La presentació de Joan Margarit

El poeta Joan Margarit ha escrit el pròleg del meu llibre, La marinada sempre arriba, una circumstància per la que ha pagat la pena escriure els records de la meva infància. En presentar el llibre, Joan Margarit va llegir un nou text, transcrit a continuació, una peça amerada de records, de sensibilitat i de la cultura universal i local que traspúa tota la seva obra poètica. Moltes gràcies, amic Joan. 

Si m’ho permeten, m’agradaria recomanar-els-hi de forma enraonada aquest llibre de Lluís Foix que avui presentem: La marinada sempre arriba, un títol que conté un sentiment d’esperança que a mi em porta de seguida a unes terres velles i aspres en el centre de les quals hi ha La Segarra que compartim l’autor i jo.

Els voldria explicar les qualitats a les quals atribueixo que, en acabar de llegir el llibre, em vagi sentir agraït al seu autor. Començaré per dir que Lluís Foix escriu un català que, si puc expressar-ho així, és el mateix que parla, una virtut més aviat escassa. Aquesta virtut es combina en el llibre del qual els estic parlant amb el fet que el seu autor mai no hi proclama cap voluntat d’originalitat.

Original, penso que és un dels conceptes que han creat més equívocs en l’art i en la literatura a partir de les avantguardes. Tota la bona poesia i literatura, el que anomenem els clàssics, és per a mi un gran fris on els poetes del passat hi han deixat les seves empremtes. En aquest fris, el poeta que arribi a escriure un bon poema hi deixarà la seva pinzellada.

Posar l’accent en la novetat, en l’originalitat de la pinzellada que es pretén afegir no m’ha semblat mai una bona pretensió de sortida. Si pensem en pintura, per exemple, i recordem l’escruixidora meravella de les pintures de les coves d’Altamira i Lescaux, i els 15.000 anys que transcorren fins a un Lucien Freud, un Cézanne o un Vermeer, tindrem una imatge d’aquest fris del qual parlava que per a mi deixa sense massa relleu l’originalitat.

Del meu mestre, l’arquitecte José Antonio Coderch, vaig aprendre a rebutjar la seducció de la paraula originalitat, una de les més perilloses per a un poeta. En parlar d’Arquitectura, Coderch deia que una casa no ha de ser «ni independent, ni feta en va, ni original, ni sumptuosa.» Ara penso que podia estar parlant de qualsevol activitat humana i, sobretot, de la poesia i de la literatura. I perdonin si m’he allargat massa per explicar perquè, en acabar de llegir La marinada sempre arriba, he agraït a en Lluis Foix que en la seva literatura m’estalviï la presència subjacent de la pretensió d’originalitat.

 

Doncs, amb aquesta senzilla complexitat, d’una manera clara i difícil, com deia Espriu, Lluís Foix aposta per un tema d’alt risc, unes, diguem-ne memòries d’infantesa, que, en general, són la bèstia negra, tant de les biografies com de les mateixes autobiografies. Què poques vegades recordo, per sota del nivell d’excel·lència d’un Marcel Proust, haver sentit interès per aquesta part de les biografies.

 

Però Lluís Foix ha sabut actualitzar el que li han ensenyat els mestres dels quals, i així ho he dit en el meu pròleg, n’he sentit la presència: Pla, Gaziel i Caterina Albert. D’aquesta manera ha assolit la veu pròpia. D’aquests dos homes i d’aquesta dona sento que li ve a Lluís Foix aquest ús notable del que jo en dic una intel·ligència sentimental dura i alhora assenyada.

La presència constant d’una força de voluntat que mai no s’entén sense una profunda bondat. L’orgullosa humilitat amb la que Lluís Foix fa valorar al lectors i lectores l’esforç i el treball, en la millor tradició de la literatura catalana d’autors d’origen rural. Això es posa de manifest, per exemple, en parlar dels diners: es veu de seguida la distància entre un Josep Pla o un Lluís Foix i qualsevol dels autors clàssics castellans. En aquests no ha deixat mai d’estar present l’esperit dels llunyans precedents de la novel·la picaresca i el pes enorme d’una realitat històrica. Darrere de la paraula diners el literat castellà evoca sempre alguna cosa innoble: els diners, per dir-ho ràpidament, s’han guanyat històricament saquejant l’or d’Amèrica, o a través de la noblesa rural, o els terratinents, és a dir, un passat de diners sense Revolució Francesa.

El nivell, tan diferent, de les dues burgesies fa que, quan a la catalana comencen a arribar-hi escriptors procedents del medi rural, aquests parlin dels diners amb naturalitat i, encara més, sàpiguint utilitzar-los literàriament sense relacionar-los necessàriament amb factors negatius sinó amb sentiments positius com l’esmentada força de voluntat o l’amor a un ofici o la confiança en el demà.

L’última de les principals virtuts d’aquest llibre de les quals els volia fer esment és la de suggerir sempre molt més del que diu. Relatant una infantesa amb l’ajut d’una prosa que, com la dels seus mestres, és sempre la més difícil, la que es planteja sense cap mena de pretensions, en resulta una expressió clara i dura d’un temps, la postguerra, i un lloc, la Catalunya rural. I des d’aquí, i aquest és un altre dels seus mèrits, ens desvela com són encara de profundes les nostres ferides.

Això significa, al meu entendre, que els hi estic recomanant un llibre que fa el que ha de fer sempre la poesia i només de tant en tant la prosa: assolir que el lector o lectora, en llegir-lo, es digui: aquest, o aquesta, sóc jo. És l’efecte que amb la seva enorme intel·ligència ja va identificar Nietzsche en el teatre grec arcaic. Diu Nietzsche: Als teatres, amb l’espai reservat als espectadors que s’elevava en grades concèntriques, era possible a cadascú “passar per alt” tot el món cultural que s’estenia entorn seu i, sadoll l’esguard, imaginar-se ell mateix formant part del cor. És el que ens permet veure en el cor primitiu de la tragèdia arcaica una mena de mirall que l’home dionisíac es posa davant seu per veure-s’hi reflectit.

Nietzsche està parlant dels grecs més arcaics, d’Homer per tant, i, sense dir-ho, per a mi està assenyalant el moment en el qual queda fixat el tret més profund de la poesia, el que a mi encara em serveix per a definir-la. És a dir que ens permeti experimentar el fet que no siguem nosaltres els qui llegim, sinó que és el poema o la prosa que tenim a les mans el que ens llegeix a nosaltres. Que siguin els rostres dels quadres que estem contemplant els qui, en realitat, ens estiguin mirant. Això ho diu molt bé un gran poeta, R.S. Thomas en el seu poema

 

GALERIA

 

La quietud dels quadres!

Mou-te furtivament

per no torbar-los.

No dormen.

Vigilen

el nostre gust. No són ells

els que són contemplats

sinó nosaltres, per les cares

que durant segles

guarden repòs. Quins ulls els seus

que, sense parar mai,

mentre la gent va i ve,

cremen en les seves

òrbites esmaltades

amb la flama safrà de l’art.

 

 

I ja que hem entrat en la poesia, em permetran que, per acabar, faci un petit i breu homenatge personal a en Lluís Foix. Els dos som de La Segarra i un dels trets fonamentals del nostre paisatge són els llargs i pacients murs de pedra sense amorterar. El mur sempre ha estat per a mi l’element fonamental de l’Arquitectura. El mur, més que el pilar, la biga, l’arc, la volta o qualsevol altre. Entenc que Espriu escrivís El caminant i el mur, i no El caminant i la volta, o El caminant i la finestra. En fi, per a tu, Lluís,

 

MURS DE PEDRA EN SEC

 

El camí, franc i pla creuant el bosc,

quan surt a cel obert es torna hostil,

envaït per arbustos i esbarzers,

i comença a baixar fins que, al més fons,

acaba a un camp llaurat, molt ben llaurat

i sense cap herbota. Un camí

al qual voreja encara, protegint-lo,

un mur de pedra en sec amb els carreus,

a vegades enormes, ben posats,

sense morter, a os, en el seu lloc.

 

Només algú sentint una desemparança

tan profunda que arriba fins avui

podia alçar amb les seves mans un mur

que conservi aquesta fortalesa.

Algú que, avançant cap al no-res,

bastia un mur per protegir un camí

cap a un ordre final, potser magnífic.

 

Pronunciat a la Casa del Llibre de Barcelona, Rambla de Catalunya, 37, el 26 de març de 2013