Tot poeta té un punt rotund de metafísica. Un recital de Joan Margarit en una de les naus del claustre del monestir de Sant Cugat, aquest diumenge al migdia, mentre sonaven les campanes i se sentien els cants de la missa dominical, és una experiència íntima i aconsellable en aquests temps de cridòries diverses i de pensament ràpid amb tendència a convertir-se en únic i inapel·lable.
Margarit té escrit que la llibertat és una llibreria. Ell mateix va veure aquest pensament gravat en tasses a la venda de la Fira del Llibre de Frankfurt que homenatjava la cultura catalana. En una llibreria no hi ha baralles. Tots parlen en silenci però amb força, sense renunciar al que diuen però sabent que hi ha qui diu altres coses diferents uns quants llibres més enllà de la prestatgeria. La llibertat no mossega.
Pot semblar insòlit que un assolellat diumenge d’octubre s’ompli una de les quatre llargues estances del claustre. Era gent que volia escoltar de viva veu un dels més grans poetes catalans en vida. Margarit recitava sobre el nivell de veritat moral i dels espais foscos de la nostra existència. Va arrencar de seguida aplaudiments que van esquinçar el silenci ambiental amb una estàtua al fons a la qual la iconoclàsia del país li ha tallat el cap, no se sap quan ni qui.
Per escriure un poema, ens va dir, hi ha d’haver una barreja de gosadia i humilitat. Gosadia per començar a escriure després d’Homer i Machado i humilitat per acabar el poema sense esperar-ne res.
Són els poetes i els filòsofs els que canvien el món. Des d’espais petits i foscos o des d’altaveus manuals, senzills, per a públics reduïts i minoritaris. El poeta diu veritats metafísiques, místiques, transcendents, a través del més prosaic de la vida diària. La poesia, la bona, canta realitats incòmodes bellament expressades. Que bé que ho va entendre Dant i amb quanta saviesa va traduir Sagarra la Divina Comèdia.
Recordo dos laments que van ressonar al claustre. «Els últims metres sempre et trencaran el cor». Penso que són els espais definitius en els quals la solitud ens enfronta al final d’una existència llarga o curta, sempre efímera. L’altre crit silenciós és el de «penso en els que estimo i no vindran». El realisme ordenat i categòric recorre l’obra de Margarit. A la professora d’alemany li va escriure: «La meva era una llengua perseguida i la seva una llengua derrotada». Així era.
Publicat a La Vanguardia el 29 d’octubre de 2013
Totalment d’acord: «Són els poetes i els filòsofs els qui canvien el món».
Sr. Foix:
Mals temps per a les llibreries, aquest octubre hi ha el tancament d’una llibreria tan emblemàtica com la «Llibreria Canuda» de Barcelona.
Una botiga de Mango la substitueix en el seu lloc.
Sr.Foix: Con Joan Margarit me toca Vd la fibra sensible…
Vinyes de malvasia i macabeu
de les clares cançons que la teva àvia
et cantava al crepuscle, quan tornàveu
al llarg de la riera, vora els horts.
Al filat de la mort hi ha llençols
prop de l’obscur racó d’un safareig,
però el silenci i prou és qui t’honora
si recordes la brisa entre les canyes,
la puresa de l’aire de secà
i les cançons on, cap al tard, sortien
vinyes de malvasia i macabeu.