El periodista Pau Echauz publica aquesta crítica del llibre La marinada sempre arriba a la revista literària lleidatana La Quera. Pau Echauz és un periodista de llarga trajectòria en el periodisme lleidatà. Corresponsal de La Vanguardia a les Terres de Ponent i col·laborador en molts mitjans de la capital del Segre. Persona culta i entranyablement lligada a la història del periodisme de Lleida. Kapuscinsk n’hauria tingut una gran opinió d’ell.
Lluís Foix i Pau Echauz a Golmés
Vaig anar amb la Laia a Golmés, el poble dels nostres estius xafogosos, a escoltar Lluís Foix, un dels periodistes més populars de Catalunya, un professional que respon a la perfecció a la primera de les qualitats que segons Kapuściński ha de tenir el periodista, que sigui una bona persona. No he coincidit gaire amb ell, haurem fet quatre o cinc xerrades més o menys extenses, però Foix sempre agrada, mai decep, te conviccions profundes i una experiència professional que tira d’esquena. A mi m’agrada tant Foix com Hunter S. Thompson, sent com són tan diferents, per això he d’advertir que aquesta no serà una crònica imparcial. És molt difícil no estar d’acord amb les opinions de Foix, gairebé sempre raonades, raonables i sensates, un exercici de llibertat que ara, amb la jubilació, s’ha tornat potser més atrevit, afegint rauxa al seny. Com els grans poetes, l’altre dia a Golmés, Foix va encetar la seva intervenció per inaugurar l’Ateneu Golmesenc, fent un elogi de la paraula. “No queda cap edifici del temps d’Homer, però podem llegir la Ilíada. La cultura salva els pobles”.
Lluís Foix arrasarà sens dubte el proper Sant Jordi i jo me n’alegraré perquè la gent comprarà un llibre de gran qualitat. “La marinada sempre arriba” és un exercici de periodisme literari o de literatura periodística, entenent que l’autor és abans que res, un periodista. Foix ha escrit cròniques des de Londres, Moscou, Kinshaha o Melbourne. Aquesta vegada el territori explorat és l’autèntica pàtria dels homes, la infantesa, sens dubte l’etapa més decisiva, on s’aprenen les regles bàsiques de la vida, quan et fas amb aquella canya que t’ajudarà a pescar peixos.
El primer gran valor del llibre és la seva naturalitat i la recuperació d’un llenguatge pagès, rural, paraules que Foix ha rescatat i que tenen molt a veure amb el cicle de la natura. Foix va ser un noi de poble, un més de la canalla que recollia peladillas als batejos, un adolescent que ajuda el pare a la sega i al batre, que descobreix els llibres i que acostuma a fer catorze quilòmetres diaris en bicicleta per anar a estudi. L’univers és la Vall del Corb, terra de secà a la que se li coneix només una riuada, la de Santa Tecla de 1874. “He volgut escriure un llibre de sensacions”, m’explica. Les magdalenes de Proust per Foix són els olors de l’estable, la pallissa, la dels sacs d’ametlles que s’amunteguen a la porta de casa, de l’olla de fesols, del fum de la llar.
“Aquest és un llibre que parla d’un país que resisteix, que suporta el rigor d’una postguerra de pobresa material i àdhuc moral”. Foix practica un costumisme moral i així retrata una atmosfera en la que ningú parla de la guerra, massa ferides obertes, un silenci de perdedors, que sobreviuen perquè practiquen una moral de l’esforç, de la dignitat de la feina i de donar valor a les coses. La guerra la van perdre tots. “Quan estava als Estats Units, vaig fer un viatge amb autocar pels estats del Sud. Eren trajectes molt llargs per carreteres infectes, mal arreglades i pitjor traçades. Una senyora ja gran, companya de seient, m’ho va fer entendre. “Jove, no oblidi que els d’aquí van perdre la guerra civil”.
Una de les coses òbvies que s’han dit sobre “La marinada sempre arriba” és sobre l’estil, que gairebé tothom considera influenciat per Josep Pla, un dels mestres de Foix, que reconeix que alguna vegada ha refet algun viatge dels molts que va fer el de Palafrugell. Pla va reescriure moltes coses, Foix, ha escrit aquest llibre a raig, tal com li anava rajant la memòria. Pla tenia que fer-se una cigarreta de caldo per a pensar els adjectius, Foix no ho necessita, les emocions, les anècdotes, els personatges i els esdeveniments que s’escauen en aquell petit món, van sortint espontanis, autèntics.
Això no vol dir que alguns temes ens recordin Pla, com és el capítol que Foix dedica als termes, a les finques, al tros, a la importància que a la ruralia li donen a la propietat, perquè la terra és garantia de supervivència i també de poder. “La cultura dels termes és anterior a la dels pobles i ciutats. Els termes tenen història però ningú l’ha escrit. Els termes no tenen frontera, però hi son. Tot te amo i tot consta en el cadastre”.
“La marinada sempre arriba” és un llibre que es llegeix amb agilitat, per això quan l’acabes et preguntes si ni hi haurà més de capítols. Lluís Foix em tranquil·litza i assegura que ja està treballant i pensant en un nou volum memorialístic, tant o més interessant que el primer: els seus primers anys com a periodista i corresponsal. Desprès de llegir “la marinada”, l’espero en candeletes, jo no me’l perdo.
PAU ECHAUZ
En llegir el libre d’en Foix, torno a reviure la me va infantesa en el meu poble. La magia és que el meu poble sembla un calc de Rocafort…i jo mateix el nen que va ser en Luis.
Quines bones estones!…La magia de la literatura, de les paraules…
Sr Foix:Em sap greu, segur que va trigar una mica en escriure’l però jo me’l vaig empassar en un dia.Comprat la tarda de Dijous Sant i Divendres a migdia ja estava acabat.Ara el rellegeixo, en calma, per assaborir-ne els matissos.L’ animo a continuar,té molt per explicar i nosaltres molt per a gaudir.
Enhorabona,Lluis,pel llibre i per l’èxit que està tenint.M’agradaria
convidar-te a dinar per poder-te demanar que ens dediquis dos:un per a mí i un altre per la cuinera de casa que l’ha comprat com a llibre de Sant Jordi. Espero que hem diràs quin dia et va bé.
Justament en Foix, el Sr. Foix, m’agrada per això, perque a través dels seus escrits, intueixes la «persona». Res de crits, res d’estridències, res de grolleria, gens de soberbia,…aquesta actitut tranqui.la, pausada, fruit d’una vida viscuda intensament i amb aquesta valuosa virtut o habilitat de saber mirar i saber veure, (mirar les coses, no sempre vol dir veure-les ), interpretar i transformar-les en lletres, en escrits que no solament diuen el que diuen, sino que diuen molt més, justament per aquesta capacitat que té de saber anar més enllà, cap a l’ interior i cap a l’ exterior de les coses i de les persones.
Prego , Sr. Foix, tingui l’amabilitat de fer-nos saber on signarà el dia de Sant Jordi. El meu llibre escollit per aquest dia , és el seu, i m’agradaria que fos signat.
Si algú d’ aquest blog ho sapigués s’agraïria molt que ho digues.
Rosamaria, estilo Terrassa, tal cual el compañero comentarista que te sigue, invitas a comer al Sr. Foix, te firma el libro y dejate de colas. Y si no tienes cocinera en casa tambien puedes intentarlo.
Terrassa es massa. Ya somos tres aqui mismo.
M’encantaria compartir taula amb el Sr. Foix, perque això voldria dir que hi ha coneixença i confiança mutua, però malauradament ,crec que està fora de les meves posibilitats.
No cuino malament , o almenys això em diuen. M’agrada la cuina i la bona taula i intueixo que també el Sr. Foix, és amant de la gastronomia, o així me l’ imagino…..
Sóc únicament una fidel seguidora, o sigui que faré cua ,com tothom…….això si aconsegueixo saber el lloc on signarà.
M’encantaria compartir taula amb el Sr, Foix, perque això voldria dir que hi ha prou coneixença entre nosaltres, però la realitat és que només sóc una fidel seguidora , o sigui que, hauré de fer cua….això si aconsegueixo saber el lloc on signa, perque si no, ni això……
Sr. Foix:
Faig meves les següents paraules d´En Pau Echauz:»La marinada sempre arriba» és un llibre que es llegeix amb agilitat, per això quan l’acabes et preguntes si ni hi haurà més de capítols. Lluís Foix em tranquil·litza i assegura que ja està treballant i pensant en un nou volum memorialístic, tant o més interessant que el primer: els seus primers anys com a periodista i corresponsal. Desprès de llegir “la marinada”, l’espero en candeletes, jo no me’l perdo».
Crec que el seu llibre va per la 3a edició. Felicitats de nou.
Mentres tenim la sort i el plaer de conviure i poder disfrutar de persones com en Lluis Foix hem per desgracia de Catalunya i també d’Espanya d’aguantar les critiques, els insults, l’odi i els celos en contra dels catalans i de Catalunya que algunes persones salvapatrias fan desde la visió d’una Espanya que no pot mai respectar a l’altre Espanya dita Catalunya. Historicament coneguda per la Marque Hispanique de Charlemagne de la France. Ó Internacionalment també coneguda per Reine d’Aragó. I tot per a guanyar les eleccions, tenir poder i enriquirse a mansalva per després fer-nos la peineta i fomentar l’odi.
Catalunya es integrista i unionista. L’exemple mes evident es el club de futbol Barcelona i la seva participació a la Roja d’Espanya.
I el Barça està constituit per jugadors no catalans procedents de tot Espanya. Aixi es la odiada Catalunya. Tolerant, unionista i respectuosa.
El que m’agrada mes d’En lluis Foix, es la seva bonhomia, el seu parlar sabi i pausat, el seu talent i inteligencia, la seva cultura i els seus coneixements, la seva experiència de les varies cultures del mon, de la vida i de la naturalesa en general.
Es un home de cap a peus que practíca el periodisme amb ética, rigor imparcialitat, lógica i sobretot sabiesa i tacte respectuós amb tothom.
Pau Echauz nos dice que con la jubilacion el Sr. Foix se ha vuelto mas atrevido. Estoy de acuerdo. Esta claro que es una jubilacion administrativa ya que no vital, porque nuestro anfitrion no para y efectivamente esta como mas suelto, o quiza esta como siempre, pero el panorama actual necesita pelin mas de rauxa y el tiene recorrido de pedal suficiente tambien para los tiempos actuales.
Ya que hoy es el aniversario de la Republica, Pau Echauz recrea pasajes de «La marinada sempre arriba» y leyendolos he pensado que la Republica individual tambien es esto, las raices en donde todo esta bien determinado y predetermina de alguna forma el futuro aunque cuando este suceda quiza se parezca poco, pero tambien es consecuencia.
«Tot te amo i tot consta en el catastre»: cierto. Sucede sin embargo que hay propietarios que no saben ni cuanto ni donde tienen. El ministro Margallo ha dicho que aun ahora no sabe cuantas propiedades tiene el estado en el extranjero (embajadas etc), ni cuantos funcionarios, ni lo que hacen.
Pla se removeria la boina y nuestro anfitrion encendera una pipa.
Es normal,cuando tienes tanto algo se despista.Me pasa a mi con los millones, los dejo por cualquier sitio y ya no recuerdo dónde los he dejado…
Contraportada…“El futur de les persones no està escrit, sinó que s’inventa dia a dia. Però l’arrelament a la terra, a la família, als primers mestres, als amics primigenis, als cops que dóna la vida des de ben jove, no s’oblida mai. Són trets definitius en el caràcter i la trajectòria de tothom”…