catalunya però que són catalanes i que també ho volen ser parlant el millor possible, a la perfecció, la llengua pròpia del país, la nostra llengua catalana.

Aquesta llarga conversa entre José Montilla i el periodista Rafael Jorba ens aporta claus per ampliar el relat del seu mandat i posa al descobert aspectes molt interessants sobre la presidència d’un català nascut a Còrdova que va representar durant quatre anys la màxima institució del país. Vull afegir que veig altament improbable que un català arribi a ser president del Govern espanyol o de qualsevol altra comunitat. El que no és possible a Espanya ha estat una realitat a Catalunya, al marge del judici que pugui merèixer la presidència i la trajectòria política de Montilla. En qualsevol cas, els lectors trobaran en aquest llibre elements afegits per analitzar-la amb tota la seva complexitat

Recordo encara el dia en què l’aleshores ministre d’Indústria, José Montilla, em digué que seria candidat a la presidència de la Generalitat. No m’ho esperava. I molt menys pensava que arribés a ser president de Catalunya. Però les circumstàncies de la política, sempre tan incertes, ho van fer possible. Ara, dos anys després de deixar la presidència del país, fa un primer balanç personal sobre la seva visió de la Generalitat que presidí. Rafael Jorba li fa preguntes enutjoses que José Montilla no defuig i que contesta amb la tranquil·litat i la pausa que el caracteritzen.

El primer esborrany de la seva presidència és als diaris i als mitjans de comunicació audiovisuals. Ara tenim la primera versió personal, certament no definitiva, d’un home que ha servit al país com ha cregut oportú i d’acord amb un full de ruta del qual ara en repassa les coordenades. Un dia va pujar a l’ascensor social que el va dur fins dalt de tot; aquest mateix ascensor l’ha fet baixar uns quants pisos i un dia el deixarà a peu pla i el convertirà en un ciutadà normal que va ser president de Catalunya.

Aquest llibre serà imprescindible pels estudiosos de la seva trajectòria política.

Barcelona, gener de 2012