Baltasar Porcel, periodista i escriptor

Baltasar Porcel era un escriptor de vasta cultura, curiós, càustic, apassionat i arrauxat. Tenia la suavitat de les aigües tranquil·les de la Mediterrània però també la fúria del vell mar quan bufen els vents que provoquen temporals devastadors. La seva rebel·lió l’acompanyà fins els seus darrers dies.

Era un periodista que havia conreat tots els gèneres de la professió en molts mitjans. La seva trajectòria ha estat molt vinculada a La Vanguardia on ha publicat des de cròniques viatgeres fins a reportatges dels seus viatges pel món. Porcel era un mediterrani en el sentit més estricte de la paraula. El seu món d’Andratx l’acabà projectant a la seva visió literària i periodística que tenia tres potes amb les que caminà tota la seva vida: els clàssics grecs, la religió d’Israel i el dret romà.

El seu llibre sobre la Mediterrània es possiblement l’obra en la que surten amb més claredat les seves arrels culturals i de civilització. Parla de la història del mar nostre però sobre tot parla d’ell, de les seves percepcions de la realitat, de la història i de la filosofia.

L’obra periodística de Porcel té el to d’una persona que posseeix una àmplia cultura històrica. Aquesta faceta és molt important. Un periodista que no domina la història va pel món a palpentes, sense referències sòlides, perdut en l’actualitat fugissera.

Vaig conèixer Baltasar Porcel a Londres, estant-hi de corresponsal de La Vanguardia, l’any 1974. Dinàrem a un pub de Fleet Street, el famós carrer on en aquells temps es concentrava tanta activitat de la premsa anglesa, abans de fugir massivament cap a les noves instal·lacions Tàmesi avall. Però el que recordo millor és quan a la tardor de 1982, tot just després de la victòria aclaparadora dels socialistes a les eleccions generals, pactàrem, en un dels despatxos clàssics i senyorials del diari del carrer Pelai, que escriuria una columna diària al periòdic de la família Godó.

Hi havia encara les clàssiques màquines d’escriure, les platines, el plom, els teletips que teclejaven sorollosament, el rotogravat -el famós hueco- de fotografies estàtiques i rituals, els mateixos bidells que fins que la seu del diari es traslladà a la Diagonal transportaven els papers d’un lloc a l’altre amb la parsimònia d’un protocol de l’època en que el diari es posà per uns mesos al servei del partit liberal de Sagasta.

Va ser aleshores quan vaig establir un veritable contacte personal amb Porcel, que ja feia molts anys que escrivia a La Vanguardia, encara que no havíem parlat mai, excepte a l’esporàdica trobada londinenca. Entre el Porcel d’aquells dies de tardor del 1982 i el de l’estiu de 1967, quan el seu nom va aparèixer per primer cop a les planes del diari amb un article titulat El caràcter mallorquín, hi ha moltes diferències d’estil literari, de pensament, d’experiència periodística.

Però ja tenia definida la seva trajectòria com a excel·lent escriptor que ha produït una obra novel·lística àmplia i original, acompanyada d’una tasca periodística que ha exercit des de sempre, des que a la seva Mallorca dels anys cinquanta començava, molt jove, a freqüentar les redaccions dels diaris locals.

La tasca de Porcel ha estat llarga i fecunda. Durant quinze anys, per exemple, va publicar una secció setmanal fixa titulada Los trabajos y los días, en la qual va seguir fonamentalment dues direccions. Una, la de l’article costumista, o de fabulació basada en la seva Mallorca natal i rural, de la qual és una bona mostra el cúmul de treballs continguts en el seu llibre Les Illes encantades, molts dels quals foren publicats prèviament al diari.

Aquest món imaginari de les seves illes serveix a Porcel, una vegada i una altra, com a punt de referència i en tractar-lo en la seva prosa adquireix potser la seva riquesa més matisada i impressionista.

L’altra direcció era la del típic article d’opinió, curt, incisiu, sempre disparant contra algú o contra alguna cosa. A vegades contra el que ell mateix havia defensat. Aquestes milers de columnes publicades a La Vanguardia sovint estaven envoltats per la polèmica. Porcel hi tractava temes culturals, sociològics costumistes, qüestions que preocupaven a la gent, als seus amics i als seus enemics, que també en tenia com qualsevol periodista o escriptor que tingui una certa rellevància. La seva històrica discrepància pública amb Juan Marcé, per exemple, va durar gairebé fins als darrers dies de la seva existència.

Se les enginyava per convertir implícitament la majoria de temes en una crítica o un debat de política catalana o espanyola. Porcel era un mallorquí catalanista que no rebutjava Espanya però que sovint en feia una caricatura de l’actitud de molts personatges polítics i literaris. A Porcel li interessava més la Mediterrània, Europa, el món. Tenia excel·lents relacions amb escriptors i pensadors francesos, britànics i alemanys. Sovintejava els contactes amb pensadors, polítics i persones que contribuïren a donar una dimensió internacional a la seva producció literària i que haurien pogut fer possible el primer guardó de Premi Nobel a un escriptor en llengua catalana.

No es normal que el Nobel de Literatura sigui atorgat a un escriptor que no escriu en la llengua prioritària d’un Estat. La primera i última vegada que això passà fou l’any 1904 quan Frederic Mistral, escriptor en llengua occitana, era guardonat amb el Nobel de Literatura juntament amb el dramaturg espanyol José Echegaray.

En els seus primers temps de col·laborador del diari, Porcel escrivia també molt sovint a les revistes Serra D’Or i Destino on va publicar la majoria de les seves cèlebres entrevistes. Quan Jordi Pujol, al final del franquisme, es feu càrrec de la propietat de la revista fundada a Burgos per uns quants catalans del règim i que desprès evolucionà cap a una crítica contra el sistema de la mà de Josep Vergés, Porcel tenia una gran decepció i també un fracàs. La revista s’havia posat en mans d’una opció política encapçalada per aquell Pujol que esdevindria president de la Generalitat durant 23 anys. També va escriure abastament a la premsa madrilenya, a l’ABC i al diari Madrid. També al diari Mallorca i a Última Hora. Però, amb els anys, La Vanguardia es convertí pràcticament en la seva única casa periodística, fruit d’un treball i una relació fluida per totes dues parts.

És pot dir que la columna de Porcel que va sortir sense interrupció des del 30 de novembre de 1982 fins una setmana abans del seu traspàs, obria una nova etapa en la seva ja extensa biografia literària i periodística. Els comentaris curts i cenyits a temes concrets que dia darrere dia han sortit de la seva mà a les pàgines d’opinió, no guardaven una relació amb el que entenem per comentari polític, aferrat normalment a les xafarderies i a les superficialitats dels clàssic s cronistes madrilenys i també catalans.

Les columnes de Porcel tenen el to d’una persona que posseeix una àmplia cultura històrica. Aquesta faceta és molt decisiva. He tingut moltes xerrades amb ell al llarg dels anys i puc dir que quasi sempre hem acabat situant els esdeveniments diaris en un marc ampli en el qual les peces han anat situant-se en la seva més adequada en el temps. Porcel coneixia molt bé la història de Catalunya i d’Espanya, sobretot a partir del segle XV. I, com a bon mediterrani que era, es movia en l’àmbit de la cultura antiga sense fer cap esforç.

Va trepitjà força vegades les terres d’Homer, Heràclit, Parmènides, la Roma de l’imperi, el cristianisme com a cicle de civilització que començà a Palestina i s’estengué per l’Ásia menor. Aquest rerefons històric i cultural brolla d’una manera espontània en les seves cròniques i columnes que han creat un estil inconfusible i propi. Quan Porcel es desvia de la seva mediterrània, viatja a Xina o a l’Àfrica, sempre situa els seus escrits en un marc històric, imprescindible per fer-los comprensible.

És difícil emmarcar ideològicament Porcel, malgrat que en els darrers anys la seva col·laboració amb Jordi Pujol que li encomanà el Institut de la Mediterrània el situaven molt proper als plantejaments convergents. Deia abans que quan començà a escriure la seva columna al diari eren els temps del socialisme triomfant, després de les eleccions d’octubre de 1982.

Bona part de la premsa del país, i molt més exageradament la madrilenya, vivien a cavall del que es coneixia per rodillo socialista i d’alguna manera recolzaven aquell canvi històric en el que l’esquerra guanyava aclaparadorament el poder a les urnes. La transició s’estava consolidant i tot eren benediccions pel primer govern de Felipe González.

Des de la seva columna, Porcel va començar a aplicar racionalitat a la vida política espanyola i catalana assenyalant aquells punts dels nou governants que no responien ni a les promeses ni a la coherència amb els fets. Quan no era políticament correcte criticar els socialistes, Porcel ho feia d’una manera desenfadada, lliure, sense prejudicis i sense por al que dirien d’ell.

Amb Baltasar Porcel ens trobem davant un escriptor i un periodista que no té obediència de partits, de grups socials i econòmics. Les seves opinions confonien els lectors en el sentit que no li feia cap mena de recança aprovar un dia decisions de polítics que potser el dia abans havia criticat durament. Porcel ha estat un dels escriptors d’aquest país que provinent de l’esquerra un pèl àcrata va anà evolucionant cap a posicions burgeses criticant sistemàticament el comunisme en totes les seves formes, sense considerar-lo mai millor, ni en teoria, que qualsevol pinochetisme. Aquesta actitud li provocà ferotges crítiques dels seus antics correligionaris que no li perdonaren mai la seva evolució.

Porcel era un home qe tocava de peus a terra, que portava constantment les antenes posades, que preguntava, que investigava, que estava molt a l’aguait del que passava a la societat on vivia. No solament en l’estil planer i entenedor, sinó també en la forma de reflectir el sentit general de l’opinió, l’estat de satisfacció o insatisfacció de la gent, el pols de la societat. I recollint tots aquests senyals, que trobava al seu voltant, utilitza, tal com ho feia Pla, la paradoxa barrejada amb la ironia i molt sovint amb dosis importants de cruesa. Josep Pla era un escriptor més gran però rebé, com Porcel, les crítiques dels qui no admetien que es podia fer literatura i periodisme des de posicions obertes que reflectien el sentir i el pensar del gruix de la seva audiència i de bona part de la societat.

Puc dir, d’altra banda, que després d’haver escrit alguns milers de columnes, Porcel no tingué ha tingut mai problemes amb els anys en que jo tingué responsabilitats editorials al diari. Tenia un culte per la llibertat, una creença ferma en l’ordenament jurídic, en l’economia de mercat, en la nacionalitat catalana o en la Constitució i l’Estatut que conformen la xarxa en la qual es mou la vida institucional i política de Catalunya i d’Espanya. I si en alguns d’aquests punts Baltasar Porcel pot tenir en la intimitat les lògiques reserves que circumstancialment tothom pot patir, mai la seva columna no les ha reflectides. Hi ha en Porcel una fortíssima voluntat de concòrdia, ordre i equilibri col·lectius.

Amb aquestes referències de fons, Porcel utilitza el seu bisturí per esbrinar la realitat social i política del país. Sense complexos i sense sentiments apriorístics. El resultat, moltes vegades, no ha estat tan sols un periodisme de crítica o de comentari sobre els fets de cada dia, sinó una constant reflexió de pensament en forma d’assaig curt i entenedor. En parlar de política, lògicament, Porcel l’encertava o s’equivocava. De fet, mai va ser un entusiasta dels governs tripartits que ha tingut Catalunya des de l’any 2003.

Les columnes més aconseguides de Porcel, al meu entendre, eren aquelles en què buida tota la seva capacitat de prosa literària i que, normalment, no feien referència a fets puntuals sobre els esdeveniments polítics i socials del moment. Un dels aspectes més enriquidors de l’obra de Porcel és la seva visió del món a partir de les coses més concretes i de les experiències viscudes molt arran de terra. Això li sortia magistralment quan parla, per exemple, d’una curta estada a París o Londres, a Sant Petersburg o Jerusalem. Son notes que conformen una visió del món, tal com podia passar, des de l’angle culturalista, amb un Eugeni d’Ors si ens fixem en un tarannà vital.

Algun dia haurien de veure la llum les moltes hores gravades de converses amb el Rei Juan Carlos. Havien de servir per la biografia que Porcel tenia preparada sobre el cap de l’Estat amb qui havia mantingut moltes converses. Aquest projecte s’espatllà quan José Luís de Vilallonga, un escriptor audaç i un pèl frívol, publicà un perfil autoritzat pel rei borbó. Les relacions entre la Corona i Porcel es refredaren, malgrat que no es trencaren del tot, perquè Porcel considerava el paper arbitral de la monarquia en un estat tan històricament convuls com Espanya. Al final del seu llarg trajecte periodístic i literari, Porcel es va anar desenganxant de polítics, financers i gent amb poder. Li interessava més la literatura, els viatges, els pensadors que freqüentaven la seva casa d’Andratx.

La seva malaltia, declarada repentinament a l’agost de 2006, el va traumatitzar. Pensava que no se’n sortiria quan la vigília d’entrar al quiròfan del Clínic de Barcelona em deia que li quedaven moltes coses per fer, que afrontaria la nova situació amb valentia i audàcia, que sabia que el seu mal el podia destruir.

L’operació va ser un èxit. Porcel sabia que es podia reproduir però va seguir treballant, escrivint, no deixà la seva columna diària, publicà la seva última novel·la que era una provocació desafiant el seu destí. Tres anys després arribà la seva hora sense poder superar l’últim ensurt.

Se’l emportaren a Andratx, a casa seva, a la seva Mallorca. En dir Catalunya o Mallorca es dir casa seva, casa nostra. Porcel ha sabut compaginar, en les idees i en la pràctica, la vitalitat d’un mediterrani rebel i creatiu, aspre i suau, treballador i fecund.

Pròleg, refet i actualitzat, al llibre de columnes periodístiques de Baltasar Porcel a La Vanguardia