Portada del llibre «Un altar per la mare», de Ferdinando Camon
Hi ha llibres que no tenen molts lectors. Kakfa no va vendre més de dos cents llibres mentre vivia. Ni Van Gogh era conegut entre els compradors de quadres fa més cent anys. És igual. El que té valor en té al marge de les audiències, dels lectors, de la fama o dels diners. Ferdinando Camon, Un altar per la mare (Minúscula), és un relat del fill que plora amb paraules èpiques i elegíaques de tal manera que la mare no es morirà mai perquè ha estat inmortalitzada amb el llenguatge. Un llibre que es pot llegir en dues hores.
“No és la força el que salva la humanitat ans aquella forma particular d’amor que es diu bondat”. Ens ho diu l’autor, nascut el 1935 al Vènet, en el pròleg a la traducció catalana d’aquest monument a la senzillesa, l’esforç i el servei que una mare pot fet als seu fill i a la humanitat sencera.
Quan moria un amic, els antics li posaven una moneda a la boca a fi que pogués pagar-se el viatge al més enllà, per trobar els justos, els bons i els herois. Quan sigui el moment, vull que em posin aquest llibre entre les mans como un salconduit: l’he escrit per aquesta raó i per cap altra. Així ho diu Camon en fer un homenatge apoteòsic a una manera de viure, a un món que marxa per donar pas al nou, als vells sentiments d’una cultura camperola durament primària, elemental, immutable, els límits de la qual estan marcats d’una banda per la misèria i marginació, de l’altra per la persistència tenaç d’un cristianisme primitiu, el cristianisme etern de la paciència, del silenci, de la renúncia i de l’estima a l’altre.
El relat de Un altar per la mare dona voltes per la mort, el funeral i la construcció del pare d’un altar improvisat, pietós, en memòria seva. És un passeig per la mort però pensant en la vida, en el que queda, en el que es trobarà a l’altra riba misteriosa i que mai ningú n’ha fet un relat amb paraules humanes. És el dubte que transita per aquest relat sobre la mare.
No es pot pensar llargament en la mort sense embogir una mica. Així, diu Camon, estem tots una mica bojos. Aquesta lleu bogeria és la normalitat, qui no la té no és normal. Quantes coses en tan poques paraules. Es vetlla la difunta però es parla de la vida, de la llarga vida que ha donat tant a tants sense demanar res a ningú. Una vida de servei i d’abnegació.
No l’escriu en la seva llengua pròpia, la que es parla al Vènet, sinó en italià, “una llegua estrangera. Aquell a qui no li és permès d’usar la llengua pròpia no por ser feliç ni sentir-se lliure». És molt remarcable l’intimisme que brolla d’unes reflexions profundes, amagades, que només surten quan un trasbals o una desgràcia inesperada es creuen en la vida de cadascú.
Transcric un altre passatge: “tan sols la vida que no ignori la mort no renegarà de si mateixa”. Només qui té present que la mort existeix avança en la veritat, els altres actuen sempre amb una reserva mental, tenen por de la mort i aleshores no hi pensen, com si no hi fos.
No es pot aturar, no hi ha fre ni temps morts. La vida empeny, té pressa però va a poc a poc, no vol saber de plans singulars. Ens diu Ferdinando Camon que “hi ha un camí cap a la follia que cal recórrer fins al final, perquè aturar-se és més perillós que continuar”. Un llibre realista, brutal, sincer. M’ha deixat un regust optimista perquè accepta el gran moment amb una normalitat íntima, estrepitosa, sincera i aliena als sorolls del món.
Un altre exemple és l’antic estat de Txecoslovàquia , en què hi havia dues llengües amb un ús estès: el txec i l’ eslovac . Molts txecs i eslovacs comprenen ambdues llengües, tot i que només n’usen una (llur llengua mare) quan parlen. Per exemple, a Txecoslovàquia era normal veure dues persones parlant a la tele, cadascuna en un idioma diferent, i comprenent-se sense dificultat. També hi havia persones que llegien un llibre en un dels dos idiomes i després no recordava si l’havia llegit en txec o en eslovac. Aquest bilingüisme encara existeix avui en dia, tot i que ha començat a difuminar-se des de la fragmentació de Txecoslovàquia.
La ultima frase que se cita ,del libro de Ferdinando Camon, me parece definitiva.El camino hacia la locura hay que seguirlo hasta el final.—-Esas pequeñas locuras, o no tan pequeñas,que nos motivan en la vida, no podemos permitirnos el lujo de perderlas, pues como bien dice su autor , pararse es mas peligroso que continuar….y paradógicamente cuando continuamos es cuando vemos lo maravillosas que pueden llegar a ser. Intentare comprar el libro
http://www.youtube.com/watch?v=7dScTHYK5PY
En llegir a na Rosamaria m’en he donat del privilegi que he tingut
per perdre a la meva quasi nonagenària, la qual cosa m’ha permés
tornar-li parcialment el que m’havia donat: molt d’afecte, temps, compania i entrega.
Gràcies Rosamaria -i per extensió al Sr.Foix-
Sr. Foix: No hi ha ningu que ens estimi mes desinteressadament i amb mes amor pur que la mare.
Encara que recordo que la iaia de la meva dona, a la cual se l’hi havian mort un fill i una filla, deia: » ¡ L’ho pitjor que et pot passa es que a una mare si l’hi mori un fill !
Rosamaría: Expressas i expliques amb molte exactitud el sentiment que es te quan es perd la mare. Encara que la meva mare va mori els 94 anys, m’has fet sentir el sentiment que es pot tenir durant tota la vida i mes encara si passa de molt petit/a.
Potser m’agafa en un moment baix. Aquests moments que a vegades apareixen de sobte, sense donar masses explicacions. Potser ho fa que és tard, de nit, que tots dormen i estic sola a la cuina, llegint el seu escrit….i les llàgrimes m’han pujat de sobte als ulls, sense que pugues fer res per evitar-ho….Vaig perdre la mare quan només tenia set anys. L’ Àngels diu que no sap explicar-ho, jo en aquell moment tampoc, només tenia set anys….i recordo una soletat inmensa, intensa,inexplicable, com si m’haguessin amputat un braç o una cama, un forat profun al mig del pit, un por sense fos a l’ estòmac. Recordo haber pensat que la vida em prenia allò que , per dret natural, tenien els altres. La tristesa no solament se sent al cor, es pot tocar amb les mans, tenir-la fisicament instal.lda a les mans.
El temps cura moltes coses, però aquell buit, no s’omple mai més.
Rosemaria, gràcies per com ho has explicat, es així mateix……..
Gràcies Lluis per l’article, i pel llibre ! vaig perdre la mare fà una mica
més de tres mesos i ..
Jo també el llegiré, fa cinc anys vaig perdre a la meva mare, i jo no ho se explicar, es bo sabé que hi ha algú que en sap……
Sr.Foix: La única cosa cierta en nuestras vidas cuando nacemos es que algún día moriremos…cruzaremos la laguna Estigia y allí estará el barquero Caronte con su barca para atravesar la frontera que separa el mundo de los vivos y el Hades…que hasta para ese viaje tengamos que llevar monedas revela hasta que punto llega el materialismo desde hace siglos y que los peajes llevan siglos inventados…seguiré su consejo y leeré el libro…madre no hay más que una…