Els globus punxats de Wifredo Espina

Pròleg al nou llibre de Wifredo Espina, Globus punxats, un conjunt de reflexions lliures i valentes.
 

En començar a llegir diaris abans de fer de periodista no em perdia les notes de Wifredo Espina a El Correo Catalán. Es complia llavors un fet que s’ha repetit en la història del periodisme i que consisteix en trobar el gra enmig de tanta palla, en veure aquelles opinions que sobresurten per la seva frescor, independència i criteri propi.

Ha transcorregut més de mig segle des d’aquell primer encontre d’un lector jove amb Wifredo Espina i avui diria el mateix després d’una tan llarga trajectòria professional. Wifredo Espina no practica un periodisme profètic com és habitual en la professió. No vol que passin coses sinó que explica i opina sobre les que passen. Ja n’hi ha prou.

La frescor del periodisme que traspua aquest nou llibre de l’autor, “Globus punxats”, és la mirada crítica sobre la realitat fugint sempre del políticament correcte i pensant més en els lectors que en els amos d’una desena de diaris de Catalunya i d’arreu de l’Estat, tant en català com en castellà, que publiquen habitualment els seus comentaris.

El periodista italià, Indro Montanelli, acostumava a dir que els lectors eren els amos dels seus escrits i de les seves intervencions públiques. Es barallà aferrissadament amb Silvio Berlusconi, va perdre el seu lloc de treball i la direcció d’un diari, però tornà a ser un periodista de referència, respectat i admirat, en reprendre els seus escrits en els pocs diaris que no estaven sota el control de “Il Cavaliere”.

La mirada de l’autor d’aquest llibre és la de qui ha vist tants canvis extraordinaris que permeten a un periodista amb més de mig segle de professió analitzar la realitat, lliure de vanitats i d’ambicions, guiat per un ofici que només s’acaba quan s’esvaeix la capacitat de raonar sobre la realitat que un contempla. Són els periodistes que assoleixen aquell punt de maduresa que és fruit de la reflexió, l’experiència i la valentia de dir les coses pel seu nom. Professionals que dormen tranquils perquè no demanen res ni depenen de ningú, només d’ells mateixos.

Han passat els anys, han canviat els propietaris del mitjans de comunicació, ha donat moltes voltes la política a Catalunya i a Espanya, però Wifredo Espina continua essent un periodista amb una veu que no han silenciat ni les subvencions que no necessita ni l’entramat mediàtic que s’ha construït al país amb les repercussions negatives per la llibertat de tots.

Una singularitat del llibre de recull d’articles de “Globus punxats” és que gairebé tots ells es poden rellegir sense que et caiguin de les mans perquè les circumstàncies dels temes dels que parla han canviat substancialment. Aquest llibre és un autèntic primer esborrany de la història que tots hem protagonitzat en els últims mesos.

Aquesta frescor periodística no es trobava en massa llocs mentre Wifredo Espina anava analitzant la realitat política i social en els últims dos anys sacsejats per la crisi i per les decisions polítiques noves i aventurades. Que una recopilació d’articles publicats mantingui l’interès al cap d’un temps denota que l’autor defugia de la llosa de la propaganda i aplicava la racionalitat als fets que s’esdevenien.

El 16 de desembre de 2012, per exemple, diu que “Oriol Junqueras es el clau roent al qual s’ha agafat Artur Mas exposant-se a cremar-se ell mateix i el seu partit”. Si algú es pren la molèstia de repassar els diaris d’aquells dies, especialment els editats a Barcelona, difícilment trobarà opinions com la que l’autor exposa amb tanta contundència i claredat.

El segon tret que defineix la trajectòria periodística de Wifredo Espina és la independència. Tots els periodistes tenim l’objectiu de ser independents i servir a la societat. Però no tots ho aconseguim. Per comoditat, per covardia, per petits o grans interessos personals o per temor a no perdre el lloc de treball. No vull pas dir que Wifredo Espina sigui un personatge sense màcula i que les seves reflexions siguin sempre la veritat pura. El que penso és que des de fa moltíssims anys ha sabut navegar amb valentia pels agitats mars de la política en les seves relacions sempre perilloses i desaconsellables amb els mitjans de comunicació.

La independència no és un concepte eteri sinó una realitat concreta de cada dia. Quan Manuel Fraga era ministre de Información y Turismo, amb una llei de premsa que suavitzava la censura i el control del règim, Wifredo Espina pessigava dia sí i dia també al govern. No descobria grans temes sinó que opinava sobre el que li semblava. Sabia que les línies de l’autoritarisme franquista no permetien traspassar ni les insinuacions sobre els abusos del règim. Ell ho feia, poc o molt, però ho feia. Per això els seus articles dominicals eren de lectura obligatòria.

La seva independència el portà necessàriament a tenir criteri propi sobre els més diversos temes. Exposà les seves reflexions en els temps delicats del postfranquisme, de la transició i de l’actualitat d’avui. Espina no ha estat entregat ni condicionat del tot per cap règim o per corrents d’opinió que poden semblar majoritàries però que necessàriament no són dogmes indiscutibles ni perdurables.

El títol del llibre “Globus punxats”, amb les cares difuminades de Zapatero, Rajoy i Mas, és força explicit. Representen tres figures en les que els electors hi havien dipositat moltes esperances i il·lusions que s’han esfumat. En diversos articles ens diu que les promeses, les seves polítiques i la ideologia s’han aparcat per pura supervivència política o bé perquè les coordenades internacionals així ho exigien. Han fracassat les polítiques i també han fracassat els personatges que les han executat.

Wifredo Espina coneix les grandeses i les misèries de la política. Sap el que és Catalunya i el que és Espanya. No s’arruga a l’hora de criticar els errors del cap de l’Estat, el Rei Juan Carlos, ni tampoc en reflexionar sobre les aventures que s’han endegat des de Catalunya sense tenir present els riscos que ens ensenya la dramàtica història col·lectiva que els catalans hem viscut dintre Espanya.

Els comentaris de l’actualitat són curts, incisius, clars i entenedors. Són anàlisis escrits amb la serenor del que observa el present amb un manual d’història a la mà i que mira el futur advertint dels perills que es trobaran pel camí. Ell sap, com ho sabia el poeta alexandrí Kavafis, que quan retornis a Ítaca procura que el camí sigui llarg, ple de peripècies i ple d’experiències. Les vibracions de cada moment de l’actualitat respiren la idea d’una política sense grandesa, la política de sempre, que necessita personatges que diguin des d’un racó d’una redacció o des d’un petit article que el rei va despullat.

“Globus punxats” manté la frescor, la independència i el criteri propi d’una persona que observa la realitat sense complexos ni pressions. No pretén canviar el món ni condicionar el futur. Simplement, es limita a opinar sobre el que passa. Com ho ha fet sempre.

No he coincidit molt amb Wifredo Espina. Hem treballat en mitjans diferents i hem parlat poques vegades. Però no ha calgut. Jo l’he llegit molt, el segueixo llegint, i he valorat sempre el seu periodisme desinhibit i lliure. Gràcies per convidar-me a escriure aquestes paraules per al pròleg de les últimes reflexions sobre el que passa al món que ens envolta. Gràcies també per practicar la llibertat en una societat en la que és bastant difícil moure’s lliurement exercint el nostre ofici tan vell i tan nou.

Lluís Foix

Barcelona, febrer de 2013