Espinàs, una capacitat d’admiració sense límits

Josep Maria Espinás, Una vida articulada

Escriure un article diari durant 37 anys és una proesa. Penso que només es pot mantenir aquest hàbit si l’escriptor té una capacitat d’admiració sense límits. Fa molts anys que conec Josep Maria Espinàs. És un personatge que s’admira de la vida i de les coses que l’envolten.

Una observació que sempre m’ha semblat molt pertinent de l’Espinàs es quan diu que en llevar-se al matí i sortir al carrer contempla que la gent fa funcionar la ciutat, treballa, puja, baixa, enraona, compra, ven. La ciutat funciona sense que ell hi faci res. I això l’admira.

Ben pensat, és una manera de dir que tots som prescindibles, que la vida segueix, que les dèries de la gent són constants. Que el dia que no hi serem, tot seguirà igual, els llums s’encendran al cap vespre i s’apagaran de matinada.

És la mirada tranquil·la, suau i profunda de la realitat. Un article cada dia només es pot fer amb nivell literari si el protagonista passa a segon pla i fa parlar les coses, la gent, l’ambient, la vida, les preocupacions contingents de grans i petits.

Veig sovint Josep Maria Espinàs al restaurant Lázaro, carrer Aribau, res a veure amb La Camarga, parlant amb l’un i l’altre, irònic i tendre, serè. L’Espinàs no té pressa. Sempre té un punt de pausa en parlar i en donar el sentit exacte a les paraules. Sobre qualsevol qüestió sap relacionar persones, fets i ambients. Els articles d’Espinàs arranquen també de la contemplació del que camina.

En Josep Maria és un caminant compulsiu i alhora dosificat. Ha transitat pels racons més inesperats del país i de la Mediterrània. Ha parlat amb la gent que troba i enceta converses filosòfiques i poètiques. L’Espinàs és un ser que enraona i que pensa a la vegada. Té l’espontaneïtat de la persona culta.

Ha escrit milers d’articles i dotzenes de llibres. Ha viatjat a peu i en tren. Ha observat el paisatge i la gent en totes les estacions. Els articles de l’Espinàs són d’una actualitat perenne. Serveixen per tots els temps. En bona part és perquè va al fons de les coses i les persones observant la condició humana des del distanciament que dona el haver escrit i llegit molt.

L’Espinàs té el cap ordenat, el principi de tot l’ordre social i mundial. El recordo en converses inesgotables amb Néstor Luján, un altre lletra ferit i escriptor de gran valia. Defuig la política i les grans qüestions transcendents. És un apassionat de les coses petites de la vida, dels detalls, de les notícies irrellevants que guanyen categoria literària i culta en passar per la ment d’aquest personatge que titula la selecció de milers d’articles amb “Una vida articulada”.

La pipa és companya inseparable de l’Espìnàs. Els que hem fumat milers d’hores en pipa saben el que significa aquesta manera clàssica de matar el temps per pensar, reflexionar, entendre, comprendre i viure amb l’aristocràcia autèntica, vertadera, que prové d’aquelles persones que en algun moment de la seva vida han llegit de forma desmesurada. L’Espinàs ho ha fet sempre. Ha escrit i ha llegit. I molt. L’enhorabona. I gràcies pel molt que he aprés.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email