Sea cual fuere el desenlace de las tensiones entre Catalunya y España, se puede demostrar una vez más cómo la política catalana influye decisivamente en los rumbos de España. Desde hace más de 150 años, desde Catalunya han salido muchas iniciativas políticas que han cambiado la política española.
No siempre a favor de Barcelona. Ni siquiera tampoco para el buen funcionamiento de las instituciones del Estado. Ocurrió en la Semana Trágica de 1909, en los movimientos obreristas, anarquistas y violentos que se vivieron en la primera parte del siglo pasado.
La Asamblea de Parlamentarios de 1917, el golpe de Estado de Miguel Primo de Rivera en 1923, la proclamación de la República, el 6 de octubre de 1934, la Guerra Civil y el franquismo tuvieron en Catalunya un comportamiento que condicionó la política española. También la Constitución de 1978 estuvo marcada por actitudes de Catalunya.
No ha habido un presidente de gobierno catalán desde que el general Joan Prim fue asesinado en Madrid en 1870. Ni tampoco un catalán ha gobernado en ninguna comunidad autónoma española. Pero, a pesar de ello, los movimientos políticos nacidos en Catalunya acaban condicionando la política española.
No sé cómo acabará el actual contencioso entre los gobiernos de Madrid y Barcelona. Pero nada quedará igual. Es posible que se cambie la Constitución, federal o más centralista, depende de quién gane, que asistamos a una pronta abdicación del Rey, que se establezcan nuevas relaciones entre el Estado central y el periférico. Ya sea en una recentralización más potente o bien en una cesión de poderes a las autonomías o como se quieran llamar las nuevas zonas políticas y administrativas españolas.
El proceso está en marcha. Pueden cambiar las cosas en Catalunya. Pero también en España. La gran incógnita es si se llegará a esta nueva situación de forma pacífica o civilizada o asistiremos a tensiones y violencias inesperadas. La historia no se repite. Pero es interesante no olvidarla.
Sr. Foix:
Potser en una altra època Catalunya era respectada i estimada, i per tant es tenia en compte el que feia i deia. Avui malauradament no és així.
Tot el català és sospitós i molt mal vist. I no diguem les seves propostes.
Això és fruit de certs mitjans de comunicació que expliquen moltes vegades coses que no són veritat. Per exemple: que a les escoles i instituts de Catalunya s’obliga al pati i/o esbarjo a parlar en català als estudiants.
Una altra causa és que el PP i el PSOE han fet molta demagògia per tot Espanya per recollir un grapat de vots més. Es podrien posar molts exemples.
No em puc creure la proposta del Sr. Rubalcaba doncs ell va formar part al Congrés dels que negociaven l’Estatut, que per cert el seu company de partit el Sr. Alfonso Guerra va dir que havien passat el ribot. Com van tractar al Sr. Pasqual Maragall, com el PSOE i el seu govern de ZP va incomplir els pagaments inclosos en l’Estatut.
Per federar-se, i/o confederar-se calen companys de viatge, no he sentit a cap president de comunitat autònoma que vulgui federar-se.
Algú acceptaria una federació on Catalunya fos justament tractada des del punt de vista fiscal, respectada en la seva llengua i cultura, en el seu desig d’autogovern,… o seria de nou un cafè per a tothom.
Ni la Moncloa, ni el PP, ni el PSOE han sabut, o no han volgut analitzar el problema a fons i per tant oferir una solució a temps.
Des de l´11 de setembre de 2012 a l´11 setembre 2013 podien haver proposat i l’únic que rebem els catalans són: NO, La Constitució, insults, amenaces, por, que si som nazis, que si els mitjans de comunicació ens mengen el coco,…
Fins i tot el pare del Sr. Pere Navarro (que va inscriure el seu fill amb 17 anys al PSC) s’ha adonat que no hi ha altra solució que un Estat propi.
El que vam veure ahir és que el Sr. Rubalcaba és un animal polític amb molts reflexos i els seus temps i moviments són més astuts i ràpids, que els temps i silencis del Sr. Rajoy.
Per cert el Sr. Rubalcaba i el PSOE mantenen diferències amb el PSC sobre el dret a decidir i la consulta.
I a més ahir la Sra. Carme(n) Chacón cap de llista del PSOE per Barcelona, va tenir una intervenció pública a Madrid que podria atribuir-se a una sòcia de la FAES.
Fins i tot el Sr. Duran Lleida va admetre al programa d´en Josep Cuní el passat dijous que el «statu quo» actual de Catalunya no pot mantenir-se tal com esta.
L’única sortida és una consulta amb una pregunta ben clara on puguem dir els ciutadans SÍ o NO a continuar a Espanya.
La resta és perdre temps, marejar la perdiu, i més del mateix.
El problema el té Espanya, i no els ciutadans demòcrates catalans.
No fa molt de temps es pensava que el nostra cervell estava compartimentat, es a dir en una part estava el centre de les emocions i en un altra el de la raó. El gran avenç tecnològic gracies al que podem veure gràficament per TMC o RMC quines son les parts del cervell que reaccionen als estímuls ha suposat un gran avenç i a fet variar els conceptes en els que ens movíem. Avui saben que els dos centres estan inter connectats, i es impossible emetre un raonament sense la intervenció de la part emocional. Per un observador es molt interessant veure com ens excitem al parlar del tema de Catalunya, nomes cal veure les tertúlies televisives que inclús s’allarguen quan en altres temes el temps televisiu es sagrat.
De la mateixa manera que la lògica Aristotèlica s’ha anat superant per avança cap a la lògica difusa – no es nomes una qüestió filosòfica, per exemple avui es fabriquen rentadores i altres màquines amb aquesta lògica- l’atomisme està sent superat per l’holisme. En canvi poderoses forces des de fa ja molts anys s’han gastat molts diners i esforços en tal d’atomitzar la societat -veure l’informe Powell – a partir del que es van posar en marxa tots el mecanismes per atomitzar la societat i preparar-nos per l’atac neoliberal que estem sofrint. Es aquest el motiu per el que avui fem moltes, però petites, manifestacions, que cada una mira per el que l’interessa, quan el problema que vivim es comú a totes elles. No encertem en la resposta i ens estan guanyant la partida.
Es la suma de individus que hem de tenir una visió social amplia, això no vol dir que hem de perdre la identitat. Els Catalans ens podem projectar a Europa i al Mon conservant la nostra pròpia identitat.
Per cert fen referència al General Prim, mentre les masses de Catalunya eren republicanes i volien caminar cap al federalisme. El General Prim mantenia els símbols monàrquics que imperaven a Madrid. La qüestió ja es centrava en aquell moment entre República i Monarquia.
Des del 1870 no hi ha hagut a Madrid cap president català, efectivament. A Catalunya fins i tot hem brindat amb amontillats! Visca el burro català!
Sr.Foix: ultimamente en todo este proceso estamos asistiendo a unas maniobras orquestales en la oscuridad que dejarán perplejos y descolocados a más de uno…
http://www.youtube.com/watch?v=H2Tt86_PdGM
Las historia no se repite, es cierto. A veces los dramas se repiten como comedias. O como astracanadas.
Que «esto» va a cambiar es seguro. Que va a cambiar, no que lo vayan a cambiar. Los representantes del poder, rey, Rajoy, Mas, etc. ya están amortizados. Sus sucesores conocidos, tambien.
Va a cambair por la dinámica de otros y de otras cosas. Luego se verá si también cambia el poder real, esa «andrómina» que se ha llamado «los poderes fácticos». Y si el otro gran poder: la Merkel, Bruselas, Obama se adecuaran al cambio que suceda.
Y usted que lo vea, Sr. Foix, porque no estoy muy seguro que todos podamos… Me gustaría verlo desde aquí, porque sinó lo tendré que ver desde lejos…
VISCA CATALUNYA LLIURE…!!! SR. FOIX. Sense pors….
I sense que sens escapi el riure
Doncs a mi se m’escapa! Juààà! No ho puc evitar!