Visitants al la Vila del Llibre de Bellprat
No hi ha plenitud més rica que els sembrats a punt de trencar el color. Els verds són subtilment diferents, no n’hi ha cap d’igual, hi ha el verd negre, el ros, el blavós i el verd primitiu, el menys evolucionat. No trobo paraules per descriure el festival cromàtic que aquest diumenge he contemplat anant des de la Panadella fins a Bellprat passant per Santa Coloma de Queralt, Aguiló i altres pobles antics que han quedat esquarterats per les divisions comarcals.
Es creua de l’Anoia a la Segarra, de l’Urgell a la Conca de Barberà, sense altra senyal física que un rètol verd i ben plantificat al costat de la carretera. La burocràcia i les funcions administratives tenen aquestes coses.
Les espigues comencen a inclinar-se, les onades de blat i d’ordi inicien un gran llençol agitat pel vent. Són els verds fantasmagòrics que aquests dies es contemplen en terres de cereals.
Anava a parlar a Bellprat, un poble de l’Anoia, que es considera molt proper a Santa Coloma de Queralt que alhora, és de la Conca i se sent de La Segarra. Què hi farem. No ens barallarem pas per aquestes divisions administratives de Pau Vila l’any 1932.
A Bellprat hi viuen 14 persones a l’hivern. Avui n’hi havia centenars. Era Vila del Llibre. Ho és cada any des de 2008. Moltes editorials, totes les cases obertes oferint llibres vells, curiosos de la comarca i gent vinguda de més lluny.
El país funciona en bona part perquè hi ha gent que són capaces de fer això, una Vila del Llibre en un poble que es resisteix a desaparèixer, que no desapareixerà perquè ha invertit el que ha pogut en cultura.
Bellprat era avui una gran festa. En el discurs d’obertura de la diada llibresca he relacionat les verdors tan variades, tan subtils, tan diferents dels sembrats amb la riquesa de matisos dels llibres que avui s’exposaven pels carrers, cases i pallisses d’aquesta vila. Els llibres són diferents, no parlen, esperen, no es barallen. Perduren.
El gran poeta Joan Margarit digué un dia que la llibertat és una llibreria. Quanta raó. Tota la saviesa acumulada en estanteries sense que ningú doni trompades a ningú. El silenci d’una llibreria, la calma de les pàgines dels grans llibres, parlen sense cridar, sense enfadar-se. Estan en perpetua tertúlia sense dir ni una paraula. La porten dintre.
Vaig ser a una book town a la ciutat gal·lesa de Hay-on-Wye, el 1981. En vaig publicar una crònica a La Vanguardia en la que deia que el propulsor d’aquella primera experiència massiva de llibres, Richard Booth, era un personatge d’Oxford que en comptes d’anar al servei diplomàtic o a la política es retirà en aquella petita localitat per construir la més gran llibreria de segona mà del món.
Amb freqüència arribaven camions dels aeroports britànics i també dels ports amb milers de llibres. Em digué que la mitjana era l’adquisició de dos milions d’exemplars l’any. Tractava els llibres a carretades i els venia a pes. No en desaprofitava cap. Sempre hi ha algú que li pot interessar un llibre.
La visita d’avui a Bellprat vol dir que el país és viu, que té preocupacions que van més enllà de la política i del futbol. Que malgrat les crisis superposades hi ha futur si la cultura es refugia a les cases, als pobles, a les institucions.
Un dia molt cultural i bonic, i a l’esglesia gran recital d’opera, impresionant. Felicitar als organitzadors.
Sr Foix:S’em fa difícil concebre la vida sense llibres,m’ han acompanyat al llarg dels anys i, amb ells, he pogut viure històries molt diferents de la meva.Un dels avantatges és el fet d’ imaginar-te els personatges i els paissatges que vas llegint.Un llibre és diferent per a cada persona, és el teu.És com tu l’ imagines.
Els que ja tenim una edat( o dues)no teníem gaire coses més per sortir de l’ entorn immediat,els llibres ens ho van permetre i, un cop tens «el cuc»de la lectura ja t’ hi has enganxat per sempre més.Benaurats llibres, llibreters, editors i, sobretot, escriptors que no defalleixen.
Quina diada tan especial, ahir a Bellprat! Cultura en majúscules sense el ressó dels medis.
Si hi ha cultura, hi ha país, encara que no surti a TV3.
Gràcies, LLuís: home de poble, home del poble.
Sr. Foix:
Tot i que estem ficats de ple en l’època digital de la pantalla tàctil i/o amb teclat.
El llibre amb les seves tapes, el toc del paper, l’olor a tinta, l’enquadernat més o menys encertat, i les paraules escrites i fetes intel·ligència i missatge mai desapareixeran.
La cultura és llibertat, i un llibre és cultura que es dóna i es rep.
Hay un montón de cosas interesantes tapadas por el ruido de la actualidad.
Que refinada forma de expresar lo que he sentido esta mañana!
Que diferent que podría ser tot…!!eh ??…L’ article del Sr. Foix, és com una finestra oberta, que et permet respirar fondo, reconciliar-te d’alguna manera amb el món, pensar ….que diferent que podría ser tot ??….
I observo, pels comentaris dels companys, que s’agraeixen sincerament articles com aquest. Estem saturats, estem cansats…..i una escapadeta d’aquest tipus, s’agraeix, sobretot perque et fa saber que no tot està perdut…que encara queden refugis……
Gracias Sr. Foix .
Después de escuchar las noticias del día, leo su joya y….cambio
de onda!
Que excelente manera de contagiar optimismo y de empezar la semana!
Acostumat a freqüentar Bellprat quan celebra aquesta efemèride, després de llegir l’article del senyor Foix m’obert els ulls a molt aspectes d’aquesta celebració que per mi havien passat desapercebuts, gràcies Sr. Foix i gràcies Bellprat per tant magnífica festa i encert a l’hora d’escollir els convidats de cada any.
Cuando ya se me empezaban a gastar las pilas recargadas en mi escapada que termine hace algo mas de una semana. Cuando ya el runrun de la aplastante actualidad me empezaba a devolver a la realidad(?) va el Sr. Foix y nos obsequia con este estupendo articulo sobre Bellprat y los libros y pienso que hay que hacer que esta realidad sea la mas autentica, porque es la que nos acerca y nos mete en la cultura, en el estudio, en el placer de leer.
En la libertad. Gracias.
Feliz semana a todos.
No hi ha plenitud més rica que els sembrats a punt de trencar el color.
A Bellprat hi viuen 14 persones a l’hivern. Avui n’hi havia centenars. Era Vila del Llibre.
Els llibres són diferents, no parlen, esperen, no es barallen. Perduren.
Joan Margarit i Richard Booth.
Els grans escriptors ens empenyen cap a la plenitud: Lluís Foix.
Las personas libres jamás podrán concebir lo que los libros significan para quienes vivimos encerrados…(Diario de Ana Frank)