Internacional, Política, Economía

La batalla de las ideas

por  •  • 22 Comentarios

Duran LLeida en la clausura de la Escuela de Verano de UDC

Duran LLeida en la clausura de la Escuela de Verano de UDC

Se lamentaba Duran Lleida este fin de semana que ERC ha ganado la batalla de las ideas. Lo hacía en la habitual escuela de verano de Unió en Caldes de Malavella. No coincido del todo con Duran. A lo más diría que Oriol Junqueras ha ganado la batalla de la idea, del tema, de la cosa, del derecho a decidir, de la consulta y finalmente de la independencia. Una idea a la que CiU, con el president de la Generalitat a la cabeza, se ha sumado sin levantar el más mínimo reparo. Se entiende porque ir en contra del tema equivaldría a debilitar todavía más un Gobierno que desde hace medio año no gobierna o, por lo menos, no da respuesta aproximada a los problemas que más preocupan a los catalanes.

No hay ideas porque el debate periodístico suple al debate político y al debate intelectual. Vivimos los tiempos de gloria de los tertulianos que somos los que hablamos de todo a cualquier hora y sin tener toda la información para emitir juicios mínimamente solventes. El tertuliano ha ocupado la plaza del intelectual y también del político. No sé qué pensarían Américo Castro, Unamuno, Sánchez Albornoz, Machado, Gabriel Alomar, Josep Carner, Francisco Giner, Llorenç Gomis, Sagarra, Marañón y tantos otros. Todos fueron personas de ideas que exponían con rigor en los tiempos en los que les tocó vivir. Y se peleaban y discutían como intelectuales sin necesidad de acudir a esos foros extravagantes salpicados de griterío y simplezas.

Existen ideas y se mueven en el ámbito académico para consumo endógeno de grupos que, a lo más, debaten en cenáculos restringidos pero que no consiguen que traspasen la línea hacia la opinión publica. Toda generalización es injusta. Pero las ideas cuesta que penetren en los espacios de la comunicación. No son tiempos de ideas sino de resultados, de beneficios, de evitar catástrofes empresariales. Se lucha por la audiencia y por el posicionamiento en los rankings de las encuestas de medición. Las ideas son imprescindibles para el buen funcionamiento de un país. Son las ideas las que alimentan las políticas y las que hacen una sociedad más justa y más libre. Ideas plurales y diversas.

El contrapeso a la política del Gobierno se centra hoy en un centenar de tertulianos que hablamos con pasión de aquello que pasa y, muy especialmente, de aquello que quisiéramos que pasara. Duran afirma que ha perdido la batalla de las ideas. ¿No será que su partido se ha rendido a una idea?

Publicado en La Vanguardia el 16-07-2013

  22 comentarios por “La batalla de las ideas”

  1. Insinua el Sr. Foix que CIU s’ha «rendit» a una idea. La realitat és que CIU té una idea, que és molt diferent. Tot partit polític ha de tenir una idea i la majoria dels partits representats en el Parlament de Catalunya (és a dir la majoria del poble de Catalunya) té la idea de la independència. Respectem-ho!

  2. 16 de Juliol 2013
    ANORÈXIES

    Ens diu Lluis Foix que no hi ha idees perqué el debat periodístic supleix el debat polític i el debat intelectual.
    Penso peró que la causa d’aquesta manca d’idees rau en la gran anorèxia intelectual dels nostres dies, com diu l’adagi “d’allà on no n’hi ha no en pot rajar”.
    Doneu una ullada al que s’edita, digue-me quans alumnes que han aprovat enguany la selectivitat han escollit pel seu futur estudiar Humanitats , considereu després que han aprovat un 95% dels presentats… res a veure en el turmentador Examen d’Estat, i us adonareu que l’anoréxia ve de lluny.
    Discutir? en sabem força… peró pensar?, aixó de que serveix?
    Idees? Au va no perdem el temps, anem a lo pràctic.
    I m’atreveixo a preguntar; quin resultat ens ha donat camviar el pensament per la robótica?
    JOAN MARTORELL I BARBERÀ
    Carretera de Terrassa 30
    08230 MATADEPRA
    Telf 937870535
    DNI39054045E

    16 de Juliol 2013
    ANORÈXIES

    Ens diu Lluis Foix que no hi ha idees perqué el debat periodístic supleix el debat polític i el debat intelectual.
    Penso peró que la causa d’aquesta manca d’idees rau en la gran anorèxia intelectual dels nostres dies, com diu l’adagi “d’allà on no n’hi ha no en pot rajar”.
    Doneu una ullada al que s’edita, digue-me quans alumnes que han aprovat enguany la selectivitat han escollit pel seu futur estudiar Humanitats , considereu després que han aprovat un 95% dels presentats… res a veure en el turmentador Examen d’Estat, i us adonareu que l’anoréxia ve de lluny.
    Discutir? en sabem força… peró pensar?, aixó de que serveix?
    Idees? Au va no perdem el temps, anem a lo pràctic.
    I m’atreveixo a preguntar; quin resultat ens ha donat camviar el pensament per la robótica?
    JOAN MARTORELL I BARBERÀ
    Carretera de Terrassa 30
    08230 MATADEPRA
    Telf 937870535
    DNI39054045E

  3. Sr. Foix, si pensamos en Europa, y cómo esta crisis ha levantado ampollas entre los diferentes estados; veremos que en los discursos más egoístas de los países del norte, se acusa a los del sur de ser una rémora que van a arrastrar sus preciadas economías al precipicio de la deuda externa. Por otra parte, los alegatos más nacionalistas del sur acusan a los del norte de tener un interés en el mantenimiento de esta crisis económica, ya que sus empresas logran una financiación barata frente a los intereses que deben pagar los del sur, quienes no pueden competir en costos. Pero si a algún político se le ocurre decir que lo mejor para el país es abandonar la Unión Europea, nos llevamos las manos a la cabeza. Los expertos económicos dicen que los costes serían enormes.
    Sin embargo, cuando se habla de la independencia de Cataluña o el País Vasco; entonces, a mi modo de ver, este hecho, el de la ruptura del Estado, se banaliza de forma grotesca. Aun cuando los lazos entre los pueblos de España sean mayores y con más historia en común que los europeos; se nos muestra, la soledad del pueblo en cuestión, como una panacea.
    Quizás no sean ideas; más bien los discursos que las retuercen de mala manera con tal de conseguir un fin determinado. No importan las consecuencias.
    Me decía un amigo: es más fácil tener un accidente de coche, que te toque la lotería. Sin embargo todos soñamos cuando compramos un décimo; aunque luego siempre acabe en la papelera. Quizás nosotros, los humanos, seamos sobre todo soñadores.

  4. Senyor Foix, avui li tinc que portar la contraria. Quan vostè diu que un centenar de tertulians son el contrapés a la política del Govern, tindria que pensar que encara que no els votem, també som molts els que estem farts de molts d’aquests tertulians.
    A molts d’ells se’ls hi veu clarament el llautó i que serveixen a criteris que els hi marquen les seves empreses periodístiques o les seves afiliacions polítiques o econòmiques. Parlen i parlen, i com els polítics sembla que s’han apartat del mon real i viuen a la seva bombolla. Sincerament, no veig que siguin contrapés de res, excepte rares excepcions.
    El que li passa a CiU es que pateix un trencament intern, entre els que volen la independència i els que no la volen, dels primers ni ha més a la C i dels segons n’hi ha més a la U, està bastant clar. Enmig en Mas, que vol i dol, s’atipa de fer servir eufemismes per no provocar més trencament entre els membres de la seva coalició, i que actualment comença a ser més un perill que no pas una solució per aconseguir el que cada dia mes catalans desitgen. Si en Mas se’n vol sortir ha de començar a parlar clar, deixar anar llast i prémer l’accelerador estelat, o fa això o s’haurà d’apartar abans de que l’apartin.
    Fa quatre anys li vaig dir a un president local de Convergència, “L’Artur te la gran oportunitat de passar a la Història com el president que aconsegueixi la independència, però si no te prou decisió passarà a la història com un fracassat”. Cada cop em reafirmo més en aquelles paraules.
    I parlant d’en Duran, crec que ja està amortitzat, ens el podem traspassar cap al centre.

    • «L’Artur te la gran oportunitat de passar a la Història com el president que aconsegueixi la independencia»

      sí, pero necesitaba una mayoría absoluta para llevarlo a cabo y ya sabemos cómo acabaron las últimas elecciones. hubo quienes pensaron que para votar a mas mejor votar al original (erc) y el voto se fragmentó, lo cual puede ser muy legítimo pero en cuanto a estratégico ya vamos viendo el resultado: ciu en pleno desgaste y erc en el gobierno y la oposición a la vez.

      si la táctica del cuanto-peor-mejor es la salida, vamos apañados. hay quienes desean que la gobernabilidad de españa vuele por los aires para justificar una declaración unilateral de independencia en catalunya. no me parece la manera más inteligente de lograrlo y dice muy poco de nuestra autoestima. si para levantarnos resulta que el vecino ha de caer primero, menuda energía.

      • Benvolgut David, dues anotacions als teus comentaris:
        Crec que en una època que es reclama legitimitat, contraposar-la amb l’estratègia fa mal a les oïdes. CiU està en desgast no tant per ERC i si perquè encara hi ha massa gent a la coalició que no creu en el projecte independentista i això els votants ho noten i voten en conseqüència.
        En quan al tercer paràgraf, no veig que s’avingui gaire amb el meu comentari, però t’he de dir que no crec que “quan pitjor millor” ni crec que sigui millor una Espanya sense govern per pactar amb ella, qui sap què podria passar?. No vull cap mal a Espanya, ans al contrari, però vull que els catalans siguem els que decidim el nostre futur i no uns altres que no son catalans. Es com ha de ser, no?.

        • hola jaume, gracias por tus comentarios.

          quizás la palabra para contraponer a legitimidad no fuera estrategia, sino espíritu práctico. tampoco tiene nada de malo la palabra estrategia. yo, por ejemplo, practico el alpinismo, y para alcanzar una cima necesito definir primero mi estrategia, entendida como el conjunto de decisiones que me van a asegurar lo más posible alcanzar mi objetivo de manera segura. no es malo pues tener una estrategia para lograr las cosas. sí que es cierto que hay políticos que entienden la estrategia como la confabulación ilícita, pero no me refería a eso.

          el último párrafo es verdad que no tiene relación directa con tu comentario, pero sí con otros que he leído.

  5. Sr. Foix:

    Una cosa és ERC, un partit que mirant la seva història ha tingut encerts i errors d’estratègia de certa importància.
    I una altra cosa és el Sr. Junqueras i el seu actual equip de govern a ERC, que saben vendre pedagògicament, sense cridar, sense insultar, sense estravagancias, amb arguments, amb xifres,… el perquè la necessitat de la independència.

    El President Artur Mas parla del dret a decidir, de les estructures pròpies d’Estat,…

    Però el Sr. Duran i Lleida, dóna tombs, en aquest tema, molts companys seus a UDC i CDC no entenen que un brillant orador i un polític amb tantes hores de vol, en aquest tema no s’aclareixi.
    I avui digui A i demà B.

    Hi ha qui diu que té la pressió d´alguns diputats i dirigents del PP al Congrés dels Diputats. Per dir el que diu per no perdre la presidència de la comissió d’exteriors del Congrés, i el passaport diplomàtic que aquest càrrec li atorga.

    Tot pot ser.

  6. Pingback: La batalla de las ideas, Lluís Foix | Co...
  7. Pingback: La batalla de las ideas, Lluís Foix | Di...

  8. Benvolgut Sr.Foix,

    Que vostè no comparteixi la mateixa idea que Oriol Junqueres i que la gran majoria dels catalans, tal i com va quedar demostrat en les ultimes eleccions, no fa a «la idea» més falsa o més minoritària.

    El vot dels catalans, va ser…»clar i català», per sobre de crits, «foros»,extravagàncies , simpleses i tertulians mil…..

    «La idea» està més clara que mai, per més que vostè vulgui infravalorar-la.

    Si Durán afirma que ha perdut la batalla de les idees, será que la evidencia de la força de la majoria a favor de «la idea»,així li fa creure.

    És un exercici saludable, escoltar la veu del poble ( encara que no agradi). Tanta tertulia fa perdre una mica el món de vista.

    Només n’hi ha una de «idea» i és la que el poble expressa a través del seu vot i això està clarament plasmat en el Parlament de Catalunya.

    Duràn es rendeix perque s’adona que es queda sol…..per alguna cosa será !!

    • Totalment d’acord, no totom pense com el Sr. Foix, ho lamento ¡¡¡¡ normalment es bastant coherent pero en alguns temas es molt de dretas, i desitgo que molta gent digi «ja en tenim prou» com en el ultim 11 de setembre

    • Cada dia escolto menys tertulies , per evitar quedar sorda……i no parlo de volums de veu.

      • Sembla que als periodistas pateixen el mateix mal que els politics, es perden dins del seu propi mon i perden de vist la única veu vàlida : la del poble.

  9. Sr.Foix: hay escasez de ideas, más bien son esbozos, señuelos que se dejan caer para ver cómo evolucionan o la incidencia o aceptación entre la opinión pública…son ideas sin desarrollar, intentando que lleguen al máximo número de personas, muchas veces tipo mensajes publicitarios, esloganes de campaña, que igual sirven para un roto que para un descosido…creo que los políticos no se han dado cuenta del cambio social que estamos viviendo, siguen manejando unos conceptos inservibles por trasnochados y que ya son transparentes para la sociedad…de los tertulianos lo que más me molesta es que se les vea el plumero, que cuando habren la boca se ve claramente el partido o los intereses que defienden, uno puede tener sus ideas y valores, pero no perder la objetividad y la autocrítica…

  10. Fragmento de la entrada «Xarlatà» de Diccionari per a Ociosos de Joan Fuster.

    “La llibertat, en una plaça —en l’àgora, en el fòrum—, és, simplement, la llibertat de xerrar. Quan els homes del Mediterrani parlen de llibertat, no volen referir-se a res més. L’home del Mediterrani porta una cotorra política dintre seu. És una cotorra política, a seques. Afeccionats a xerrar, viciosos de la xerrameca, admirem els genis de l’especialitat. Per això el Mediterrani és, essencialment, una pedrera fèrtil de tribuns: tribuns de la plebs, en uns casos, o tribuns de la tirania, en d’altres. Però sempre tribuns: oradors, xerraires xarlatans. De Demòstenes o Ciceró a Blasco Ibáñez o Mussolini, qualsevol «bec d’or» autòcton ens té el cor robat. Hi admirem, més que la doctrina o la intenció, la vèrbola. I, per poc que siguem eloqüents, mirarem de fer discursos. Ens agrada de fer-ne tant com d’escoltar-ne. Un foraster ens recordarà que potser en cap altra zona del món civil hi ha hagut tants tirans, en totes les èpoques com ací. El foraster tindria raó. El dèspota és un personatge tan entranyable, per a nosaltres, que gairebé pertany —diríem— al folklore. Però el dictador mediterrani no escapa a la fatalitat del seu terrer: és un xerraire més, un xarlatà. Les peces oratòries emanades de les dictadures locals, d’ençà de la Grècia clàssica, constitueixen un apartat notabilíssim de les antologies literàries de les llengües naturals o postisses de la conca. En uns altres llocs, l’autoritarisme es recolza en d’altres mèrits: el providencialisme, la dinastia, la ferocitat, el perfil heroic, el dogma doctrinari. Entre nosaltres, en tot cas, això ha d’avalar-se amb la típica —i tòpica— facultat perorativa. En bona part, la «dinàmica històrica» de les nostres societats gira entorn de la llibertat de xerrar: llibertat que reclamen els ciutadans per a ells, monopoli que els tirans s’apressen a reservar-se. Un dèspota lacònic tindria, entre nosaltres, ben poques possibilitats de durar. La seva força natural-social —les adhesions populars que es guanya— depèn [201] de la seva facilitat de paraula. Quan hi ha un xarlatà en el poder, un bon xarlatà, tot marxa com una seda. Si la seva actuació administrativa és deplorable, si com a governant és una calamitat, se salvarà en la mesura que sàpiga parlar. Mentrestant, els altres també parlen: els súbdits, els ciutadans, els sotmesos. Els súbdits, els ciutadans, els sotmesos, no aspiren a manar: s’acontenten de parlar, de xerrar. El tirà, de vegades, els concedeix una tolerant oportunitat d’esbravar-se en una oposició merament verbal. O bé, si això no es produeix, els assidus de la plaça, de l’àgora, del fòrum, se’n surten amb acudits i xafarderies, que el dèspota deixa córrer amb una paternal indulgència. L’equilibri de les oposades eloqüències dóna resultats paradoxals Però tant hi fa. La llibertat, major o menor, es redueix al fet de parlar. I l’autoritat, també. Parlar — parlar a la plaça— és la nostra màxima il•lusió.”

    Fuente :

    http://blocs.mesvilaweb.cat/media/RnVzdGVyLCBKb2FuIC0gRGljY2lvbmFyaSBwZXIgYSBvY2lvc29zICgxOTY0KQ==_131145_1_2639_1.pdf

    • Les paraules se les emporta el vent.
      Els vots són escons collats a terra.

      • Tens molta raó , però de vegades els vots els polítics no els valoran suficientment …….

Comentarios cerrados.