Ciutadilla, una història

S’ha fet una feina gegantina en els últims trenta anys en recollir històries petites i grans dels pobles i terres de Catalunya. El nombre d’estudiants universitaris procedents dels nuclis rurals i de totes les comarques han anat teixint un conjunt de relats que ens fan conèixer amb més precisió el nostre passat més llunyà i el més recent. S’ha fet des del àmbit acadèmic però també des de la voluntat de moltes persones que han treballat molts anys per tal de reconstruir la història d’un poble, la biografia d’un personatge local o uns fets concrets esdevinguts en temps passats.

Voldria fer especial esment a dues persones que han contribuït de manera persistent i continuada a refer la història petita de Catalunya, aquella que de les coses menudes en fa la història gran d’un país. El primer és Albert Manent que ha impulsat tota mena de treballs insistint a moltes persones perquè escorcollessin en la tradició oral i en papers mal endreçats i desconeguts les històries locals. El mateix Manent no ha parat d’escriure biografies, recopilacions variades, noms de vents i de núvols a moltes comarques del país. El seu darrer treball, Diccionari de Pseudònims, és un recull exhaustiu que aplega 7.500 pseudònims usats a Catalunya i a l’emigració. Potser n’hi falten, però la llista és tan immensa que és un eina de consulta obligada per generacions futures. Ha fet el treball junt amb Josep Poca, de l’Espluga Calba, escriptor prolífic i seriós.

L’altre és l’editor lleidatà, Lluís Pagès, que ha publicat milers de llibres d’història, literatura i poesia del país. Ho ha fet amb professionalitat, sense els mitjans que han disposat les grans editorials però amb una perseverança tan notable que avui és un dels editors catalans de referència des de la ciutat de Lleida.

Albert Manent fou esmentat en l’acte de presentació d’una exhaustiva història del poble gairebé mil·lenari de Ciutadilla. L’autora, Montserrat Vime Bacardí, agraí a Manent la seva insistència en que escrivís la llarga i complexa història del seu poble. Lluís Pagès era present a l’acte en ser l’editor del llibre. Els meus agraïments a aquests dos personatges tan constants.

Veure l’església de Ciutadilla plena de gom a gom per la presentació d’un llibre de la història del poble es podria considerar normal en aquests dies d’agost, ple de gent que estiueja en aquesta vila de la Vall del Corb. El presentador és Josep Maria Sans Travé, director de l’Arxiu Nacional de Catalunya, persona de Solivella i molt vinculada a tots els estudis que es fan a la zona. El seu saber és enciclopèdic i estira el fil de qualsevol fet o personatge per arribar a fer un tapís complet d’una època o d’una situació.

Es tracta d’un llibre que és un petit tresor que preserva de l’oblit els segles que s’han amuntegat deixant una forta petjada de pedra, de paisatge únic i de gent que ha mantingut els trets diferencials que cada nucli urbà ha anat configurant des de la nit del temps. El passat no es mor mai, ni tan sols està passat, diu una expressió clàssica. Sempre apareix amb noves formes per recordar-nos d’on venim, qui ens ha precedit, què hem fet i com i què som.

Montserrat Vime ha construït amb paciència i dedicació un relat complet d’un poble que ha contemplat el pas dels segles sense perdre la seva fesomia única i singular. Ciutadilla, escrivia en el pròleg que l’autora em demanà, és com una espina dorsal que baixa des del castell fins al riu, just davant del coll de la Portella, aquest gran ull de gegant que mira cap a les planes de l’Urgell i la Segarra, per on bufen els vents en totes direccions, hi passen els que van del sud cap al nord i a l’inrevés i és el forat més ampli entre la vall i les terres que miren a les serralades del Montsec, amb el Pirineu al fons.

Hi ha llibres que es porten al cap duran anys i panys. L’autora mostrà una carpeta antiga amb uns quants papers esgrogueïts que es guarden a totes les cases fins que un dia algú fa dissabte i tira tot allò que creu que no té cap interès. La Montserrat començà a pensar aquest llibre a partir de la vella carpeta.

En Ciutadilla, el castell, el convent, la parròquia i el pobre hi ha molta feina ben feta, acabada, documentada; moltes hores i dies dedicats a la reconstrucció de la complexitat d’un poble i del seu entorn humà i social.

El castell és el senyal d’identitat més genuí de Ciutadilla, mil·lenari, de pedra dolça i picada, amb unes muralles que s’aixecaren per primera vegada tot just en començar el segle XI. En transitar per la carretera de Montblanc a Tàrrega no es pot evitar guaitar la extraordinària torre que encara s’aixeca al voltant de les edificacions que es van refent sense presa però continuadament, en reconstrucció permanent, d’acord amb els recursos que sempre són molt minsos.

Els Guimerà foren els senyors del majestuós complex arquitectònic durant segles i els que canviaren les formes i les funcions del castell, que un tal Gispert de Guimerà transformà d’una fortalesa medieval en un magnífic palau renaixentista com ho testimonia la gallarda torre de l’homenatge. Ens diu l’autora que, a més de la torre i l’habitatge senyorial, és féu l’escala noble que condueix a la sala i a les habitacions principals. Els experts en el patrimoni nacional, com Lluís de Monreal i Martí de Riquer, afirmen que potser és l’escala catalana més bella del segle XVI.

La novetat més interessant del llibre de Montserrat Vime és el que ens explica del convent dels dominics que fou una realitat transitòria però molt decisiva en la història de Ciutadilla. Fou un dels pocs convents de dominics situat en pobles petits. També fou una idea impulsada pels senyors de Guimerà que estaven interessats per tenir un grup de frares dominics al peu del castell, vora el riu i al costat del camí que venia de Tarragona.

És sabut com la guerra de Successió castigà les contrades de la vall del Corb amb la victòria dels borbons i l’abandó de Catalunya per part de l’arxiduc austríac i d’Anglaterra. L’autora no disposa de molta documentació sobre aquella ràtzia borbònica. Però el que ens testimonia és el saqueig cruel que patí durant la guerra del Francès, que fou el començament del declivi del convent del Roser de Ciutadilla. Vingué la desamortització de Mendizábal l’any 1836 però el convent ja estava a les últimes.

La rovina de Santa Tecla, el 1874, penetrà als baixos de l’abandonat convent i obrí un llarg període de pillatge que acabà amb la venda i la voladura del que quedava de l’edifici. Avui no en queda cap rastre. És una fi trista que encara recorden molta gent de l’entorn. Diu l’autora que “l’any 1956, es va fer, segur que amb bona voluntat, però sense gens d’encert, la venda i la voladura del convent del Roser. Els carreus van anar a parar a Sarral, per refer el campanar, i el frontispici va ésser col·locat a l’entrada del col·legi dels salesians de Reus”. Quina manera més elegant i generosa per descriure una barbàrie. Quan les generacions que vinguin hagin oblidat del tot l’existència del convent quedarà el llibre de Montserrat Vime que aporta fotografies oblidades per la majoria dels veïns.

S’explica amb tota mena de detalls la història de la parròquia que perdura molt ben restaurada al peu del castell i que ha aglutinat el poble que s’anà formant al seu voltant.

Queda, finalment, el quart eix de la història de Ciutadilla, que no pot ser altre que la seva gent, les dones i els homes que hi han viscut, hi han gaudit, hi han patit i l’han preservat durant segles.

Publicat al diari El Punt Avui el 14 d’agost de 2013