Els animals i els cocodrils de Yamoussoukro

Un vell cocodril al llac artificial de Yamoussoukro

És habitual despertar-se amb una simfonia de galls que canten. Molts els sentirem des dels corrals dels nostres pobles. Eren i són l’anunci de l’alba i d’unes clarors encara difoses. A l’Àfrica rural i profunda encara són el principal despertador. Fora de les ciutats n’hi ha molts que competeixen de bon matí. En sento a les quatre, a les cinc i a les sis. Són cants propers i llunyans. Formen una coral magnífica. Em sembla que quan un comença, la resta el segueix com si fos un exèrcit d’aus perdudes.

No són als corrals ni als galliners. Simplement estan esbarriats pels camps que envolten els habitatges de la gent que viu en mig de la voracitat de la fauna del tròpic. Els galls tots tenen amo. No passa el mateix amb els gossos que deambulen famèlics des de llocs solitaris. Una baralla de gossos buixint en constant sintonia pot arribar a pertorbar la pau interior de qualsevol persona endormiscada.

La plenitud simfònica l’aporten els ocells infinits que piulen i canten des de tota mena d’arbres, mates i matolls. No se’ls veu per la velocitat en que transiten al trencar la llum del dia. No sabria distingir-los però són probablement la prova més inqüestionable de la música més primitiva.

La relació de l’africà amb els animals és normal, tranquil·la, sense pors però amb un gran respecte. És freqüent veure una bicicleta o una motocicleta endinsar-se dintre la malesa del camp per passar la nit sota una cabana de bova, de fusta o d’adob. No té respecte a les serpents ni als animalots que aprofiten la nit per arrecerar-se a llocs habitats. És incomprensible com els animals feréstecs no causen més estralls a una població que és força vulnerable.

Compte amb les formigues. Són animals que no paren. N’hi de grosses i de menudes. Les que és dediquen a construir formiguers immensos en temps de pluges són certament perilloses. Les cases que aixequen amb una laboriositat única són autèntics peces arquitectòniques, foradades de dalt a baix, túnels treballats per poder transitar quan vinguin les sequeres.

Els cocodrils surten a la superficie del llac

Però ja que som a Yamoussoukro, la capital fantasma de Costa d’Ivori, cal fer un esment especial al cocodrils que ocupen per centenars o per milers l’immens llac artificial que fou construir el que fou primer president del país en ser independitzat de França al començament dels anys seixanta del passat segle. Félix Houphouët-Boigny va néixer en aquest lloc i l’any 1983 decidí que el seu poble fos la capital del país. En aquells dies era un petit poble que no arribava a 15.000 habitants. Els francesos li deien el Savi d’Àfrica. Houphouët-Boigny no tenia límits amb les mides. El llac artificial l’omplí de cocodrils que avui deuen ser més d’un miler.

És una de les atraccions d’aquesta ciutat que té unes avingudes desertes de cases i de gent, un aeroport en el que podrien aterrar el més grans avions del món però que difícilment s’enlaira cap aparell. L’hotel president és un petit gratacels en el que no hi ha clients. S’ha construït els habitatges dels parlamentaris però no hi ha Parlament. Els ministeris són tots encara a Abidjan que és la ciutat més important del país.

La Basílica que es veu des de molts quilòmetres de distància diuen que és més gran que Sant Pere del Vaticà. Quan Joan Pau II vingué a beneir-la l’any 1990 ho va fer amb la promesa de que es construís un gran hospital al costat. Hi han quatre parets col·locades però la deixadesa en que ha caigut tot fan difícil que l’hospital sigui una realitat pròximament.

Els cocodrils han anat obrint-se via fora del llac artificial i avui tot petit llac o canal de la ciutat pot ser el refugi dels cocodrils que vigilen tot el que es mou. Són una atracció turística. Fins al punt que l’any passat un grup de visitants demanaren al que els hi donava menjar des de feia anys per tal de fer-li una foto. Cap problema. El fet és que el pobre home va ser arrossegat pels pantalons i els cocodrils no sabien pas que els havia alimentat durant més de quinze anys. Se’l van cruspir en un tres i no res.

La gran Basílica, des de la barana del llac dels cocodrils

Les llegendes sobre els cocodrils abunden. Un guàrdia que porta carnet de vigilant vora el llac diu que són perillosos i que no s’hi atansi ningú. Penso que no té molta informació. El periodista Venance Konan, un dels més acreditats del país, explica que el dia que morí el president fundador d’aquesta república, repeteix la llegenda que aquell dia un cocodril vell traspassà en honor al president mort. És el mateix periodista que ha escrit que el dia dels funerals de Boigny un personatge va sortir de la multitud tot cridant “si el president ha mort, perquè he de viure jo?” Va saltar la barana i els cocodrils l’esquinçaren i se’l menjaren en uns minuts.

Hi són. I n’hi ha molts. Tothom ho sap. La gent se’ls mira de lluny. No protegeixen ningú. Simplement, recorden avui el caprici d’un president que no tenia sentit de la mesura.

Compártelo:

Twitter

Facebook

Linkedin

Email